El desdoblament de la N II a Maçanet de la Selva

Aquest article va ser repartit casa per casa a Maçanet de la Selva al desembre de 2005

Segons que hem pogut saber, el projecte de desdoblament de la carretera N II en el tram entre Maçanet i Sils genera un gran nombre de problemes importants per al poble de Maçanet que entenem que no han estat tractats adequadament ni per l’actual ni pels anteriors equips de govern.

Tot i que aquest projecte no mes toca el terme municipal de Maçanet de la Selva en un tram d’escassament un quilòmetre entre la Riera Torderola i Can Miquel Ferrer del qual la meitat (550 m) es redueix a la connexió entre el tram desdoblat i l’antiga N II, son molts els problemes que hem pogut identificar:

Anar des del poble de Maçanet o des de qualsevol altre indret al Nord de l’entrada al veïnat de Pibitller i a la urbanització dels Pantans de Montbarbat cap a aquests nuclis de població no es possible. Els carrils direcció Barcelona tant en la calçada principal com en el vial de servei costat oest no tenen connexió cap a la zona est del municipi raó per la qual queda totalment impossibilitat l’accés. L’única possibilitat es anar a fer el tom a la rotonda de Can Bartolí, a Tordera o bé prendre la C35 cap a Llagostera, sortir en direcció Lloret de Mar i, en arribar a la urbanització Terrafortuna, emprar el camí rural, ara asfaltat però encara molt perillós, que va a morir davant de Can Punxet al veïnat de Pibitller, el que representa una volta considerable.

Per anar cap a Maçanet des del veïnat i urbanització esmentats no mes pot fer-se per unes rotondes aparellades que es faran a Can Cartellà Nou, cap als Bombers, per davant de la Trety, camí que no facilita, ara com ara, l’accés fàcil a Maçanet a no ser que s’hagi planificat un altre accés per aquesta banda. Altres accessos a Maçanet serien, un altre cop, baixar pel camí rural a Terrafortuna i anar en direcció Vidreres per prendre la C35 cap a Maçanet.

El mateix succeeix si es vol anar des del veïnat i urbanització ja esmentats cap a l’autopista de peatge AP 7. Caldrà prendre el vial de servei sentit Girona i anar fins a la rotonda, ara existent, de Can Claret al terme de Sils, per tornar enrera per la nova autovia A 2 direcció Barcelona, desviant-se al “trèbol” cap a la C35 fins al peatge. Per anar de la sortida de l’AP 7 fins als indrets esmentats caldrà emprar, un cop més, el camí de Terrafortuna.

Més complicat encara es el recorregut que haurà de fer l’autobús que de Blanes i Tordera va cap a Maçanet i Girona. Per poder parar, com ho fa ara, al devant de la Torre Cartellà haurà de sortir a la Torderola pel vial de servei sentit nord. Els passatgers que vulguin travessar cap al veïnat d’en Pujol no podran fer-ho. Després l’autobús haurà d’anar per aquest mateix vial de servei fins a Can Claret i tornar enrera per entrar a Maçanet mitjançant l’autovia A2 direcció Barcelona i sortir al “trèbol” per prendre l’autovia C35 fins a Maçanet.

Pel que fa a l’autobús en sentit contrari, no li serà possible prendre el vial de servei sentit sud i aturar-se al front de la Torre Cartellà si no fa el recorregut fins a la rotonda de Can Claret i torna enrera sentit Barcelona, seguint el vial de servei, tot sinuós.

Més complicat encara serà per als vehicles anomenats lents (tractors, maquinària agrícola i de construcció, ciclomotors, bicicletes) o, fins i tot, pels vianants. No hi ha previst cap pas des del vial de servei sentit sud cap a la banda est del municipi. L’únic camí viable es emprar les rotondes bessones de Can Cartellà Nou i anar cap els Bombers i la Trety. Els que vinguin de la banda de Caldes o Girona no podran arribar a Maçanet si no van pel vial de servei en sentit sud des de Can Claret fins a les rotondes bessones i passen pels Bombers i la Trety.

