El desdoblament de la N II a Maçanet de la Selva

Aquest article va ser repartit casa per casa a Maçanet de la Selva al desembre de 2005

Segons que hem pogut saber, el projecte de desdoblament de la carretera N II en el tram entre Maçanet i Sils genera un gran nombre de problemes importants per al poble de Maçanet que entenem que no han estat tractats adequadament ni per l’actual ni pels anteriors equips de govern.

Tot i que aquest projecte no mes toca el terme municipal de Maçanet de la Selva en un tram d’escassament un quilòmetre entre la Riera Torderola i Can Miquel Ferrer del qual la meitat (550 m) es redueix a la connexió entre el tram desdoblat i l’antiga N II, son molts els problemes que hem pogut identificar:

Anar des del poble de Maçanet o des de qualsevol altre indret al Nord de l’entrada al veïnat de Pibitller i a la urbanització dels Pantans de Montbarbat cap a aquests nuclis de població no es possible. Els carrils direcció Barcelona tant en la calçada principal com en el vial de servei costat oest no tenen connexió cap a la zona est del municipi raó per la qual queda totalment impossibilitat l’accés. L’única possibilitat es anar a fer el tom a la rotonda de Can Bartolí, a Tordera o bé prendre la C35 cap a Llagostera, sortir en direcció Lloret de Mar i, en arribar a la urbanització Terrafortuna, emprar el camí rural, ara asfaltat però encara molt perillós, que va a morir davant de Can Punxet al veïnat de Pibitller, el que representa una volta considerable.

Per anar cap a Maçanet des del veïnat i urbanització esmentats no mes pot fer-se per unes rotondes aparellades que es faran a Can Cartellà Nou, cap als Bombers, per davant de la Trety, camí que no facilita, ara com ara, l’accés fàcil a Maçanet a no ser que s’hagi planificat un altre accés per aquesta banda. Altres accessos a Maçanet serien, un altre cop, baixar pel camí rural a Terrafortuna i anar en direcció Vidreres per prendre la C35 cap a Maçanet.

El mateix succeeix si es vol anar des del veïnat i urbanització ja esmentats cap a l’autopista de peatge AP 7. Caldrà prendre el vial de servei sentit Girona i anar fins a la rotonda, ara existent, de Can Claret al terme de Sils, per tornar enrera per la nova autovia A 2 direcció Barcelona, desviant-se al “trèbol” cap a la C35 fins al peatge. Per anar de la sortida de l’AP 7 fins als indrets esmentats caldrà emprar, un cop més, el camí de Terrafortuna.

Més complicat encara es el recorregut que haurà de fer l’autobús que de Blanes i Tordera va cap a Maçanet i Girona. Per poder parar, com ho fa ara, al devant de la Torre Cartellà haurà de sortir a la Torderola pel vial de servei sentit nord. Els passatgers que vulguin travessar cap al veïnat d’en Pujol no podran fer-ho. Després l’autobús haurà d’anar per aquest mateix vial de servei fins a Can Claret i tornar enrera per entrar a Maçanet mitjançant l’autovia A2 direcció Barcelona i sortir al “trèbol” per prendre l’autovia C35 fins a Maçanet.

Pel que fa a l’autobús en sentit contrari, no li serà possible prendre el vial de servei sentit sud i aturar-se al front de la Torre Cartellà si no fa el recorregut fins a la rotonda de Can Claret i torna enrera sentit Barcelona, seguint el vial de servei, tot sinuós.

Més complicat encara serà per als vehicles anomenats lents (tractors, maquinària agrícola i de construcció, ciclomotors, bicicletes) o, fins i tot, pels vianants. No hi ha previst cap pas des del vial de servei sentit sud cap a la banda est del municipi. L’únic camí viable es emprar les rotondes bessones de Can Cartellà Nou i anar cap els Bombers i la Trety. Els que vinguin de la banda de Caldes o Girona no podran arribar a Maçanet si no van pel vial de servei en sentit sud des de Can Claret fins a les rotondes bessones i passen pels Bombers i la Trety.

Per altra banda, la Torre Cartellà, un edifici catalogat com Bé Cultural d’Interès nacional, està en greu perill doncs a tocar de la seva tanca centenària s’hi farà un mur de formigó no gens adient per a un paratge de l’historia d’aquest.

Es clar que el desdoblament de la N-II no s’ha projectat pensant en els centenars de persones, en el nostre cas, maçanetencs i maçanetenques que viuen a una i altra banda d’aquesta carretera. L’estructura general del projecte sembla estar pensada més per a consolidar i promoure plans urbanístics i d’equipaments, parcs industrials, centres comercials, etc. a tot el llarg dels sinuosos vials de serveis que no pas per a facilitar la mobilitat dels veïns de les zones servides per aquesta carretera/autovia. Hauria estat molt millor si, en lloc d’aquest projecte, es construís una autovia/autopista paral·lelament a la N-II, inter-connectada amb aquesta cada 10 km o així, permetent que tot el trànsit local funcionés mes o menys com ara.

Per altra banda, el que caldria fer es aprofitar que la carretera anirà soterrada davant de la Torre Cartellà i fer-ne un fals túnel que no posi en perill ni aquest edifici emblemàtic per a Maçanet ni les entrades i sortides que avui hi ha en aquest sector i que permeten les comunicacions entre ambdós costats de la via.

L’Ajuntament hauria de prendre una posició clara i ferma en relació a aquest tema, doncs l’any vinent (2006) ja comencen els treballs i, el mes probable es que, un cop començats no es pugui tornar enrera. Cal també que el poble de Maçanet n’estigui ben informat i que pugui contribuir, amb la seva opinió, a reforçar les fins ara tímides gestions que l’Ajuntament ha endegat.

Antoni Cruzado i Alorda

Veinat del Pibitller
Maçanet de la Selva, desembre de 2005

El RAMBLING un nou esport ancestral

L'article següent va ser publicat a la Revista TORRENTERES, nº 9 Tardor 2007

El que segueix va ésser escrit fa ja uns quants anys, precisament en una ocasió en la qual van produir-se uns forts aiguats a Catalunya però penso que potser d’actualitat ara que es parla tant del Canvi Climàtic doncs les tempestes que se’ns venen a sobre diuen que seran com les d’abans i la quantitat d’aigua de pluja que acabarà en les nostres rieres i rierols podria ser molt considerable (més de 5 milions de litres en només 30 minuts) fins al punt de crear problemes com els que va crear a Premià de Mar la construcció del mini-parc de l’Isla Fantasia.

Després de l’ensurt d’aquest matí, voldria recordar-vos de les elevades probabilitats de que, volent-ho o no, us vegeu fent RAMBLING doncs, tant la TV de Catalunya com la de Madrid com el Calendari del Pagès per l’any 2007 (no es broma), pronostiquen pluges molt fortes en els dies que venen. Ja sabeu que el RAMBLING no només és l’esport nacional de la Comarca del Maresme sinó que és un dels més antics que es coneixen, fins i tot anterior a les Olimpíades de l’Antiga Era. Ah, i tot i que encara no és considerat esport olímpic, la Catalan Rambling Federation no hauria de tenir problemes pel seu reconeixement internacional, sobre tot tenint en compte el seu caràcter pioner.

Cap a la fi del darrer període glacial (ara fa uns 8000 anys), van establir-se poblats dalt de les muntanyes que envolten la zona (Mont Barbat, Mont Negre i fins i tot el Turó de l’Home) per tal de veure arribar les grans onades que baixaven rambles avall fins a desfer-se en la mar que, en aquelles èpoques, no era tan blava com ara però si que era molt més brava. Els joves de Cro-Magnon i altres pobles gaudien amb aquest esport d’aventura i venien de ben lluny per tal de practicar-lo. Hi ha camins a tot Catalunya que duen fins a les grans rieres d’Argentona i de la Tordera que permetien de fer una mena de surfing de més de 20 km. Diuen que els bruixots estudiaven els estels i sobre tot la Lluna per predir la rierada del segle. La del mil·lenni era gaire be impossible de predir. La de l’any 5734 aC va ser espectacular. El nivell de la Mediterrània va pujar mig metre al port d’Ashquelon a Israel (Levític, 235, 24).

A l’època dels ibers, la cosa va perdre emoció perquè aquestes famoses rieres ja no baixaven plenes o només ho feien de tant en tant (la freqüència estimada es de 223 anys i ni els més vells de Palafolls se’n recorden de la última). Però en canvi van agafar més força els esdeveniments a escala més petita i, sobre tot, amb modalitats més sofisticades. Per exemple, es feien apostes a veure quin jove faria tot el recorregut des del que avui són Vallgorguina o Alella fins a les costes occidentals de Sardenya i Còrsega. Els Tirrens rebien les despulles dels joves ibers com un regal dels deus de la tempesta i els posaven dalt d’una mena de Zodiacs fetes amb pells de cabra perquè acabessin de fer el tom ciclònic de la Mediterrània occidental. Generalment acabaven el seu recorregut a Llançà o a l’Estartit i d’allà els enviaven per terra a les seves muntanyes d’origen.

A l’Edat Mitjana, des del monestir d’Argemir, passant per l’Esparra, es podia recórrer tota la Riera de Santa Coloma per arribar a la Tordera i batre el rècord mundial de longitud i desnivell. Però això comportava un risc i es que, si plovia molt, molt, tota la Plana de la Selva quedava sota l’aigua i l’onada quedava esmorteïda. Per poder batre el rècord, calia aprofitar la primera onada, la més forta però també la més traïdora perquè corria sobre terreny sec i s’havien de driblar els roures i suros que es trobaven pel camí. Per sort encara no hi havia ni les obres de l’AVE ni el pont de l’AP7 i l’onada arribava amb tota llibertat fins a la platja dels Pins, a Blanes. Allà els ramblistes es prenien una sarsaparrella (aroma preparada amb olis de sassafràs i d’un bedoll, el Betula lenta, emprat per a fer-ne una beguda no alcohòlica, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana) que venia a ser com un Red-Bull de l’època.

En l’actualitat el RAMBLING ha pres un tom molt més sofisticat mercès a la tecnologia. Per exemple, un bon ramblista es situa a Premià de Dalt, al lloc anomenat Torre del Moro. Quan l’ona, precedida per llamps i trons, comença a preparar-se es posa el casc i s’obre de cames, flexionant els genolls i tirant els colzes en darrera. Quan arriba l’ona (aproximadament un metre d’alçada) pren una postura obliqua, segons la seva velocitat, i s’ajup perquè ben aviat ha de passar un primer túnel d’uns 50 m de llargada per arribar a la Riera de Premià, una de les més visitades pels bojos i rucs de la zona. Aquí li arriben onades transversals que venen de les diferents urbanitzacions i sobre tot dels pàrkings dels centres comercials (també del parc temàtic castellanoparlant “Isla Fantasia”). La seva tasca es escollir l’onada més alta que és la que el durà més lluny (segons Bernouilli) i esquivar els contenidors que també rodolen carrer avall. Molt aviat es trobarà amb el gran túnel de Premià de Mar (800 m de llargada) i com que és més estret que no pas la riera, l’onada incrementarà la seva alçada considerablement (principi de Torricelli). Dins del túnel tindrà que esquivar els ferros que pengen del sostre i que van ser deixats pels encofradors pagats per la Diputació de Barcelona quan encara no havia estat annexionada per la Generalitat pre-estatutària i per tant no hi havia controls de qualitat. De fet, una de les onades més altes en aquells indrets va cobrir de llot tota l’autopista A 19, rebatejada com a C 32 (suposo que perquè va ser construïda per un ministre català).

Si tot va com cal, el ramblista arribarà finalment a la mar, generalment plàcida quan hi ha tempesta, a menys que aquesta sigui generada per una llevantada. Els ramblistes més espavilats acaben aquí la proba, sense pena ni glòria. Els més rucs solen passar a l’historia i, sobre tot, a la primera plana dels diaris locals (l’Avui, El Punt, Flash, El Periódico en català, etc) per ser candidats al tour/giro/vuelta/volta de la Mediterrània. Tal com van fer uns petits flotadors que contenien targes postals de la UNESCO que varen ser llençats a la mar l’any 1965 des de Gènova per tal d’estudiar els corrents marins, poden quedar varats a la platja de la Marbella, la més afamada del País avui en dia, al càmping la Tortuga Ligera del Baix Llobregat, a Dènia al País Valencià, perdó Comunitat Valenciana, o bé completar la volta fins a Sardenya i/o Còrsega. Molt pocs (cap que jo conegui) no ha aconseguit mai arribar a Pietra Ligure, Saint Tropez o Cadaqués tot i que aquests van ser llocs privilegiats on els que passejaven per la platja van recollir els flotadors i van retornar-ne les targetes postals a la UNESCO.

Entre les modalitats més modernes del Rambling hi ha les que se solien practicar a la Riera d’Arenys abans de ser coberta (ara ja s’assembla a la de Premià): es tracta de l’AUTORAMBLING. Ja entendreu que es tracta de fer el mateix que els altres han fet tota la vida però dins d’un cotxe. El millor, sens dubte, era el Citroën 2CV. El moviment que tenia mentre que baixava dalt de l’ona diuen que feia al·lucinar. També es pot fer amb Mercedes 300D i, fins i tot, amb furgonetes que no vagin massa carregades. Aquesta modalitat, però, està molt desprestigiada entre els locals perquè contamina molt les platges i només sol ser practicada per forasters que fan servir la furgoneta de dormitori.

Els que solem passar pels ponts de la Tordera, no cal que hi patim gaire perquè la probabilitat de que ens enxampi l’onada es molt baixa (un cop cada 223 anys). Però els que viuen a Blanes o a Lloret, haurien de tenir molt de compta quan passen per sobre de les rieres i rambles cobertes perquè són molt traïdores: l’onada ataca per sorpresa en forma de tapa de claveguera o de reixa dels carrers Muralla o Raval (a la Vila de Blanes). El mateix carrer de l’Antiga té un rebuf sospitós. Quan surt, l’onada pot tenir varis metres d’alçada i desplegar una potència de molts CV. Nedar no serveix de res i cridar tampoc perquè el soroll de l’aigua és massa potent per que els altres blanencs o lloretins puguin sentir-te. Estan massa atrafegats agafant-se de les fustes que protegeixen les portes de les cases contra les torrentades. Val més deixar-se portar i gaudir de les sinuoses turbulències.

Així doncs, penseu que, des del quart creixent de Setembre fins a la Lluna plena de Novembre, les probabilitats de saltar a la fama internacionalment o d’omplir-vos l’estomac i els pulmons de sorra són molt grans. Ni se us acudeixi de passar per l’antic Camí Ral (carretera de Hostalric a Caldes passant per les Mallorquines). Tampoc el camí que va de Maçanet cap a la Font de les Closes és de fiar. I si sou a Blanes per anar a pagar alguna multa d’aparcament, quan creueu la Rambla coberta Joaquim Ruyra (qualsevol de les dues branques) o passeu per algun pont (millor si és de nova construcció) penseu en mi. Jo no hi passo ni borratxo ! M’estimo més que Hisenda m’embargui el compte.

Una abraçada i bon RAMBLING !


Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de La Selva

Dibuix de Kimo

Maçanet, cruïlla d'Europa

Aquest article va ser publicat a la Revista TORRENTERES, Nº 2, Octubre 2005

Sempre hem sentit a dir que el progrés va de la ma del desenvolupament de les vies de comunicació. Recordo aquella imatge dels llibres de lectura, a l’escola primària de fa més de cinquanta anys, en la qual es veia una carretera, un tren, un avió, la mar amb un port i vaixells que, fins i tot, entraven terra en dins per rius o canals navegables creuats per ponts metàl·lics altíssims. Allò era el paradigma del progrés.

Quan viatges molt, et sents obligat a modificar aquest concepte. Tot i que aquestes vies de comunicació (ara anomenades infrastructures) apareixen arreu com una cosa natural, com si sempre hi haguessin estat, quan hi penses una mica te n’adones dels sacrificis que, sens dubta, han costat als pobles pels quals passen. I estem parlant tant en termes de liquidació de sistemes naturals (conreus, boscos, turons, torrents, prats, aiguamolls, etc.) com d’enderrocament de cases centenàries que acaba amb nissagues familiars.

En els temps passats, les vies de comunicació havien estat sempre establertes en raó de la seva comoditat per a les persones i animals que les recorrien. No calia que fossin molt amples. Les persones que anaven caminant es creuaven i de ben segur que es saludaven amb un Deu vos guardi .

Avui en dia, les vies de comunicació estan calibrades en funció del tràfec que han de suportar i quan es troben molt congestionades, s’amplia el nombre de carrils i, endavant. Es clar que, de vegades, això no es gens fàcil i, en lloc d’ampliar-la seguint el mateix camí, se’n fa una de nova, optimitzant (terme economicista) el traçat de manera que tingui menys pendents, menys corbes, menys llargada, etc. Tot per aconseguir un trànsit mes fluid i segur o be més nombrós.

La meva professió em fa viatjar sovint per bona part d’Europa. Fa una certa alegria i, fins i tot, orgull (per què no dir-ho) quan veus un camió que, en el guardapols de les rodes del darrera hi du, escrit amb grans lletres, el rètol Maçanet de la Selva, junt amb el nom d’una empresa establerta des de fa temps en aquest municipi. O be quan veus un altra camió, de color psicodèlic, carregat de tractors o de petits tricicles, i reconeixes que prové d’una base logística (com ara se’n diu) establerta en un terreny del municipi.

Però no es tracta, tant sols, de que la gent o els productes de Maçanet viatgin per tot arreu. Maçanet de la Selva es troba en una veritable cruïlla d’Europa. És un indret molt especial pel qual hi passen moltes vies de comunicació:

· La N- II Carretera Nacional de Madrid a França por la Jonquera, que aviat es convertirà en la A-2, ”Autovia del Nordeste”.

La via fèrria de Barcelona a Cerbera.

L’Autopista AP-7 anomenada Autopista del Mediterráneo amb una sortida al terme de Maçanet, molt important doncs empalma amb una altra carretera important, avui anomenada C-35, que condueix a la Costa Brava central, i que aviat es convertirà en Autovia.

La ruta d’aproximació a l’Aeroport de Vilobí-Girona també passa per Maçanet. Tot i que la pista d’aterratge d’aquest aeroport es troba uns quants quilòmetres al nord de Maçanet, la seva prolongació passa pel bell mig de la Vila i, quan el vent dominant es de tramuntana, els avions, que sempre aterren i s’enlairen amb el vent en contra, passen a poca altura amb una fressa ensordidora.

Altres infrastructures que també hi passen i que ni tant sols en som conscients son les conduccions de gas natural i les d’hidrocarburs. També hi passen les línies de fibra òptica que ens permeten d’estar connectats a l’internet i algunes línies d’alta tensió.

Per altra banda, ja s’acosta el moment de posar en funcionament la línia del tren de gran velocitat (TGV/AVE) i, segons que diuen alguns, pot ser també l’autovia C-35, convertida en ramal del quart cinturó de Barcelona, podria passar per aquí si, finalment, n’aproven el seu traçat.

Fins i tot, Maçanet podria arribar a tenir port de mar si els grans forats que les sorreres han deixat a la Tordera s’estenguessin una mica més cap a Blanes. Amb una tempesta mitjana ja es podria fer que la mar entrés fins a Breda o Sant Celoni i la sortida a la mar de Maçanet quedaria assegurada.

El Camí Ral

Durant molts anys, l’única via de comunicació de caràcter europeu que teníem al país era l’anomenat Camí Ral, avui representat parcialment par la N-II i la carretera d’Hostalric a Caldes passant per Les Mallorquines. La Via Augusta del temps dels romans, quan la província Tarraconensis s’estenia per la major part de la Península Ibèrica, ja seguia en bona part el traçat del Camí Ral. Segons que diuen els historiadors, aquesta via no tenia com a funció les comunicacions entre pobles o ciutats veïnes. De fet, no passava per gaire bé cap de les viles i parròquies de la comarca. Era una veritable via europea.

Aquesta artèria tenia força mala fama i la gent dels pobles i terres del seu recorregut no s’hi atansaven si no eren forçats per les circumstàncies (guerres, lleves o per donar socors als viatgers en dificultats). Diuen que alguns veïns dels indrets pels quals passava treien les lloses dels guals que permetien de travessar les rieres i rierols quan hi havia força aigua. Després ells mateixos guanyaven uns diners ajudant amb les seves bèsties als viatgers a sortir-ne.

El traçat del Camí Ral era, de fet, la ruta més planera que, sortint de Barcelona, pujava per la vall del Besòs, el Mogent i el Congost per La Roca, Montmeló, Granollers, Cardedeu, Llinars i, saltant el pas de Sa Nata, passava per Villalba Sasserres (abans conegut com a Trentapasses) i emprava la vall de la Tordera des de Sant Celoni fins a Hostalric. Després passava pel congost que forma la Riera de Santa Coloma entre els termes municipals de Maçanet per una banda i Riudarenes i Massanes per l’altra, i s’endinsava vorejant els estanys de Sils cap a Les Mallorquines. Des d’allà, vorejant la Riera de la Vallcanera s’arribava a Caldes i a Girona.

Encara avui se’n pot seguir el traçat pels nombrosos hostals que han quedat tot al llarg del recorregut: Hostal de Gualba, Hostal Nou, Hostal de la Figa, Hostal de la Rupit, Hostal de les Mallorquines, Hostal de la Belladona, Hostal de la Thiona, Hostal Nou, Hostal de la Ceba, Hostal de l’Avellaneda, etc.

Al seu pas pel terme de Maçanet, el Camí Ral no tocava pas la Vila. De fet, per a arribar-hi, calia travessar la Riera de Santa Coloma, cosa no sempre possible doncs no hi havia cap pont que ho permetés en temps de pluges i encara menys quan els estanys estaven a vessar. Segons els historiadors, aquesta part era la més perillosa de tot el traçat per raó del bosc espès que vorejava la ruta i que servia d’amagatall als lladres i bandolers, entre els quals es pot recordar el mític Joan Sala i Ferrer més conegut amb el sobrenom de “Serrallonga”.

La variant de Marina del Camí Ral se separava, venint de Girona, a la Creu de la Mà, en el terme municipal de Caldes de Malavella i, seguint aproximadament el traçat de l’actual N-II passava el Pont dels Lladres, l’Hostal de la Granota i, ja al terme de Maçanet, per davant de la Torre Cartellà, Can Bruno, Ca l’Amargant i Cal Coix. En passar la serralada de Montbarbat, precisament prop d’on s’hi troba la Creu del Rabaixí, lloc de referència per als viatgers, el camí baixava cap a Vall de Maria per transcórrer a la vora de la riera que porta aquest nom fins a on ara hi ha la central elèctrica, prop de la cruïlla de la N-II amb la carretera d’Hostalric a Blanes (Can Bartolí).

La Carretera Nacional

Es aquesta una de les sis grans carreteres que, sortint de la Puerta del Sol, a Madrid, arriben als llocs mes remots de la geografia peninsular. Al primer quart del segle XX, el Govern del General Primo de Rivera va fer modernitzar la xarxa radial de carreteres anomenada Circuito Nacional de Firmes Especiales (CNFE) que avui duen la nomenclatura de “N-I a N-VI” . De ben segur la N-IIa coincidia amb la carretera d’Hostalric a Maçanet, avui la C-35, també construïda en aquells temps. Es la única que passa per la Vila però té tantes corbes, que mai no ha estat una carretera principal ni ho serà com no facin un túnel per sota dels turons. Fa tant sols una cinquantena d’anys encara es podien veure a la zona de Sant Celoni les fites que deien CNFE – N-IIa.

La N-II, hereva del Camí Ral, ha estat sempre la ruta principal de comunicació entre terres d’aquesta part dels Pirineus amb les de més enllà. El Coll del Portús, que creua les Alberes, facilitava en altres temps la comunicació entre les comarques del Principat i les del Nord i separa avui les terres franceses de les espanyoles. Sempre s’ha pogut franquejar còmodament tot i que, de vegades, la frontera entre ambdós Estats hagi estat tancada. Que jo recordi, entre l’any 1939 i el 1950, per exemple, va estar més temps tancada que no pas oberta. Ni les mercaderies ni les persones la podien creuar. Fins i tot el correu entre ambdós estats no circulava i s’havia d’enviar via Algèria, per exemple.

L’Autopista

L’AP-7 que passa gaire bé a tocar de la Vila de Maçanet es una via de peatge, construïda atenent a les demandes, per una banda, dels exportadors de taronja i altres productes agrícoles del País Valencià i, per altra, dels hotelers i altres operadors de turisme catalans i valencians. En construir-se l’Autopista, a finals dels anys 1960, el seu traçat gairebé el van fer passar per damunt de la Vila.

A la sortida de Maçanet s’hi va construir un intercanviador i àrea de peatge, amb entrada i sortida de vehicles especialment dissenyat per facilitar l’accés a la Costa Brava central. En aquell moment no es va fer una connexió adequada amb la única carretera que passa per la Vila, la C-35, i encara avui en patim les conseqüències. Per arribar a Maçanet des de la N-II, tant si es ve del nord com del sud, cal travessar els tres carrils de la C-35 i emprar el subterrani que passa per sota de la sortida del peatge.

Per altra banda, per sortir de la Vila, hom es troba amb els vehicles que surten de l’AP-7 i que venen tant per la banda esquerra com per la banda dreta fent també força incert el camí cap a Vidreres o la N-II. També els veïns de la urbanització del Molí i de totes les cases de pagès del veïnat de Pujol, ho tenen força difícil per arribar a la Vila amb el pont que serpenteja per sota l’AP-7. Fins i tot, la riera Torderola troba en aquest indret dificultats per seguir el seu curs.

La via fèrria

Aquesta línia que va ser fruit dels esforços d’un nombre d’empresaris i polítics catalans i espanyols que volien projectar l’economia del país mes enllà de les seves fronteres també passa pel terme municipal de Maçanet. Després de que dues empreses diferents haguessin construït les línies que des de Barcelona anaven a Mataró i a Granollers respectivament, van haver de cedir davant les exigències del Govern a finals del segle XIX, i pactar l’encontre, que es faria l’any 1861, a l’Empalme, nom que sempre s’havia donat a l’estació avui anomenada Maçanet-Massanes.

Quan es va construir aquesta línia, es van tenir més en compte els condicionaments físics del terreny pel que passaven les vies que no pas els interessos de les viles i pobles situats al llarg del seu recorregut. Tampoc es va fer en unir l’Empalme amb Girona i poc després amb Figueres i França, objectiu final d’aquell projecte.

La carretera que va de Maçanet a l’estació del tren, part de l’actual C-35, va ser construïda cap als anys vint del segle passat, molt després de que l’estació entrés en funcionament. Així doncs, la línia fèrria que passa pel terme municipal de Maçanet pràcticament no ens va servir per a res tret d’alguna explotació forestal que treia els productes del veïnat de Martorell.

Les noves Infrastructures

Ara s’està construint pel terme de Maçanet una altra via, la del tren de gran velocitat (TGV/AVE). Com en el cas de la primera línia, han estat els enginyers els qui han determinat el seu traçat, sense tenir en compte els interessos dels municipis que travessa. En molts indrets del municipi de Maçanet, sobre tot en la seva vessant mes occidental, s’hi pot veure l’enorme cicatriu que generen les grans màquines vingudes de fora que treuen gresa d’una banda i la duent cap a una altra. Res a veure amb aquells homes de Maçanet que hi van deixar la pell a la fi del segle XIX.

Tota la llargada de la via en aquest terme municipal es a cel obert, tret d’un petit túnel que, suposadament, han deixat pel pas dels animals salvatges (el que se’n diu un corredor ecològic) i que hauria, a mes a mes, de permetre el pas de les persones i els vehicles cap a l’indret anomenat Font de les Closes malmesa sense que ningú mogués un sol dit.

Ara mateix, el projecte de desdoblament de la N-II (Autovía del Nordeste) que ja s’està duent a terme entre Riudellots de la Selva i Sils i que, en els pressupostos del 2006, te una partida d’un milió d’Euros per al tram Sils - Maçanet, tallarà el nostre terme municipal en dues parts. Una de les quals, el veïnat del Pibitller i la urbanització dels Pantans de Montbarbat, quedaran sense accés per als qui vulguin anar-hi des de la Vila (o des de Girona) a no ser que emprin un camí rural sinuós i molt perillós que connecta aquests veïnats amb la C-63 de Vidreres a Lloret, per l’indret anomenat Terra Fortuna.

Això sí, els llargs vials de serveis entre Can Claret, a Sils, i la Torderola, a Maçanet, seran llocs privilegiats per a l’establiment d’àrees de servei (benzineres, hotels), parcs industrials (magatzems sobre tot) o centres comercials. Hi ha llocs en els quals la Autovía del Nordeste tindrà fins a deu carrils.

I, segons que diuen els mal pensats, encara falta de decidir com serà l’anomenat Quart Cinturó o B-40, una altra autovia que te que vorejar la zona metropolitana de Barcelona especialment per al transport que ve d’Europa i segueix el seu camí cap al sud i cap a ponent. Un nou vial del que encara no s’ha definit el projecte però, veient tot com ha anat, Maçanet té tots els números amb l’anomenat “desdoblament de la C35”.

Conclusió

No hi ha cap dubte que la situació geogràfica de Maçanet es força avantatjosa. En el congost format per la serralada del Montseny i les Guilleries per una banda i, per l’altra, les serralades costaneres amb una sèrie de turons no gaire alts però de pendents importants només travessats per la Riera de Santa Coloma. El terme municipal de Maçanet es d’extraordinària importància per a les vies de comunicació, tant les convencionals com les noves, que van de sud a nord connectant una bona part de la Península amb la resta d’Europa. Això fa que Maçanet de la Selva pugui ser considerat, sens dubte, com una de les cruïlles d’Europa.

Tot i això podria dir-se que el poble de Maçanet ha estat deixat de banda sistemàticament. Trens que no serveixen als maçanetencs per viatjar, carreteres que divideixen en lloc d’aplegar. Aquests son, sens dubte, alguns dels factors que van dur molts maçanetencs i maçanetenques a marxar cap a altres indrets fins als anys 1970. En aquesta època, el sentit de les migracions va canviar i van començar a arribar forasters buscant feina en els nous centres industrials que van crear-se a redós de l’AP-7, o bé a estiuejar prop de la costa però sense haver de pagar l’alt cost dels habitatges en pobles de marina.

Tot i les grans barreres generades per les infrastructures, Maçanet ha sobreviscut després d’haver sofert canvis importants (millors o pitjors depèn de qui ho digui). Però, amb totes les infrastructures que hi han i les que estan projectades, ¿podrem deixar als nostres nets un Maçanet que valgui la pena?

Antoni Cruzado i Alorda

Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

Els arrendaments rústics i el futur de la Pagesia

L'article següent va ser publicat a la Revista TORRENTERES, nº 9 Tardor 2007

La pagesia ha donat les bases per a configurar l’estructura del territori i sovint la propietat de la terra ha estat l’element vertebrador del conjunt de la societat. Especialment a Europa on la propietat de la terra és un dret bàsic que deriva del dret romà. Al principi, els romans només podien posseir la terra en usdefruit i l’extensió no podia superar les dues jovades (5400 metres quadrats). Més tard es va introduir el principi de propietat privada o dret exclusiu sobre la terra sense més limitacions que les servituds imposades.

A la província de Hispania Citerior, com a tota la República de Roma i al seu Imperi, la petita propietat va ser progressivament absorbida pels Publicani que van convertir-se en grans propietaris a costa de l’empobriment dels proletarii (els que crien fills, aplicat llavors als pobres sense terra) entre els quals s’hi trobaven soldats i esclaus estrangers arribats a Roma com a conseqüència de les guerres púniques. Els petits pagesos, aclaparats per les càrregues i préstecs, havien d’abandonar les seves terres o vendre-les a baix preu. Això va fer que es reclamés una reforma agrària que redistribuís les terres dels patricis entre els plebeus i cap al S. I aC s’havien fet petites reformes i repartit més de dues centes mil petites parcel·les.

Les grans propietats van passar a mans dels notables visigots, soldats en la seva majoria, després que l’any 415 els visigots, dirigits pel seu rei Ataülf entraren a la província Tarraconensis. La llei de l’hospitalitas obligava als grans propietaris locals al lliurament de dos terços de les seves terres als nous senyors. L'any 480 el comte visigot Eldefred va travessar els Pirineus i va dirigir-se cap a la part costanera de la Tarraconensis per acabar amb les resistències oposades a aquesta llei.

Carlemany, l’any 778, va enviar una primera expedició contra els àrabs de Saragossa que va fracassar. Tot i això, la frontera franca es va anar expandint lentament al sud fins que el 795 es varen incloure els comtats de Girona, Cardona, Osona i Urgell dins del ducat de Septimània. L’assentament de població cristiana a les terres abandonades pels àrabs va seguir el sistema de la pressura es a dir grups de pagesos que s’assentaven a les terres conquerides per practicar-hi l’agricultura.

La terra que els nostres avantpassats van trobar, que havia estat propietat dels vells patricis hispanoromans, grans terratinents, ara era dels nobles visigots a les ordres dels francs. Aquests van introduir el benefici, una institució feudal consistent en la cessió del dret no hereditari de disposar de les rendes d’una parcel·la a canvi de la prestació d’una sèrie de serveis, generalment de caràcter militar. Quan el benefici anava acompanyat del jurament de vassallatge, aquest dret s’anomenava feu. Amb el temps, tots els pagesos esdevindrien vassalls feudals.

Com que el préstec i la usura eren pràctiques prohibides, calgué recórrer a mecanismes camuflats de préstec mitjançant el cens o pensió anual en diner o en espècie pagada en concepte d’un domini cedit per sempre (emfiteusi). De primer, només calia el reconeixement oral, mitjançant jurament, de les obligacions que els pagesos tenien envers el senyor (censos emfitèutics, homenatges servils, drets del castell). Amb el pas del temps es prengué l’hàbit de convertir l’acte de reconeixement en una escriptura notarial.

Una altra forma de préstec encobert, el censal, per temps indefinit, es feia passar com un contracte de compra-venda. Es simulava una venda i el qui deixava els diners (censalista) adquiria el dret de cobrar una pensió en diners (els interessos pel capital prestat). L’acte de retorn dels diners prestats amb el qual el censal desapareixia, s’anomenava redempció, lluïció o quitació.

Cap el S. XII, uns pocs terratinents (persones laiques o religioses) es repartien tot el territori de Catalunya. A Maçanet, per exemple, l’any 1159 una de les famílies amb més terres, els Maçanet, van casar una filla Na Ermessenda Iª amb l’Arnau Guillem de Cartellà, cavaller i senyor de Salt i de Sta. Eugènia. Moltes de les terres propietat d’aquests grans senyors van ser cedides en emfiteusi a altres persones per a ser treballades. A les escriptures de moltes cases de pagès de Maçanet encara hi consten censos sense redimir o lluïsmes pels quals es redimien aquests censos.

A tot això els remences (o pagesos de remença) eren pagesos sotmesos a la servitud de la gleva que no podien abandonar el mas i les terres que treballaven, sense haver pagat la redempció o remença que afectava al pagès, la seva muller i els seus fills. El camp, durant el S. XIII i primera part del S. XIV, va estar molt poblat. Però al S. XIV la pesta negra i va provocar una davallada de la població al camp. Això va comportar que molts masos van ser abandonats (masos rònecs) i després tornats a ser ocupats per pagesos sense terres que es resistien a pagar els censos.

Els propietaris fent us dels anomenats mals usos maltractaven, empresonaven i desposseïen els pagesos i les seves famílies dels seus béns. Això va ser una de las causes de la Guerra dels remences, entre 1460 i 1486, que va ser acabada pel rei Ferran II per la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 que redimia dels mals usos i abolia el dret dels senyors a maltractar, això sí, previ pagament pel remença de 60 sous per mas i fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.

Al S. XVIII es va produir un augment del valor de les terres, i alhora, una inflació creixent. La vinya va ser un dels conreus més importants, junt amb els cereals i l’olivera. El contracte de rabassa morta, anomenat també establiment a primers ceps, establia un conreu emfitèutic (semblant a un arrendament) d’un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició de restar dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. Les tècniques de capficat que perllongaven la vida dels ceps emprades pels rabassaires feien que l’arrendament s’estengués per diverses generacions perdent valor. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l’Audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte es dissolia per la mort dels ceps, o bé als cinquanta anys.

La compilació del Codi Civil de 1889, admetia les operacions de colgat i capficat, pero restringia la durada del contracte a 50 anys. El 1922, els pagesos s’uniren en la Unió de Rabassaires fundada amb uns estatuts redactats pel que després fora President Lluís Companys. El Parlament de Catalunya, l’any 1935, en plena Segona República Espanyola, va aprovar la llei de Contractes de Conreu elaborada pel Govern de Lluís Companys que pretenia protegir els camperols, substituir l’antic contracte de rabassa morta i permetre als rabassaires, mitjançant prèvia indemnització als propietaris, fer-se els amos de la terra. Però l’arribada al poder a Madrid de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), una coalició de partits polítics de dretes, liderada per José Maria Gil Robles va suspendre aquesta llei.

Durant la guerra civil i el règim dictatorial, es va produir a Espanya una de les migracions més importants que mai no s’havien produït al nostre país. Les grans ciutats. Barcelona, Madrid, Bilbao o València van rebre les allaus migratòries mentre que el camp d’Andalusia, Extremadura o Castella va quedar pràcticament despoblat. Per tal de consolidar una pagesia que li fos fidel, els governs del General Franco van iniciar una reforma agrària, encoberta per la concentració parcel·lària, i la colonització d’alguns indrets no conreats mitjançant la construcció de pobles sencers. A tall d’exemple, Villafranco del Delta, avui anomenat El Poblenou, fou creat per l'Instituto Nacional de Colonización que, un cop sanejada la zona, va distribuir entre 97 famílies que van rebre els títols de propietat de la mà del general Franco.

La llei d’arrendaments rústics ha estat reformada en diverses ocasions i la última, actualment en vigor, l’any 2003. La Generalitat està preparant una nova llei de contractes de conreu. Tot i això, amb l’abandonament de les terres per molts propietaris i masovers, els conreus han canviat de forma considerable, si més no en les nostres contrades. L’idea de que les terres no donen beneficis o la de que l’agricultura no dona per viure, junt amb la escassa pressió fiscal sobre les terres i la pressió urbanística han donat lloc a un desgavell pel que fa als contractes de conreu.

Això ha anat acompanyat de la deixadesa de les administracions (Agricultura, Medi Ambient, Hisenda) en relació a les activitats agràries. El resultat és una utilització del pacte no escrit entre els propietaris de la terra (sovint gent de ciutat) i els qui en treuen els fruits (pagesos, professionals de l’agricultura o empreses agràries). Aquests pactes solen tenir un caràcter temporal no definit (no es estrany que només es pacti una collita). El preu, sovint és nul o bé simbòlic (el manteniment de la terra sense males herbes). No es declaren a Hisenda ni els pagaments ni les percepcions. No obstant, els pocs pagesos que resten actius sí que declaren a Agricultura les terres que menen, tant si son pròpies como si no ho son, per tal de rebre les subvencions, per tal d’adquirir o consolidar els drets d’explotació o be per a desfer-se de les dejeccions (fems i purins) del bestiar estabulat en granges.

Un altre element ha introduït encara més desgavell. La construcció del que se’n diuen noves infraestructures (carreteres, vies de tren, aeroports, presons, abocadors, etc.) sense comptar l’expansió de les viles que reben constantment un important nombre de nous veïns, estan generant possibilitats d’expropiació o de requalificació, molt més rendibles que les explotacions agrícoles, ramaderes o forestals. Ara bé, de la mateixa manera que la República de Roma i tants altres règims després haguessin de reformar les estructures agràries per assimilar-les a la realitat de la seva època, aquesta societat del S. XXI necessita d’una profunda renovació del món rural a fi d’adaptar-lo a les noves circumstàncies, lluitant contra l’especulació i la deixadesa i fomentant polítiques que retornin a la pagesia el seu paper vertebrador del territori i conservador del patrimoni cultural, paisatgístic i econòmic de tradició mil·lenària.

Antoni Cruzado

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva

El Pibitller, un tresor en perill

L'article següent va ser publicat a la Revista TORRENTERES, nº 6 Hivern 2006

A llevant del municipi de Maçanet de la Selva, més enllà de la carretera N II, es troba el Veïnat de Pibitller. Gran part d’aquest veïnat constitueix la vessant nord del Mont Barbat, amb uns 400 m d’altura, el pic més alt de la serralada que separa la Plana de la Selva de la Selva Marítima. Allà hi neix la Torderola, principal curs d’aigua que, travessant tot el municipi, s’aboca a la sèquia de Sils. Una part del veïnat, però, es troba més enllà de la serralada, on les aigües empren el Rec de Vall de Maria que pren el camí directe cap a la Tordera.

El Pibitller es una zona força poblada i amb un dinamisme intens, no tant sols pel fet de tenir, a tocar, la urbanització dels Pantans de Montbarbat. Unes 47 masies s’aixequen en aquest veïnat. Algunes, com les de Can Masega, La Barrera, Cal Tipu, Can Montells, Can Pagès, Cal Nan o Cal Bord ja han desaparegut i d’altres com les de Cal Menut, Cal Bisbe, Can Súria, Can Costa, Can Llagosteres o Can Mont Barbat estan a punt de fer-ho.

La resta, però, encara estan dempeus. Can Gelabert, Can Bruno, Cal Bouer, Can Ribas, Cal Tit, Can Poch, Can Llebre, Can Companys, Can Ruscalleda, Can Punxet, Can Casanella, Can Gutarra, Can Villà, Ca l’Antoni, Ca l’Agustí Serrats, les quatre cases en que es va dividir Can Manel Súria, Can Pere Dot, Can Batallé, Can Soms de les Bòries, Can Bartolo, Can Toni Maynegre, Can Rauret, Can Fita, Cal Sord, Can Serrats, Can Gavina, Can Gavina de Dalt, Ca l’Amargant, Cal Coix, Vall de Maria són les masies existents, la majoria de les quals estan habitades per famílies locals o per d’altres vingudes de fora mentre que unes quantes només reben la visita més o menys freqüent dels propietaris o llogaters.

Tot i que la casa que dona nom al veïnat es Can Pibitller, segons l’estudi documental de les masies que va fer-se en el llibre “El nostre poble de pagès”, font d’inspiració i d’informació d’aquest article, les masies que conformen aquest veïnat van néixer del desmembrament d’un gran establiment fet pels marquesos de Cartellà a la família dels Calvet, pagesos a Maçanet, com a mínim, des de primers del segle XVII. En Pere Calvet, a partir del 1780, va anar fragmentant les seves terres, en la seva majoria boscos, utilitzant la figura jurídica del sub-establiment emfitèutic, consistent en la cessió a perpetuïtat d’un tros de terra amb el compromís de cultivar-la i de pagar anualment als Calvet un cens de blat i respectant els drets de lluïsme dels senyors de Cartellà.

La major part d’aquests establiments van ser fets a joves treballadors de Maçanet i de Vidreres, amb la finalitat de que els boscos fossin reduïts a conreu i s’hi fes una plantació de vinya i de cereals. El pagament inicial per aquestes vendes era, en molts casos, més simbòlic que real (un parell de pollastres) però quedaven els censos anuals que s’establien generalment en quantitats de blat, prenent les diverses mesures de l’època (quarteans, quarteres, mesures, mesurons, etc.). El pagament dels censos, com els lluïsmes, era per sempre (encara hi ha propietats en les escriptures de les quals hi consten anotacions censals) tot i que es podien redimir mitjançant el pagament del valor de la finca en el moment de la redempció. A través de 32 establiments (1780-1825) els Calvet cediren unes 325 vessanes, equivalents a unes 72 hectàrees que els produïa un total de 35 quarteres de blat a l’any.


Cap a finals del segle XVIII els Calvet abandonaren el seu mas, situat en un lloc molt proper a can Bruno i que encara avui la gent gran de Maçanet coneix com el Casalot d’en Calvet tot i que no en queda cap resta. A partir d’aquell moment, tot i que encara treballaven alguns camps propers a la vila, els Calvet varen viure de les rendes. Al 1845, compraren una casa que actualment es coneix per Cal Metge Negre. Els Calvet són un exemple de com es va anar formant la petita burgesia rural, amb uns mecanismes més propis de la societat feudal que no pas de la lliberal o capitalista. Pel matrimoni de la Maria Calvet i Palmada amb en Cugat Estrach i Reixac, un fadristern de Can Estrach, a Fornells de la Selva, mestre a Maçanet al 1857, en Cugat Estrach esdevingué usufructuari dels bens de can Calvet i aportà a aquesta família allò que pot ser els mancava: tenir una funció social i de poder dins el poble. La família Estrach-Calvet va emparentar amb els Puigvert, avui encara propietaris d’un parell de finques al Pibitller.

Les zones boscoses més altes del turó de Mont Barbat així com la zona de terres boscoses i de conreu properes a les de Vall de Maria varen quedar fora d’aquest contracte i, per tant, sota el domini directe dels Cartellà. Per altra banda, les terres de Vall de Maria, com ja es va explicar en l’article relatiu a aquesta masia-convent, pertanyien als Jelpí, de Tordera, després que en el segle XVI varen ser establertes per l’abadessa de Sant Daniel. Just en el límit entre ambdues finques s’aixeca la “Creu del Reveixí” (reveixinar = girar en direcció contrària a la normal).

La major part de les terres del Pibitller ara, com en el passat, són cobertes de bosc. Pot dir-se que només una petita part d’aquestes terres van estar conreades al llarg de l’historia i, això només en el curt període de temps que va des de les acaballes del segle XVIII fins a l’actualitat, es a dir, poc més de dos-cents anys. Una gran part del Pibitller havia estat plantada de vinyes que pertanyien a les masies del veïnat o be a gent de la Vila. En general, igual que en d’altres comarques, aquestes vinyes rebien el nom de bòries, (Bòria = Parcel·la no gaire extensa de terra de conreu, dedicada generalment a vinya, situada a la falda d'una muntanya, a poca distància d'una població). L’abandonament del conreu de la vinya, a primers del segle XX, va fer que aquestes terres tornessin a ser cobertes de bosc.

Escampades per tot el Pibitller s’hi troben algunes basses que permeten als pagesos que encara exerceixen la professió de conservar una mica d’aigua per a regar els farratges a l’inici de l’estiu, però en la part propera al Mont Barbat, un antic propietari de nom Joaquín Jiménez Lozano, que el 1954 va comprar la propietat de Can Pibitller, hi va construir dues grans basses o pantans, un dels quals no va ser assecat pels veïns de la urbanització i encara avui, tot i que impedeix en bona mesura que la Torderola mantingui un cabal mínim, constitueix un interessant racó per visitar.

El veïnat de Pibitller va gaudir d’una activitat molt intensa en una època que va des dels inicis dels establiments, cap a la fi del segle XVIII, fins fa uns 30 o 40 anys. El veïnat va arribar a tenir un mestre que vivia a Can Villà i que donava lliçons als vailets. Fins i tot els anys de després de la Guerra (1940 – 1960) el veïnat va tenir el seu propi equip de futbol (veure foto 170 del TdH) anomenat de la “poca farina”. Tot això es va desmuntar quan la gent jove del veïnat va buscar-se la vida fora de l’agricultura.
Ja en èpoques passades alguns dels nous propietaris de masies van haver de vendre per causa de l’escassa fertilitat de les terres pel que fa al blat i altres cereals. Les vinyes tampoc eren gaire productives i el vi que se’n treia no era gaire bo. Alguns dels agricultors del veïnat van haver de desprendre’s de la seva propietat en endeutar-se massa. La forma més habitual de malmenar diners era la Venda per Carta de Gràcia, una mena d’hipoteca que permetia de saltar-se les limitacions anti-usura de la legislació aleshores vigent. El propietari i el prestamista estenien un contracte de venda per un preu superior al que rebia aquell en concepte de préstec que s’havia de retornar en un termini relativament curt. La diferència entre el preu fixat en el contracte i el diner que rebia eren els interessos, que generalment eren força elevats.

I això passava tot i que algunes llegendes diuen que en el Pibitller s’hi trobaven alguns tresors enterrats (segons que diuen, al Casalot d’en Calvet i al cim del Mont Barbat que pot ser encara s’hi trobin). Els més envejosos atribuïen aquest origen als diners aconseguits pels que tenien èxit en la seva tasca i compraven bestiar o més terres mentre que els més cobdiciosos es dedicaven, probablement durant l’hivern, quan les feines de la terra són menys intenses, a cavar en determinats indrets per veure de trobar el famós tresor del Pibitller. Aquest tresor hauria estat enterrat, segons la llegenda, per uns francesos en retirada ara fa més de dos cents anys en un lloc erm, ple d’argelagues, des d’on es veuen sis campanars.
Un altre aspecte interessant d’aquest veïnat és el fet que molts menestrals i altra gent de la Vila que no tenien terres, van adquirir dels Calvet o bé més tard d’altres propietaris petites feixes (bòries) que van dedicar a la vinya. Algunes d’aquestes bòries, la majoria convertides en bosc, encara pertanyen a gent que mai no ha fet de pagès com a activitat principal, si bé la major part d’elles van acabar en mans dels pocs pagesos que encara treballen les terres al Pibitller.

L’escassa rendibilitat de les explotacions, la manca de sort en la recerca del tresor o la facilitat per trobar feina ben remunerada en les indústries que van establir-se aquí fa uns anys, van fer que molts masovers abandonessin les masies i que molts dels propietaris deixessin les terres ermes o arrendades a d’altres pagesos més resistents o espavilats per anar a viure a la Vila. Altres masies, senzillament, van entrar en declivi per raons familiars i van acabar en mans d’hereus aliens a la vida rural. No obstant i això, les parts més planeres segueixen estant conreades, sobre tot amb farratges i cereals per a alimentar el bestiar d’unes quantes masies que tenen granges de vaques (Can Ribas, Can Poch, Vall de Maria), de porcs (Can Gavina, Can Pere Dot), de cavalls (Can Villà) o d’ovelles (Can Soms de les Bòries). Aquestes últimes pasten des de la tardor fins a la primavera mentre que l’estiu, el pastor que resideix a Blanes, se les enduu als Pirineus.

Per altra banda, el procés d’abandonament de les masies s’està redreçant amb l’arribada dels neo-rurals que han donat nova vida a una part de les masies del Pibitller. Dues masies (Can Pibitller i Cal Coix) són, en l’actualitat, restaurants dins la urbanització dels Pantans de Montbarbat el primer i el segon sobre la Carretera N II. Dues altres cases (Can Gelabert i Can Bruno) tenen activitats de turisme rural. Can Gelabert pot ser la masia amb més qualitat arquitectònica, Cal Tit seria la que ha quedat més aturada en el temps i Can Bruno, l’única masia de dos cossos en tot el veïnat, tipus de construcció més antic que el de tres cossos pròpia de finals del segle XVIII que tenen totes les altres masies, per la seva posició al peu del Camí Ral de Marina, va fer d’hostal durant un cert temps on sembla ser que s’hi organitzaven balls els dies festius.

En els moments presents, la pressió demogràfica que representa la urbanització dels Pantans de Montbarbat i la crisi de les explotacions agràries, que posen en perill la vida a pagès, han estat suportades pels habitants del veïnat. No obstant, la construcció de noves infrastructures, com l’ampliació de la N II, pot donar peu a l’aixecament de naus industrials i altres activitats terciàries que podrien posar en perill, no tant sols, la supervivència de les explotacions agrícoles actuals si no també el propi paisatge d’una de les darreres zones rurals escassament subjecta a la pressió especuladora.

Antoni Cruzado
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

Residus innocuus a la Selva

La carta que segueix va ser enviada per la seva publicació a la revista TORRENTERES Nº 9, tardor 2007.

Senyora Directora,

El passat mes de juliol van aparèixer per tot arreu uns camions-cuba que ruixaven els camps de conreu amb un líquid de color marron i que desprenia un olor que en res no se sembla a la mesquita o dejeccions ramaderes a les que ja ens tenen acostumats i que constitueixen el fertilitzant habitual dels camps de farratges en aquestes contrades.

Aquest cop, el líquid era el residu d’una empresa de Palafolls que produeix principis farmacèutics a partir de restes animals (visceres de porcí, oví i vacú) i ha de desfer-se d’una gran quantitat de residus orgànics. Aquesta empresa intenta comercialitzar la part sòlida d’aquests residus com a aliment per a bestiar i la líquida com a fertilitzant.

Segons que diu l’empresa productora, aquests residus són innocus i estan homologats pel Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació. El que no diu aquesta empresa és que ha estat investigada per un comitè de tècnics de la Comissió Europea perquè els residus, emprats com a alimentació animal, podrien tenir problemes amb la transmissió de la malaltia de les vaques boges. També als Estats Units ha tingut problemes amb la comercialització d’un fàrmac per publicitat enganyosa doncs no s’ha demostrat que tingui els efectes pal·liatius dels dolors articulars que ells pretenen.

I aquí, ha convençut a uns quants pagesos de que no passa res per conrear cereals o farratges en terres ruixades amb aquests productes i que després es faran servir com a aliment animal o fins i tot humà. Per a entendre que aquests residus no són realment el que diuen ser, només cal pensar en que els pagesos no compren aquests productes com fora normal per a un adob qualsevol. Ans al contrari, cobren per permetre que aquesta empresa aboqui aquest líquid nauseabund en les seves terres o les que ells menen.

¿Quina garantia hi ha de que la llet que surt de les vaques que mengen aquests farratges o els embotits fets amb porcs engreixats amb aquests cereals tenen la qualitat que tots esperem dels productes de la nostra terra?

Sincerament, Sra. Directora, penso que només la ignorància i l’afany de lucre per part d’alguns desaprensius justifica aquesta actitud interessada i maliciosa d’una empresa que, poca broma, es considerada com a model d’indústria a Catalunya.

Cordialment,

Antoni Cruzado
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva