Ahir va ser l’Escola en Català, avui Prou Peatges. Qualsevol motiu pot fer iniciar una campaña de protesta/desobediència civil. Podriem pensar que només es tracta de fum doncs l’impacte polític d’aquestes accions no és gens evident. El millor de tot això és que els pobres mortals, tot i donar-hi suport, ens ho prenem mig en broma. Sabem sobradament que tot això no farà canviar el rumb dels qui duen la canya (anava a dir dels qui governen però no sembla que ningú en el nostre govern tingui clar quina ha de ser la servada).
A mi em sembla que aquests actes d’afirmació cívica són com els gossos que rosseguen pedres per a esmolar bé les seves dents o els gats que rasquen les potes del sofà amb les seves urpes. Tots dos es preparen per a saltar sobre la seva presa. Així la ciutadania de Catalunya s’està preparant per quan faci falta sortir al carrer, un altre cop, en defensa del nostre dret d’autodeterminació. Segadors esmoleu l’eina !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
dimarts, 1 de maig del 2012
dissabte, 21 d’abril del 2012
Dia del Llibre
Era per allà els primers anys 50 del segle XX, que cada 23 d’abril es celebrava “El dia del Libro” a la ciutat de Barcelona (només). A moltes escoles era un dia semi-festiu. Anàvem a l’escola però no feiem classe. Jo feia aleshores el batxillerat elemental (el que ara seria l’ESO) i el professor de geografia i història, literatura i llatí, el Sr. Ferrer, reunia tots els cursos i ens explicava que el 23 d’abril celebràvem la mort d’en Cervantes i d’en Shakespeare (ho he comprovat a la Wikipedia i reconeix aquest fet com al seu origen, des de l’any 1930). Després, ens explicava alguna història de quan ell era un jove militar que servia a la Guinea i, finalment, sortejava unes quantes joguines (res important: un mico donant salts dalt d’un scooter, un pallasso pujant i baixant una escala, etc.) i sortiem al pati a jugar la resta del matí.
En sortir de l’escola, la mare ens duia a la meva germana, la Blanca, i a mi a passejar per la Rambla, a comprar algun llibre i a menjar un frankfurt (ja n’hi havia al Bar Condal, cantonada a Pelài). Els llibres es venien amb un 10% de descompte tan a les parades de la Rambla com a les llibreries de tota la ciutat. De fet, passats els anys, hi anava jo sol a comprar-me el llibre i algun cop ho feia fora del dia del llibre doncs el descompte durava tot el mes d’abril. Encara guardo alguns dels llibres que vaig comprar en aquells temps.
Una de les visites obligades era la Plaça Sant Jaume. Allà, al costat de tres o quatre mossos d’esquadra vestits de gala (però amb espardenyes) que guardaven la Diputació de Barcelona, hi havia tot un garbuix de parades i paradetes venent flors i herbes. Les més populars, les de la temporada, però amb un toc català: espigues de blat grogues i roselles vermelles que combinaven en una mena de senyera vegetal. També s’hi venien roses però no era per res una compra obligada. La Festa del Llibre era eminentment un acte de promoció de la cultura. No era pas l’acte consumista i un xic masclista en què s’ha convertit.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
En sortir de l’escola, la mare ens duia a la meva germana, la Blanca, i a mi a passejar per la Rambla, a comprar algun llibre i a menjar un frankfurt (ja n’hi havia al Bar Condal, cantonada a Pelài). Els llibres es venien amb un 10% de descompte tan a les parades de la Rambla com a les llibreries de tota la ciutat. De fet, passats els anys, hi anava jo sol a comprar-me el llibre i algun cop ho feia fora del dia del llibre doncs el descompte durava tot el mes d’abril. Encara guardo alguns dels llibres que vaig comprar en aquells temps.
Una de les visites obligades era la Plaça Sant Jaume. Allà, al costat de tres o quatre mossos d’esquadra vestits de gala (però amb espardenyes) que guardaven la Diputació de Barcelona, hi havia tot un garbuix de parades i paradetes venent flors i herbes. Les més populars, les de la temporada, però amb un toc català: espigues de blat grogues i roselles vermelles que combinaven en una mena de senyera vegetal. També s’hi venien roses però no era per res una compra obligada. La Festa del Llibre era eminentment un acte de promoció de la cultura. No era pas l’acte consumista i un xic masclista en què s’ha convertit.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
divendres, 20 d’abril del 2012
Realitat o somni
Cada dia, en despertar-me, corro a posar la TV3 o la 3/24 per tal de confirmar que el Govern de la Generalitat o el Parlament de Catalunya no han declarat unilateralment la independència del nostre país. No és perquè ho hagi somniat. Sincerament, és perquè, de veritat, penso que qualsevol dia pot succeïr. No tinc cap confiança de que els nostres polítics puguin enrotllar-se la bufanda al cap, posar-se la barretina o hissar la senyera amb crespó negre de la revolució però de debò penso que en qualsevol moment, els esdeveniments puguin forçar-los a prendre una tal decisió (llibertat o mort, com a la Cuba del Fidel).
L’expresident Pujol ho ha dit a bastament: “quan jo era al govern actuavem com si estiguessim bastint un estat” tot i que sabia de sobra que era l’Estat de la Senyoreta Pepis. Ara ho veiem de forma ben punyent. Els diners que l’Estat transfereix no arriben ni per pagar les nòmines dels mestres, els metges i altres funcionaris. Cal endeutar-se més i més. Si és així, que passa amb les despeses que no són ni educatives ni sanitàries ? Què passa amb el cos de bombers ? els museus ? els teatres nacionals ? Quin pseudo-estat estavem construint ? Amb l’euro dissuassori es podrà pagar tot això ? Què passarà quan (dic “quan” i no dic “si”) el Govern de l’Estat intervingui les finances de la Generalitat ? Dissoldrà el Parlament, també ? o només enviarà els il·lustres diputats de vacances al Brasil ? Quin paper quedarà reservat al President de la Generalitat ? entregar creus de Sant Jordi als interventors estatals? i els honorables Consellers ? hauran d’afrontar un judici per malversació de cabals públics ? i els dignes membres del cos de bombers ? ingressaran a l’UME ? i els agents rurals reprendran el tricorni ? i els mossos més valents aniran a la Legión, a Sant Climent de Sescebes ?.
Aquest panorama no m’agrada gens ni mica i espero que tampoc agradi als senyors diputats i al nostre Molt Honorable President. Per això és que espero que ja tinguin preparat el plà B (o pot-ser C). Ocupar la torre de control del Prat i fer que l’avió que du els senyors interventors se n’en torni cap a Barajas. Incautar temporalment els fons de reserva de Caixa Bank i de Banc Sabadell i obrir la clau de l’Agència Tributària Catalana. I com a primer decret del Govern, anul·lar totes les retallades i els euros i cèntims sanitaris que els jubilats i tots els demés hem de pagar i que, aquests sí, em fan venir malsons.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
L’expresident Pujol ho ha dit a bastament: “quan jo era al govern actuavem com si estiguessim bastint un estat” tot i que sabia de sobra que era l’Estat de la Senyoreta Pepis. Ara ho veiem de forma ben punyent. Els diners que l’Estat transfereix no arriben ni per pagar les nòmines dels mestres, els metges i altres funcionaris. Cal endeutar-se més i més. Si és així, que passa amb les despeses que no són ni educatives ni sanitàries ? Què passa amb el cos de bombers ? els museus ? els teatres nacionals ? Quin pseudo-estat estavem construint ? Amb l’euro dissuassori es podrà pagar tot això ? Què passarà quan (dic “quan” i no dic “si”) el Govern de l’Estat intervingui les finances de la Generalitat ? Dissoldrà el Parlament, també ? o només enviarà els il·lustres diputats de vacances al Brasil ? Quin paper quedarà reservat al President de la Generalitat ? entregar creus de Sant Jordi als interventors estatals? i els honorables Consellers ? hauran d’afrontar un judici per malversació de cabals públics ? i els dignes membres del cos de bombers ? ingressaran a l’UME ? i els agents rurals reprendran el tricorni ? i els mossos més valents aniran a la Legión, a Sant Climent de Sescebes ?.
Aquest panorama no m’agrada gens ni mica i espero que tampoc agradi als senyors diputats i al nostre Molt Honorable President. Per això és que espero que ja tinguin preparat el plà B (o pot-ser C). Ocupar la torre de control del Prat i fer que l’avió que du els senyors interventors se n’en torni cap a Barajas. Incautar temporalment els fons de reserva de Caixa Bank i de Banc Sabadell i obrir la clau de l’Agència Tributària Catalana. I com a primer decret del Govern, anul·lar totes les retallades i els euros i cèntims sanitaris que els jubilats i tots els demés hem de pagar i que, aquests sí, em fan venir malsons.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
divendres, 27 de gener del 2012
L'Assamblea Nacional Catalana
Ahir al vespre, a la sala d’actes de Can Trinxeria es va crear a Maçanet de la Selva l’assemblea local de l’Assemblea Nacional Catalana.
Segons que diu a la seva pròpia web, els objectius de l’ANC son, entre altres,
1. la conscienciació i la mobilització de la majoria de la població de Catalunya per tal que es puguin aconseguir, de forma pacífica i democràtica,
2. la recuperació de la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social;
3. l’accés a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees;
4. la formació d’una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.
5. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.
L’ANC es defineix com un moviment basat en la democràcia de base i la unitat d’acció, i constituït per assemblees territorials i sectorials. La participació en qualsevol dels òrgans de l’ANC serà sempre a títol personal. Qualsevol organització podrà mostrar el seu suport a l’ANC manifestant explícitament que comparteix els punts d’aquesta declaració fundacional.
Els hi desitjem un futur exitós.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Segons que diu a la seva pròpia web, els objectius de l’ANC son, entre altres,
1. la conscienciació i la mobilització de la majoria de la població de Catalunya per tal que es puguin aconseguir, de forma pacífica i democràtica,
2. la recuperació de la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social;
3. l’accés a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees;
4. la formació d’una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.
5. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.
L’ANC es defineix com un moviment basat en la democràcia de base i la unitat d’acció, i constituït per assemblees territorials i sectorials. La participació en qualsevol dels òrgans de l’ANC serà sempre a títol personal. Qualsevol organització podrà mostrar el seu suport a l’ANC manifestant explícitament que comparteix els punts d’aquesta declaració fundacional.
Els hi desitjem un futur exitós.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
dissabte, 14 de gener del 2012
Catàstrofe a l'Illa del Giglio
Ah, però, un vaixell és una estructura molt fràgil encara que sigui feta amb l’acer de més bona qualitat. El Costa Concordia no és pas el primer gran vaixell que dona la volta o, si més no, que cau sobre un costat (us imagineu intentar sortir per un costat d’una sala de 400 o 500 m2 o de la capella de la foto aquí sota. L’altura a superar és la dimensió horitzontal de la sala. No hi ha forma humana de sortir-se'n sense ajuda. Però en aquells moments a la fosca, el pànic no permet donar ajuda ni rebre-la. No penseu pas que els tripulants estan preparats. És una situació dantesca. No com el Titànic que es va anar enfonsant com Deu mana, de mica en mica, sempre guardant la compostura. Com a bons britànics. No, el Costa Concordia ha capbussat per un costat i això canvia totes les coses.
Quan un cotxe s'estimba, son quatre morts. Quan un avió s’estavella són cent cinquanta. Quan un vaixell de creuer s’enfonsa poden ser-ne quatre mil. Tants com els soldats americans morts a l'Irak en deu anys de guerra. I tot depèn d’una petita errada humana...
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
divendres, 23 de desembre del 2011
La Declaració unilateral d’independència
Fa aproximadament 370 anys, Catalunya va fer la seva primera declaració unilateral d’independència respecte de l’Estat Espanyol. Tot sembla que va començar degut al malestar que hi havia a Catalunya per la pressió en impostos i en homes que van generar les guerres europèes del Govern de sa Majestat el Rei. Es tractava d’una llarga guerra mantinguda entre la monarquia espanyola i la francesa per causa de diversos territoris respecte dels quals els Reis d’Espanya havien anat acumulant drets per via , sobre tot, de pactes de família i que França tenia per una amenaça a la seva integritat. Estem parlant de territoris, tots ells avui independents, com els Països Baixos, Luxemburg, Monaco i altres, tots ells fronterers amb els del regne de França, aleshores regnat per Lluís XIIIe i governat per l’omnipotent Cardenal Richelieu.
Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar, III Conde-Duque de Olivares
Les guerres entre França i Espanya (1618 – 1648) anomenades la Guerra dels Trenta Anys es van desenvolupar, en part, a Catalunya i en terres properes del nord. Tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals actuant, en determinats moments, com un exèrcit d'ocupació. Per altra banda, es produï una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per a sufragar aquestes guerres.
El comte-duc d'Olivares, primer ministre, de Felip IV de Castella i III d'Aragó, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.
El Molt Honorable Sr. Pau Claris i Casademunt
El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular. Al voltant del 1639, el malestar dels pagesos i l'actitud de recel polític de les autoritats va fer que s'anés configurant la doctrina política de l'aixecament i la revolta. Tot i que la gran aristocràcia catalana i la cada vegada més important burgesia urbana tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.
El mateix any, la caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. El rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.
Els Segadors
Tot i que la data d'inici dels contactes amb França, que acabarien amb la formació d'una aliança catalano-francesa enfrontada a la Corona espanyola i que donaria lloc a la denominada Guerra dels Segadors o Guerra de separació de Catalunya, continua sent motiu de controvèrsia entre els historiadors, sembla que podrien haver començat ja el mes de maig del 1640. Pau Claris havia convocat les corts generals el 10 de setembre de 1640, però paral·lelament i sense consultar a les ciutats, hauria començat els contactes amb els francesos.
El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà[2] i Francesc de Vilaplana[2], nebot de Claris, van signar un primer Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIIIe de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l'ofensiva castellana manada pel Comte-Duc d'Olivares que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Hom creu que davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar, a contra-cor, les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la Monarquia Hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
L'assumpció personal del poder per Claris des del setembre del 1640, sembla ésser total. Convocà la Junta General de Braços, que s'erigí en la institució rectora de la nova situació, va fer oficials els compromisos amb França i la secessió i va emetre deute públic per finançar les despeses militars. El 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Du Plessis Besançon i, uns dies després, se signava el primer pacte de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat.
El 24 de novembre entrava a Catalunya, pel sud, l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. El 23 de desembre, Pau Claris alçà el sometent i comença la guerra contra Felip IV de Castella. L'avanç victoriós de les tropes castellanes per Tortosa, Cambrils, Tarragona i Martorell féu que la Junta de Braços i el Consell de Cent cedissin a les pressions franceses i el 16 de gener els Braços i el 17 el Consell, acceptessin la proposta de constituir Catalunya en república sota la protecció de França.
Però de nou la pressió dels castellans que s'apropaven a Barcelona i les pretensions franceses portaren a Claris a haver de liquidar el projecte republicà i a haver de fer proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la batalla de Montjuïc, que derrotà estrepitosament les forces castellanes i deturà l'atac a Barcelona el 26 de gener del 1641.
Quin mal precedent !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Les guerres entre França i Espanya (1618 – 1648) anomenades la Guerra dels Trenta Anys es van desenvolupar, en part, a Catalunya i en terres properes del nord. Tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals actuant, en determinats moments, com un exèrcit d'ocupació. Per altra banda, es produï una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per a sufragar aquestes guerres.
El comte-duc d'Olivares, primer ministre, de Felip IV de Castella i III d'Aragó, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.
El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular. Al voltant del 1639, el malestar dels pagesos i l'actitud de recel polític de les autoritats va fer que s'anés configurant la doctrina política de l'aixecament i la revolta. Tot i que la gran aristocràcia catalana i la cada vegada més important burgesia urbana tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.
El mateix any, la caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. El rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.
Tot i que la data d'inici dels contactes amb França, que acabarien amb la formació d'una aliança catalano-francesa enfrontada a la Corona espanyola i que donaria lloc a la denominada Guerra dels Segadors o Guerra de separació de Catalunya, continua sent motiu de controvèrsia entre els historiadors, sembla que podrien haver començat ja el mes de maig del 1640. Pau Claris havia convocat les corts generals el 10 de setembre de 1640, però paral·lelament i sense consultar a les ciutats, hauria començat els contactes amb els francesos.
El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà[2] i Francesc de Vilaplana[2], nebot de Claris, van signar un primer Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIIIe de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l'ofensiva castellana manada pel Comte-Duc d'Olivares que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Hom creu que davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar, a contra-cor, les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la Monarquia Hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
L'assumpció personal del poder per Claris des del setembre del 1640, sembla ésser total. Convocà la Junta General de Braços, que s'erigí en la institució rectora de la nova situació, va fer oficials els compromisos amb França i la secessió i va emetre deute públic per finançar les despeses militars. El 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Du Plessis Besançon i, uns dies després, se signava el primer pacte de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat.
El 24 de novembre entrava a Catalunya, pel sud, l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. El 23 de desembre, Pau Claris alçà el sometent i comença la guerra contra Felip IV de Castella. L'avanç victoriós de les tropes castellanes per Tortosa, Cambrils, Tarragona i Martorell féu que la Junta de Braços i el Consell de Cent cedissin a les pressions franceses i el 16 de gener els Braços i el 17 el Consell, acceptessin la proposta de constituir Catalunya en república sota la protecció de França.
Però de nou la pressió dels castellans que s'apropaven a Barcelona i les pretensions franceses portaren a Claris a haver de liquidar el projecte republicà i a haver de fer proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la batalla de Montjuïc, que derrotà estrepitosament les forces castellanes i deturà l'atac a Barcelona el 26 de gener del 1641.
Quin mal precedent !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
diumenge, 18 de desembre del 2011
La Transició a la Independència
Més informació a la web: Notícies
El Centre d’Estudis Sobiranistes i Solidaritat Catalana per la Independència van organitzar el passat dissabte 17 de desembre sota el lema La Transició a la Independència una Convenció Nacional en la que van participar diversos professionals de l’economia i juristes al costat dels diputats de SI.
La Convenció va ser organitzada amb una àmplia campanya publicitària entre els adherits i simpatitzants de SI per la via del correu electrònic i altres mitjans digitals. Per a participar-hi calia anunciar-se per mitjà d’una pàgina web especialment habilitada però, al moment de la reunió, qui va voler hi va entrar doncs no es demanava cap mena d’habilitació. La reunió va tenir lloc a l’Àula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB. Com que hi havien més de 800 participants, es va haver d’habilitar una altra àula ón es passava per vídeo el que succeïa a la sala principal.
L’acte es va organitzar com un simposi de caire acadèmic amb tres moderadors i dos oradors per a cada un dels trams que tractaven dels àmbits: Jurídic, Econòmic i Polític que va ser també la Cloenda. Moderadors: Alfons López Tena, Uriel Bertran i Antoni Strubell.
En l’àmbit jurídic s’esperava la participació de Jon Iñárritu que es va excusar per raons del seu càrrec de diputat al Congrés. Després de la benvinguda a cura del Director del CES, Maiol Sanaüja, va intervenir, en lloc de Iñárritu, el moderador Alfons López Tena que va explicar les condicions jurídiques per a arribar a la independència. Es basà en el dret comparat. Més de 150 estats han adquirit la seva independència des del final de la II Guerra Mundial i més de 20 ho han fet en els darrers anys, molts d’ells a Europa, després del desgavell de la URSS i de la República Federal Iugoslava. També en Héctor López Bofill va fer una anàlisi comparativa entre la capacitat per a l’autogovern de determinades comunitats europèes com Escòcia, Flandes, etc. amb especial èmfasi en la pertinença d’aquests territoris a la UE. Va quedar clar, però, que si bé l’estada de Catalunya a l’UE hauria de ser pràcticament automàtica (faria falta unanimitat dels 27 per fer-la fora), tampoc no seria possible entrar com a membre de ple dret per mor del veto espanyol, fet que podria allargar-se uns quants anys.
En l’àmbit econòmic, tal vegada el més interessant, dos professionals van intervenir-hi amb els temes Els pressupostos de l’Estat propi i L’Associacionisme empresarial y professional en una Catalunya independent. En el primer cas, l’anàlisi d'en Jaume Argerich va versar sobre quin efecte tindria la independència sobre la supervivència financera i econòmica de Catalunya en un mon afectat per la crisi de l’Euro i del deute sobirà. En el supòsit que la independència fos un trencament (sense negociació amb l’Estat Espanyol resultant) i tenint en compte les despeses inherents a l’establiment de l’Estat català, resultaria un estat sense dèficit fiscal i amb un deute sobirà molt inferior al de la majoria per no dir tots els estats europeus. És a dir, Catalunya esdevindria un dels estats més solvents del món occidental. En cas que es produïs una negociació, hi ha molts elements patrimonials i d’altres tipus que permetrien sortir-se’n encara millor.
Pel que fa a l’associacionisme, l’estudi presentat per en Albert Gendrau va posar en evidència els nombrosos avantatges que tindria per a les empreses i els professionals catalans no haver de passar per les associacions de nivell estatal. La major homogeneitat en la representació catalana en front de l’espanyola fa que els interessos dels membres quedarien força garantits (cas de l’agricultura, per exemple). També l’accés als ajuts europeus que, d’entrada podrien tenir una certa dificultat pel veto espanyol, acabaria sent molt més efectiu del que és en l’actualitat.
En el tercer àmbit, Jordi Muñoz va fer una anàlisi de les característiques sociològiques dels qui donen suport a la independència en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Després de posar en evidència que, aproximadament, un 43% dels catalans (espanyols residents als municipis de Catalunya) diuen que Si en front del 24% que diuen No, amb un nombre aproximat de 40 % que no diuen res (això fa una acceptació teòrica del 60% del Si en un referèndum amb una participació del 60%.
Això no obstant, en Jordi Muñoz va alertar de que no és el mateix una enquesta que la realitat doncs els elements que constitueixen el context en el cas real d’un referèndum, poden modificar fortament en un sentit o l’altre el resultat de la resposta ciutadana. Més interessant va ser l’anàlisi sociològica (perfil) dels que escullen una o altra opció. Curiosament, la llengua parlada al sí de les llars dels enquestats no hi juga un paper important però si que l’hi juga l’origen de les persones, nascuts a Catalunya en primera o segona generació (o més) a diferència dels nascuts a altres indrets d’Espanya o a l’estranger. Però el factor que més fortament s’associa a la resposta és el mitjà (televisió) del que reb habitualment la informació: TVC o altres d’àmbit estatal.
Ja gaire bé com a cloenda, la Núria Cadenes va fer una intervenció molt en l’estil espiritós que li és propi (en Toni Strubell la va titllar de la Passionària catalana) denunciant l’ambigüitat de CiU pel que fa als mots i als conceptes relacionats amb el fet nacional català. Va arribar a dir: fins que CiU o un altre partit que la substitueixi en la majoria parlamentària no accepti el fet de la independència de Catalunya en el seu programa electoral per a les elecciones al Parlament (tant de bò fos a les de l’any 2014) no ens en sortirem.
Quina millor cloenda !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
El Centre d’Estudis Sobiranistes i Solidaritat Catalana per la Independència van organitzar el passat dissabte 17 de desembre sota el lema La Transició a la Independència una Convenció Nacional en la que van participar diversos professionals de l’economia i juristes al costat dels diputats de SI.
La Convenció va ser organitzada amb una àmplia campanya publicitària entre els adherits i simpatitzants de SI per la via del correu electrònic i altres mitjans digitals. Per a participar-hi calia anunciar-se per mitjà d’una pàgina web especialment habilitada però, al moment de la reunió, qui va voler hi va entrar doncs no es demanava cap mena d’habilitació. La reunió va tenir lloc a l’Àula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB. Com que hi havien més de 800 participants, es va haver d’habilitar una altra àula ón es passava per vídeo el que succeïa a la sala principal.
L’acte es va organitzar com un simposi de caire acadèmic amb tres moderadors i dos oradors per a cada un dels trams que tractaven dels àmbits: Jurídic, Econòmic i Polític que va ser també la Cloenda. Moderadors: Alfons López Tena, Uriel Bertran i Antoni Strubell.
En l’àmbit jurídic s’esperava la participació de Jon Iñárritu que es va excusar per raons del seu càrrec de diputat al Congrés. Després de la benvinguda a cura del Director del CES, Maiol Sanaüja, va intervenir, en lloc de Iñárritu, el moderador Alfons López Tena que va explicar les condicions jurídiques per a arribar a la independència. Es basà en el dret comparat. Més de 150 estats han adquirit la seva independència des del final de la II Guerra Mundial i més de 20 ho han fet en els darrers anys, molts d’ells a Europa, després del desgavell de la URSS i de la República Federal Iugoslava. També en Héctor López Bofill va fer una anàlisi comparativa entre la capacitat per a l’autogovern de determinades comunitats europèes com Escòcia, Flandes, etc. amb especial èmfasi en la pertinença d’aquests territoris a la UE. Va quedar clar, però, que si bé l’estada de Catalunya a l’UE hauria de ser pràcticament automàtica (faria falta unanimitat dels 27 per fer-la fora), tampoc no seria possible entrar com a membre de ple dret per mor del veto espanyol, fet que podria allargar-se uns quants anys.
En l’àmbit econòmic, tal vegada el més interessant, dos professionals van intervenir-hi amb els temes Els pressupostos de l’Estat propi i L’Associacionisme empresarial y professional en una Catalunya independent. En el primer cas, l’anàlisi d'en Jaume Argerich va versar sobre quin efecte tindria la independència sobre la supervivència financera i econòmica de Catalunya en un mon afectat per la crisi de l’Euro i del deute sobirà. En el supòsit que la independència fos un trencament (sense negociació amb l’Estat Espanyol resultant) i tenint en compte les despeses inherents a l’establiment de l’Estat català, resultaria un estat sense dèficit fiscal i amb un deute sobirà molt inferior al de la majoria per no dir tots els estats europeus. És a dir, Catalunya esdevindria un dels estats més solvents del món occidental. En cas que es produïs una negociació, hi ha molts elements patrimonials i d’altres tipus que permetrien sortir-se’n encara millor.
Pel que fa a l’associacionisme, l’estudi presentat per en Albert Gendrau va posar en evidència els nombrosos avantatges que tindria per a les empreses i els professionals catalans no haver de passar per les associacions de nivell estatal. La major homogeneitat en la representació catalana en front de l’espanyola fa que els interessos dels membres quedarien força garantits (cas de l’agricultura, per exemple). També l’accés als ajuts europeus que, d’entrada podrien tenir una certa dificultat pel veto espanyol, acabaria sent molt més efectiu del que és en l’actualitat.
En el tercer àmbit, Jordi Muñoz va fer una anàlisi de les característiques sociològiques dels qui donen suport a la independència en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Després de posar en evidència que, aproximadament, un 43% dels catalans (espanyols residents als municipis de Catalunya) diuen que Si en front del 24% que diuen No, amb un nombre aproximat de 40 % que no diuen res (això fa una acceptació teòrica del 60% del Si en un referèndum amb una participació del 60%.
Això no obstant, en Jordi Muñoz va alertar de que no és el mateix una enquesta que la realitat doncs els elements que constitueixen el context en el cas real d’un referèndum, poden modificar fortament en un sentit o l’altre el resultat de la resposta ciutadana. Més interessant va ser l’anàlisi sociològica (perfil) dels que escullen una o altra opció. Curiosament, la llengua parlada al sí de les llars dels enquestats no hi juga un paper important però si que l’hi juga l’origen de les persones, nascuts a Catalunya en primera o segona generació (o més) a diferència dels nascuts a altres indrets d’Espanya o a l’estranger. Però el factor que més fortament s’associa a la resposta és el mitjà (televisió) del que reb habitualment la informació: TVC o altres d’àmbit estatal.
Ja gaire bé com a cloenda, la Núria Cadenes va fer una intervenció molt en l’estil espiritós que li és propi (en Toni Strubell la va titllar de la Passionària catalana) denunciant l’ambigüitat de CiU pel que fa als mots i als conceptes relacionats amb el fet nacional català. Va arribar a dir: fins que CiU o un altre partit que la substitueixi en la majoria parlamentària no accepti el fet de la independència de Catalunya en el seu programa electoral per a les elecciones al Parlament (tant de bò fos a les de l’any 2014) no ens en sortirem.
Quina millor cloenda !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Subscriure's a:
Missatges (Atom)