Per altra banda, la Torre Cartellà, un edifici catalogat com Bé Cultural d’Interès nacional, està en greu perill doncs a tocar de la seva tanca centenària s’hi farà un mur de formigó no gens adient per a un paratge de l’historia d’aquest.

Es clar que el desdoblament de la N-II no s’ha projectat pensant en els centenars de persones, en el nostre cas, maçanetencs i maçanetenques que viuen a una i altra banda d’aquesta carretera. L’estructura general del projecte sembla estar pensada més per a consolidar i promoure plans urbanístics i d’equipaments, parcs industrials, centres comercials, etc. a tot el llarg dels sinuosos vials de serveis que no pas per a facilitar la mobilitat dels veïns de les zones servides per aquesta carretera/autovia. Hauria estat molt millor si, en lloc d’aquest projecte, es construís una autovia/autopista paral·lelament a la N-II, inter-connectada amb aquesta cada 10 km o així, permetent que tot el trànsit local funcionés mes o menys com ara.

Per altra banda, el que caldria fer es aprofitar que la carretera anirà soterrada davant de la Torre Cartellà i fer-ne un fals túnel que no posi en perill ni aquest edifici emblemàtic per a Maçanet ni les entrades i sortides que avui hi ha en aquest sector i que permeten les comunicacions entre ambdós costats de la via.

L’Ajuntament hauria de prendre una posició clara i ferma en relació a aquest tema, doncs l’any vinent (2006) ja comencen els treballs i, el mes probable es que, un cop començats no es pugui tornar enrera. Cal també que el poble de Maçanet n’estigui ben informat i que pugui contribuir, amb la seva opinió, a reforçar les fins ara tímides gestions que l’Ajuntament ha endegat.

Antoni Cruzado i Alorda

Veinat del Pibitller
Maçanet de la Selva, desembre de 2005

El RAMBLING un nou esport ancestral

L'article següent va ser publicat a la Revista TORRENTERES, nº 9 Tardor 2007

El que segueix va ésser escrit fa ja uns quants anys, precisament en una ocasió en la qual van produir-se uns forts aiguats a Catalunya però penso que potser d’actualitat ara que es parla tant del Canvi Climàtic doncs les tempestes que se’ns venen a sobre diuen que seran com les d’abans i la quantitat d’aigua de pluja que acabarà en les nostres rieres i rierols podria ser molt considerable (més de 5 milions de litres en només 30 minuts) fins al punt de crear problemes com els que va crear a Premià de Mar la construcció del mini-parc de l’Isla Fantasia.

Després de l’ensurt d’aquest matí, voldria recordar-vos de les elevades probabilitats de que, volent-ho o no, us vegeu fent RAMBLING doncs, tant la TV de Catalunya com la de Madrid com el Calendari del Pagès per l’any 2007 (no es broma), pronostiquen pluges molt fortes en els dies que venen. Ja sabeu que el RAMBLING no només és l’esport nacional de la Comarca del Maresme sinó que és un dels més antics que es coneixen, fins i tot anterior a les Olimpíades de l’Antiga Era. Ah, i tot i que encara no és considerat esport olímpic, la Catalan Rambling Federation no hauria de tenir problemes pel seu reconeixement internacional, sobre tot tenint en compte el seu caràcter pioner.

Cap a la fi del darrer període glacial (ara fa uns 8000 anys), van establir-se poblats dalt de les muntanyes que envolten la zona (Mont Barbat, Mont Negre i fins i tot el Turó de l’Home) per tal de veure arribar les grans onades que baixaven rambles avall fins a desfer-se en la mar que, en aquelles èpoques, no era tan blava com ara però si que era molt més brava. Els joves de Cro-Magnon i altres pobles gaudien amb aquest esport d’aventura i venien de ben lluny per tal de practicar-lo. Hi ha camins a tot Catalunya que duen fins a les grans rieres d’Argentona i de la Tordera que permetien de fer una mena de surfing de més de 20 km. Diuen que els bruixots estudiaven els estels i sobre tot la Lluna per predir la rierada del segle. La del mil·lenni era gaire be impossible de predir. La de l’any 5734 aC va ser espectacular. El nivell de la Mediterrània va pujar mig metre al port d’Ashquelon a Israel (Levític, 235, 24).

A l’època dels ibers, la cosa va perdre emoció perquè aquestes famoses rieres ja no baixaven plenes o només ho feien de tant en tant (la freqüència estimada es de 223 anys i ni els més vells de Palafolls se’n recorden de la última). Però en canvi van agafar més força els esdeveniments a escala més petita i, sobre tot, amb modalitats més sofisticades. Per exemple, es feien apostes a veure quin jove faria tot el recorregut des del que avui són Vallgorguina o Alella fins a les costes occidentals de Sardenya i Còrsega. Els Tirrens rebien les despulles dels joves ibers com un regal dels deus de la tempesta i els posaven dalt d’una mena de Zodiacs fetes amb pells de cabra perquè acabessin de fer el tom ciclònic de la Mediterrània occidental. Generalment acabaven el seu recorregut a Llançà o a l’Estartit i d’allà els enviaven per terra a les seves muntanyes d’origen.

A l’Edat Mitjana, des del monestir d’Argemir, passant per l’Esparra, es podia recórrer tota la Riera de Santa Coloma per arribar a la Tordera i batre el rècord mundial de longitud i desnivell. Però això comportava un risc i es que, si plovia molt, molt, tota la Plana de la Selva quedava sota l’aigua i l’onada quedava esmorteïda. Per poder batre el rècord, calia aprofitar la primera onada, la més forta però també la més traïdora perquè corria sobre terreny sec i s’havien de driblar els roures i suros que es trobaven pel camí. Per sort encara no hi havia ni les obres de l’AVE ni el pont de l’AP7 i l’onada arribava amb tota llibertat fins a la platja dels Pins, a Blanes. Allà els ramblistes es prenien una sarsaparrella (aroma preparada amb olis de sassafràs i d’un bedoll, el Betula lenta, emprat per a fer-ne una beguda no alcohòlica, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana) que venia a ser com un Red-Bull de l’època.

En l’actualitat el RAMBLING ha pres un tom molt més sofisticat mercès a la tecnologia. Per exemple, un bon ramblista es situa a Premià de Dalt, al lloc anomenat Torre del Moro. Quan l’ona, precedida per llamps i trons, comença a preparar-se es posa el casc i s’obre de cames, flexionant els genolls i tirant els colzes en darrera. Quan arriba l’ona (aproximadament un metre d’alçada) pren una postura obliqua, segons la seva velocitat, i s’ajup perquè ben aviat ha de passar un primer túnel d’uns 50 m de llargada per arribar a la Riera de Premià, una de les més visitades pels bojos i rucs de la zona. Aquí li arriben onades transversals que venen de les diferents urbanitzacions i sobre tot dels pàrkings dels centres comercials (també del parc temàtic castellanoparlant “Isla Fantasia”). La seva tasca es escollir l’onada més alta que és la que el durà més lluny (segons Bernouilli) i esquivar els contenidors que també rodolen carrer avall. Molt aviat es trobarà amb el gran túnel de Premià de Mar (800 m de llargada) i com que és més estret que no pas la riera, l’onada incrementarà la seva alçada considerablement (principi de Torricelli). Dins del túnel tindrà que esquivar els ferros que pengen del sostre i que van ser deixats pels encofradors pagats per la Diputació de Barcelona quan encara no havia estat annexionada per la Generalitat pre-estatutària i per tant no hi havia controls de qualitat. De fet, una de les onades més altes en aquells indrets va cobrir de llot tota l’autopista A 19, rebatejada com a C 32 (suposo que perquè va ser construïda per un ministre català).

Si tot va com cal, el ramblista arribarà finalment a la mar, generalment plàcida quan hi ha tempesta, a menys que aquesta sigui generada per una llevantada. Els ramblistes més espavilats acaben aquí la proba, sense pena ni glòria. Els més rucs solen passar a l’historia i, sobre tot, a la primera plana dels diaris locals (l’Avui, El Punt, Flash, El Periódico en català, etc) per ser candidats al tour/giro/vuelta/volta de la Mediterrània. Tal com van fer uns petits flotadors que contenien targes postals de la UNESCO que varen ser llençats a la mar l’any 1965 des de Gènova per tal d’estudiar els corrents marins, poden quedar varats a la platja de la Marbella, la més afamada del País avui en dia, al càmping la Tortuga Ligera del Baix Llobregat, a Dènia al País Valencià, perdó Comunitat Valenciana, o bé completar la volta fins a Sardenya i/o Còrsega. Molt pocs (cap que jo conegui) no ha aconseguit mai arribar a Pietra Ligure, Saint Tropez o Cadaqués tot i que aquests van ser llocs privilegiats on els que passejaven per la platja van recollir els flotadors i van retornar-ne les targetes postals a la UNESCO.

Entre les modalitats més modernes del Rambling hi ha les que se solien practicar a la Riera d’Arenys abans de ser coberta (ara ja s’assembla a la de Premià): es tracta de l’AUTORAMBLING. Ja entendreu que es tracta de fer el mateix que els altres han fet tota la vida però dins d’un cotxe. El millor, sens dubte, era el Citroën 2CV. El moviment que tenia mentre que baixava dalt de l’ona diuen que feia al·lucinar. També es pot fer amb Mercedes 300D i, fins i tot, amb furgonetes que no vagin massa carregades. Aquesta modalitat, però, està molt desprestigiada entre els locals perquè contamina molt les platges i només sol ser practicada per forasters que fan servir la furgoneta de dormitori.

Els que solem passar pels ponts de la Tordera, no cal que hi patim gaire perquè la probabilitat de que ens enxampi l’onada es molt baixa (un cop cada 223 anys). Però els que viuen a Blanes o a Lloret, haurien de tenir molt de compta quan passen per sobre de les rieres i rambles cobertes perquè són molt traïdores: l’onada ataca per sorpresa en forma de tapa de claveguera o de reixa dels carrers Muralla o Raval (a la Vila de Blanes). El mateix carrer de l’Antiga té un rebuf sospitós. Quan surt, l’onada pot tenir varis metres d’alçada i desplegar una potència de molts CV. Nedar no serveix de res i cridar tampoc perquè el soroll de l’aigua és massa potent per que els altres blanencs o lloretins puguin sentir-te. Estan massa atrafegats agafant-se de les fustes que protegeixen les portes de les cases contra les torrentades. Val més deixar-se portar i gaudir de les sinuoses turbulències.

Així doncs, penseu que, des del quart creixent de Setembre fins a la Lluna plena de Novembre, les probabilitats de saltar a la fama internacionalment o d’omplir-vos l’estomac i els pulmons de sorra són molt grans. Ni se us acudeixi de passar per l’antic Camí Ral (carretera de Hostalric a Caldes passant per les Mallorquines). Tampoc el camí que va de Maçanet cap a la Font de les Closes és de fiar. I si sou a Blanes per anar a pagar alguna multa d’aparcament, quan creueu la Rambla coberta Joaquim Ruyra (qualsevol de les dues branques) o passeu per algun pont (millor si és de nova construcció) penseu en mi. Jo no hi passo ni borratxo ! M’estimo més que Hisenda m’embargui el compte.

Una abraçada i bon RAMBLING !


Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de La Selva

Dibuix de Kimo