El discurs dels oradors es pot resumir en que “la sentència del Tribunal Constitucional obre les portes a nombrosos atacs a la nostra llengua i al nostre autogovern mitjançant recursos judicials i altres mecanismes propiciats per la dita sentència”. Per altra banda, “l’espoli fiscal és insoportable i, si Catalunya fos independent, això canviaria com de la nit al dia doncs tindriem un PIB i un per càpita semblant al de Dinamarca”.
És molt interessant notar la pèrdua del flaire identitari en el discurs independentista d’aquests dies. Altres moments, en la història de Catalunya, també hi havien entrat els temes econòmics i fiscals però mai com ara. No volem la independència perquè estem empenyats en recuperar les institucions que teniem abans del 1641, o pot-ser abans del 1714, o del 1873, o del 1931 o del 1934, dates totes en les quals els polítics catalans van declarar la independència (més o menys matisada) de Catalunya. "Volem la independència per a recuperar els 3000 Euros que els espanyols ens “roben” cada any a cada català".
Jo vull suposar que Slovènia es va declarar independent de Iugoslàvia per raó de la seva llengua, de la seva història molt propera de l’imperi austro-hungarès i perquè els slovens eren tips del règim socialista que encara primava en la federació. Estònia, Letònia i Lituània, amb una llarga història d’invasions dels exèrcits russos, pot ser buscaven aproximar-se a la UE per tenir una vida amb més qualitat, però sens dubte volien treure's de sobre aquella dominació. Dubto que Txèquia i Eslovàquia, amb llengües diferentes, se separessin per raons econòmiques. Tampoc van anar a la guerra els bosnis ni els kosovars per pagar menys impostos.
La independència d’una nació es proclama quan el poble ja és tip de vexacions, espolis i explotacions però, sobre tot, quan té clar que constitueix una nació amb arrels històriques, culturals i institucionals i que no té perquè dependre de ningú altre per prendre les decisions que afecten al seu futur i, sobre tot, per salvar la seva dignitat col·lectiva. Això és el que va moure a la gran manifestació del 10-J i el que, en la meva modesta opinió, ens mou als qui decidim carregar amb el trauma que, sens dubte, pot causar un acte unilateral d’aquesta envergadura.
No és que aquest impuls no sigui en el cor de tot independentista i, en particular, en el Manifest del RI-Cat, però el discurs del Dr. Carretero, avui a La Societat, no ha transmès gaires vibracions en aquest sentit. Li ha faltat ganxo. Li ha faltat aquella il·lusió que molta gent està esperant que li donin els polítics d’aquest gènere. Pot ser, com ell ha dit, ja porta moltes xerrades en llocs com La Societat, amb 30 ànimes.
Però un polític no pot defallir i, si ho fa, no arribarà molt lluny en no tenir la capacitat d’engrescar aquelles 30 persones per a fer-los que transmetin el missatge a altres 30 o més.
Catalunya s’ho mereix ...
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
