Dia del Llibre

Era per allà els primers anys 50 del segle XX, que cada 23 d’abril es celebrava “El dia del Libro” a la ciutat de Barcelona (només). A moltes escoles era un dia semi-festiu. Anàvem a l’escola però no feiem classe. Jo feia aleshores el batxillerat elemental (el que ara seria l’ESO) i el professor de geografia i història, literatura i llatí, el Sr. Ferrer, reunia tots els cursos i ens explicava que el 23 d’abril celebràvem la mort d’en Cervantes i d’en Shakespeare (ho he comprovat a la Wikipedia i reconeix aquest fet com al seu origen, des de l’any 1930). Després, ens explicava alguna història de quan ell era un jove militar que servia a la Guinea i, finalment, sortejava unes quantes joguines (res important: un mico donant salts dalt d’un scooter, un pallasso pujant i baixant una escala, etc.) i sortiem al pati a jugar la resta del matí.
En sortir de l’escola, la mare ens duia a la meva germana, la Blanca, i a mi a passejar per la Rambla, a comprar algun llibre i a menjar un frankfurt (ja n’hi havia al Bar Condal, cantonada a Pelài). Els llibres es venien amb un 10% de descompte tan a les parades de la Rambla com a les llibreries de tota la ciutat. De fet, passats els anys, hi anava jo sol a comprar-me el llibre i algun cop ho feia fora del dia del llibre doncs el descompte durava tot el mes d’abril. Encara guardo alguns dels llibres que vaig comprar en aquells temps.
Una de les visites obligades era la Plaça Sant Jaume. Allà, al costat de tres o quatre mossos d’esquadra vestits de gala (però amb espardenyes) que guardaven la Diputació de Barcelona, hi havia tot un garbuix de parades i paradetes venent flors i herbes. Les més populars, les de la temporada, però amb un toc català: espigues de blat grogues i roselles vermelles que combinaven en una mena de senyera vegetal. També s’hi venien roses però no era per res una compra obligada. La Festa del Llibre era eminentment un acte de promoció de la cultura. No era pas l’acte consumista i un xic masclista en què s’ha convertit.

Antoni Cruzado i Alorda

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva

Realitat o somni

Cada dia, en despertar-me, corro a posar la TV3 o la 3/24 per tal de confirmar que el Govern de la Generalitat o el Parlament de Catalunya no han declarat unilateralment la independència del nostre país. No és perquè ho hagi somniat. Sincerament, és perquè, de veritat, penso que qualsevol dia pot succeïr. No tinc cap confiança de que els nostres polítics puguin enrotllar-se la bufanda al cap, posar-se la barretina o hissar la senyera amb crespó negre de la revolució però de debò penso que en qualsevol moment, els esdeveniments puguin forçar-los a prendre una tal decisió (llibertat o mort, com a la Cuba del Fidel).
L’expresident Pujol ho ha dit a bastament: “quan jo era al govern actuavem com si estiguessim bastint un estat” tot i que sabia de sobra que era l’Estat de la Senyoreta Pepis. Ara ho veiem de forma ben punyent. Els diners que l’Estat transfereix no arriben ni per pagar les nòmines dels mestres, els metges i altres funcionaris. Cal endeutar-se més i més. Si és així, que passa amb les despeses que no són ni educatives ni sanitàries ? Què passa amb el cos de bombers ? els museus ? els teatres nacionals ? Quin pseudo-estat estavem construint ? Amb l’euro dissuassori es podrà pagar tot això ? Què passarà quan (dic “quan” i no dic “si”) el Govern de l’Estat intervingui les finances de la Generalitat ? Dissoldrà el Parlament, també ? o només enviarà els il·lustres diputats de vacances al Brasil ? Quin paper quedarà reservat al President de la Generalitat ? entregar creus de Sant Jordi als interventors estatals? i els honorables Consellers ? hauran d’afrontar un judici per malversació de cabals públics ? i els dignes membres del cos de bombers ? ingressaran a l’UME ? i els agents rurals reprendran el tricorni ? i els mossos més valents aniran a la Legión, a Sant Climent de Sescebes ?.
Aquest panorama no m’agrada gens ni mica i espero que tampoc agradi als senyors diputats i al nostre Molt Honorable President. Per això és que espero que ja tinguin preparat el plà B (o pot-ser C). Ocupar la torre de control del Prat i fer que l’avió que du els senyors interventors se n’en torni cap a Barajas. Incautar temporalment els fons de reserva de Caixa Bank i de Banc Sabadell i obrir la clau de l’Agència Tributària Catalana. I com a primer decret del Govern, anul·lar totes les retallades i els euros i cèntims sanitaris que els jubilats i tots els demés hem de pagar i que, aquests sí, em fan venir malsons.

Antoni Cruzado i Alorda

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva