dijous, 9 de desembre del 2010

Spain is different ?

La vaga es una acció empresa pels treballadors (assalariats) per reforçar qualsevol reclamació d’ordre laboral (o polític) consistent en deixar de treballar, de complir o deixar de complir determinades normes o pràctiques habituals. Vagues històriques van ser, per exemple la dels estibadors del port de Londres l’any 1889 que va paralitzar una bona part del país i que va servir de model per a la posterior constitució de molts dels sindicats a tot el món.

Fins i tot diuen que l’encíclica de Rerum Novarum, publicada poc després pel Papa Lleó XIIIe, afavorint la constitució de sindicats per part de les classes treballadores, va ser inspirada en les lluites obreres d’aquell temps. Altres vagues famoses dels estibadors van ser les dels ports de Nova Zelanda l’any 1951 que va durar 150 dies i va arrossegar a més de 20.000 treballadors en sintonia amb els estibadors o la dels ports australians, l’any 1998.

El dret a la vaga ha estat recollit en gaire bé totes les legislacions dels estats moderns i, en el cas de la Constitució Espanyola, està considerat con un dret fonamental. La força que aquest dret dona als treballadors rau en que, com a dret fonamental, no necessita de cap autorització per a dur-la a terme, tot i que la majoria de legislacions inclouent l’obligatorietat de donar pre-avís a l’empresa sigui aquesta privada o pública. Algunes legislacions també inclouent l’obligatorietat de sotmetre la decisió a l’assemblea dels treballadors perquè no puguin ser imposades pels sindicats. L’exercici del dret de vaga als serveis públics sol requerir alguna servitud addicional com ara l’acord d’uns serveis mínims que, fins i tot, poden ser imposats per les autoritats corresponents.

La feblesa de la vaga és que la fan uns assalariats en front d’empreses o administracions que poden ser molt més poderoses que ells mentre que els vaguistes deixen de rebre el seu salari, el que fa que, amb el pas del temps, els seus rangs es vegin mermats per la necessitat de treballar. Per altra banda, les empreses o les administracions poden recórrer a la cerca de persones que puguin fer i estiguin disposats a fer les tasques que els vaguistes no fan. Aquests anomenats esquirols solen ser molt mal vistos per tothom. En el cas de la vaga d’Austràlia, es van recrutar soldats i ex-militars internacionals que havien de ser formats a Dubai i reventar la vaga dels estibadors. Però, davant l’escàndol mundial, el Govern de Dubai va negar l’entrada al seu territori d’aquests mercenaris.

En el cas de la vaga dels controladors aeris dels Estats Units, el 3 d’agost de l’any 1981, decretada pel seu sindicat (PATCO), va ser considerada per l’administració de Ronald Reagan un perill per a la seguretat nacional i els va obligar a retornar a la feina. Només 1.300 dels gaire bé 13.000 controladors van tornar i, la resta (11.345), al no voler tornar dins de les 48 hores que va establir el govern, van ser acomiadats i declarats no hàbils per a cap funció pública de per vida. La PATCO va ser ilegalitzada com a sindicat aquell mateix any.

Degut a la durada del procés de formació, els controladors acomiadats van haver de ser substituïts per subalterns, supervisors, personal no tècnic i alguns militars. També es van instaurar sistemes automatitzats de control i es va haver de reduir el nombre de vols de les companyies aèries. El govern americà va dir que en dos anys tornarien a la normalitat però la veritat és que les conseqüències no van acabar fins al cap de més de deu anys i gràcies a que l’administració Clinton va permetre el retorn d’alguns dels acomiadats l’any 1993.

Els fets del 3 de desembre, amb la vaga blava com s’en diu d’aquelles vagues encobertes sota l’excusa de estar malalt, pràctica habitual en el cas de determinats cossos com ara els policies, bombers i altres funcionaris que tenen els seus drets fortament limitats, va tenir com la dels controladors americans, un impacte social molt gran per tractar-se del començament de les vacances de moltes persones, tot i que el tancament de l’espai aeri espanyol va tenir uns efectes molt menors dels que va tenir el tancament d’una bona part de l’espai aeri europeu pel fum del volcà islandès.

No és gens estrany que un aeroport es vegi amb el seu espai aeri restringit per causa de la boira, el vent, la pluja o la neu com va ser el cas en nombrosos paisos europeus aquesta mateixa setmana passada. Els viatgers que, en aquests casos, queden a terra solen prendre una actitud resignada que no genera cap alarma social tot i cercant solucions més o menys individuals. En el cas de la vaga dels controladors espanyols, es va produir una gran alarma entre el públic que esperava poder volar, més que res, per la incertesa de no saber quan es resoldria el problema. L’actitud del mateix Govern que ja s’esperava la resposta dels controladors i la cobertura escandalosa, dels mitjans de comunicació va contribuir a que un fet de relativament curta durada (20 hores), es convertis en un veritable caos social i polític.

En tota vaga, l’empresa o administració tracta de prendre una posició de força acomiadant si més no els líders o aquelles persones que més s'han destacat tot i que la legislació ho prohibeix. I també tots els moviments de vaga acaben reivindicant la readmissió dels acomiadats i l’anul·lació dels expedients. El camí endagat pel Govern d’enviar als tribunals les actuacions dels treballadors només pot dur a més dificultats en un futur proper. No es pot oblidar que no existeixen persones amb la formació adequada per a substituir als expedientats (acomiadats), a no ser que el nombre d’aquests sigui minço i que el conjunt del col·lectiu de controladors, a espanya i a tot el món, és fortament corporativista i difícilment es deixarà vèncer.

Spain is not different.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva

dilluns, 29 de novembre del 2010

Maçanet de la Selva independentista ?

Ara que ja ha passat l’emoció del recompte, podem fer una anàlisi de les opcions polítiques preferides pels habitants de Maçanet de la Selva. Els resultats han estat:



Maçanet de la Selva:

CiU 916 40.48 %
PSC-PSOE 404 17.85 %
PP 230 10.16 %
ERC 196 8.66 %
ICV-EUiA 124 5.48 %
RI.cat 96 4.24 %
SI 62 2.74 %

És clar que Maçanet no seria el millor laboratori per als independentistes. Tot i que... si sumem els tres partits que es declaren en aquesta tendència, surten 354 persones que han votat ERC, RI.cat o SI. Déu n’hi do ! Mai no hauria pensat que en som tants.

Si voleu fer la lectura en clau de les properes eleccions municipals (??) ja li podeu donar gaire bé la majoria absoluta a CiU, a no ser que ... els vots de CiU ahir anessin al seu líder nacional (Artur Mas) i no pas a la formació. En aquest cas, ja veurem com li va a l’Antoni Guinó ...

També és clar que els prohomes locals de l’esquerra, tant en Josep Romaguera com l’Antonio Trincheria no ho tenen gaire bé, a no ser que ... sigui la seva personalitat i no els seus respectius partits els que compten.

Els sociates tenen bona clientela, a no ser que ... no ho sàpiguen aprofitar amb bons representants.

Un apunt per als nous independentistes: No ens trenquem el cap, a Maçanet els segadors no tenen eines, a no ser que ... vinguin els de Riudellots a donar-los’en:

Riudellots de la Selva:

CiU 521 51.38 %
SI 97 9.57 %
ERC 91 8.97 %
PSC-PSOE 72 7.1 %
ICV-EUiA 52 5.13 %
PP 52 5.13 %
RI.cat 36 3.55 %

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva

dissabte, 20 de novembre del 2010

España y el Sáhara Occidental (II)

El 6 de noviembre de 1975, Franco agonizaba en su residencia de El Pardo (murió el 20 de noviembre) y yo me encontraba a bordo del buque oceanográfico Cornide de Saavedra frente a las costas del Sáhara. El capitán, R.C., un reservista de la Armada española, mostrándome su pistola automática, me dijo que dormía con ella bajo la almohada porque no se fiaba de los científicos catalanes que pudiéramos hacernos con el control del barco si moría Franco. Se creó una situación muy tensa que se resolvió por la presión de nuestro trabajo, al margen de lo que pudiese hacer o decir aquel energúmeno. Por cierto, posteriormente, dicho personaje fue investigado por entrar contrabando a bordo del buque de investigación.

En ese mismo día, tuvimos noticias de que una muchedumbre de ciudadanos marroquíes (la marcha verde) estaban invadiendo pacíficamente el Sáhara español. Desde el mismo buque se podían ver las figuras en movimiento por toda la costa. No supimos en aquel momento que también algunas unidades del ejército marroquí intentaron entrar aunque fueron paradas por los campos de minas que el ejército español había sembrado rápidamente. Todo ello era el resultado de una resolución de la ONU que obligaba al estado español a descolonizar el territorio y que dicho proceso debía ir seguido de la celebración de un referéndum de autodeterminación.


El 14 de noviembre de 1975, el gobierno español, presidido por Carlos Arias Navarro, se reunía discretamente en Madrid con representantes de los gobiernos de Marruecos y Mauritania y establecían un pacto por el cual España cedía su administración sobre el territorio del Sáhara Occidental a una Administración temporal en la que participarían España, Marruecos y Mauritania junto a la Yemáa (o Jamá), consejo de gobierno constituido por ancianos saharauis que fué establecido por el gobierno español y que fue objeto de elecciones en los años 1967 y 1971.

La terminación de la presencia española en el territorio se llevaría a efecto definitivamente el 28 de febrero de 1976. A este pacto público parece que se unió un pacto secreto por el que España dejaba manos libres al Reino de Marruecos y a la República Islámica de Mauritania para anexionarse los territorios, así como una buena parte de los riquísimos yacimientos de fosfatos y de hierro. A cambio se permitiría a unos 200 barcos de pesca españoles faenar en las costas del Sáhara Occidental durante veinte años.



El pacto tripartito no impidió que el Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra y Río de Oro (Frente POLISARIO) declarase la independencia de la República Árabe Saharui Democrática (RASD) y posteriormente declarase la guerra a Marruecos y Mauritania. Durante muchos años, el Polisario azotó a las tropas de ambos países así como a los barcos de pesca españoles que faenaban en sus aguas y consiguió que Mauritania abandonase la idea de anexionarse la provincia de Rio de Oro y firmase en 1979 un tratado de paz con el Polisario.

Por un momento pareció que la RASD llegaría a consolidarse con el reconocimiento de más de 60 países, de la Organización de Estados Africanos (OAU) y la misma ONU aunque esta determinó que se debería hacer un referéndum de autodeterminación y nombró una Misión de las Naciones Unidas para la organización de un referéndum en el Sahara Occidental (MINURSO).

En ese tiempo, el Reino de Marruecos respaldado por la inacción de las potencias europeas, el apoyo de los Estados Unidos y la inoperancia de la ONU, lanzó una ofensiva con bombardeos masivos a los campamentos saharuis que tuvieron que buscar refugio en el desierto, al otro lado de la frontera de Argelia. Marruecos se anexionó la provincia que había abandonado Mauritania y construyó de norte a sur, al principio en la parte norte y después hasta la frontera sur, una línea de separación de más de 2200 km de longitud, con un muro de piedra, campos de minas, puestos de vigilancia y sofisticados sistemas de detección acústica y electrónica.

La ONU respondió nombrando a un mediador, el exsecretario de estado de Estados Unidos, James Baker que consiguió la firma de un acuerdo (en Houston, USA) entre el Polisario y Marruecos para la celebración del referéndum, aunque en él no se prejuzgaba cómo debería formularse la pregunta.

Hasta el día de hoy, ninguno de los acuerdos se ha cumplido por parte de Marruecos. Ninguno de los estados coloniales de la región (España y Francia) han movido un dedo para resolver la situación. Los gobiernos de estos países junto al de los Estados Unidos han dado apoyo total a Marruecos, en particular con armamento y tecnología avanzada. La MINURSO tampoco ha sido capaz de hacer una propuesta aceptable a los dos lados aun después de haberse sucedido diversos intentos y distintos representantes.

Entre tanto, los saharauis viven como parias en los territorios ocupados y en los campamentos más allá del muro y en territorio argelino y mauritano. Muchos de los marroquíes que ocuparon el territorio durante y después de la Marcha Verde se quedaron y ocupan los puestos de trabajo mejor remunerados, y son vistos por el gobierno de Marruecos como ciudadanos saharauis y, por lo tanto, con derecho a participar en un eventual referéndum.

Los españoles tienen, por lo general, un sentimiento de haber traicionado a un pueblo amigo que se esfuerza por mantener lazos culturales (muchos hablan español). Los catalanes, además, unimos a este sentimiento el de la frustración que representa que no fueran capaces de ejercer su derecho inalienable a la autodeterminación. Muchas ONGs se ocupan de ayudar a los saharauis tanto en el interior como en el exilio a conseguir sus propósitos y a sobrellevar la penuria que sufren, especialmente los que se encuentran en el desierto.

Diversas ONGs catalanas han ayudado especialmente a que los niños saharauis vengan a Catalunya a pasar sus vacaciones. Diversas visitas han sido efectuadas por políticos españoles y catalanes con el fin de remover un poco el punto muerto en que se encuentra el proceso de independencia saharaui. Sin gran éxito por ahora.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva

dimarts, 16 de novembre del 2010

España y el Sáhara Occidental (I)

Estos días ha salido a la luz con fuerza el conflicto que mantiene, desde hace 35 años, el pueblo de la República Árabe Saharaui Democrática (antes denominada Sáhara Español) con el Reino de Marruecos. Un importante número de ciudadanos saharauis residentes en la zona controlada por Marruecos a los que se les pudo haber unido un número no determinado de saharauis residentes en la zona no controlada, más allá del muro (que podríamos denominar “de la vergüenza”), montaron cerca de Al Aaiun un campamento de jaimas, tiendas típicas usadas por las tribus beduínas, en buena parte constitutivas del pueblo saharui.
Como quiera que probablemente es la primera vez que muchos de mis amigos y familiares oyen hablar de aquellas tierras, he considerado que podría ser interesante hacer una narración “breve” de la historia de dicho territorio, última colonia de España, que adquirió su independencia en 1976 cuando la Administración y el Ejército españoles abandonaron la misma. La descolonización del Sáhara Español fué, tal vez, el hecho más importante de la política exterior española en la segunda mitad del siglo XX y fue el resultado de un chantaje producido por el Reino de Marruecos en un momento de máxima debilidad del régimen totalitario español, con la connivencia de las grandes potencias (Estados Unidos y Francia, sobre todo).

Hay que recordar que España, potencia colonial de primer orden en los siglos XVI a XVIII, fue viendo como sus dominios se iban reduciendo a medida que distintas naciones fueron independizándose y adquiriendo el status de estado, en muchos casos, con la denominación de república y con constituciones inspiradas en la de los Estados Unidos de Norteamérica, adoptada y ratificada por 13 estados entre 1787 y 1790. Entre 1808, cuando una junta revolucionaria se alzó en Ciudad de México, y 1898 cuando se firmó el Tratado de París que dió por terminada la colonización de Cuba y cediendo Puerto Rico, las Islas Filipinas y la de Guam a los Estados Unidos, España dio por terminada su misión imperial iniciada por el Gran Emperador Carlos I de España y V de Alemania. Excepto por unas pocas “posesiones” en el continente africano (Ceuta, Melilla, las Islas Chafarinas, en el norte, e Ifni, el Sáhara español y la Guinea española, en el occidente) .
La base política que permitió la presencia española en el Africa Occidental es el Tratado de Tordesillas firmado el año 1494 por Isabel I de Castilla y Fernando II de Aragón con Juan II de Portugal. La esencia del Tratado consistió en establecer una línea coincidente con el meridiano 46º 37’ oeste que dividía las áreas de acción de ambos reinos. Portugal quedaba relegado a ocupar las costas africanas y una pequeña parte en la zona más oriental de América del Sur (Brasil). Por su parte, Castilla renunciaba a los derechos que tenía sobre el Reino de Fez (actual Marruecos), salvo la región que rodea a Melilla, a la presencia de navíos de pesca castellanos al sur del Cabo Bojador aunque confirmó el derecho castellano a realizar Cabalgadas, dentro del área portuguesa entre ese punto y el Río de Oro (Sáhara Occidental).
A finales del siglo XVIII, a cambio de territorios en Sudamérica, los portugueses cedieron a España los derechos comerciales en una zona del golfo de Guinea y ya en 1860, tras una guerra con Marruecos, España adquirió la soberanía sobre Ifni y el Sáhara Occidental (denominado Sáhara Español) formado por las provincias de Saguia el Hamra, una zona rica en fosfatos, con la ciudad de El Aaiún, y de Río de Oro, una zona rica en pesca, con la ciudad de Villacisneros (hoy Dackla). Un territorio con una extensión total de 266000 km2, algo más de la mitad de la España peninsular.
Ifni, que correspondía a una pequeña base para el tráfico de esclavos que había sido montada en el siglo XV en un lugar indeterminado de la costa africana con el nombre de Santa Cruz de la Mar Pequeña, fué ocupada militarmente por España en 1934. Tras obtener Marruecos su independencia en 1956, empezaron una serie de asedios a esta pequeña colonia y al conjunto del Sáhara español que terminaron en 1958 con un ataque massivo por parte de España y Francia con importantes bombardeos aéreos y un fuerte desplegamiento de tropas de ambas potencias que permitieron a España recuperar Ifni y el Sáhara.
No obstante, siguiendo una resolución de la ONU, España cedió el territorio de Ifni a Marruecos en 1969, no así el del Sáhara que lo mantuvo hasta 1976. También en 1968 descolonizó los territorios en el golfo de Guinea constituídos por una provincia, en el continente, denominada Río Muni y las islas de Fernando Poo, Elobey, Annabón y Corisco que constituyeron la República de Guinea Ecuatorial. Es importante notar que todos estos territorios africanos fueron considerados provincias españolas en la época de la dictadura del general Franco, que sus habitantes tenían la plena nacionalidad española y que mantenían sus representantes en las Cortes Españolas. En España todavía se conserva, por mandato de las Naciones Unidas, el registro de DNI de los ciudadanos saharauis en el momento de la descolonización.

Independència ara


L’altre dia parlava de la presentació que el Dr. Carretero va fer de Reagrupament per Catalunya (R-cat) a La Societat de Maçanet de la Selva. Avui toca parlar dels seus contrincants més directes, de Solidaritat Catalana per a l’Independència (SI). Abans d’entrar en el tema, he de confessar la meva preferència per aquest partit.
Per dir la veritat, no és que m’impressioni la personalitat del seu líder, en Joan Laporta, tot i els seus èxits en la presidència del Barça duent-lo cap a les victòries que tots coneixem. Si hagués de jutjar aquesta faceta seva, diria que, més que no pas els triomfs esportius, em quedo amb la projecció europea i internacional del FCB, i els seus colors, com a representació de Catalunya en el món (inclosa Espanya). Com a polític destacaria la seva inexperiència i il·lusió que el fa, al meu modo de veure, atractiu a tots aquells que estem farts del montatge que s’han fet els partits dits parlamentaris.
Tampoc m’impressiona el fet de que SI hagi reunit uns pocs polítics més o menys professionals que en els seus respectius partits no els deixaven gaire marge de maniobra per a fer valdre les seves propostes i que es van rebotar, especialment, per la negativa del Parlament a deixar prosperar l’iniciativa popular pel referèndum. Sí que m’impressiona el fet de que les llistes electorals es fessin obertes a tots els adherits (només calia haver-se inscrit en una web i pagar 20 €uros), amb votació directa d’aquests (es podia pagar la quota al moment de votar). Un recompte de vots obert a tothom va determinar els composants de les llistes provincials. Només hi va haver alguna excepció en entrar algun nou partit a la coalició a qui se’l va atribuïr un lloc a la darrera casella.
He tingut oportunitat de ser-hi a tres presentacions públiques a Santa Coloma de Farners, a Salt i a Riudellots de la Selva. A totes tres es respirava il·lusió i entusiasme tant per part dels candidats com del públic. Molt diferent de la presentació de R-cat abans esmentada a Maçanet de la Selva. Els candidats de SI, com els de R-cat, passen la meitat del seu temps parlant de l’espoli fiscal i de lo bé que estarem quan Catalunya disposi dels seus propis recursos. L’altra meitat és per a confirmar el que tots els assistents ja sabem, que Catalunya ha de ser independent i que és ara o mai.

En aquestes setmanes he pogut observar una evolució dels candidats de SI. Han guanyat aplom i han après a controlar el tempo de les seves intervencions. En particular, en Joan Laporta ha perdut una certa timidesa que tenia al començament, ha millorat la seva gesticulació i connecta molt més amb l’audiència. L’Uriel Bertran és un polític nat. Sap emprar el tò potent quan cal i sap aturar-se amb silencis quan fan falta. L’Antoni Strubell té una presència física probablement heretada del seu pare pilot de la RAF i un coneixement de Catalunya heretat del seu avi el Dr. Josep Trueta. La resta és pròpia.
El que he vist en comú a les tres presentacions a les que he assistit és que l’audiència vibra amb el sentiment de que l’independència de Catalunya pot ser ara. Els assistents no hi van a veure si els expliquen com resoldran la crisi, ni quan s’acabarà la construcció de l’A-II. Hi van a sentir el que, alguns des de molts anys, esperen que es produeixi ja: l’independència de Catalunya.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Maçanet de la Selva i l'independentisme

Avui, a La Societat de Maçanet de la Selva, hi ha hagut un acte organitzat per alguns membres locals de Reagrupament Independentista amb la intervenció dels candidats Carles Bonaventura i Joan Carretero. Val a dir que l’assistència ha estat semblant a la que hi va haver el diumenge per sentir-me parlar de l’Antàrtida (queda el dubte de quantes persones van ser convidades a aquest acte). Tinc l’esperança de que la independència de Catalunya desperti més interès entre els maçanetencs del que hem mostrat avui.


El discurs dels oradors es pot resumir en que “la sentència del Tribunal Constitucional obre les portes a nombrosos atacs a la nostra llengua i al nostre autogovern mitjançant recursos judicials i altres mecanismes propiciats per la dita sentència”. Per altra banda, “l’espoli fiscal és insoportable i, si Catalunya fos independent, això canviaria com de la nit al dia doncs tindriem un PIB i un per càpita semblant al de Dinamarca”.

És molt interessant notar la pèrdua del flaire identitari en el discurs independentista d’aquests dies. Altres moments, en la història de Catalunya, també hi havien entrat els temes econòmics i fiscals però mai com ara. No volem la independència perquè estem empenyats en recuperar les institucions que teniem abans del 1641, o pot-ser abans del 1714, o del 1873, o del 1931 o del 1934, dates totes en les quals els polítics catalans van declarar la independència (més o menys matisada) de Catalunya. "Volem la independència per a recuperar els 3000 Euros que els espanyols ens “roben” cada any a cada català".


Jo vull suposar que Slovènia es va declarar independent de Iugoslàvia per raó de la seva llengua, de la seva història molt propera de l’imperi austro-hungarès i perquè els slovens eren tips del règim socialista que encara primava en la federació. Estònia, Letònia i Lituània, amb una llarga història d’invasions dels exèrcits russos, pot ser buscaven aproximar-se a la UE per tenir una vida amb més qualitat, però sens dubte volien treure's de sobre aquella dominació. Dubto que Txèquia i Eslovàquia, amb llengües diferentes, se separessin per raons econòmiques. Tampoc van anar a la guerra els bosnis ni els kosovars per pagar menys impostos.

La independència d’una nació es proclama quan el poble ja és tip de vexacions, espolis i explotacions però, sobre tot, quan té clar que constitueix una nació amb arrels històriques, culturals i institucionals i que no té perquè dependre de ningú altre per prendre les decisions que afecten al seu futur i, sobre tot, per salvar la seva dignitat col·lectiva. Això és el que va moure a la gran manifestació del 10-J i el que, en la meva modesta opinió, ens mou als qui decidim carregar amb el trauma que, sens dubte, pot causar un acte unilateral d’aquesta envergadura.

No és que aquest impuls no sigui en el cor de tot independentista i, en particular, en el Manifest del RI-Cat, però el discurs del Dr. Carretero, avui a La Societat, no ha transmès gaires vibracions en aquest sentit. Li ha faltat ganxo. Li ha faltat aquella il·lusió que molta gent està esperant que li donin els polítics d’aquest gènere. Pot ser, com ell ha dit, ja porta moltes xerrades en llocs com La Societat, amb 30 ànimes.

Però un polític no pot defallir i, si ho fa, no arribarà molt lluny en no tenir la capacitat d’engrescar aquelles 30 persones per a fer-los que transmetin el missatge a altres 30 o més.

Catalunya s’ho mereix ...

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva

diumenge, 22 d’agost del 2010

La tercera via cap a Europa

El mes de febrer de 2008, en aquest mateix blog, feia una reflexió sobre el sistema de Rodalies de RENFE a Barcelona. Si fos escrit avui, se li hauria d’afegir que el símbol ja no és la C, més o menys capgirada, sino la R, a peu dret. En aquell lloc, parlava de les grans línies ferroviàries que van donar la infrastructura a aquest sistema relativament recent.

Una qüestió que m’ha fet pensar aquests dies, és la tercera via cap a Europa. Bé, ara es tracta del tercer carril que s’està afegint a un tram de la línia entre Girona i Figueres per tal de donar pas cap a França, per la via de l’AVE, als trens de mercaderies procedents de tota Espanya.

Ens diuen que és per donar sortida als cotxes de la Zona Franca de Barcelona i als contenidors xinesos que entren pel Port de Barcelona. Però, segons que acaben de dir els responsables del Port de Barcelona, tot aquest material no podrà sortir del Port per la nova via fins ... més enllà de l'any 2012 i això si s'hi posa l'iniciativa privada, doncs el diner públic no existeix.

De fet, els trens que passaran per aquí, podran venir de Màlaga, Sevilla, Castella la Manxa, Madrid, Castella i Lleó, Cantàbria, La Rioja, Aragó i, fins i tot, d'Euskadi i serviran per a exportar fruites, verdures, vins i tot el que produeixen aquelles contrades. A la pròpia web www.redciudadesAVE.es hi surten: Segovia, Madrid, Valladolid, Ciudad Real, Guadalajara, Puertollano, Calatayud, Córdoba, Zaragoza, Puente Genil, Huesca, Sevilla, Lleida ... (ja no hi ha més lloc) com a indrets servits per l'Alta Velocidad Española. En cap cas hi surten Paris o Zúrich.



El títol que he posat a aquesta reflexió, la tercera via cap a Europa, és una metàfora política molt emprada en els darrers temps i que ha donat lloc a molta literatura. Pot ser el que més a fons ha analitzat l’expressió hagi estat en Tony Blair, referint-se a una manera diferent d'integració del Regne Unit en la Unió Europea. També els teòrics de CiU en fan ús, referint-se probablement a una integració de Catalunya en el context europeu que no sigui l'independència ni la integració en l'Estat Espanyol.

Però l'expressió ve de molt enrera, de l’època de la transició entre la Dictadura (orgànica) i la Monarquia (democràtica), a mitjans dels anys 1970. La tercera via es referia a com poder ser plenament europeus (demòcrates) sense deixar de ser espanyols (orgànics). Tot això va deixar de tenir sentit en entrar a la CEE (després anomenada UE).

Però també es tractava d’anar físicament a Europa montant un tercer carril al costat de la via fèrria que uneix Barcelona a Cerbère (França). Així s’haurien estalviat el trasllat de les mercaderies des dels trens amb boixa d’amplada espanyola als trens d'amplada europea (francesos). També s'haurien estalviat les llargues cúes de camions a la frontera (calia aturar-se a La Jonquera per passar l'aduana espanyola, després al Pertús a verificar els papers, i encara un altre cop al Boló per passar l'aduana francesa).

És clar que els senyors Goikoetxea – Oriol inventors del Talgo no haurien guanyat una pila de diners construïnt els trens de boxa d’amplada variable. Aquesta tècnica ara també l'aplica CAF-Alstom que ha construït una sèrie de trens per RENFE que poden circular tant per les vies convencionals com per les de l'AVE.

Així doncs, un cop hagin completat el recorregut gironí, la tercera via cap a Europa només es podrà emprar com a metàfora política perquè la física ja estará completa abans d’acabar l’any 2010 i ens permetrà passar a França pel túnel del Boló (si ens colem en un vagó de mercaderies com fan aquells trotamons del Mid West americà).

Ah, tots aquells que vulguin fer servir l'argument de la tercera via com a part del seu programa electoral hauran d'aclarir de què es tracta doncs la via física ja estarà passada de moda.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de La Selva

dilluns, 26 de juliol del 2010

Kosovo no és Catalunya

El Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) de La Haïa, òrgan depenent de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), en data 22 de juliol de 2010, ha emès una Opinió Consultiva sobre la legalitat de la independència de Kosovo. El Tribunal, constituït per 15 Magistrats de diverses nacionalitats i presidit pel japonès Hisashi Owada, després de donar opció a tots els estats membres de l’ONU per a que presentessin les seves opinions en favor o en contra, va sentenciar que la declaració d’independència de Kosovo no va violar cap regla de la llei internacional.

Una Opinió Consultiva és, en el context del TIJ, una opinió que no té l’efecte de dirimir un conflicte legal específic si no de donar consell sobre la "constitucionalitat" o interpretació de la llei. En aquest sentit el TIJ actua com ho faria el Consell Consultiu de la Generalitat a Catalunya o el Tribunal Constitucional a Espanya.

En alguns països, els procediments preveuen que l’Executiu o el Legislatiu puguin recórrer al Judicial per a obtenir opinions consultives. En altres països, els tribunals poden tenir prohibit donar opinions consultives. Les opinions consultives han estat sovint controvertides ja sigui perquè les qüestions posades són controvertides en si mateixes o perquè el cas hagi estat presentat com a “porta del darrera” per presentar davant del tribunal el que realment és un cas contenciós.

El TIJ té mandat per donar opinions consultives en el Capítol IV del seu Estatut (Annex a la Carta de les Nacions Unides) quan és solicitada per alguns òrgans o agències de l’ONU. Aquestes opinions no tenen caràcter vinculant tot i que això no vol dir que no tinguin valor legal doncs les mateixes opinions serien emprades pel Tribunal si tingués que jutjar casos contenciosos sotmesos per estats sobirans. El títol complet del cas que ens ocupa és Acord amb la Legislació Internacional de la Declaració Unilateral d’Independència per les Institucions Provisionals d’Autogovern de Kosovo (Demanda d’Opinió Consultiva).

Kosovo i Metohija, generalment anomenada Kosovo (en serbi Косово и Метохија, transcrit Kosovo i Metohija; en albanès Kosovë o Kosova), antiga província de la República Sèrbia, part de la Federació Iugoslava, proclamà la seva independència el 1990, però no va ser reconeguda per cap estat, excepte per Albània. Aquest fet va dur al govern de la República Iugoslava (després anomenada República de Sèrbia i Montenegro), a una guerra d'extermini contra els kosovars d'ètnia albanesa i religió majoritàriament musulmana. L'ONU va ordenar la intervenció de forces internacionals contra la República Iugoslava. Aquesta guerra d'una gran duresa pel tipus d'armament emprat per les forces internacionals, va donar pas a un "alt el foc" que va durar des de 1999 fins al 2008 en que la província de Kosovo va ser administrada successivament per l’ONU, l'OTAN i l'UE.

En nom de la població majoritàriament albanesa (en un 88%, segons dades del 2003), el parlament kosovar tornà a declarar la independència de la República de Kosovo el 17 de febrer de 2008. Després de la declaració unilateral d'independència, alguns països del món l'han reconeguda oficialment. Entre ells hi ha Albània, el Regne Unit, Alemanya, Països Baixos, Suïssa, Austràlia o els Estats Units. D'altres, però, s'hi oposen i no la reconeixen, com Sèrbia mateixa, Rússia, Rumania o Espanya. El territori de Kosovo és en disputa entre la República de Sèrbia i les Institucions Provisionals d’Autogovern de Kosovo que van fer la declaració unilateral d’independència.

El cas va ser enviat al TIJ per l’Assemblea General de l’ONU el 2008 i va ser el primer cas relatiu a una secessió unilateral que es presenta davant del Tribunal Internacional. La República Txeca, França, Xipre, Xina, Suissa, Romania, Albània, Austria, Egipte, Alemanya, Eslovàquia, Rússia, Finlàndia, Polònia, Luxemburg, Líbia, el Regne Unit, els Estats Units d’Amèrica, Sèrbia, Espanya, Iran, Estònia, Noruega, els Països Baixos, Eslovènia, Letònia, Japó, Brasil, Irlanda, Dinamarca, Argentina, Maldives, Sierra Leone i Bolívia varen presentar opinions en aquest ordre de presentació. A Veneçuela se li va permetre de presentar al·legacions tot i que fora de termini.

De la lectura dels arguments en contra de la legalitat de la Declaració d’Independència de Kosovo, és clar que els països amics de Sèrbia o que tenen moviments interns més o menys secessionistes (Rússia, Xina, Espanya) i d’altres, mantenen que només en el cas d’antigues colònies es pot reconéixer el dret a l’autodeterminació. Uns altres països mantenen que no existeix tal limitació i que només els processos d'independència de Xipre del Nord i de Rhodèsia van ser declarats il·legals per l’ONU perquè van ser fets per una ocupació estrangera o per un règim racista minoritari.

És curiosa l’actitud dels països llatinoamericans que, en la seva majoria, van donar suport a les tesis antisecessionistes argumentant que només les colònies tenen el dret a l’autodeterminació.

Pot ser una de les contribucions més aclaridores és la de Finlàndia que va dir:
• La Declaració d'Independència és un acte polític.
• La independència de Kosovo és un fet, conseqüència de la fallida de les negociacions entre Belgrad i Pristina dutes a terme amb la mediació de l’Emissari Especial del Secretari General de l’ONU.
• La llei internacional no tracta les declaracions d’independència i el principi de Respecte per la Integritat Territorial només s’aplica entre estats i no a entitats internes.

Noruega també va confirmar que:
• Les entitats internes a un estat no són lligades pel principi de Protecció de la Integritat Territorial.
• Qualsevol declaració d’independència és unilateral per naturalesa i, en el cas de Kosovo, també va ser el resultat d’un process polític multilateral.
• La independència de Kosovo no es convertirà en un precedent perillós en les relacions internacionals ja que Kosovo era un cas especial.

Un argument interessant va ser del Regne Unit que diu: Sèrbia va deixar molt clar que no acceptaria mai un Kosovo independent. Kosovo també ha deixat prou clar que mai no serà part de Sèrbia. Els tribunals no ordenen que cònjuges separats s’ajuntin de nou.

És evident que Kosovo no és Catalunya però també ho és que les decisions preses lliurament pel Parlament de Catalunya i, en particular, la decisió d'esdevenir un estat independent no van contra cap llei internacional.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva

Catalunya no és Kosovo

Part I. Kosovo

Tot i la interpretació que algú hagi pogut fer de l’anomenada Sentència de Kosovo per part d’alguns mitjans de comunicació catalans o espanyols i fins i tot del món sencer, que duia a la comparació entre el procés de secessió de Kosovo i la hipotètica secessió de Catalunya, són moltes les diferències que existeixen entre aquell estat balcànic i el nostre païs.

Kosovo és per al poble serbi el breçol de la seva cultura i així ho testimonien els nombrosos temples i monuments cristians existents en aquest territori. Els albanesos, en la seva majoria pagesos, havien estat pobladors de les montanyes frontereres amb la veïna Albània. Van anar ocupant les terres fèrtils de les valls kosovars que els serbis, més educats, havien anat deixant de conrear i, de ben segur, els havien venut. En els anys previs a la declaració d’independència, nombrosos albanesos procedents de l’altra banda de les montanyes s’hi van arrelar augmentant així considerablement la proporció d’individus d’aquesta ètnia que l’any 2003 ja representava el 88 % de la població censada.

Kosovo va ser part de Iugoslàvia fins l’any 2008 quan es va independitzar per una declaració del seu Parlament, en absència dels diputats contraris a la independència, després d’una negociació multilateral entre les potències que van participar en la Guerra de Kosovo, el Consell de Seguretat de l’ONU, l’OTAN i l’EU. Es posava fi d’aquesta manera a tot un llarg procés de reconeixement de la capacitat d’autogovern de la majoria d’ètnia albanesa i de religió majoritàriament musulmana, en detriment de la minoria d’ètnia sèrbia i de religió majoritàriament cristiana ortodoxa.

Iugoslàvia que etimològicament vol dir Païs dels Eslaus del Sud va ser un estat que va surgir del Tractat de Versalles que va posar fi a la Primera Guerra Mundial desmembrant l’imperi Austro-Hongarès del que en formava part. Entre 1918 i 1928 es va dir oficialment Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. L’any 1929, el Rei Alexandre I va prohibir els partits polítics i va rebatejar el seu reialme com a Iugoslàvia. L’any 1934 el rei va ser assassinat en territori francés i va ser succeït per un príncep d’onze anys i un regent que va signar l’Acord de Viena amb els feixistes italians i els nazis alemanys. L’any 1941, el general Simovic va enviar el rei a l’exili i va perseguir els qui havien signat l’Acord de Viena.

Hitler va ordenar l’ocupació militar de Iugoslàvia i seguidament de Grècia. Molts iugoslaus, especialment serbis, es van organitzar en una guerrilla pro-comunista anomenada Partizans que van aconseguir derrotar i expulsar del seu territori un exèrcit alemany molt més potent i, fins i tot, ocupar temporalment parts d’Àustria i d’Itàlia. L’any 1946, sota el lideratge de Josip Broz “Tito”, es va refundar l’estat com una Federació de sis Repúbliques (Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Eslovènia) i dues províncies a l’interior de Sèrbia (Vojvodina i Kosovo) que tenien poders propers als de les mateixes repúbliques federades.

A la mort de Tito, les tensions interètniques i polítiques es van enfortir. Estava en joc la continuitat del sistema socialista. Eslovènia va ser la primera en prendre l’iniciativa de proclamar la seva independència en 1991, després que en un referèndum el 89% dels eslovens varen optar per la independència. El nou estat eslovè va ser ràpidament reconegut per Àustria i Alemanya i els eslovens van optar per un sistema democràtic a l’estil europeu. Avui, Eslovènia és un membre més de la Unió Europea. La separació de la resta de repúbliques va seguir un procés molt més complicat amb diverses guerres (Sèrbia contra Croàcia, Sèrbia i Croàcia contra Bòsnia-Herzegovina i, finalmente Sèrbia contra Kosovo).

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva

Catalunya no és Kosovo II

Part II. Catalunya

La història moderna de Catalunya és diferent de la de Kosovo tot i que no gaire ...

Assimilada dins de l’Estat Espanyol després de la Guerra de Successió, en 1714, Catalunya ha estat sempre considerada com una regió més de les 14 en les que es va dividir l’Estat: Aragó, Catalunya, València, Múrcia, Andalusia, Extremadura, Castella la Nova, Castella la Vella, Lleó, Galícia, el País Basc i Navarra a la península, les Illes Balears i les Illes Canàries.

És ben conegut el fet diferencial català que va ser arrabassat pels decrets de Nova Planta entre d’altres instruments jurídics i polítics. Tot i això, es va mantenir la llengua catalana i també el Codi Civil català com elements d’ús normal així com molts altres aspectes quotidians de la cultura catalana. Va ser aquest fet diferencial, arrelat en les classes populars i assumit per les classes dirigents, que en diverses ocasions va dur Catalunya a reclamar una certa autonomía administrativa i política al llarg dels segles XVIII i XIX.

Però no va ser fins al 14 d'abril de 1931 que, després de les eleccions municipals a tot l’estat espanyol, el Rei Alfonso XIII va marxar a l’exili i Francesc Macià que havia aconseguit la majoria per a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) partit al qual s’havia integrat Estat Català que ell mateix havia fundat, es va presentar com a candidat a la presidència de la Diputació de Barcelona i, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, just hores abans que Niceto Alcalá-Zamora ho fes des de Madrid, proclamà la "República Catalana dins d'una federació de repúbliques ibèriques" en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930).

El govern provisional català tenia com una de les seves missions principals impulsar la redacció d'un estatut d'autonomia (Estatut de Núria), que va ser sotmès a consulta dels ajuntaments catalans, que s'hi pronunciaren a favor, i del cos electoral de Catalunya, amb un resultat també aclaparador. Catalunya es va definir com a Estat autònom dintre la República Federal Espanyola. Aquesta definició va topar amb la Constitució de la Segona República espanyola, aprovada el 9 de desembre de 1931, que va establir un «Estado integral compatible con la autonomía de municipios y regiones».

Això va fer que l'Estatut de Núria hagués de ser reformat i no fos promulgat fins el 15 de setembre de 1932 sense sotmetre'l de nou al plebiscit dels catalans. Macià va ser President primer del govern provisional de la Generalitat i, a partir del 14 de desembre de 1932, primer President de la Generalitat Reconstituida fins a la seva mort el 1933. Lluís Companys, fundador del Partit Republicà Català també integrat en ERC, va succeir en Macià al capdavant de la Generalitat i, davant la involució conservadora al govern de Madrid creada per les eleccions de novembre de 1933, va haver de fer front a un perìode de dificultats en les relacions Espanya-Catalunya.

L’anul·lació per inconstitucional de la Llei de Contractes de Conreu que havia estat aprovada pel Parlament català amb l’oposició de la Lliga Regionalista i els grans terratinents catalans que varen recórrer al Govern de Madrid, va disparar la rebel·lió del Govern de la Generalitat escenificada en els Fets del 6 d’octubre de 1934.

Aquell fet i el nomenament al Govern d’Alejandro Lerroux a Madrid format per només ministres de la CEDA, considerats antidemocràtics, va alimentar el radicalisme dels sectors més separatistes i autonomistes o federalistes. El President Companys va organitzar en secret un Comitè Revolucionari per preparar una insurrecció armada. El 5 d’octubre, l’Aliança Obrera de Catalunya, en contra d’altres organitzacions sindicals com la CNT i UGT, declara una vaga general i, a les vuit del vespre, el President Companys proclama des del balcó de la Generalitat l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.

El General Batet, Capità General de Catalunya, després de consultar amb Madrid declarà l’estat de guerra. La gent, al carrer, havia construït barricades però des del mateix Govern de la Generalitat no es va mantenir una posició clara, el que va fer que els militars aviat varen controlar la situació. El President i molts consellers i diputats al Parlament van ser detinguts pels militars i duts al vaixell Uruguay que es trobava ancorat al port de Barcelona. Tots ells van ser jutjats i condemnats a 30 anys de presó tot i que van ser amnistiats pel govern elegit en unes noves eleccions generals el 1936 quan la Generalitat va reprendre el seu funcionament normal.

Per poc temps doncs, el 18 de juliol d’aquell mateix any es va produïr el Glorioso Alzamiento Nacional, una rebel·lió dels militars per tota Espanya. A Barcelona, els militants del sindicat CNT, coneixedors del que es preparava, van armar-se i aconseguiren no només aturar les poques tropes que van sortir al carrer sinò també detindre el General Goded vingut des de Mallorca per a dirigir la rebel·lió i els seus oficials que van acabar empresonats al mateix vaixell Uruguay.

El 20 de juliol, els dirigents anarquistes van presentar-se a la Presidència de la Generalitat i van acordar amb el President la creación del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya que es va erigir en una mena de Govern Provisional fins que el 26 de novembre es va constituïr un nou govern amb consellers dels sindicats i partits del Front Popular i que es va anomenar Consejo de la Generalidad.

La revolució primer i després la llarga guerra civil va dur el país a la destrucció tant pel que fa a les infrastructures com a la capacitat d’autogovern. La immigració massiva cap a Catalunya de gent de totes les regions d’Espanya, després de la guerra, també va contribuïr a una pèrdua del sentiment nacional dels catalans que no van poder recuperar les seves institucions fins a l’establiment de la democràcia, a la mort del dictador, amb el nou Estatut d’Autonomia del 1979.

Alguns trets comuns hi ha entre els esdeveniments que van tenir lloc a Catalunya i els que van produïr-se a Kosovo. Però també hi ha algunes grans diferències. Podem dir que les similituds serien:

• Haver assolit una certa autonomia (a Kosovo des del 1946 fins al 1991 i del 1999 al 2008, a Catalunya el 1932, del 1936 al 1939 i a partir del 1978).
• Haver fet una declaració d’independència fallida (a Kosovo el 1991, a Catalunya el 1931 i el 1932).
• Haver patit una guerra civil provocada per la invasió de l’exèrcit (a Kosovo entre el 1991 i el 1999, a Catalunya entre el 1936 i el 1939).

Però les diferències són també importants:

• La població que va propugnar la independència a Kosovo era majoritàriament immigrada de la veína Albània, a Catalunya era autòctona amb reticències de certs grups de població immigrada.
• Les potències van intervenir en la guerra de Kosovo d’una manera determinant per a alliberar-lo però no ho van fer a Catalunya ni durant la Guerra Civil, ni el 1945, en acabar-se la 2ª Guerra Mundial.
• El procés de secessió de Kosovo va ser negociat pels secessionistes i les potències ocupants en l’àmbit de l’ONU i de l’Unió Europea.

Així doncs, una hipotètica declaració de independència per part del Parlament de Catalunya
(fins i tot en absència d’alguns diputats) podria ser considerada pel Tribunal Internacional de Justícia de la mateixa manera que la declaració de independència del Parlament de Kosovo. El que no tindria Catalunya és un reconeixement automàtic per part de les grans potències però tal vegada sí pels petits països de la Unió Europea que s’estimen més haver de negociar amb altres estats petits, menys potents econòmicament que ells, que no pas amb grans estats com Alemanya, França, Espanya o Polònia.

Les declaracions fetes recentment per un representant del Departament d’Estat nordamericà de que no es reconexerien altres estats que es puguessin crear, seguint el precedent de Kosovo, no es referien tant a Catalunya com a les minories ètniques repartides per nombrosos països de l’Europa de l’est i de l’Àsia central que podrien desestabilitzar aquelles regions i generar tensions entre Rússia, la Xina i altres estats.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva

divendres, 11 de juny del 2010

L’indepèndència de Catalunya en acció. Una ullada cap en darrera (ficció)

L’Ahmed va tombar-se cap on eren els demés i, amb una cara radiant, va dir en el seu mal català après als cursos nocturns de l’escola municipal de Vidreres:

-L’he tocat, l’he tocat.

Tot va ser molt ràpid. Cinc dels F-16 que formaven l’esquadró sortit de la base de Saragossa van fer mitja volta però el darrer no va tenir tanta sort. El llança-coets Qassam, d’origen palestí, encara fumejava entre les mans de l’Ahmed, un jove saharauí que havia passat de petit uns quants estius amb una família d’acollida catalana i que havia estat entrenat per l’exèrcit algerià durant la guerra d’alliberament del Sahara Occidental que, finalment, havia acabat amb l’establiment i reconeixement per l’ONU de la República Democràtica Saharauí, el somni de molts anys de tot un poble.

Una columna de fum pujava per darrera del turó, a mig camí entre la Serra del Cadí i la serralada dels Pirineus. A un centenar de metres d‘on era l’Ahmed hi havia una autocaravana pintada amb colors de camuflatge i coberta per una gruixuda xarxa de color verd. A l’interior de la caravana en Marc Torrents, en Josep López i en Raül Vergés s’afanyaven cadascun en la seva tasca. En Raül, caporal dels Mossos d’Esquadra, havia sortit amb la primera promoció de Mossos que havien seguit un curs d’estratègia militar i estava comunicant-se amb els seus companys de Coll de Nargó, el destacament més proper.

-Ho hem aconseguit, ho hem aconseguit, cridava en Raül sense donar cap detall del que havien aconseguit.

En Josep, enginyer de telecos controlava les imatges que li arribaven en temps real per la xarxa globalnet, successora de l’antiga internet, dels radars meteorològics dissenyats per a quantificar la pluja i ara convertits per ell en radars tàctics com a projecte de fi de carrera a la Universitat Politècnica de Catalunya. En Marc, un pastor de la zona, per la finestra oberta de la caravana, feia senyals a l’Ahmed de pujar perquè havien de buscar refugi abans no tornessin els avions de caça i els detectessin.

La sergent Cardús (tothom li deia Senda, encara que el seu nom era Ermessenda), a la Comissaria de Coll de Nargó, s’esforçava per aconseguir enfocar el seu transmissor de làser cap al satèl·lit TeleCat, un enginy dissenyat per a la comunicació de la telefonia mòbil però que havia estat reprogramat per a poder rebre i transmetre missatges via làser que, a diferència dels telèfons mòbils, tenien la virtut de no deixar cap traça electromagnètica que pogués ser interceptada pels serveis militars i d’intel·ligència de l’altra banda. El satèl·lit TeleCat, de cinquena generació, havia estat el resultat d’un projecte de recerca finançat pel Govern de Madrid amb diners de Brussel·les per a desenvolupar un sistema que permetés connectar tots els telèfons mòbils de Catalunya sense haver de passar pels repetidors terrestres ja pràcticament fora d’ús. Aquest projecte havia estat fruit d’una col.laboració entre una important empresa francesa d’electrònica que havia estat comprada per La Caixa que havia situat la seva seu a la vintena planta de l’edifici AGBAR de Barcelona i un petit però molt entusiasta equip d’enginyers electrònics situats a la cinquena planta de l’edifici Nexus, a Pedralbes i que va fer possible el trucatge d‘aquest satèl·lit en un temps rècord.

A la Televisió Nacional de Catalunya, van tallar el programa de reality-show matiner que estaven passant, per donar la notícia:

- Tot i les garanties que havia donat el Govern de Madrid, per boca del seu Secretari de Defensa José (Pepe) Pantoja de que l’Exèrcit Espanyol no prendria represàlies en contra de la declaració d’independència de Catalunya feta el dissabte 13 de juny del 2027 pel President de la Generalitat en funcions, Josep Bosch i Ferreter, un esquadró de l’Exèrcit de l’Aire ha llançat dos míssils contra les instal·lacions de transformació d’electricitat al costat de l’embassament d’Oliana, recentment reconstruït després de que s’enderroqués la vella presa per a buidar-lo dels sediments acumulats durant prop de 70 anys de funcionament. Un dels aparells agressors ha estat destruït per un míssil hassan llençat per les nostres forces.

A la mateixa hora, el recent elegit President de la República Democràtica Saharauí, Idriss Ibn Suleyman, s’entrevistava a Paris amb el Primer Ministre francès Hubert d’Orriols per a demanar-li neutralitat en el conflicte creat entre Barcelona i Madrid i donar-li les garanties del Govern Català de no reclamar l’annexió de la Catalunya Nord ni de cap altre territori històric, a diferència del que havia passat a Euskadi, quatre anys abans i que va provocar la intervenció de la Marina Francesa amenaçant de bombardejar la ciutat de Sant Sebastià si no renunciaven a l’annexió dels territoris francesos d’Euskadi. De fet, l’Exèrcit Francès ja havia instal·lat, des de feia temps, bases de míssils terra-terra a les Alberes i havia desplegat tota una divisió de forces especials a la Cerdanya i a l’Haute Garonne, prop de l’Aran. Girona i una bona part del territori català eren sota l’amenaça dels míssils francesos i els comandos francesos estaven llestos per a conquerir els túnels del Cadí, de Vielha i del Pertús, empenyent les fronteres estatals a llocs més fàcils de defensar que les tradicionals.

A Madrid, el Premi Nobel de la Pau, Edelmiro Pacheco Riudoms, donava una conferència en el Club Hispano-Colombiano sobre el procés de pacificació a Colòmbia després de que tant la guerrilla com els paramilitars havien estat, finalment, desmantellats de forma definitiva. Pacheco, d’origen indi però amb sang catalana (li venia de la seva mare, la Montserrat Riudoms i Massaguer, que junt amb un grup de voluntaris d’una antiga organització humanitària catalana, havia anat a fer un cens de les tribus indígenes de l’Amazònia colombiana i que va quedar enamorada de la riquesa natural i cultural d’aquelles terres i també, es clar, impressionada per l’esperit rebel del cap dels indis, en Tupec Imir Pacheco. Edelmiro Pacheco, després de referir-se en la seva conferència al paper que van tenir els missioners caputxins catalans en l’alfabetització de moltes de les tribus indígenes de l’Amèrica del Sud, va fer esment dels estudis que sobre el seu poble i la seva llengua havien fet professors i investigadors de les Universitats catalanes Pompeu Fabra i Raimon Llull i que havien estat clau per a poder unir el seu poble i derrotar primer als narcotraficants i després als paramilitars i del que quedava de la guerrilla, força compromesa un cop el negoci de la droga se’ls havia acabat. En acabar el seu discurs, un grup de joves amb camises blanques van esbroncar al conferenciant amb crits de:

-Catalanes al Mar !

Pertanyien a les Juventudes Democráticas, branca juvenil del Partido Democrático Español, aleshores en el Govern d’Espanya.

A Barcelona, el Gabinet de crisi s’acabava de reunir per tal de prendre mesures urgents que garantissin la viabilitat de la recentment proclamada independència catalana. El Conseller en cap en funcions, Josep Rodríguez i Sellarès, va aparèixer en front de les càmeres de la Televisió Nacional de Catalunya i va recordar alguns dels esdeveniments més importants des d’aquell convuls any de 2011 en què el poble català havia rebutjat en referèndum l’Estatut d’Autonomia, reformat pel ja desaparegut Tribunal Constitucional, després que diversos partits i institucions, per raons molt diverses, van fer una aferrissada campanya pel NO, mentre que els partidaris del SI semblaven no estar gens convençuts del que havien acceptat. En els anys posteriors, els catalans van anar veient com totes les anomenades Comunitats Autònomes copiaven en els seus propis estatuts els trets més importants de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i anul·lat cap a finals de l’any 2010.

És cert que la Generalitat de Catalunya també va anar rebent noves competències a mesura que les anaven reconeixent a la resta de Comunitats. Fins i tot els Ports i Aeroports varen ser transferits plenament en un intent d’apaivagar el descontent dels catalans que s’havien anat radicalitzant en les consultes populars successives. L’any 2020, la consecució de la majoria absoluta al Parlament català per la coalició entre l’històric partit EAC (Esquerra Assemblearia de Catalunya) i el més recentment creat ADC (Assemblea pel Despertar de Catalunya), va desfermar una sèrie d’esdeveniments que ara estaven a punt de culminar amb una situació que, no per oblidada, era nova: l’enfrontament (militar) entre Madrid i Barcelona. Els fets de Juliol del 2020 es van desfermar quan en Josep Lluís Cabot i Ridaura, President electe del Parlament de Catalunya, anava a prendre possessió del seu càrrec i, en acabar el seu discurs, molt protocol·lari, va dir, parafrasejant al fundador del que havia estat el seu partit en el 1931:

- Declaro la Independència de la República Catalana.

Un guàrdia de seguretat s’havia apropat del flamant President del Parlament i li havia engegat un tret al pit el que, en un home de poca salut com era en Cabot, va resultar ser mortal de necessitat.

La crisi oberta aquell dia es va resoldre amb relativa facilitat doncs no faltaven pas parlamentaris de prestigi entre els rangs dels partits guanyadors d’aquelles eleccions. El problema va ser quan les recerques policials i judicials van poder establir una relació entre l’assassí i el llavors anomenat Partido Socialdemócrata que havia governat a Madrid, amb noms diferents, des de l’any 2004. La unió dels diputats a les Corts Espanyoles dels partits catalans i els del Partido Democrático, successor de l’antic Partido Popular, entrat en crisi pels seus desastres electorals, van fer caure el Govern d’en Martínez Becerra, en una moció de censura que va posar-li al Govern una coalició de partits nacionalistes i regionalistes que, tot i estar en minoria, van aconseguir la col·laboració de diversos diputats i senadors dels dos partits estatalistes per a modificar la Constitució, introduïnt el dret a l’autodeterminació dels pobles que constitueixen l’Estat Espanyol i una estructura federal molt semblant a la Suissa.

D’aquí a l’actual situació va costar poc de recórrer tot i que els darrers set anys van estar una veritable cursa contra la història per part dels dos partits que havien constituït govern de coalició a Madrid, el PD i el PS, i els nombrosos partits nacionalistes i regionalistes sorgits arran de la Constitució del 2020. Galícia va ser la primera Comunitat que va exercir el dret d’autodeterminació amb un referèndum que va donar positiu per a l’opció federalista. Va seguir Múrcia que va donar el mateix resultat tot i que els municipis del Camp de Cartagena varen votar majoritàriament en favor de la independència. El resultat va ser la creació d’una Comunitat-Ciutat a Cartagena semblant a les que havien tingut Ceuta i Melilla abans de la seva entrega al Marroc com a compensació per la independència del Poble Saharuí, boicotejada des del primer moment pel Govern de Madrid però que el canvi de govern a Espanya havia propiciat. Euskadi va ser una altra història doncs la treva que, en el 2006, va ser decretada pels violents no va durar gaire i l’Exèrcit Espanyol va ocupar una gran part del territori per on es movien els elements de l’Exèrcit d’Alliberament d’Euskal Herria mentre que l’Exèrcit francès feia el mateix per l’altra banda dels Pirineus. Aquesta pinça va fer que molts bascos haguessin de marxar del país (una bona part d’ells cap a Catalunya) i no va ser fins al 2022 que, supervisat per una delegació de l’ONU, no es va poder dur a terme el referèndum d’autodeterminació que va acabar donant la independència total a Euskadi.

Però va ser Andalusia la que primer havia declarat la independència aprofitant el desgavell successori a la mort del monarca l’any 2020 i va abandonar la UE, això sí, tot i mantenint-se en el marc de la Unió per a la Mediterrània. També és veritat que això va ser el que va desencadenar la redacció de la nova Constitución Española, de tall federal, i que va acabar recomposant la 3ª República Española. Finalment, Catalunya sempre capdavantera en gaire bé tot, va ser l’última Comunidad Autónoma que va renunciar al seu Estatuto de Autonomía i es va declarar independent. Així doncs la situació no és que fos angoixant perquè tot es feia amb fi de bé. Però sí que era una mica incerta. Quant l’ara mort President del Parlament va anunciar que hi hauria un referèndum d’autodeterminació cap a l’any 2014, poc es pensava com evolucionaria la cosa. Fins i tot els innocents promotors de les consultes populars dels anys 2009-2010 i les que van seguir en anys successius, buscant la millora de la representativitat de les consultes, poc s’imaginaven que els andalusos, els bascos i també els gallegs ho anaven a aconseguir abans.

Tothom a Catalunya sabia que la declaració d’independència no es faria en pau. Ja feia temps que, tot i la postura oficial deixant fer a les diverses iniciatives no constitucionals, un ampli sector de l’exèrcit espanyol, respatllat pels dos partits estatalistes (el PS federalista i el PD nostàlgic del centralisme d’altres temps) eren en màxima alerta i havien actualitzat els Procedimientos para la Represión de la Subversión y el Separatismo, dels temps de la dictadura del General Franco, eliminant-ne algunes pràctiques extremes com la utilització de petites bombes atòmiques (de mig kilotò) i posant-hi les Prácticas de Guerra Psicológica que no eran més que programes d’influència subliminal que sortien continuament a certs canals de televisió privats en els quals uns catalans de socarrel amenaçaven de mort als catalans d’origen llatí o nordafricà. El Tribunal Penal de la Haïa i el Tribunal dels Drets Humans de Strasbourg ja s’havien declarat contraris a aquestes pràctiques.

En David Ribó, junt amb uns quants companys d’ofici, després d’haver carregat els seus tràilers amb verdura i fruites a El Ejido, van acabar atravessant els camions entre Vinaròs i Ulldecona, a l’autopista AP7 que ja havia deixat de ser de peatje-a-la-llum per passar a ser-ho a l’ombra. Les muntanyes del Maestrat i els Ports, per una banda, i les de la serralada costanera, per l’altra, ja havien estat ocupades pels minyons del JADC i JESC. No tenien gaires armes però havien recuperat els castells medievals i allà s’havien atrinxerat amb petits llança-coets del tipus bazooka que s’havien començat a construir ells mateixos en una fàbrica abandonada de Roquetes. Alguns, al començament, els van esclatar a les mans però la intervenció dels obrers de la CGT de Nissan i SEAT els va permetre de millorar-ne molt la seguretat... pel que disparava! Fins i tot s’estaven plantejant si haurien de fer servir urani empobrit d’Ascó per millorar-ne la capacitat de penetració.

La corrua de vehicles que s’havia format al darrera dels trailers del David i companys ja arribava fins a Sagunt. Eren camions polonesos, ukrainians, letons i eslovacs que simpatitzaven amb el moviment independentista català perquè ells mateixos, o els seus pares, havien hagut de passar pel mateix tràngol. Els camions d’Almeria i de València, en canvi, en adonar-se’n de la situació van girar cúa i van optar per prendre la ruta de Terol, Saragossa i Hosca per passar a França per l’Autovia A23 i el túnel de Somport. Molta gent dels pobles del voltant (Morella, Burriana, Oropesa, etc) van manifestar la seva simpatia als camioners aturats duent-los’hi taronges i préssecs de les seves collites. Des de l’estació de servei de Sagunt, en aquella mateixa autopista, en Magí, cunyat del David en veure passar uns tancs de la Unidad de Caballería Ligera "Lusitania 8" (RCL8) que en el 1727 s’havia distingit pel seu comportament en el setge de Gibraltar i moltes altres batalles a ultramar, i que el 23 de febrer del 1981 havia sortit al carrer sota les ordres de Milans del Bosch, li faltà temps per comunicar-se amb el seu cunyat:

-David, són uns vint tancs i no d’aquells que serveixen per a transportar personal, no. Són veritables cuirassats amb un canó que fa uns 6 m de llarg. Van treient fum, al menys a 80 km/h.

En David que tenia al seu costat una unitat dels Mossos va passar el mòbil al caporal Garcia i aquest, aguantant el mòbil amb una ma i el walkie talkie amb l’altra, va comunicar-se amb el lloc de comandament avançat (el del cos dels Bombers de la Generalitat).

- Capità, tot un regiment de tancs cuirassats s’ens venen a sobre !

- Ja els hem vist per la càmara de vigilància del repetidor de TV3 al Puçol. Manteniu aturats tots els camions que pugueu, com si d’un control d’alcoholèmia es tractés! No pasaran !


Va dir-li el Capità Montañés.

A l’autopista AP2, la situació no era la mateixa. El terreny no permetia una resistència efectiva degut a la planura de les Terres de Ponent. Uns escamots de JESC i JADC s’havien apostat en el congost que hi ha més enllà de Fraga però gaire bé no s’hi veia cap camió que poguer aturar. Tots els que venien de Saragossa es desviaven per l’A23 cap a França o cap a València. El que sí van poguer concentrar va ser uns quants tractors dels pagesos de la Franja que simpatitzaven amb el moviment independentista català i pensaven que ajudant-lo pot-ser, més endavant, Catalunya els alliberaria del jog aragonès. De fet, aquells vailets no feia gaire que havien vist passar un esquadró d’avions de reconeixement i caça que tornaven cap a Saragossa. Els mateixos als quals en Ahmed n’havia derribat un.

A Barcelona, el Palau de la Generalitat s’havia buidat. Tots el consellers s’havien refugiat a l’edifici del Parc de les Aigües, del Guinardó, molt a prop del Túnel de la Rovira, que tant els podia servir de refugi com de via de fugida cap a Collserola i, pel nou túnel de la conducció d’aigua fins al Vallès i les muntanyes de la serralada de Sant Llorenç de Munt i l’Obac. El Conseller de Governació, de fet l’ànima de tota la moguda, havia près pràcticament el control de totes les forces de seguretat (Mossos, Bombers, Agents Rurals). Aquests darrers tenien sota vigilància la unitat militar de Cazadores de Montaña de Sant Climent de Sassebes que tot just acabava de tornar, fortament decimada, d’una campanya de pacificació a l’Àfrica oriental. Els Bombers tenien controlats els quarters principals de la Guardia Civil que, com en d’altres ocasions, es mostrava neutral. Les unitats de Policía Nacional ja tenien prou feina en reunir tot el seu personal en un sol lloc com a mesura d’autoprotecció tot i que molts dels seus membres, en veu baixa, deixaven entendre als seus veïns i amics que per ells ja estava bé tot el que estava passant.

Un altre ambient es respirava a la Presidència. El President havia reunit tots els que ell pensava que podien ajudar en una complicada tasca, aconseguir que els principals països del món reconeguessin la República Catalana. Un d’aquests assessors havia participat en els actes que van dur a la independència de Slovènia. En Colomer, que així es deia, va ser un dels catalans que va restar uns dies atrapat en aquell país balcànic mentre l’exèrcit iugoslau els tenia assetjats. Això era cap el 1990 i, en aquella ocasió, Alemanya i Àustria van donar una ma a la que havia estat una seva colònia. Ara l’Àngel Colomer tractava de connectar amb algun dels pocs que quedaven d’aquella fita històrica sense èxit. El líder del moviment slovè, degut a la seva avançada edat, no podia intercedir davant d’Alemanya i Àustria per que reconeguessin el nou estat. La Pilar Revetlla que també tenía bons contactes amb el mon editorial de París, estava tractant d’aconseguir que els editors de Le Monde, Figaro, Libération i Le Canard Enchaîné publiquessin un editorial conjunt donant suport a Catalunya. Una altra persona molt ben situada en el mon intel·lectual, en aquest cas un científic, el Dr. Massabé que durant molts anys havia gaudit de favor en el nostre país al temps que duia a terme la seva recerca mèdica als Estats Units i que havia quedat atrapat a El Prat en anar a prendre el vol de tornada cap a casa seva a Boston, tractava d’aconseguir que el seu cap, premi Nobel de Medecina, parlés amb el Secretari d’Estat per tal de que aquest anunciés a l’Assemblea General de l’ONU que s’estava duent a terme en aquells moments, el reconeixement de Catalonia, per part del seu país, com a nou membre nº 245.

Justament es trobava a Nova York el President del Govern Espanyol qui devia de fer el seu discurs davant de l’Assamblea. També hi era el President d’Andorra, Joan Carvalleira que, tot i ser nascut a Portugal, havia aconseguit la nacionalitat andorrana després de fer que França i la Santa Seu abdiquessin dels seus drets seculars sobre el Principat, ara convertit en República d’Andorra. Carvalleira era bon amic personal del President espanyol, des que seia al seu costat en les reunions de caps de govern de l’EU a la qual Andorra hi havia accedit, després d’abolir el secret bancari, i compartia amb ell el criteri de que no era bo augmentar el nombre d’estats de la Unió doncs la llista d’espera ja era considerable (Turquia, Israel, Marroc, Rússia). ¿Com havien d’acceptar a Catalunya? Però, per l’altra banda, de no ser per les universitats catalanes, els andorrans haurien de tornar a fer el contraband en lloc de fer-se diplomàtics o banquers.

Però la clau eren els 88 paisos “donants” de ma d’obra estrangera a Catalunya. Paisos de l’Amèrica llatina, Àfrica subsahariana, Maghrib, alguns del sud de l’Àsia i fins i tot tres o quatre del Pacífic sudoest i de l’Índic s’havien agrupat en defensa dels interessos de les famílies dels que havien emigrat a Catalunya i que temien que si el setge s’allargués podrien perillar els ingresos de divises procedents del nostre pais.

Però, on la tensió era màxima era a la Conselleria de Sanitat. Ja feia temps que es preparaven per a una possible explosió de ferits. Els hospitals eren tots en estat d’alerta com si d’una pandèmia de grip es tractés. Els metges estrangers, políticament dubtosos, havien estat destinats a tenir cura de la gent gran per por de que proliferessin els casos d’infart i angoixa que poguessin augmentar les morts prematures (Sanitat estava empenyada en que ningú no morís abans del 90 anys per fer de Catalunya el primer país del mon en expectativa de vida). Els serveis d’urgència s’havien estès a les àrees generals en tots els hospitals i els quiròfans estaven tots a la disposició dels casos d’urgència que necessitessin una intervenció ràpida deixant de banda els pacients que des de feia temps esperaven una intervenció (naturalmente a costa de deixar que les cúes d’espera s’allarguessin encara més). Les ambulàncies no paraven de voltar, seguint circuits que s’els havia assignat segons un informe que havia fet el RACC per un cas d’un gran terratrèmol o tsunami. Duien sempre les sirenes posades per crear ambient. Això va fer que la major part dels catalans marxessin a les seves cases de segona residència, fugint del neguit de les ciutats. Però aquí també, els alcaldes i regidors s’havien erigit en caps de somaten i havien organitzat escamots per evitar la preséncia de quintacolumnistes que puguessin fer foc a bosc. De fet, l’idea era tenir als “pixapins” controlats per a evitar que ells mateixos fessin el foc.

Tothom creia que la cosa no aniria a més però la presència d’un portavions americà davant de Sant Carles de la Ràpita i un creuer francès davant de Roses no eren pas bons senyals. També és cert que el JADC havia introduït 2000 avis dels casals del Vallès i el Baix Llobregat en un creuer turístic que, deien, havia d’anar a l’illa grega de Santorini per veure on s’havia enfonsat un altre creuer feia uns anys i que deien s’hi sentien cants de sirena en les nits de lluna plena. El fet és que el vaixell no havia salpat del port de Barcelona que pretenia bloquejar si algun vaixell de guerra s’hi acostava. Els avis s’ho passaven molt bé escoltant i ballant al ritme de les velles músiques de Michael Jackson i Lady Gaga. Sense que hi hagués cap comunicació, els JESC havien fet el mateix al port de Palamós amb gent gran de la Garrotxa i el Pla de l’Estany. Aquí, però els havien dit que anirien a Lampedusa per veure els estralls del darrer tsunami que havia causat 3000 morts, la majoria persones de pell bruna que vivien en un càmping des dels temps de l’immortal Berlusconi.

Per sota corda, molts catalans desitjaven que la cosa no anés a més. Els que tenien diners al Banco de Santander o accions d’Endesa o Telefónica s’ho veien venir. En el millor dels casos el Govern els donaria un abonament preferent per anar al TNC o al MNAC en comptes de les indemnitzacions que rebria la Generalitat pels capitals incautats per l’Estat Espanyol procedents d’imposicions a termini dels estalviadors catalans. Alguns catalans ja havien vist la moguda i havien posat els seus comptes a nom de parents andalusos o extremenys per si els tocava les de perdre. Per altra banda, seguint normes no escrites del Govern, la Caixa havia desinvertit en totes aquelles empreses de fora de Catalunya i havia invertit en empreses xineses. Es preveia que el futur del turisme a la Costa Brava sería de preferència xinès. De fet, ja eren molts els xinesos-catalans que havien invertit en el seu pais d’origen els estalvis fets aquí i ara viatjaven sovint no tant a veure els seus parents, que no en tenien, sino a descansar de la manca d’oxigen que patien en els tallers de confecció i escorxadors que regentaven. L’Obra Social de la Caixa, de fet, havia obert diverses oficines al Pakistan, Birmània, Filipines i ara estaven tancant un tracte per reflotar la indústria turística de les Maldives, a l’oceà Índic (de fet a sota de l’oceà Índic, doncs la pujada del nivell del mar...).

Això sí, alguns empresaris tractaven de que es mantingués un status d’associació en matéria econòmica amb la República Espanyola per tal d’evitar que aquesta ens posés la contra per seguir a l’UE com si res no hagués passat. El teixit industrial de Catalunya així ho volia. Els presidents de Nissan, SEAT, Siemens, Alstom, Spanair, Marsans i altres empreses multinacionals establertes a Catalunya s’havien constituït en un poderós lobby en contra de la separació. Però, la major part dels catalans savien molt bé el que s’estava dirimint: poder anar pel mon amb el passaport en català i que en els partits internacionals de futbol o wn les curses de F1, finalment, no s’hagués d’escoltar l’himne monàrquic que, curiosament, encara no havia estat substituït per un de republicà.

Els catalans haurien fet el que fos per tal d’estar obligats a parlar i escriure només les dues llengües oficials: català i anglès.

Finalment, els distribuidors i exhibidors de cinema havien guanyat la batalla: A Catalunya, ja no els calia doblar les pel·lícules !.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva, Juny 2010