Comentari que vaig enviar al diari Avui del 28 de gener de 2011, pàgina 22, a tenor d'un article d'opinió escrit per l'ex-conseller d'ERC Josep Huguet i Biosca afirmant que podriem marxar d'Espanya per a integrar-nos a França ???
Podeu veure l'article clicant a aquest enllaç: La via Carolíngia
Mais, vous êtes fou, Monsieur Huguet. Depuis quand la France a eu le moindre respect pour les catalans, leur langue/culture et leurs institutions nationales. Croyez-vous, par hasard, que finir d'être "tête de souris" pour devenir "queue de lion" est un progrès pour les catalans ? Pour-quoi pas devenir une province chinoise ? Je suis convencu qu'il y a beaucoup plus de futur dans cette option. Monsieur Huguet occupez-vous de votre parti et ne jouez pas a la confusion. Les catalans vous en remercieront.
Antoni Cruzado Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
divendres, 28 de gener del 2011
dissabte, 1 de gener del 2011
Qui són els catalans ?
Tothom ho diu, Catalunya sempre ha estat un lloc d’acollida. Això, que no és més que un tòpic, ha pogut ser una constant al llarg dels secles. Desconec els moviments dels neanderthals i altres tribus (ja no són espècies...) per les nostres contrades i se'm fa difícil fins i tot conèixer els moviments migratoris dels ibers que, segons que vaig aprendre a l’escola, venien pel nord d’Àfrica, pot ser del Càucas. Es possible que els fenicis, els grecs o els cartaginesos deixessin alguna empremta en la nostra forma de ser (mercantils, descreguts, revoltats).
Però són els romans els qui, més fortament, devien d’influir en el nostre tarannà. No pas perquè fossin molts sinò perquè es van instal·lar aquí com si fossin a casa seva. Van construir les seves cases al mig dels camps de blat, vinyes i oliveres. Van plantar-hi xiprers a la vora de les seves finques. Van obrir camins per a dur els seus productes i els esclaus cap als ports. Es van apariar amb les dones locals com sempre han fet els colonitzadors arreu del mon. I, fins i tot, ens van ensenyar a parlar. No que els ibers no es comuniquessin entre ells. Vull dir a parlar bé, en una llengua culta, el llatí.
Després van venir els visigots. Eren una gent estranya, feréstega que es barallaven de forma ferotge fins i tot entre ells. Van expropiar les terres (un altre caràcter molt català) als patricis locals (ja no eren romans) i, per la via de les espases, imposaren la seva llei. Tot i que van nodrir les nostres llegendes amb les cançons dels trobadors (poc comprensibles doncs barrejaven el llatí, el català i el provençal) que van ser reinterpretades pels cantaires de taverna, aquests en un llenguatge força més popular.
Els sarraïns van ser-hi poc temps a Catalunya excepte en algunes parts de ponent, com ara a l’antiga Iesso, ón si van encarinyar i van deixar-hi la gent tant rebotada que es van dedicar a la cria de porcs per veure si aquells no hi tornaven mai més (il·lusos, ja tornen a ser majoria...).
Els aragonesos que no eren gaire gent, van venir com a soldats, mariners (la gent de terra endins sempre ha fet bons mariners) i, el segle vint, a construir el metro de Barcelona. Tot i la seva legendària tossuderia que els ha impedit sempre parlar fins i tot la seva llengua local en favor de la de Castella (ells tenen un parlar una mica entre mig) es van integrar força bé. La meva àvia materna va venir de joveneta de Casetas i, tot i casar-se amb un mallorquí, no va arribar mai a posar més de dos mots catalans en una frase. També és cert que la meitat dels mots que parlava ja eren catalanitzats.
A començaments del segle vint (el nostre segle), la gent de poble parlava català sense excepcions. La gent de ciutat, en canvi, es dividia en una classe diguem-ne “noble” (no en el sentit moral, sinò en el sentit polític), una altra classe diguem-ne “emprenedora” i una classe “proletària” (la majoria). La primera parlava castellà a casa i en les seves relacions socials tot i que, quan anaven a les seves finques rústegues, s’entenien en català amb els masovers. La classe “mitjana” (que no mediocre) parlava català amb els obrers, castellà en societat i mig-mig a casa on amb les minyones parlaven català però no volien que els fills ho sentissin. L’escola no era encara el lloc on la llengua s’imposa, tot i que van haver-hi períodes i indrets en que els mestres imposaven el castellà i altres en que el català era la llengua de treball.
Els catalans de mitjans de segle vint ja havien canviat molt de bàndol. La classe proletària va deixar de parlar català per passar al castellà amb accents de tot arreu de la Península. La classe “mitjana” va considerar que puig que no calia parlar català amb els obrers, millor deixar-ho córrer i fer-ho tot en castellà que, tanmateix, era la llengua obligada pels fills, a les escoles. La classe “alta” va seguir com sempre. Encara quedava una part de la societat als barris i als pobles tant proletària (a extingir) com burgesa però que emprava el català de manera habitual tot i que, si havien de parlar en públic, o feien en castellà.
Amb el pas dels decenis, el català va anar perdent embranzida però va aconseguir fer-se entendre per tothom, tot i que només el parlaven a diari la gent catalana de socarrel, és a dir, la gent dels pobles que no havien rebut una immigració tan forta, els fills o nets d’aquells que ja parlaven català a les ciutats i els fills o nets d’aquells que havien arribat feia relativament poc, depenent de l’ambient en el quin es desenvolupessin, doncs el ràpid creixement de les ciutats va fer que es consolidessin veritables ghettos idiomàtics.
Els darrers trenta anys, el català s’ha anat normalitzant a la política, a les administracions, a les escoles, a determinats mitjans de comunicació públics o privats, parcialment a les universitats, però no al sí de moltes famílies, als bars i cafès i a la patxanga.
Els darrers deu o quinze anys, a més a més, l’anomenada nova immigració ha suposat una extensió en l’ús del català per part de persones d’origens exòtics però també una més alta pressió per l’ús del castellà per part d’aquells originaris de països de parla hispana, i també de molts europeus que coneixen una mica l’espanyol i no volen canviar, i d’altres que, aprendre per aprendre, opten per l’espanyol. Aquesta immigració que també ha creat ghettos lingüistics no opten de preferència per l’espanyol sinò per les llengües d’origen (àrab, xinès, etc.).
Tot plegat ha fet que, si bé a l’inici del segle vint, el català era la llengua tradicional d’una majoria de catalans, avui només ho sigui d’una petita part dels catalans, tot i que una immensa majoria dels catalans actuals pot entendre la llengua del país i fins i tot parlar-la. I això ens porta a preguntar-nos ¿el català és el primer signe d’identitat dels catalans? Pot-ser també ¿qui és català?
La resposta a la primera pregunta probablement sigui que NO, tot i que el català sí que és el més important element d’integració dels qui (aquí ve la resposta a la segona qüestió) es proclamen catalans. I és que, per ser català, ¿cal haver nascut a Catalunya?, ¿cal tenir cognoms catalans separats per una i?, ¿cal ser veí d’un municipi dins de les quatre províncies que constitueixen la Comunitat Autònoma de Catalunya? ¿cal viure i treballar a Catalunya com tinc entès que diu l’Estatut d’autonomia?.
Totes aquestes opcions deixen fora un grapat de persones que no les compleixen. El lloc de naixement, a diferència dels països anglo-saxons, no constituteix un dret d’apartinença o nacionalitat en les nostres latituds. Per altra banda, és ben difícil de saber si un cognom és català o no. Cert que hi ha cognoms que sonen totalment a foranis, especialment els acabats per –ez o –ado o –elli o -ini, etc. Tant pot ser català com no algú que es digui Serra, Costa i tants altres cognoms comuns a molts pobles hispànics. Per altra banda, el veinatge exclouria tots aquells catalans que viuen en altres països o territoris de l’Estat espanyol.
Hem de concloure que ser català només pot ser un acte d’afirmació de l’individu. Que, sigui quina sigui la seva procedència o les generacions que porti arrelat a aquesta terra, l’individu ha de poder determinar que vol formar part d’aquest país i de l’aventura comú. Només conec un altre país que ho hagi fet: l’Estat d’Israel. Però així com en aquest cas hi ha d’haver un element d’arrelament: la religió hebràica, a Catalunya l’element d’arrelament només pot ser la llengua.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Però són els romans els qui, més fortament, devien d’influir en el nostre tarannà. No pas perquè fossin molts sinò perquè es van instal·lar aquí com si fossin a casa seva. Van construir les seves cases al mig dels camps de blat, vinyes i oliveres. Van plantar-hi xiprers a la vora de les seves finques. Van obrir camins per a dur els seus productes i els esclaus cap als ports. Es van apariar amb les dones locals com sempre han fet els colonitzadors arreu del mon. I, fins i tot, ens van ensenyar a parlar. No que els ibers no es comuniquessin entre ells. Vull dir a parlar bé, en una llengua culta, el llatí.
Després van venir els visigots. Eren una gent estranya, feréstega que es barallaven de forma ferotge fins i tot entre ells. Van expropiar les terres (un altre caràcter molt català) als patricis locals (ja no eren romans) i, per la via de les espases, imposaren la seva llei. Tot i que van nodrir les nostres llegendes amb les cançons dels trobadors (poc comprensibles doncs barrejaven el llatí, el català i el provençal) que van ser reinterpretades pels cantaires de taverna, aquests en un llenguatge força més popular.
Els sarraïns van ser-hi poc temps a Catalunya excepte en algunes parts de ponent, com ara a l’antiga Iesso, ón si van encarinyar i van deixar-hi la gent tant rebotada que es van dedicar a la cria de porcs per veure si aquells no hi tornaven mai més (il·lusos, ja tornen a ser majoria...).
Els aragonesos que no eren gaire gent, van venir com a soldats, mariners (la gent de terra endins sempre ha fet bons mariners) i, el segle vint, a construir el metro de Barcelona. Tot i la seva legendària tossuderia que els ha impedit sempre parlar fins i tot la seva llengua local en favor de la de Castella (ells tenen un parlar una mica entre mig) es van integrar força bé. La meva àvia materna va venir de joveneta de Casetas i, tot i casar-se amb un mallorquí, no va arribar mai a posar més de dos mots catalans en una frase. També és cert que la meitat dels mots que parlava ja eren catalanitzats.
A començaments del segle vint (el nostre segle), la gent de poble parlava català sense excepcions. La gent de ciutat, en canvi, es dividia en una classe diguem-ne “noble” (no en el sentit moral, sinò en el sentit polític), una altra classe diguem-ne “emprenedora” i una classe “proletària” (la majoria). La primera parlava castellà a casa i en les seves relacions socials tot i que, quan anaven a les seves finques rústegues, s’entenien en català amb els masovers. La classe “mitjana” (que no mediocre) parlava català amb els obrers, castellà en societat i mig-mig a casa on amb les minyones parlaven català però no volien que els fills ho sentissin. L’escola no era encara el lloc on la llengua s’imposa, tot i que van haver-hi períodes i indrets en que els mestres imposaven el castellà i altres en que el català era la llengua de treball.
Els catalans de mitjans de segle vint ja havien canviat molt de bàndol. La classe proletària va deixar de parlar català per passar al castellà amb accents de tot arreu de la Península. La classe “mitjana” va considerar que puig que no calia parlar català amb els obrers, millor deixar-ho córrer i fer-ho tot en castellà que, tanmateix, era la llengua obligada pels fills, a les escoles. La classe “alta” va seguir com sempre. Encara quedava una part de la societat als barris i als pobles tant proletària (a extingir) com burgesa però que emprava el català de manera habitual tot i que, si havien de parlar en públic, o feien en castellà.
Amb el pas dels decenis, el català va anar perdent embranzida però va aconseguir fer-se entendre per tothom, tot i que només el parlaven a diari la gent catalana de socarrel, és a dir, la gent dels pobles que no havien rebut una immigració tan forta, els fills o nets d’aquells que ja parlaven català a les ciutats i els fills o nets d’aquells que havien arribat feia relativament poc, depenent de l’ambient en el quin es desenvolupessin, doncs el ràpid creixement de les ciutats va fer que es consolidessin veritables ghettos idiomàtics.
Els darrers trenta anys, el català s’ha anat normalitzant a la política, a les administracions, a les escoles, a determinats mitjans de comunicació públics o privats, parcialment a les universitats, però no al sí de moltes famílies, als bars i cafès i a la patxanga.
Els darrers deu o quinze anys, a més a més, l’anomenada nova immigració ha suposat una extensió en l’ús del català per part de persones d’origens exòtics però també una més alta pressió per l’ús del castellà per part d’aquells originaris de països de parla hispana, i també de molts europeus que coneixen una mica l’espanyol i no volen canviar, i d’altres que, aprendre per aprendre, opten per l’espanyol. Aquesta immigració que també ha creat ghettos lingüistics no opten de preferència per l’espanyol sinò per les llengües d’origen (àrab, xinès, etc.).
Tot plegat ha fet que, si bé a l’inici del segle vint, el català era la llengua tradicional d’una majoria de catalans, avui només ho sigui d’una petita part dels catalans, tot i que una immensa majoria dels catalans actuals pot entendre la llengua del país i fins i tot parlar-la. I això ens porta a preguntar-nos ¿el català és el primer signe d’identitat dels catalans? Pot-ser també ¿qui és català?
La resposta a la primera pregunta probablement sigui que NO, tot i que el català sí que és el més important element d’integració dels qui (aquí ve la resposta a la segona qüestió) es proclamen catalans. I és que, per ser català, ¿cal haver nascut a Catalunya?, ¿cal tenir cognoms catalans separats per una i?, ¿cal ser veí d’un municipi dins de les quatre províncies que constitueixen la Comunitat Autònoma de Catalunya? ¿cal viure i treballar a Catalunya com tinc entès que diu l’Estatut d’autonomia?.
Totes aquestes opcions deixen fora un grapat de persones que no les compleixen. El lloc de naixement, a diferència dels països anglo-saxons, no constituteix un dret d’apartinença o nacionalitat en les nostres latituds. Per altra banda, és ben difícil de saber si un cognom és català o no. Cert que hi ha cognoms que sonen totalment a foranis, especialment els acabats per –ez o –ado o –elli o -ini, etc. Tant pot ser català com no algú que es digui Serra, Costa i tants altres cognoms comuns a molts pobles hispànics. Per altra banda, el veinatge exclouria tots aquells catalans que viuen en altres països o territoris de l’Estat espanyol.
Hem de concloure que ser català només pot ser un acte d’afirmació de l’individu. Que, sigui quina sigui la seva procedència o les generacions que porti arrelat a aquesta terra, l’individu ha de poder determinar que vol formar part d’aquest país i de l’aventura comú. Només conec un altre país que ho hagi fet: l’Estat d’Israel. Però així com en aquest cas hi ha d’haver un element d’arrelament: la religió hebràica, a Catalunya l’element d’arrelament només pot ser la llengua.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Subscriure's a:
Missatges (Atom)