L'Assamblea Nacional Catalana

Ahir al vespre, a la sala d’actes de Can Trinxeria es va crear a Maçanet de la Selva l’assemblea local de l’Assemblea Nacional Catalana.
Segons que diu a la seva pròpia web, els objectius de l’ANC son, entre altres,
1. la conscienciació i la mobilització de la majoria de la població de Catalunya per tal que es puguin aconseguir, de forma pacífica i democràtica,
2. la recuperació de la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social;
3. l’accés a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees;
4. la formació d’una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.
5. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.
L’ANC es defineix com un moviment basat en la democràcia de base i la unitat d’acció, i constituït per assemblees territorials i sectorials. La participació en qualsevol dels òrgans de l’ANC serà sempre a títol personal. Qualsevol organització podrà mostrar el seu suport a l’ANC manifestant explícitament que comparteix els punts d’aquesta declaració fundacional.
Els hi desitjem un futur exitós.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva

Catàstrofe a l'Illa del Giglio

Tot sovint veig aquests vaixells que es dediquen a transportar turistes per la Mediterrània o altres mars igualment meravelloses. Són uns monstres de nosequantes cubertes. En res no s’assemblen a un vaixell. Donen la impressió de tenir molts més metres d’altura per sobre de l’aigua que no pas per sota. Si no fos perquè estan molt ben calculats es diria que estan a punt de capgirar-se. Les persones que poden arribar a allotjar es compten per milers. No pas com aquells ferries sobrecarregats de les Filipines o de Bangla Desh. Tots van allotjats en els seus respectius compartiments, disfrutant dels jocs, dels espectacles, dels menjars suculents.
Ah, però, un vaixell és una estructura molt fràgil encara que sigui feta amb l’acer de més bona qualitat. El Costa Concordia no és pas el primer gran vaixell que dona la volta o, si més no, que cau sobre un costat (us imagineu intentar sortir per un costat d’una sala de 400 o 500 m² o de la capella de la foto aquí sota. L’altura a superar és la dimensió horitzontal de la sala. No hi ha forma humana de sortir-se'n sense ajuda. Però en aquells moments a la fosca, el pànic no permet donar ajuda ni rebre-la. No penseu pas que els tripulants estan preparats. És una situació dantesca. No com el Titànic que es va anar enfonsant com Deu mana, de mica en mica, sempre guardant la compostura. Com a bons britànics. No, el Costa Concordia ha capbussat per un costat i això canvia totes les coses.

Més d’un cop la família m’ha animat a prendre part en un d’aquests creuers tant glamurosos que ens ofereixen per la TV o als anuncis dels diaris. Jo sempre dic el mateix: per raó de la meva feina he navegat per totes les mars del Planeta (gaire bé totes...). Però, per plaer, no m’hi veuran mai. Aquest cop ha estat una roca, a Santorini també va ser el mateix, a l’Antàrtida va ser un iceberg, al Bàltic va ser un camió que es va deixar anar a les bodeges del ferry, o tal vegada un xoc entre dues naus que no arriben a posar-se d’acord sobre a qui li pertoca passar primer com els dos que han xocat avui també a l’Estret de Gibraltar.
Quan un cotxe s'estimba, son quatre morts. Quan un avió s’estavella són cent cinquanta. Quan un vaixell de creuer s’enfonsa poden ser-ne quatre mil. Tants com els soldats americans morts a l'Irak en deu anys de guerra. I tot depèn d’una petita errada humana...

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva