divendres, 22 de juny del 2012

Els peatges, els camions i la N II

Semblava que ja no hi fossin. Vull dir els peatges de les autopistes. Ja ens hi haviem acostumat: aquí, a França, a Itàlia... Però si que colpeja quan vas per les terres de Múrcia, Andalusia, Castella, etc i veus que allà no paga ningú.
De sobte, algú ens ha fet obrir els ulls i ens hem enganxat a l’idea que pot ser el món fora millor sense haver de pagar per transitar per les nostres terres i practiquem el @Novullpagar.
Els camions han après molt depressa allò de @Novullpagar. Surten de l’autopista de peatge a la Jonquera, agafen la N II i arrasen fins a Maçanet de la Selva. Reprenen l’AP 7 de peatge fins a Granollers. Segueixen gratis fins a Martorell. Tornen a pagar el peatge fins a Altafulla i surten un altre cop cap a la N 340 desdoblada i gratuita. Sí, sí, gràcies al MOPU poden practicar el @Novullpagar.
Però el trànsit per la província de Girona es fa un martiri per tothom. Pot ser tot aniria millor si els camions anessin per l’autopista de peatge i no per les carreteres ! Com es podria aconseguir ?
Opció 1: prohibint als camions el pas per la N II.
Opció 2: fer moltes rotondes a la N II, això enviaria els camions per l’autopista.
Opció 3: fer-los’hi el peatge gratis a l’AP 7. Ah no ! Abertis no ho podria soportar !
La millor opció fora aquesta darrera junt amb l’Eurovinyeta. Els camions haurien de pagar tant si van per una banda com per l’altra i escollirien l’AP 7.

O no ?

Antoni Cruzado i Alorda

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva

6 Euros al mes ? no 7,20

Des que vaig fer els seixanta anys, la meva doctora de capçalera m’ha anat enviant sistemàticament a un i altre especialista: l’oftalmòleg, l’uròleg, el neumòleg, etc. Cada un d’aquests professionals ha trobat que millor fora que prengués un medicament o altre per contrarrestar aquesta o aquella malfunció. Gotes pels ulls, píndoles per la pròstata, pulveritzacions per als bronquis. Tota una panòplia de guariments per uns mals que no estic gaire segur de tenir.
Des que vaig prendre el nou estatus de jubilat, he gaudit del plaer d’anar a la farmàcia un cop per mes, fer petar la xerrada amb l’amabla farmacèutica i anar-me’n cap a casa amb una bosa de regal i a dins els remeis que m’han d’aguantar en bona forma, de mes en mes, uns quants anys més. Els remeis, gratuits és clar, tot i que no són de regal doncs els pago amb el 25 % de la meva pensió que es queda Hisenda com a IRPF.
Ara, la Generalitat, vol sucar-hi pa amb aquest euro per medicament. Doncs em declaro objector fiscal. Cada més li duré a la farmacèutica una fotocòpia del meu DNI (per no fer-li gastar tinta a ella) i esperaré les notificacions a la bústia del meu veïnat del Pibitller. Suposo que, un cop notificat el deute amb el recàrreg, ho publicaran al DOGC i després m’embargaran el compte. També ho fa Hisenda. Però em quedarà la satisfacció d’haver donat feina a aquells funcionaris que els mal parlats diuen que “no foten ni cop”.

Antoni Cruzado i Alorda

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva

dimarts, 1 de maig del 2012

Prou peatges

Ahir va ser l’Escola en Català, avui Prou Peatges. Qualsevol motiu pot fer iniciar una campaña de protesta/desobediència civil. Podriem pensar que només es tracta de fum doncs l’impacte polític d’aquestes accions no és gens evident. El millor de tot això és que els pobres mortals, tot i donar-hi suport, ens ho prenem mig en broma. Sabem sobradament que tot això no farà canviar el rumb dels qui duen la canya (anava a dir dels qui governen però no sembla que ningú en el nostre govern tingui clar quina ha de ser la servada).
A mi em sembla que aquests actes d’afirmació cívica són com els gossos que rosseguen pedres per a esmolar bé les seves dents o els gats que rasquen les potes del sofà amb les seves urpes. Tots dos es preparen per a saltar sobre la seva presa. Així la ciutadania de Catalunya s’està preparant per quan faci falta sortir al carrer, un altre cop, en defensa del nostre dret d’autodeterminació. Segadors esmoleu l’eina !

Antoni Cruzado i Alorda

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva

dissabte, 21 d’abril del 2012

Dia del Llibre

Era per allà els primers anys 50 del segle XX, que cada 23 d’abril es celebrava “El dia del Libro” a la ciutat de Barcelona (només). A moltes escoles era un dia semi-festiu. Anàvem a l’escola però no feiem classe. Jo feia aleshores el batxillerat elemental (el que ara seria l’ESO) i el professor de geografia i història, literatura i llatí, el Sr. Ferrer, reunia tots els cursos i ens explicava que el 23 d’abril celebràvem la mort d’en Cervantes i d’en Shakespeare (ho he comprovat a la Wikipedia i reconeix aquest fet com al seu origen, des de l’any 1930). Després, ens explicava alguna història de quan ell era un jove militar que servia a la Guinea i, finalment, sortejava unes quantes joguines (res important: un mico donant salts dalt d’un scooter, un pallasso pujant i baixant una escala, etc.) i sortiem al pati a jugar la resta del matí.
En sortir de l’escola, la mare ens duia a la meva germana, la Blanca, i a mi a passejar per la Rambla, a comprar algun llibre i a menjar un frankfurt (ja n’hi havia al Bar Condal, cantonada a Pelài). Els llibres es venien amb un 10% de descompte tan a les parades de la Rambla com a les llibreries de tota la ciutat. De fet, passats els anys, hi anava jo sol a comprar-me el llibre i algun cop ho feia fora del dia del llibre doncs el descompte durava tot el mes d’abril. Encara guardo alguns dels llibres que vaig comprar en aquells temps.
Una de les visites obligades era la Plaça Sant Jaume. Allà, al costat de tres o quatre mossos d’esquadra vestits de gala (però amb espardenyes) que guardaven la Diputació de Barcelona, hi havia tot un garbuix de parades i paradetes venent flors i herbes. Les més populars, les de la temporada, però amb un toc català: espigues de blat grogues i roselles vermelles que combinaven en una mena de senyera vegetal. També s’hi venien roses però no era per res una compra obligada. La Festa del Llibre era eminentment un acte de promoció de la cultura. No era pas l’acte consumista i un xic masclista en què s’ha convertit.

Antoni Cruzado i Alorda

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva

divendres, 20 d’abril del 2012

Realitat o somni

Cada dia, en despertar-me, corro a posar la TV3 o la 3/24 per tal de confirmar que el Govern de la Generalitat o el Parlament de Catalunya no han declarat unilateralment la independència del nostre país. No és perquè ho hagi somniat. Sincerament, és perquè, de veritat, penso que qualsevol dia pot succeïr. No tinc cap confiança de que els nostres polítics puguin enrotllar-se la bufanda al cap, posar-se la barretina o hissar la senyera amb crespó negre de la revolució però de debò penso que en qualsevol moment, els esdeveniments puguin forçar-los a prendre una tal decisió (llibertat o mort, com a la Cuba del Fidel).
L’expresident Pujol ho ha dit a bastament: “quan jo era al govern actuavem com si estiguessim bastint un estat” tot i que sabia de sobra que era l’Estat de la Senyoreta Pepis. Ara ho veiem de forma ben punyent. Els diners que l’Estat transfereix no arriben ni per pagar les nòmines dels mestres, els metges i altres funcionaris. Cal endeutar-se més i més. Si és així, que passa amb les despeses que no són ni educatives ni sanitàries ? Què passa amb el cos de bombers ? els museus ? els teatres nacionals ? Quin pseudo-estat estavem construint ? Amb l’euro dissuassori es podrà pagar tot això ? Què passarà quan (dic “quan” i no dic “si”) el Govern de l’Estat intervingui les finances de la Generalitat ? Dissoldrà el Parlament, també ? o només enviarà els il·lustres diputats de vacances al Brasil ? Quin paper quedarà reservat al President de la Generalitat ? entregar creus de Sant Jordi als interventors estatals? i els honorables Consellers ? hauran d’afrontar un judici per malversació de cabals públics ? i els dignes membres del cos de bombers ? ingressaran a l’UME ? i els agents rurals reprendran el tricorni ? i els mossos més valents aniran a la Legión, a Sant Climent de Sescebes ?.
Aquest panorama no m’agrada gens ni mica i espero que tampoc agradi als senyors diputats i al nostre Molt Honorable President. Per això és que espero que ja tinguin preparat el plà B (o pot-ser C). Ocupar la torre de control del Prat i fer que l’avió que du els senyors interventors se n’en torni cap a Barajas. Incautar temporalment els fons de reserva de Caixa Bank i de Banc Sabadell i obrir la clau de l’Agència Tributària Catalana. I com a primer decret del Govern, anul·lar totes les retallades i els euros i cèntims sanitaris que els jubilats i tots els demés hem de pagar i que, aquests sí, em fan venir malsons.

Antoni Cruzado i Alorda

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva

divendres, 27 de gener del 2012

L'Assamblea Nacional Catalana

Ahir al vespre, a la sala d’actes de Can Trinxeria es va crear a Maçanet de la Selva l’assemblea local de l’Assemblea Nacional Catalana.
Segons que diu a la seva pròpia web, els objectius de l’ANC son, entre altres,
1. la conscienciació i la mobilització de la majoria de la població de Catalunya per tal que es puguin aconseguir, de forma pacífica i democràtica,
2. la recuperació de la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social;
3. l’accés a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees;
4. la formació d’una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.
5. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.
L’ANC es defineix com un moviment basat en la democràcia de base i la unitat d’acció, i constituït per assemblees territorials i sectorials. La participació en qualsevol dels òrgans de l’ANC serà sempre a títol personal. Qualsevol organització podrà mostrar el seu suport a l’ANC manifestant explícitament que comparteix els punts d’aquesta declaració fundacional.
Els hi desitjem un futur exitós.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

dissabte, 14 de gener del 2012

Catàstrofe a l'Illa del Giglio

Tot sovint veig aquests vaixells que es dediquen a transportar turistes per la Mediterrània o altres mars igualment meravelloses. Són uns monstres de nosequantes cubertes. En res no s’assemblen a un vaixell. Donen la impressió de tenir molts més metres d’altura per sobre de l’aigua que no pas per sota. Si no fos perquè estan molt ben calculats es diria que estan a punt de capgirar-se. Les persones que poden arribar a allotjar es compten per milers. No pas com aquells ferries sobrecarregats de les Filipines o de Bangla Desh. Tots van allotjats en els seus respectius compartiments, disfrutant dels jocs, dels espectacles, dels menjars suculents.
Ah, però, un vaixell és una estructura molt fràgil encara que sigui feta amb l’acer de més bona qualitat. El Costa Concordia no és pas el primer gran vaixell que dona la volta o, si més no, que cau sobre un costat (us imagineu intentar sortir per un costat d’una sala de 400 o 500 m2 o de la capella de la foto aquí sota. L’altura a superar és la dimensió horitzontal de la sala. No hi ha forma humana de sortir-se'n sense ajuda. Però en aquells moments a la fosca, el pànic no permet donar ajuda ni rebre-la. No penseu pas que els tripulants estan preparats. És una situació dantesca. No com el Titànic que es va anar enfonsant com Deu mana, de mica en mica, sempre guardant la compostura. Com a bons britànics. No, el Costa Concordia ha capbussat per un costat i això canvia totes les coses.
Més d’un cop la família m’ha animat a prendre part en un d’aquests creuers tant glamurosos que ens ofereixen per la TV o als anuncis dels diaris. Jo sempre dic el mateix: per raó de la meva feina he navegat per totes les mars del Planeta (gaire bé totes...). Però, per plaer, no m’hi veuran mai. Aquest cop ha estat una roca, a Santorini també va ser el mateix, a l’Antàrtida va ser un iceberg, al Bàltic va ser un camió que es va deixar anar a les bodeges del ferry, o tal vegada un xoc entre dues naus que no arriben a posar-se d’acord sobre a qui li pertoca passar primer com els dos que han xocat avui també a l’Estret de Gibraltar.
Quan un cotxe s'estimba, son quatre morts. Quan un avió s’estavella són cent cinquanta. Quan un vaixell de creuer s’enfonsa poden ser-ne quatre mil. Tants com els soldats americans morts a l'Irak en deu anys de guerra. I tot depèn d’una petita errada humana...

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller


Maçanet de la Selva