L’Ahmed va tombar-se cap on eren els demés i, amb una cara radiant, va dir en el seu mal català après als cursos nocturns de l’escola municipal de Vidreres:
-L’he tocat, l’he tocat.Tot va ser molt ràpid. Cinc dels F-16 que formaven l’esquadró sortit de la base de Saragossa van fer mitja volta però el darrer no va tenir tanta sort. El llança-coets
Qassam, d’origen palestí, encara fumejava entre les mans de l’Ahmed, un jove saharauí que havia passat de petit uns quants estius amb una família d’acollida catalana i que havia estat entrenat per l’exèrcit algerià durant la guerra d’alliberament del Sahara Occidental que, finalment, havia acabat amb l’establiment i reconeixement per l’ONU de la República Democràtica Saharauí, el somni de molts anys de tot un poble.
Una columna de fum pujava per darrera del turó, a mig camí entre la Serra del Cadí i la serralada dels Pirineus. A un centenar de metres d‘on era l’Ahmed hi havia una autocaravana pintada amb colors de camuflatge i coberta per una gruixuda xarxa de color verd. A l’interior de la caravana en Marc Torrents, en Josep López i en Raül Vergés s’afanyaven cadascun en la seva tasca. En Raül, caporal dels Mossos d’Esquadra, havia sortit amb la primera promoció de Mossos que havien seguit un curs d’estratègia militar i estava comunicant-se amb els seus companys de Coll de Nargó, el destacament més proper.
-Ho hem aconseguit, ho hem aconseguit, cridava en Raül sense donar cap detall del que havien aconseguit.En Josep, enginyer de telecos controlava les imatges que li arribaven en temps real per la xarxa
globalnet, successora de l’antiga internet, dels radars meteorològics dissenyats per a quantificar la pluja i ara convertits per ell en radars tàctics com a projecte de fi de carrera a la Universitat Politècnica de Catalunya. En Marc, un pastor de la zona, per la finestra oberta de la caravana, feia senyals a l’Ahmed de pujar perquè havien de buscar refugi abans no tornessin els avions de caça i els detectessin.
La sergent Cardús (tothom li deia Senda, encara que el seu nom era Ermessenda), a la Comissaria de Coll de Nargó, s’esforçava per aconseguir enfocar el seu transmissor de làser cap al satèl·lit
TeleCat, un enginy dissenyat per a la comunicació de la telefonia mòbil però que havia estat reprogramat per a poder rebre i transmetre missatges via làser que, a diferència dels telèfons mòbils, tenien la virtut de no deixar cap traça electromagnètica que pogués ser interceptada pels serveis militars i d’intel·ligència de l’altra banda. El satèl·lit
TeleCat, de cinquena generació, havia estat el resultat d’un projecte de recerca finançat pel Govern de Madrid amb diners de Brussel·les per a desenvolupar un sistema que permetés connectar tots els telèfons mòbils de Catalunya sense haver de passar pels repetidors terrestres ja pràcticament fora d’ús. Aquest projecte havia estat fruit d’una col.laboració entre una important empresa francesa d’electrònica que havia estat comprada per La Caixa que havia situat la seva seu a la vintena planta de l’edifici
AGBAR de Barcelona i un petit però molt entusiasta equip d’enginyers electrònics situats a la cinquena planta de l’edifici
Nexus, a Pedralbes i que va fer possible el trucatge d‘aquest satèl·lit en un temps rècord.
A la Televisió Nacional de Catalunya, van tallar el programa de reality-show matiner que estaven passant, per donar la notícia:
- Tot i les garanties que havia donat el Govern de Madrid, per boca del seu Secretari de Defensa José (Pepe) Pantoja de que l’Exèrcit Espanyol no prendria represàlies en contra de la declaració d’independència de Catalunya feta el dissabte 13 de juny del 2027 pel President de la Generalitat en funcions, Josep Bosch i Ferreter, un esquadró de l’Exèrcit de l’Aire ha llançat dos míssils contra les instal·lacions de transformació d’electricitat al costat de l’embassament d’Oliana, recentment reconstruït després de que s’enderroqués la vella presa per a buidar-lo dels sediments acumulats durant prop de 70 anys de funcionament. Un dels aparells agressors ha estat destruït per un míssil hassan llençat per les nostres forces.A la mateixa hora, el recent elegit President de la República Democràtica Saharauí, Idriss Ibn Suleyman, s’entrevistava a Paris amb el Primer Ministre francès Hubert d’Orriols per a demanar-li neutralitat en el conflicte creat entre Barcelona i Madrid i donar-li les garanties del Govern Català de no reclamar l’annexió de la Catalunya Nord ni de cap altre territori històric, a diferència del que havia passat a Euskadi, quatre anys abans i que va provocar la intervenció de la Marina Francesa amenaçant de bombardejar la ciutat de Sant Sebastià si no renunciaven a l’annexió dels territoris francesos d’Euskadi. De fet, l’Exèrcit Francès ja havia instal·lat, des de feia temps, bases de míssils terra-terra a les Alberes i havia desplegat tota una divisió de forces especials a la Cerdanya i a l’Haute Garonne, prop de l’Aran. Girona i una bona part del territori català eren sota l’amenaça dels míssils francesos i els comandos francesos estaven llestos per a conquerir els túnels del Cadí, de Vielha i del Pertús, empenyent les fronteres estatals a llocs més fàcils de defensar que les tradicionals.
A Madrid, el Premi Nobel de la Pau, Edelmiro Pacheco Riudoms, donava una conferència en el Club Hispano-Colombiano sobre el procés de pacificació a Colòmbia després de que tant la guerrilla com els paramilitars havien estat, finalment, desmantellats de forma definitiva. Pacheco, d’origen indi però amb sang catalana (li venia de la seva mare, la Montserrat Riudoms i Massaguer, que junt amb un grup de voluntaris d’una antiga organització humanitària catalana, havia anat a fer un cens de les tribus indígenes de l’Amazònia colombiana i que va quedar enamorada de la riquesa natural i cultural d’aquelles terres i també, es clar, impressionada per l’esperit rebel del cap dels indis, en Tupec Imir Pacheco. Edelmiro Pacheco, després de referir-se en la seva conferència al paper que van tenir els missioners caputxins catalans en l’alfabetització de moltes de les tribus indígenes de l’Amèrica del Sud, va fer esment dels estudis que sobre el seu poble i la seva llengua havien fet professors i investigadors de les Universitats catalanes Pompeu Fabra i Raimon Llull i que havien estat clau per a poder unir el seu poble i derrotar primer als narcotraficants i després als paramilitars i del que quedava de la guerrilla, força compromesa un cop el negoci de la droga se’ls havia acabat. En acabar el seu discurs, un grup de joves amb camises blanques van esbroncar al conferenciant amb crits de:
-Catalanes al Mar ! Pertanyien a les
Juventudes Democráticas, branca juvenil del
Partido Democrático Español, aleshores en el Govern d’Espanya.
A Barcelona, el Gabinet de crisi s’acabava de reunir per tal de prendre mesures urgents que garantissin la viabilitat de la recentment proclamada independència catalana. El Conseller en cap en funcions, Josep Rodríguez i Sellarès, va aparèixer en front de les càmeres de la Televisió Nacional de Catalunya i va recordar alguns dels esdeveniments més importants des d’aquell convuls any de 2011 en què el poble català havia rebutjat en referèndum l’Estatut d’Autonomia, reformat pel ja desaparegut
Tribunal Constitucional, després que diversos partits i institucions, per raons molt diverses, van fer una aferrissada campanya pel NO, mentre que els partidaris del SI semblaven no estar gens convençuts del que havien acceptat. En els anys posteriors, els catalans van anar veient com totes les anomenades Comunitats Autònomes copiaven en els seus propis estatuts els trets més importants de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i anul·lat cap a finals de l’any 2010.
És cert que la Generalitat de Catalunya també va anar rebent noves competències a mesura que les anaven reconeixent a la resta de Comunitats. Fins i tot els Ports i Aeroports varen ser transferits plenament en un intent d’apaivagar el descontent dels catalans que s’havien anat radicalitzant en les consultes populars successives. L’any 2020, la consecució de la majoria absoluta al Parlament català per la coalició entre l’històric partit EAC (Esquerra Assemblearia de Catalunya) i el més recentment creat ADC (Assemblea pel Despertar de Catalunya), va desfermar una sèrie d’esdeveniments que ara estaven a punt de culminar amb una situació que, no per oblidada, era nova: l’enfrontament (militar) entre Madrid i Barcelona. Els fets de Juliol del 2020 es van desfermar quan en Josep Lluís Cabot i Ridaura, President electe del Parlament de Catalunya, anava a prendre possessió del seu càrrec i, en acabar el seu discurs, molt protocol·lari, va dir, parafrasejant al fundador del que havia estat el seu partit en el 1931:
- Declaro la Independència de la República Catalana.Un guàrdia de seguretat s’havia apropat del flamant President del Parlament i li havia engegat un tret al pit el que, en un home de poca salut com era en Cabot, va resultar ser mortal de necessitat.
La crisi oberta aquell dia es va resoldre amb relativa facilitat doncs no faltaven pas parlamentaris de prestigi entre els rangs dels partits guanyadors d’aquelles eleccions. El problema va ser quan les recerques policials i judicials van poder establir una relació entre l’assassí i el llavors anomenat
Partido Socialdemócrata que havia governat a Madrid, amb noms diferents, des de l’any 2004. La unió dels diputats a les Corts Espanyoles dels partits catalans i els del
Partido Democrático, successor de l’antic
Partido Popular, entrat en crisi pels seus desastres electorals, van fer caure el Govern d’en Martínez Becerra, en una moció de censura que va posar-li al Govern una coalició de partits nacionalistes i regionalistes que, tot i estar en minoria, van aconseguir la col·laboració de diversos diputats i senadors dels dos partits estatalistes per a modificar la Constitució, introduïnt el dret a l’autodeterminació dels pobles que constitueixen l’Estat Espanyol i una estructura federal molt semblant a la Suissa.
D’aquí a l’actual situació va costar poc de recórrer tot i que els darrers set anys van estar una veritable cursa contra la història per part dels dos partits que havien constituït govern de coalició a Madrid, el PD i el PS, i els nombrosos partits nacionalistes i regionalistes sorgits arran de la Constitució del 2020. Galícia va ser la primera Comunitat que va exercir el dret d’autodeterminació amb un referèndum que va donar positiu per a l’opció federalista. Va seguir Múrcia que va donar el mateix resultat tot i que els municipis del Camp de Cartagena varen votar majoritàriament en favor de la independència. El resultat va ser la creació d’una Comunitat-Ciutat a Cartagena semblant a les que havien tingut Ceuta i Melilla abans de la seva entrega al Marroc com a compensació per la independència del Poble Saharuí, boicotejada des del primer moment pel Govern de Madrid però que el canvi de govern a Espanya havia propiciat. Euskadi va ser una altra història doncs la treva que, en el 2006, va ser decretada pels violents no va durar gaire i l’Exèrcit Espanyol va ocupar una gran part del territori per on es movien els elements de l’Exèrcit d’Alliberament d’Euskal Herria mentre que l’Exèrcit francès feia el mateix per l’altra banda dels Pirineus. Aquesta pinça va fer que molts bascos haguessin de marxar del país (una bona part d’ells cap a Catalunya) i no va ser fins al 2022 que, supervisat per una delegació de l’ONU, no es va poder dur a terme el referèndum d’autodeterminació que va acabar donant la independència total a Euskadi.
Però va ser Andalusia la que primer havia declarat la independència aprofitant el desgavell successori a la mort del monarca l’any 2020 i va abandonar la UE, això sí, tot i mantenint-se en el marc de la Unió per a la Mediterrània. També és veritat que això va ser el que va desencadenar la redacció de la nova
Constitución Española, de tall federal, i que va acabar recomposant la
3ª República Española. Finalment, Catalunya sempre capdavantera en gaire bé tot, va ser l’última
Comunidad Autónoma que va renunciar al seu
Estatuto de Autonomía i es va declarar independent. Així doncs la situació no és que fos angoixant perquè tot es feia amb fi de bé. Però sí que era una mica incerta. Quant l’ara mort President del Parlament va anunciar que hi hauria un referèndum d’autodeterminació cap a l’any 2014, poc es pensava com evolucionaria la cosa. Fins i tot els innocents promotors de les consultes populars dels anys 2009-2010 i les que van seguir en anys successius, buscant la millora de la representativitat de les consultes, poc s’imaginaven que els andalusos, els bascos i també els gallegs ho anaven a aconseguir abans.
Tothom a Catalunya sabia que la declaració d’independència no es faria en pau. Ja feia temps que, tot i la postura oficial deixant fer a les diverses iniciatives no constitucionals, un ampli sector de l’exèrcit espanyol, respatllat pels dos partits estatalistes (el PS federalista i el PD nostàlgic del centralisme d’altres temps) eren en màxima alerta i havien actualitzat els
Procedimientos para la Represión de la Subversión y el Separatismo, dels temps de la dictadura del General Franco, eliminant-ne algunes pràctiques extremes com la utilització de petites bombes atòmiques (de mig kilotò) i posant-hi les
Prácticas de Guerra Psicológica que no eran més que programes d’influència subliminal que sortien continuament a certs canals de televisió privats en els quals uns catalans de socarrel amenaçaven de mort als catalans d’origen llatí o nordafricà. El Tribunal Penal de la Haïa i el Tribunal dels Drets Humans de Strasbourg ja s’havien declarat contraris a aquestes pràctiques.
En David Ribó, junt amb uns quants companys d’ofici, després d’haver carregat els seus tràilers amb verdura i fruites a El Ejido, van acabar atravessant els camions entre Vinaròs i Ulldecona, a l’autopista AP7 que ja havia deixat de ser de peatje-a-la-llum per passar a ser-ho a l’ombra. Les muntanyes del Maestrat i els Ports, per una banda, i les de la serralada costanera, per l’altra, ja havien estat ocupades pels minyons del JADC i JESC. No tenien gaires armes però havien recuperat els castells medievals i allà s’havien atrinxerat amb petits llança-coets del tipus bazooka que s’havien començat a construir ells mateixos en una fàbrica abandonada de Roquetes. Alguns, al començament, els van esclatar a les mans però la intervenció dels obrers de la CGT de Nissan i SEAT els va permetre de millorar-ne molt la seguretat... pel que disparava! Fins i tot s’estaven plantejant si haurien de fer servir urani empobrit d’Ascó per millorar-ne la capacitat de penetració.
La corrua de vehicles que s’havia format al darrera dels trailers del David i companys ja arribava fins a Sagunt. Eren camions polonesos, ukrainians, letons i eslovacs que simpatitzaven amb el moviment independentista català perquè ells mateixos, o els seus pares, havien hagut de passar pel mateix tràngol. Els camions d’Almeria i de València, en canvi, en adonar-se’n de la situació van girar cúa i van optar per prendre la ruta de Terol, Saragossa i Hosca per passar a França per l’Autovia A23 i el túnel de Somport. Molta gent dels pobles del voltant (Morella, Burriana, Oropesa, etc) van manifestar la seva simpatia als camioners aturats duent-los’hi taronges i préssecs de les seves collites. Des de l’estació de servei de Sagunt, en aquella mateixa autopista, en Magí, cunyat del David en veure passar uns tancs de la
Unidad de Caballería Ligera "Lusitania 8" (RCL8) que en el 1727 s’havia distingit pel seu comportament en el setge de Gibraltar i moltes altres batalles a ultramar, i que el 23 de febrer del 1981 havia sortit al carrer sota les ordres de Milans del Bosch, li faltà temps per comunicar-se amb el seu cunyat:
-David, són uns vint tancs i no d’aquells que serveixen per a transportar personal, no. Són veritables cuirassats amb un canó que fa uns 6 m de llarg. Van treient fum, al menys a 80 km/h.En David que tenia al seu costat una unitat dels Mossos va passar el mòbil al caporal Garcia i aquest, aguantant el mòbil amb una ma i el walkie talkie amb l’altra, va comunicar-se amb el lloc de comandament avançat (el del cos dels Bombers de la Generalitat).
- Capità, tot un regiment de tancs cuirassats s’ens venen a sobre !
- Ja els hem vist per la càmara de vigilància del repetidor de TV3 al Puçol. Manteniu aturats tots els camions que pugueu, com si d’un control d’alcoholèmia es tractés! No pasaran !Va dir-li el Capità Montañés.
A l’autopista AP2, la situació no era la mateixa. El terreny no permetia una resistència efectiva degut a la planura de les Terres de Ponent. Uns escamots de JESC i JADC s’havien apostat en el congost que hi ha més enllà de Fraga però gaire bé no s’hi veia cap camió que poguer aturar. Tots els que venien de Saragossa es desviaven per l’A23 cap a França o cap a València. El que sí van poguer concentrar va ser uns quants tractors dels pagesos de la Franja que simpatitzaven amb el moviment independentista català i pensaven que ajudant-lo pot-ser, més endavant, Catalunya els alliberaria del jog aragonès. De fet, aquells vailets no feia gaire que havien vist passar un esquadró d’avions de reconeixement i caça que tornaven cap a Saragossa. Els mateixos als quals en Ahmed n’havia derribat un.
A Barcelona, el Palau de la Generalitat s’havia buidat. Tots el consellers s’havien refugiat a l’edifici del Parc de les Aigües, del Guinardó, molt a prop del Túnel de la Rovira, que tant els podia servir de refugi com de via de fugida cap a Collserola i, pel nou túnel de la conducció d’aigua fins al Vallès i les muntanyes de la serralada de Sant Llorenç de Munt i l’Obac. El Conseller de Governació, de fet l’ànima de tota la moguda, havia près pràcticament el control de totes les forces de seguretat (Mossos, Bombers, Agents Rurals). Aquests darrers tenien sota vigilància la unitat militar de
Cazadores de Montaña de Sant Climent de Sassebes que tot just acabava de tornar, fortament decimada, d’una campanya de pacificació a l’Àfrica oriental. Els Bombers tenien controlats els quarters principals de la
Guardia Civil que, com en d’altres ocasions, es mostrava neutral. Les unitats de
Policía Nacional ja tenien prou feina en reunir tot el seu personal en un sol lloc com a mesura d’autoprotecció tot i que molts dels seus membres, en veu baixa, deixaven entendre als seus veïns i amics que per ells ja estava bé tot el que estava passant.
Un altre ambient es respirava a la Presidència. El President havia reunit tots els que ell pensava que podien ajudar en una complicada tasca, aconseguir que els principals països del món reconeguessin la República Catalana. Un d’aquests assessors havia participat en els actes que van dur a la independència de Slovènia. En Colomer, que així es deia, va ser un dels catalans que va restar uns dies atrapat en aquell país balcànic mentre l’exèrcit iugoslau els tenia assetjats. Això era cap el 1990 i, en aquella ocasió, Alemanya i Àustria van donar una ma a la que havia estat una seva colònia. Ara l’Àngel Colomer tractava de connectar amb algun dels pocs que quedaven d’aquella fita històrica sense èxit. El líder del moviment slovè, degut a la seva avançada edat, no podia intercedir davant d’Alemanya i Àustria per que reconeguessin el nou estat. La Pilar Revetlla que també tenía bons contactes amb el mon editorial de París, estava tractant d’aconseguir que els editors de Le Monde, Figaro, Libération i Le Canard Enchaîné publiquessin un editorial conjunt donant suport a Catalunya. Una altra persona molt ben situada en el mon intel·lectual, en aquest cas un científic, el Dr. Massabé que durant molts anys havia gaudit de favor en el nostre país al temps que duia a terme la seva recerca mèdica als Estats Units i que havia quedat atrapat a El Prat en anar a prendre el vol de tornada cap a casa seva a Boston, tractava d’aconseguir que el seu cap, premi Nobel de Medecina, parlés amb el Secretari d’Estat per tal de que aquest anunciés a l’Assemblea General de l’ONU que s’estava duent a terme en aquells moments, el reconeixement de Catalonia, per part del seu país, com a nou membre nº 245.
Justament es trobava a Nova York el President del Govern Espanyol qui devia de fer el seu discurs davant de l’Assamblea. També hi era el President d’Andorra, Joan Carvalleira que, tot i ser nascut a Portugal, havia aconseguit la nacionalitat andorrana després de fer que França i la Santa Seu abdiquessin dels seus drets seculars sobre el Principat, ara convertit en República d’Andorra. Carvalleira era bon amic personal del President espanyol, des que seia al seu costat en les reunions de caps de govern de l’EU a la qual Andorra hi havia accedit, després d’abolir el secret bancari, i compartia amb ell el criteri de que no era bo augmentar el nombre d’estats de la Unió doncs la llista d’espera ja era considerable (Turquia, Israel, Marroc, Rússia). ¿Com havien d’acceptar a Catalunya? Però, per l’altra banda, de no ser per les universitats catalanes, els andorrans haurien de tornar a fer el contraband en lloc de fer-se diplomàtics o banquers.
Però la clau eren els 88 paisos “donants” de ma d’obra estrangera a Catalunya. Paisos de l’Amèrica llatina, Àfrica subsahariana, Maghrib, alguns del sud de l’Àsia i fins i tot tres o quatre del Pacífic sudoest i de l’Índic s’havien agrupat en defensa dels interessos de les famílies dels que havien emigrat a Catalunya i que temien que si el setge s’allargués podrien perillar els ingresos de divises procedents del nostre pais.
Però, on la tensió era màxima era a la Conselleria de Sanitat. Ja feia temps que es preparaven per a una possible explosió de ferits. Els hospitals eren tots en estat d’alerta com si d’una pandèmia de grip es tractés. Els metges estrangers, políticament dubtosos, havien estat destinats a tenir cura de la gent gran per por de que proliferessin els casos d’infart i angoixa que poguessin augmentar les morts prematures (Sanitat estava empenyada en que ningú no morís abans del 90 anys per fer de Catalunya el primer país del mon en expectativa de vida). Els serveis d’urgència s’havien estès a les àrees generals en tots els hospitals i els quiròfans estaven tots a la disposició dels casos d’urgència que necessitessin una intervenció ràpida deixant de banda els pacients que des de feia temps esperaven una intervenció (naturalmente a costa de deixar que les cúes d’espera s’allarguessin encara més). Les ambulàncies no paraven de voltar, seguint circuits que s’els havia assignat segons un informe que havia fet el RACC per un cas d’un gran terratrèmol o tsunami. Duien sempre les sirenes posades per crear ambient. Això va fer que la major part dels catalans marxessin a les seves cases de segona residència, fugint del neguit de les ciutats. Però aquí també, els alcaldes i regidors s’havien erigit en caps de somaten i havien organitzat escamots per evitar la preséncia de quintacolumnistes que puguessin fer foc a bosc. De fet, l’idea era tenir als “pixapins” controlats per a evitar que ells mateixos fessin el foc.
Tothom creia que la cosa no aniria a més però la presència d’un portavions americà davant de Sant Carles de la Ràpita i un creuer francès davant de Roses no eren pas bons senyals. També és cert que el JADC havia introduït 2000 avis dels casals del Vallès i el Baix Llobregat en un creuer turístic que, deien, havia d’anar a l’illa grega de Santorini per veure on s’havia enfonsat un altre creuer feia uns anys i que deien s’hi sentien cants de sirena en les nits de lluna plena. El fet és que el vaixell no havia salpat del port de Barcelona que pretenia bloquejar si algun vaixell de guerra s’hi acostava. Els avis s’ho passaven molt bé escoltant i ballant al ritme de les velles músiques de Michael Jackson i Lady Gaga. Sense que hi hagués cap comunicació, els JESC havien fet el mateix al port de Palamós amb gent gran de la Garrotxa i el Pla de l’Estany. Aquí, però els havien dit que anirien a Lampedusa per veure els estralls del darrer tsunami que havia causat 3000 morts, la majoria persones de pell bruna que vivien en un càmping des dels temps de l’immortal Berlusconi.
Per sota corda, molts catalans desitjaven que la cosa no anés a més. Els que tenien diners al
Banco de Santander o accions d’
Endesa o
Telefónica s’ho veien venir. En el millor dels casos el Govern els donaria un abonament preferent per anar al TNC o al MNAC en comptes de les indemnitzacions que rebria la Generalitat pels capitals incautats per l’Estat Espanyol procedents d’imposicions a termini dels estalviadors catalans. Alguns catalans ja havien vist la moguda i havien posat els seus comptes a nom de parents andalusos o extremenys per si els tocava les de perdre. Per altra banda, seguint normes no escrites del Govern, la Caixa havia desinvertit en totes aquelles empreses de fora de Catalunya i havia invertit en empreses xineses. Es preveia que el futur del turisme a la Costa Brava sería de preferència xinès. De fet, ja eren molts els xinesos-catalans que havien invertit en el seu pais d’origen els estalvis fets aquí i ara viatjaven sovint no tant a veure els seus parents, que no en tenien, sino a descansar de la manca d’oxigen que patien en els tallers de confecció i escorxadors que regentaven. L’Obra Social de la Caixa, de fet, havia obert diverses oficines al Pakistan, Birmània, Filipines i ara estaven tancant un tracte per reflotar la indústria turística de les Maldives, a l’oceà Índic (de fet a sota de l’oceà Índic, doncs la pujada del nivell del mar...).
Això sí, alguns empresaris tractaven de que es mantingués un status d’associació en matéria econòmica amb la República Espanyola per tal d’evitar que aquesta ens posés la contra per seguir a l’UE com si res no hagués passat. El teixit industrial de Catalunya així ho volia. Els presidents de Nissan, SEAT, Siemens, Alstom, Spanair, Marsans i altres empreses multinacionals establertes a Catalunya s’havien constituït en un poderós lobby en contra de la separació. Però, la major part dels catalans savien molt bé el que s’estava dirimint: poder anar pel mon amb el passaport en català i que en els partits internacionals de futbol o wn les curses de F1, finalment, no s’hagués d’escoltar l’himne monàrquic que, curiosament, encara no havia estat substituït per un de republicà.
Els catalans haurien fet el que fos per tal d’estar obligats a parlar i escriure només les dues llengües oficials: català i anglès.
Finalment, els distribuidors i exhibidors de cinema havien guanyat la batalla: A Catalunya, ja no els calia doblar les pel·lícules !.Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del PibitllerMaçanet de la Selva, Juny 2010
