dilluns, 26 de juliol del 2010

Kosovo no és Catalunya

El Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) de La Haïa, òrgan depenent de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), en data 22 de juliol de 2010, ha emès una Opinió Consultiva sobre la legalitat de la independència de Kosovo. El Tribunal, constituït per 15 Magistrats de diverses nacionalitats i presidit pel japonès Hisashi Owada, després de donar opció a tots els estats membres de l’ONU per a que presentessin les seves opinions en favor o en contra, va sentenciar que la declaració d’independència de Kosovo no va violar cap regla de la llei internacional.

Una Opinió Consultiva és, en el context del TIJ, una opinió que no té l’efecte de dirimir un conflicte legal específic si no de donar consell sobre la "constitucionalitat" o interpretació de la llei. En aquest sentit el TIJ actua com ho faria el Consell Consultiu de la Generalitat a Catalunya o el Tribunal Constitucional a Espanya.

En alguns països, els procediments preveuen que l’Executiu o el Legislatiu puguin recórrer al Judicial per a obtenir opinions consultives. En altres països, els tribunals poden tenir prohibit donar opinions consultives. Les opinions consultives han estat sovint controvertides ja sigui perquè les qüestions posades són controvertides en si mateixes o perquè el cas hagi estat presentat com a “porta del darrera” per presentar davant del tribunal el que realment és un cas contenciós.

El TIJ té mandat per donar opinions consultives en el Capítol IV del seu Estatut (Annex a la Carta de les Nacions Unides) quan és solicitada per alguns òrgans o agències de l’ONU. Aquestes opinions no tenen caràcter vinculant tot i que això no vol dir que no tinguin valor legal doncs les mateixes opinions serien emprades pel Tribunal si tingués que jutjar casos contenciosos sotmesos per estats sobirans. El títol complet del cas que ens ocupa és Acord amb la Legislació Internacional de la Declaració Unilateral d’Independència per les Institucions Provisionals d’Autogovern de Kosovo (Demanda d’Opinió Consultiva).

Kosovo i Metohija, generalment anomenada Kosovo (en serbi Косово и Метохија, transcrit Kosovo i Metohija; en albanès Kosovë o Kosova), antiga província de la República Sèrbia, part de la Federació Iugoslava, proclamà la seva independència el 1990, però no va ser reconeguda per cap estat, excepte per Albània. Aquest fet va dur al govern de la República Iugoslava (després anomenada República de Sèrbia i Montenegro), a una guerra d'extermini contra els kosovars d'ètnia albanesa i religió majoritàriament musulmana. L'ONU va ordenar la intervenció de forces internacionals contra la República Iugoslava. Aquesta guerra d'una gran duresa pel tipus d'armament emprat per les forces internacionals, va donar pas a un "alt el foc" que va durar des de 1999 fins al 2008 en que la província de Kosovo va ser administrada successivament per l’ONU, l'OTAN i l'UE.

En nom de la població majoritàriament albanesa (en un 88%, segons dades del 2003), el parlament kosovar tornà a declarar la independència de la República de Kosovo el 17 de febrer de 2008. Després de la declaració unilateral d'independència, alguns països del món l'han reconeguda oficialment. Entre ells hi ha Albània, el Regne Unit, Alemanya, Països Baixos, Suïssa, Austràlia o els Estats Units. D'altres, però, s'hi oposen i no la reconeixen, com Sèrbia mateixa, Rússia, Rumania o Espanya. El territori de Kosovo és en disputa entre la República de Sèrbia i les Institucions Provisionals d’Autogovern de Kosovo que van fer la declaració unilateral d’independència.

El cas va ser enviat al TIJ per l’Assemblea General de l’ONU el 2008 i va ser el primer cas relatiu a una secessió unilateral que es presenta davant del Tribunal Internacional. La República Txeca, França, Xipre, Xina, Suissa, Romania, Albània, Austria, Egipte, Alemanya, Eslovàquia, Rússia, Finlàndia, Polònia, Luxemburg, Líbia, el Regne Unit, els Estats Units d’Amèrica, Sèrbia, Espanya, Iran, Estònia, Noruega, els Països Baixos, Eslovènia, Letònia, Japó, Brasil, Irlanda, Dinamarca, Argentina, Maldives, Sierra Leone i Bolívia varen presentar opinions en aquest ordre de presentació. A Veneçuela se li va permetre de presentar al·legacions tot i que fora de termini.

De la lectura dels arguments en contra de la legalitat de la Declaració d’Independència de Kosovo, és clar que els països amics de Sèrbia o que tenen moviments interns més o menys secessionistes (Rússia, Xina, Espanya) i d’altres, mantenen que només en el cas d’antigues colònies es pot reconéixer el dret a l’autodeterminació. Uns altres països mantenen que no existeix tal limitació i que només els processos d'independència de Xipre del Nord i de Rhodèsia van ser declarats il·legals per l’ONU perquè van ser fets per una ocupació estrangera o per un règim racista minoritari.

És curiosa l’actitud dels països llatinoamericans que, en la seva majoria, van donar suport a les tesis antisecessionistes argumentant que només les colònies tenen el dret a l’autodeterminació.

Pot ser una de les contribucions més aclaridores és la de Finlàndia que va dir:
• La Declaració d'Independència és un acte polític.
• La independència de Kosovo és un fet, conseqüència de la fallida de les negociacions entre Belgrad i Pristina dutes a terme amb la mediació de l’Emissari Especial del Secretari General de l’ONU.
• La llei internacional no tracta les declaracions d’independència i el principi de Respecte per la Integritat Territorial només s’aplica entre estats i no a entitats internes.

Noruega també va confirmar que:
• Les entitats internes a un estat no són lligades pel principi de Protecció de la Integritat Territorial.
• Qualsevol declaració d’independència és unilateral per naturalesa i, en el cas de Kosovo, també va ser el resultat d’un process polític multilateral.
• La independència de Kosovo no es convertirà en un precedent perillós en les relacions internacionals ja que Kosovo era un cas especial.

Un argument interessant va ser del Regne Unit que diu: Sèrbia va deixar molt clar que no acceptaria mai un Kosovo independent. Kosovo també ha deixat prou clar que mai no serà part de Sèrbia. Els tribunals no ordenen que cònjuges separats s’ajuntin de nou.

És evident que Kosovo no és Catalunya però també ho és que les decisions preses lliurament pel Parlament de Catalunya i, en particular, la decisió d'esdevenir un estat independent no van contra cap llei internacional.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva

Catalunya no és Kosovo

Part I. Kosovo

Tot i la interpretació que algú hagi pogut fer de l’anomenada Sentència de Kosovo per part d’alguns mitjans de comunicació catalans o espanyols i fins i tot del món sencer, que duia a la comparació entre el procés de secessió de Kosovo i la hipotètica secessió de Catalunya, són moltes les diferències que existeixen entre aquell estat balcànic i el nostre païs.

Kosovo és per al poble serbi el breçol de la seva cultura i així ho testimonien els nombrosos temples i monuments cristians existents en aquest territori. Els albanesos, en la seva majoria pagesos, havien estat pobladors de les montanyes frontereres amb la veïna Albània. Van anar ocupant les terres fèrtils de les valls kosovars que els serbis, més educats, havien anat deixant de conrear i, de ben segur, els havien venut. En els anys previs a la declaració d’independència, nombrosos albanesos procedents de l’altra banda de les montanyes s’hi van arrelar augmentant així considerablement la proporció d’individus d’aquesta ètnia que l’any 2003 ja representava el 88 % de la població censada.

Kosovo va ser part de Iugoslàvia fins l’any 2008 quan es va independitzar per una declaració del seu Parlament, en absència dels diputats contraris a la independència, després d’una negociació multilateral entre les potències que van participar en la Guerra de Kosovo, el Consell de Seguretat de l’ONU, l’OTAN i l’EU. Es posava fi d’aquesta manera a tot un llarg procés de reconeixement de la capacitat d’autogovern de la majoria d’ètnia albanesa i de religió majoritàriament musulmana, en detriment de la minoria d’ètnia sèrbia i de religió majoritàriament cristiana ortodoxa.

Iugoslàvia que etimològicament vol dir Païs dels Eslaus del Sud va ser un estat que va surgir del Tractat de Versalles que va posar fi a la Primera Guerra Mundial desmembrant l’imperi Austro-Hongarès del que en formava part. Entre 1918 i 1928 es va dir oficialment Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. L’any 1929, el Rei Alexandre I va prohibir els partits polítics i va rebatejar el seu reialme com a Iugoslàvia. L’any 1934 el rei va ser assassinat en territori francés i va ser succeït per un príncep d’onze anys i un regent que va signar l’Acord de Viena amb els feixistes italians i els nazis alemanys. L’any 1941, el general Simovic va enviar el rei a l’exili i va perseguir els qui havien signat l’Acord de Viena.

Hitler va ordenar l’ocupació militar de Iugoslàvia i seguidament de Grècia. Molts iugoslaus, especialment serbis, es van organitzar en una guerrilla pro-comunista anomenada Partizans que van aconseguir derrotar i expulsar del seu territori un exèrcit alemany molt més potent i, fins i tot, ocupar temporalment parts d’Àustria i d’Itàlia. L’any 1946, sota el lideratge de Josip Broz “Tito”, es va refundar l’estat com una Federació de sis Repúbliques (Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Eslovènia) i dues províncies a l’interior de Sèrbia (Vojvodina i Kosovo) que tenien poders propers als de les mateixes repúbliques federades.

A la mort de Tito, les tensions interètniques i polítiques es van enfortir. Estava en joc la continuitat del sistema socialista. Eslovènia va ser la primera en prendre l’iniciativa de proclamar la seva independència en 1991, després que en un referèndum el 89% dels eslovens varen optar per la independència. El nou estat eslovè va ser ràpidament reconegut per Àustria i Alemanya i els eslovens van optar per un sistema democràtic a l’estil europeu. Avui, Eslovènia és un membre més de la Unió Europea. La separació de la resta de repúbliques va seguir un procés molt més complicat amb diverses guerres (Sèrbia contra Croàcia, Sèrbia i Croàcia contra Bòsnia-Herzegovina i, finalmente Sèrbia contra Kosovo).

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva

Catalunya no és Kosovo II

Part II. Catalunya

La història moderna de Catalunya és diferent de la de Kosovo tot i que no gaire ...

Assimilada dins de l’Estat Espanyol després de la Guerra de Successió, en 1714, Catalunya ha estat sempre considerada com una regió més de les 14 en les que es va dividir l’Estat: Aragó, Catalunya, València, Múrcia, Andalusia, Extremadura, Castella la Nova, Castella la Vella, Lleó, Galícia, el País Basc i Navarra a la península, les Illes Balears i les Illes Canàries.

És ben conegut el fet diferencial català que va ser arrabassat pels decrets de Nova Planta entre d’altres instruments jurídics i polítics. Tot i això, es va mantenir la llengua catalana i també el Codi Civil català com elements d’ús normal així com molts altres aspectes quotidians de la cultura catalana. Va ser aquest fet diferencial, arrelat en les classes populars i assumit per les classes dirigents, que en diverses ocasions va dur Catalunya a reclamar una certa autonomía administrativa i política al llarg dels segles XVIII i XIX.

Però no va ser fins al 14 d'abril de 1931 que, després de les eleccions municipals a tot l’estat espanyol, el Rei Alfonso XIII va marxar a l’exili i Francesc Macià que havia aconseguit la majoria per a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) partit al qual s’havia integrat Estat Català que ell mateix havia fundat, es va presentar com a candidat a la presidència de la Diputació de Barcelona i, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, just hores abans que Niceto Alcalá-Zamora ho fes des de Madrid, proclamà la "República Catalana dins d'una federació de repúbliques ibèriques" en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930).

El govern provisional català tenia com una de les seves missions principals impulsar la redacció d'un estatut d'autonomia (Estatut de Núria), que va ser sotmès a consulta dels ajuntaments catalans, que s'hi pronunciaren a favor, i del cos electoral de Catalunya, amb un resultat també aclaparador. Catalunya es va definir com a Estat autònom dintre la República Federal Espanyola. Aquesta definició va topar amb la Constitució de la Segona República espanyola, aprovada el 9 de desembre de 1931, que va establir un «Estado integral compatible con la autonomía de municipios y regiones».

Això va fer que l'Estatut de Núria hagués de ser reformat i no fos promulgat fins el 15 de setembre de 1932 sense sotmetre'l de nou al plebiscit dels catalans. Macià va ser President primer del govern provisional de la Generalitat i, a partir del 14 de desembre de 1932, primer President de la Generalitat Reconstituida fins a la seva mort el 1933. Lluís Companys, fundador del Partit Republicà Català també integrat en ERC, va succeir en Macià al capdavant de la Generalitat i, davant la involució conservadora al govern de Madrid creada per les eleccions de novembre de 1933, va haver de fer front a un perìode de dificultats en les relacions Espanya-Catalunya.

L’anul·lació per inconstitucional de la Llei de Contractes de Conreu que havia estat aprovada pel Parlament català amb l’oposició de la Lliga Regionalista i els grans terratinents catalans que varen recórrer al Govern de Madrid, va disparar la rebel·lió del Govern de la Generalitat escenificada en els Fets del 6 d’octubre de 1934.

Aquell fet i el nomenament al Govern d’Alejandro Lerroux a Madrid format per només ministres de la CEDA, considerats antidemocràtics, va alimentar el radicalisme dels sectors més separatistes i autonomistes o federalistes. El President Companys va organitzar en secret un Comitè Revolucionari per preparar una insurrecció armada. El 5 d’octubre, l’Aliança Obrera de Catalunya, en contra d’altres organitzacions sindicals com la CNT i UGT, declara una vaga general i, a les vuit del vespre, el President Companys proclama des del balcó de la Generalitat l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.

El General Batet, Capità General de Catalunya, després de consultar amb Madrid declarà l’estat de guerra. La gent, al carrer, havia construït barricades però des del mateix Govern de la Generalitat no es va mantenir una posició clara, el que va fer que els militars aviat varen controlar la situació. El President i molts consellers i diputats al Parlament van ser detinguts pels militars i duts al vaixell Uruguay que es trobava ancorat al port de Barcelona. Tots ells van ser jutjats i condemnats a 30 anys de presó tot i que van ser amnistiats pel govern elegit en unes noves eleccions generals el 1936 quan la Generalitat va reprendre el seu funcionament normal.

Per poc temps doncs, el 18 de juliol d’aquell mateix any es va produïr el Glorioso Alzamiento Nacional, una rebel·lió dels militars per tota Espanya. A Barcelona, els militants del sindicat CNT, coneixedors del que es preparava, van armar-se i aconseguiren no només aturar les poques tropes que van sortir al carrer sinò també detindre el General Goded vingut des de Mallorca per a dirigir la rebel·lió i els seus oficials que van acabar empresonats al mateix vaixell Uruguay.

El 20 de juliol, els dirigents anarquistes van presentar-se a la Presidència de la Generalitat i van acordar amb el President la creación del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya que es va erigir en una mena de Govern Provisional fins que el 26 de novembre es va constituïr un nou govern amb consellers dels sindicats i partits del Front Popular i que es va anomenar Consejo de la Generalidad.

La revolució primer i després la llarga guerra civil va dur el país a la destrucció tant pel que fa a les infrastructures com a la capacitat d’autogovern. La immigració massiva cap a Catalunya de gent de totes les regions d’Espanya, després de la guerra, també va contribuïr a una pèrdua del sentiment nacional dels catalans que no van poder recuperar les seves institucions fins a l’establiment de la democràcia, a la mort del dictador, amb el nou Estatut d’Autonomia del 1979.

Alguns trets comuns hi ha entre els esdeveniments que van tenir lloc a Catalunya i els que van produïr-se a Kosovo. Però també hi ha algunes grans diferències. Podem dir que les similituds serien:

• Haver assolit una certa autonomia (a Kosovo des del 1946 fins al 1991 i del 1999 al 2008, a Catalunya el 1932, del 1936 al 1939 i a partir del 1978).
• Haver fet una declaració d’independència fallida (a Kosovo el 1991, a Catalunya el 1931 i el 1932).
• Haver patit una guerra civil provocada per la invasió de l’exèrcit (a Kosovo entre el 1991 i el 1999, a Catalunya entre el 1936 i el 1939).

Però les diferències són també importants:

• La població que va propugnar la independència a Kosovo era majoritàriament immigrada de la veína Albània, a Catalunya era autòctona amb reticències de certs grups de població immigrada.
• Les potències van intervenir en la guerra de Kosovo d’una manera determinant per a alliberar-lo però no ho van fer a Catalunya ni durant la Guerra Civil, ni el 1945, en acabar-se la 2ª Guerra Mundial.
• El procés de secessió de Kosovo va ser negociat pels secessionistes i les potències ocupants en l’àmbit de l’ONU i de l’Unió Europea.

Així doncs, una hipotètica declaració de independència per part del Parlament de Catalunya
(fins i tot en absència d’alguns diputats) podria ser considerada pel Tribunal Internacional de Justícia de la mateixa manera que la declaració de independència del Parlament de Kosovo. El que no tindria Catalunya és un reconeixement automàtic per part de les grans potències però tal vegada sí pels petits països de la Unió Europea que s’estimen més haver de negociar amb altres estats petits, menys potents econòmicament que ells, que no pas amb grans estats com Alemanya, França, Espanya o Polònia.

Les declaracions fetes recentment per un representant del Departament d’Estat nordamericà de que no es reconexerien altres estats que es puguessin crear, seguint el precedent de Kosovo, no es referien tant a Catalunya com a les minories ètniques repartides per nombrosos països de l’Europa de l’est i de l’Àsia central que podrien desestabilitzar aquelles regions i generar tensions entre Rússia, la Xina i altres estats.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva