dijous, 9 de desembre del 2010

Spain is different ?

La vaga es una acció empresa pels treballadors (assalariats) per reforçar qualsevol reclamació d’ordre laboral (o polític) consistent en deixar de treballar, de complir o deixar de complir determinades normes o pràctiques habituals. Vagues històriques van ser, per exemple la dels estibadors del port de Londres l’any 1889 que va paralitzar una bona part del país i que va servir de model per a la posterior constitució de molts dels sindicats a tot el món.

Fins i tot diuen que l’encíclica de Rerum Novarum, publicada poc després pel Papa Lleó XIIIe, afavorint la constitució de sindicats per part de les classes treballadores, va ser inspirada en les lluites obreres d’aquell temps. Altres vagues famoses dels estibadors van ser les dels ports de Nova Zelanda l’any 1951 que va durar 150 dies i va arrossegar a més de 20.000 treballadors en sintonia amb els estibadors o la dels ports australians, l’any 1998.

El dret a la vaga ha estat recollit en gaire bé totes les legislacions dels estats moderns i, en el cas de la Constitució Espanyola, està considerat con un dret fonamental. La força que aquest dret dona als treballadors rau en que, com a dret fonamental, no necessita de cap autorització per a dur-la a terme, tot i que la majoria de legislacions inclouent l’obligatorietat de donar pre-avís a l’empresa sigui aquesta privada o pública. Algunes legislacions també inclouent l’obligatorietat de sotmetre la decisió a l’assemblea dels treballadors perquè no puguin ser imposades pels sindicats. L’exercici del dret de vaga als serveis públics sol requerir alguna servitud addicional com ara l’acord d’uns serveis mínims que, fins i tot, poden ser imposats per les autoritats corresponents.

La feblesa de la vaga és que la fan uns assalariats en front d’empreses o administracions que poden ser molt més poderoses que ells mentre que els vaguistes deixen de rebre el seu salari, el que fa que, amb el pas del temps, els seus rangs es vegin mermats per la necessitat de treballar. Per altra banda, les empreses o les administracions poden recórrer a la cerca de persones que puguin fer i estiguin disposats a fer les tasques que els vaguistes no fan. Aquests anomenats esquirols solen ser molt mal vistos per tothom. En el cas de la vaga d’Austràlia, es van recrutar soldats i ex-militars internacionals que havien de ser formats a Dubai i reventar la vaga dels estibadors. Però, davant l’escàndol mundial, el Govern de Dubai va negar l’entrada al seu territori d’aquests mercenaris.

En el cas de la vaga dels controladors aeris dels Estats Units, el 3 d’agost de l’any 1981, decretada pel seu sindicat (PATCO), va ser considerada per l’administració de Ronald Reagan un perill per a la seguretat nacional i els va obligar a retornar a la feina. Només 1.300 dels gaire bé 13.000 controladors van tornar i, la resta (11.345), al no voler tornar dins de les 48 hores que va establir el govern, van ser acomiadats i declarats no hàbils per a cap funció pública de per vida. La PATCO va ser ilegalitzada com a sindicat aquell mateix any.

Degut a la durada del procés de formació, els controladors acomiadats van haver de ser substituïts per subalterns, supervisors, personal no tècnic i alguns militars. També es van instaurar sistemes automatitzats de control i es va haver de reduir el nombre de vols de les companyies aèries. El govern americà va dir que en dos anys tornarien a la normalitat però la veritat és que les conseqüències no van acabar fins al cap de més de deu anys i gràcies a que l’administració Clinton va permetre el retorn d’alguns dels acomiadats l’any 1993.

Els fets del 3 de desembre, amb la vaga blava com s’en diu d’aquelles vagues encobertes sota l’excusa de estar malalt, pràctica habitual en el cas de determinats cossos com ara els policies, bombers i altres funcionaris que tenen els seus drets fortament limitats, va tenir com la dels controladors americans, un impacte social molt gran per tractar-se del començament de les vacances de moltes persones, tot i que el tancament de l’espai aeri espanyol va tenir uns efectes molt menors dels que va tenir el tancament d’una bona part de l’espai aeri europeu pel fum del volcà islandès.

No és gens estrany que un aeroport es vegi amb el seu espai aeri restringit per causa de la boira, el vent, la pluja o la neu com va ser el cas en nombrosos paisos europeus aquesta mateixa setmana passada. Els viatgers que, en aquests casos, queden a terra solen prendre una actitud resignada que no genera cap alarma social tot i cercant solucions més o menys individuals. En el cas de la vaga dels controladors espanyols, es va produir una gran alarma entre el públic que esperava poder volar, més que res, per la incertesa de no saber quan es resoldria el problema. L’actitud del mateix Govern que ja s’esperava la resposta dels controladors i la cobertura escandalosa, dels mitjans de comunicació va contribuir a que un fet de relativament curta durada (20 hores), es convertis en un veritable caos social i polític.

En tota vaga, l’empresa o administració tracta de prendre una posició de força acomiadant si més no els líders o aquelles persones que més s'han destacat tot i que la legislació ho prohibeix. I també tots els moviments de vaga acaben reivindicant la readmissió dels acomiadats i l’anul·lació dels expedients. El camí endagat pel Govern d’enviar als tribunals les actuacions dels treballadors només pot dur a més dificultats en un futur proper. No es pot oblidar que no existeixen persones amb la formació adequada per a substituir als expedientats (acomiadats), a no ser que el nombre d’aquests sigui minço i que el conjunt del col·lectiu de controladors, a espanya i a tot el món, és fortament corporativista i difícilment es deixarà vèncer.

Spain is not different.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva