dimarts, 27 de juny del 2017
Merda a les platges ?
Avui, després de més de 35 anys he tornat a la platja. Ho he fet empès per la meva neta Alexandra que en tenia moltes ganes. L'últim cop que vaig anar-hi va ser quan tenia poc més de 40 anys (no per allò de "de los cuarenta para arriba no te mojes la barriga") sinó perquè em va semblar fastigós la quantitat de puntes de cigarreta que hi havia a la platja de Santa Cristina (Lloret de Mar). Lo d'avui m'ha retornat però als meus anys de juventut. Segurament no havia fet els 15 i era visitant asiduu de les platges de la Barceloneta. Anava amb la família als "Baños de San Miguel" o "Baños de los Astilleros". Vaig deixar d'anar-hi perquè no era infreqüent trobar-te a l'aigua amb una rata morta o un objecte sortit dels bodells d'algun barceloní. Vaig començar a anar cap a Llevant de Barcelona: Montgat (amb tranvia), Vilassar o Caldetes (amb tren) i, finalment, amb la meva Mobylette m'en anava fins a la Platja de Fenals, a Lloret de Mar. Això era una altra cosa. Avui he anat a Blanes, prop de la Palomera i m'he sentit com si fós a la Barceloneta dels anys 40 o 50 pel què fa a la qualitat de l'aigua. Com pot ser que ens haguem gastat tants i tants milions en depuradores i encara surin sobre l'aigua compresses o cagallons? D'òn venen? De les embarcacions que volten per allà? No sé si hi tornaré a la platja. Però de ben segur que no serà a Blanes.
diumenge, 12 de juny del 2016
La Vila de Gràcia
Aquests darrers dies s’ha parlat molt del barri de Gràcia de Barcelona, l’antiga Vila annexionada a la ciutat el 1870. Els “fets del banc expropiat” m’han dut al cap uns quants records de la que va ser la meva vila natal i ón vaig passar-hi els primers 20 o 25 anys de la meva vida.
Els fets esmentats van tenir lloc a la cruïlla de la Travessera i el carrer de la Verge de l’Empar (no dels desamparats com no parava de dir en Josep Cuní fent-nos creure que erem a València). Tenint en compte les activitats que sembla que duien a terme els okupes en aquell local, aquest carrer s’hauria d’anomenar Solidaritat en consonància amb els noms dels carrers que hi ha a tocar.
Pot ser l’indret més representatiu dels fets sigui la plaça de la Revolució (antiga plaça d’Isabel II) on comença el batejat per mi carrer de la Solidaritat. Però és que els símbols tenen el seu valor sentimental i polític. Ningú no negaria que les tres paraules Liberté, Egalité, Fraternité representen els valors de la República Francesa i per extensió de totes les repúbliques. Fins i tot quan la França era ocupada pels alemanys i tenia un primer ministre feixista (Maréchal Petain) que va fer enviar molts jueus als camps d’extermini nazis i el nostre President a l’afusellament, aquestes tres paraules apareixien en tots els llocs públics del país.
Doncs a Gràcia hi ha, ben aprop l’un de l’altre, els carrers de la Llibertat, de la Fraternitat, del Progrés o el carrer de Voltaire (avui Siracusa) o la plaça de Raspail (avui del Raspall). La mateixa plaça de la vila s’en deia de l’Orient amb clara referència a la maçoneria.
Tots aquests carrers i places queden a la dreta del Torrent de l’Olla, just ón els fets van tenir lloc. Són, en la seva majoria, cases de molt baixa qualitat on hi vivien (hi viuen) majoritàriament gent de classe obrera (gitanos al carrer Fraternitat) però molt patriotes i batalladors. En altres èpoques, els okupes d’avui pot ser serien els joves llibertaris com els que van desfrenar un tramvia (de les línies 30, 38 o 39) a la Travessera i que va baixar sense control fins a estampar-se en un bar que hi havia (o hi ha) a la cruïlla de Còrsega i Roger de Llúria. Amb raó hi ha el carrer del Perill a tocar d’aquest indret.
Altres parts del barri són més convencionals. O fins i tot indiquen la separació social (de símbols) com són el carrer de l’Or, el de la Perla, la plaça del Diamant ón, de ben segur, hi vivien les classes benestants, prop de l’església de Sant Joan, una de les dues que existeixen al barri (l’altra és la de Jesus que fa poc es demanava que fos enderrocada per a enxamplar una escola concertada que hi ha al costat). La dels Josepets gaire bé no és del barri doncs des de molt antic ja s’en allunyava.
Més amunt encara, el carrer de la Salut i el de la Providència, molt més burgesos com indiquen les magnífiques finques que s’hi troben. Així doncs, ens ha d’estranyar que els veïns de la Travessera donessin suport als okupes amb cassoles i altres objectes sorollosos o que el President de la Federació d’Associacions de Veïns de Gràcia en justifiqués la seva existència?
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller Maçanet de la Selva
Els fets esmentats van tenir lloc a la cruïlla de la Travessera i el carrer de la Verge de l’Empar (no dels desamparats com no parava de dir en Josep Cuní fent-nos creure que erem a València). Tenint en compte les activitats que sembla que duien a terme els okupes en aquell local, aquest carrer s’hauria d’anomenar Solidaritat en consonància amb els noms dels carrers que hi ha a tocar.
Pot ser l’indret més representatiu dels fets sigui la plaça de la Revolució (antiga plaça d’Isabel II) on comença el batejat per mi carrer de la Solidaritat. Però és que els símbols tenen el seu valor sentimental i polític. Ningú no negaria que les tres paraules Liberté, Egalité, Fraternité representen els valors de la República Francesa i per extensió de totes les repúbliques. Fins i tot quan la França era ocupada pels alemanys i tenia un primer ministre feixista (Maréchal Petain) que va fer enviar molts jueus als camps d’extermini nazis i el nostre President a l’afusellament, aquestes tres paraules apareixien en tots els llocs públics del país.
Tots aquests carrers i places queden a la dreta del Torrent de l’Olla, just ón els fets van tenir lloc. Són, en la seva majoria, cases de molt baixa qualitat on hi vivien (hi viuen) majoritàriament gent de classe obrera (gitanos al carrer Fraternitat) però molt patriotes i batalladors. En altres èpoques, els okupes d’avui pot ser serien els joves llibertaris com els que van desfrenar un tramvia (de les línies 30, 38 o 39) a la Travessera i que va baixar sense control fins a estampar-se en un bar que hi havia (o hi ha) a la cruïlla de Còrsega i Roger de Llúria. Amb raó hi ha el carrer del Perill a tocar d’aquest indret.
Altres parts del barri són més convencionals. O fins i tot indiquen la separació social (de símbols) com són el carrer de l’Or, el de la Perla, la plaça del Diamant ón, de ben segur, hi vivien les classes benestants, prop de l’església de Sant Joan, una de les dues que existeixen al barri (l’altra és la de Jesus que fa poc es demanava que fos enderrocada per a enxamplar una escola concertada que hi ha al costat). La dels Josepets gaire bé no és del barri doncs des de molt antic ja s’en allunyava.
Més amunt encara, el carrer de la Salut i el de la Providència, molt més burgesos com indiquen les magnífiques finques que s’hi troben. Així doncs, ens ha d’estranyar que els veïns de la Travessera donessin suport als okupes amb cassoles i altres objectes sorollosos o que el President de la Federació d’Associacions de Veïns de Gràcia en justifiqués la seva existència?
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller Maçanet de la Selva
dimecres, 2 de març del 2016
La vaga de tramvies
Ara fa 65 anys de la vaga de tramvies a Barcelona. Va ser un esdeveniment memorable, sobre tot, si es té en compte que només feia deu anys que Barcelona havia estat ocupada per les tropes franquistes (feixistes). Tinc molt viu el record d'aquells dies tot i que encara no havia fet els onze anys. L'Ajuntament havia decidit d'apujar el cost del bitllet de 50 a 70 cèntims (de pesseta) i això va desfermar una revolta popular com mai més s'ha produït enlloc d'Espanya.
Tot va començar quan la gent va començar a anar i tornar de la feina a peu. Les "octavetes" volaven per tot arreu. Aquí la meva participació activa: Jo anava a l'escola i feia classe de mecanografia (això em permet d'escriure a l'ordinador amb tots els dits i no sols amb dos). D'amagat, i quan tenia un moment, copiava (amb paper carbó naturalment) un text que cridava a una vaga de tramvies que s'havia de produïr a primers de març.
De sobte, els tramvies circulaven per tota la ciutat buits només amb el conductor, el cobrador i algun número de la policia (els grisos). Aquesta presència armada no va impedir que algú els llancés una pedra, trencant un dels vidres (no eren resistents com ara). Aquesta acció s'anava repetint en tot el trajecte dels tramvies. El meu pare ens va dur en el seu taxi a fer un tomb per la ciutat i era una cosa que feia feredat. Tramvies amb tots els vidres trencats s'amuntagaven a les cotxeres. Tota la Gran Via estava plena de tramvies fets pols (els vidres).
Això va durar un parell de dies o tres. Però les coses es van complicar. Un bon dia, totes les fàbriques i comerços de la ciutat van tancar a primera hora del matí. Tot el trànsit es va paralitzar. Ningú no va anar a l'escola o a la feina. En alguns llocs, com la Fàbrica Batlló del carrer de l'Escorial a Gràcia, es van concentrar les forces policials que no van poder impedir que la vaga es generalitzés. Només circulaven furgonetes amb un rètol de pà o llet.
No recordo que hi haguessin manifestacions però sí que tinc molt clar que, per la Rambla, es repartien gratis exemplars de Solidaridad Obrera, l'organ de la CNT il·legal. Es va dir que els repartien falangistes. El meu pare en va conseguir un. Recordo molt bé que la primera plana era dedicada a la figura de El Campesino, un líder del partit comunista espanyol que estava exiliat a la Unió Soviètica.
Què representava tot això? Els rumors corrien per tota la ciutat: el Governador Civil, Eduardo Baeza Alegria va ser l'asa dels cops. Suposat amant de la vedette Carmen de Lirio, va rebre fortes crítiques del propi sistema franquista que no es van aturar fins a que va ser substituït per Felipe Acedo Colunga.
El que debia sobtar els corresponsals estrangers que, sens dubte en van fer la crònica, és que només a deu anys de la final de la Guerra Civil, el poble optés per sortir al carrer i posés en greus dificultats el màxim representant de la Dictadura a la ciutat de Barcelona. Quelcom que mai més no s'ha reproduït.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
De sobte, els tramvies circulaven per tota la ciutat buits només amb el conductor, el cobrador i algun número de la policia (els grisos). Aquesta presència armada no va impedir que algú els llancés una pedra, trencant un dels vidres (no eren resistents com ara). Aquesta acció s'anava repetint en tot el trajecte dels tramvies. El meu pare ens va dur en el seu taxi a fer un tomb per la ciutat i era una cosa que feia feredat. Tramvies amb tots els vidres trencats s'amuntagaven a les cotxeres. Tota la Gran Via estava plena de tramvies fets pols (els vidres).
Això va durar un parell de dies o tres. Però les coses es van complicar. Un bon dia, totes les fàbriques i comerços de la ciutat van tancar a primera hora del matí. Tot el trànsit es va paralitzar. Ningú no va anar a l'escola o a la feina. En alguns llocs, com la Fàbrica Batlló del carrer de l'Escorial a Gràcia, es van concentrar les forces policials que no van poder impedir que la vaga es generalitzés. Només circulaven furgonetes amb un rètol de pà o llet.
No recordo que hi haguessin manifestacions però sí que tinc molt clar que, per la Rambla, es repartien gratis exemplars de Solidaridad Obrera, l'organ de la CNT il·legal. Es va dir que els repartien falangistes. El meu pare en va conseguir un. Recordo molt bé que la primera plana era dedicada a la figura de El Campesino, un líder del partit comunista espanyol que estava exiliat a la Unió Soviètica.
Què representava tot això? Els rumors corrien per tota la ciutat: el Governador Civil, Eduardo Baeza Alegria va ser l'asa dels cops. Suposat amant de la vedette Carmen de Lirio, va rebre fortes crítiques del propi sistema franquista que no es van aturar fins a que va ser substituït per Felipe Acedo Colunga.
El que debia sobtar els corresponsals estrangers que, sens dubte en van fer la crònica, és que només a deu anys de la final de la Guerra Civil, el poble optés per sortir al carrer i posés en greus dificultats el màxim representant de la Dictadura a la ciutat de Barcelona. Quelcom que mai més no s'ha reproduït.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
divendres, 7 d’agost del 2015
Catalunya, una ullada cap en darrere (ficció)
L’Ahmed va tombar-se cap on eren els demés i, amb una cara radiant, va dir en el seu mal català après als cursos nocturns de l’escola municipal de Vidreres:
-L’he tocat, l’he tocat.
Tot va ser molt ràpid. Cinc dels F-16 que formaven l’esquadró sortit de la base de Saragossa van fer mitja volta però el darrer no va tenir tanta sort. El llança-coets Qassam, d’origen palestí, encara fumejava entre les mans de l’Ahmed, un jove saharauí que havia passat de petit uns quants estius amb una família d’acollida catalana i que havia estat entrenat per l’exèrcit algerià durant la guerra d’alliberament del Sahara Occidental que, finalment, havia acabat amb l’establiment i reconeixement per l’ONU de la República Democràtica Saharauí, el somni de molts anys de tot un poble.
Una columna de fum pujava per darrera del turó, a mig camí entre la Serra del Cadí i la serralada dels Pirineus. A un centenar de metres d‘on era l’Ahmed hi havia una autocaravana pintada amb colors de camuflatge i coberta per una gruixuda xarxa de color verd. A l’interior de la caravana en Marc Torrents, en Josep López i en Raül Vergés s’afanyaven cadascun en la seva tasca. En Raül, caporal dels Mossos d’Esquadra, havia sortit amb la primera promoció de Mossos que havien seguit un curs d’estratègia militar i estava comunicant-se amb els seus companys de Coll de Nargó, el destacament més proper.
-Ho hem aconseguit, ho hem aconseguit, cridava en Raül sense donar cap detall del que havien aconseguit.
En Josep, enginyer de telecos controlava les imatges que li arribaven en temps real per la xarxa globalnet, successora de l’antiga internet, dels radars meteorològics dissenyats per a quantificar la pluja i ara convertits per ell en radars tàctics com a projecte de fi de carrera a la Universitat Politècnica de Catalunya. En Marc, un pastor de la zona, per la finestra oberta de la caravana, feia senyals a l’Ahmed de pujar perquè havien de buscar refugi abans no tornessin els avions de caça i els detectessin.
La sergent Cardús (tothom li deia Senda, encara que el seu nom era Ermessenda), a la Comissaria de Coll de Nargó, s’esforçava per aconseguir enfocar el seu transmissor de làser cap al satèl·lit TeleCat, un enginy dissenyat per a la comunicació de la telefonia mòbil però que havia estat reprogramat per a poder rebre i transmetre missatges via làser que, a diferència dels telèfons mòbils, tenien la virtut de no deixar cap traça electromagnètica que pogués ser interceptada pels serveis militars i d’intel·ligència de l’altra banda. El satèl·lit TeleCat, de cinquena generació, havia estat el resultat d’un projecte de recerca finançat pel Govern de Madrid amb diners de Brussel·les per a desenvolupar un sistema que permetés connectar tots els telèfons mòbils de Catalunya sense haver de passar pels repetidors terrestres ja pràcticament fora d’ús. Aquest projecte havia estat fruit d’una col.laboració entre una important empresa francesa d’electrònica que havia estat comprada per La Caixa que havia situat la seva seu a la vintena planta de l’edifici AGBAR de Barcelona i un petit però molt entusiasta equip d’enginyers electrònics situats a la cinquena planta de l’edifici Nexus, a Pedralbes i que va fer possible el trucatge d‘aquest satèl·lit en un temps rècord.
A la Televisió Nacional de Catalunya, van tallar el programa de reality-show matiner que estaven passant, per donar la notícia:
- Tot i les garanties que havia donat el Govern de Madrid, per boca del seu Secretari de Defensa José (Pepe) Pantoja de que l’Exèrcit Espanyol no prendria represàlies en contra de la declaració d’independència de Catalunya feta el dissabte 13 de juny del 2027 pel President de la Generalitat en funcions, Josep Bosch i Ferreter, un esquadró de l’Exèrcit de l’Aire ha llançat dos míssils contra les instal·lacions de transformació d’electricitat al costat de l’embassament d’Oliana, recentment reconstruït després de que s’enderroqués la vella presa per a buidar-lo dels sediments acumulats durant prop de 70 anys de funcionament. Un dels aparells agressors ha estat destruït per un míssil hassan llençat per les nostres forces.
A la mateixa hora, el recent elegit President de la República Democràtica Saharauí, Idriss Ibn Suleyman, s’entrevistava a Paris amb el Primer Ministre francès Hubert d’Orriols per a demanar-li neutralitat en el conflicte creat entre Barcelona i Madrid i donar-li les garanties del Govern Català de no reclamar l’annexió de la Catalunya Nord ni de cap altre territori històric, a diferència del que havia passat a Euskadi, quatre anys abans i que va provocar la intervenció de la Marina Francesa amenaçant de bombardejar la ciutat de Sant Sebastià si no renunciaven a l’annexió dels territoris francesos d’Euskadi. De fet, l’Exèrcit Francès ja havia instal·lat, des de feia temps, bases de míssils terra-terra a les Alberes i havia desplegat tota una divisió de forces especials a la Cerdanya i a l’Haute Garonne, prop de l’Aran. Girona i una bona part del territori català eren sota l’amenaça dels míssils francesos i els comandos francesos estaven llestos per a conquerir els túnels del Cadí, de Vielha i del Pertús, empenyent les fronteres estatals a llocs més fàcils de defensar que les tradicionals.
A Madrid, el Premi Nobel de la Pau, Edelmiro Pacheco Riudoms, donava una conferència en el Club Hispano-Colombiano sobre el procés de pacificació a Colòmbia després de que tant la guerrilla com els paramilitars havien estat, finalment, desmantellats de forma definitiva. Pacheco, d’origen indi però amb sang catalana (li venia de la seva mare, la Montserrat Riudoms i Massaguer, que junt amb un grup de voluntaris d’una antiga organització humanitària catalana, havia anat a fer un cens de les tribus indígenes de l’Amazònia colombiana i que va quedar enamorada de la riquesa natural i cultural d’aquelles terres i també, es clar, impressionada per l’esperit rebel del cap dels indis, en Tupec Imir Pacheco. Edelmiro Pacheco, després de referir-se en la seva conferència al paper que van tenir els missioners caputxins catalans en l’alfabetització de moltes de les tribus indígenes de l’Amèrica del Sud, va fer esment dels estudis que sobre el seu poble i la seva llengua havien fet professors i investigadors de les Universitats catalanes Pompeu Fabra i Raimon Llull i que havien estat clau per a poder unir el seu poble i derrotar primer als narcotraficants i després als paramilitars i del que quedava de la guerrilla, força compromesa un cop el negoci de la droga se’ls havia acabat. En acabar el seu discurs, un grup de joves amb camises blanques van esbroncar al conferenciant amb crits de:
-Catalanes al Mar !
Pertanyien a les Juventudes Democráticas, branca juvenil del Partido Democrático Español, aleshores en el Govern d’Espanya.
A Barcelona, el Gabinet de crisi s’acabava de reunir per tal de prendre mesures urgents que garantissin la viabilitat de la recentment proclamada independència catalana. El Conseller en cap en funcions, Josep Rodríguez i Sellarès, va aparèixer en front de les càmeres de la Televisió Nacional de Catalunya i va recordar alguns dels esdeveniments més importants des d’aquell convuls any de 2011 en què el poble català havia rebutjat en referèndum l’Estatut d’Autonomia, reformat pel ja desaparegut Tribunal Constitucional, després que diversos partits i institucions, per raons molt diverses, van fer una aferrissada campanya pel NO, mentre que els partidaris del SI semblaven no estar gens convençuts del que havien acceptat. En els anys posteriors, els catalans van anar veient com totes les anomenades Comunitats Autònomes copiaven en els seus propis estatuts els trets més importants de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i anul·lat cap a finals de l’any 2010.
És cert que la Generalitat de Catalunya també va anar rebent noves competències a mesura que les anaven reconeixent a la resta de Comunitats. Fins i tot els Ports i Aeroports varen ser transferits plenament en un intent d’apaivagar el descontent dels catalans que s’havien anat radicalitzant en les consultes populars successives. L’any 2020, la consecució de la majoria absoluta al Parlament català per la coalició entre l’històric partit EAC (Esquerra Assemblearia de Catalunya) i el més recentment creat ADC (Assemblea pel Despertar de Catalunya), va desfermar una sèrie d’esdeveniments que ara estaven a punt de culminar amb una situació que, no per oblidada, era nova: l’enfrontament (militar) entre Madrid i Barcelona. Els fets de Juliol del 2020 es van desfermar quan en Josep Lluís Cabot i Ridaura, President electe del Parlament de Catalunya, anava a prendre possessió del seu càrrec i, en acabar el seu discurs, molt protocol·lari, va dir, parafrasejant al fundador del que havia estat el seu partit en el 1931:
- Declaro la Independència de la República Catalana.
Un guàrdia de seguretat s’havia apropat del flamant President del Parlament i li havia engegat un tret al pit el que, en un home de poca salut com era en Cabot, va resultar ser mortal de necessitat.
La crisi oberta aquell dia es va resoldre amb relativa facilitat doncs no faltaven pas parlamentaris de prestigi entre els rangs dels partits guanyadors d’aquelles eleccions. El problema va ser quan les recerques policials i judicials van poder establir una relació entre l’assassí i el llavors anomenat Partido Socialdemócrata que havia governat a Madrid, amb noms diferents, des de l’any 2004. La unió dels diputats a les Corts Espanyoles dels partits catalans i els del Partido Democrático, successor de l’antic Partido Popular, entrat en crisi pels seus desastres electorals, van fer caure el Govern d’en Martínez Becerra, en una moció de censura que va posar-li al Govern una coalició de partits nacionalistes i regionalistes que, tot i estar en minoria, van aconseguir la col·laboració de diversos diputats i senadors dels dos partits estatalistes per a modificar la Constitució, introduïnt el dret a l’autodeterminació dels pobles que constitueixen l’Estat Espanyol i una estructura federal molt semblant a la Suissa.
D’aquí a l’actual situació va costar poc de recórrer tot i que els darrers set anys van estar una veritable cursa contra la història per part dels dos partits que havien constituït govern de coalició a Madrid, el PD i el PS, i els nombrosos partits nacionalistes i regionalistes sorgits arran de la Constitució del 2020. Galícia va ser la primera Comunitat que va exercir el dret d’autodeterminació amb un referèndum que va donar positiu per a l’opció federalista. Va seguir Múrcia que va donar el mateix resultat tot i que els municipis del Camp de Cartagena varen votar majoritàriament en favor de la independència. El resultat va ser la creació d’una Comunitat-Ciutat a Cartagena semblant a les que havien tingut Ceuta i Melilla abans de la seva entrega al Marroc com a compensació per la independència del Poble Saharuí, boicotejada des del primer moment pel Govern de Madrid però que el canvi de govern a Espanya havia propiciat. Euskadi va ser una altra història doncs la treva que, en el 2006, va ser decretada pels violents no va durar gaire i l’Exèrcit Espanyol va ocupar una gran part del territori per on es movien els elements de l’Exèrcit d’Alliberament d’Euskal Herria mentre que l’Exèrcit francès feia el mateix per l’altra banda dels Pirineus. Aquesta pinça va fer que molts bascos haguessin de marxar del país (una bona part d’ells cap a Catalunya) i no va ser fins al 2022 que, supervisat per una delegació de l’ONU, no es va poder dur a terme el referèndum d’autodeterminació que va acabar donant la independència total a Euskadi.
Però va ser Andalusia la que primer havia declarat la independència aprofitant el desgavell successori a la mort del monarca l’any 2020 i va abandonar la UE, això sí, tot i mantenint-se en el marc de la Unió per a la Mediterrània. També és veritat que això va ser el que va desencadenar la redacció de la nova Constitución Española, de tall federal, i que va acabar recomposant la 3ª República Española. Finalment, Catalunya sempre capdavantera en gaire bé tot, va ser l’última Comunidad Autónoma que va renunciar al seu Estatuto de Autonomía i es va declarar independent. Així doncs la situació no és que fos angoixant perquè tot es feia amb fi de bé. Però sí que era una mica incerta. Quant l’ara mort President del Parlament va anunciar que hi hauria un referèndum d’autodeterminació cap a l’any 2014, poc es pensava com evolucionaria la cosa. Fins i tot els innocents promotors de les consultes populars dels anys 2009-2010 i les que van seguir en anys successius, buscant la millora de la representativitat de les consultes, poc s’imaginaven que els andalusos, els bascos i també els gallegs ho anaven a aconseguir abans.
Tothom a Catalunya sabia que la declaració d’independència no es faria en pau. Ja feia temps que, tot i la postura oficial deixant fer a les diverses iniciatives no constitucionals, un ampli sector de l’exèrcit espanyol, respatllat pels dos partits estatalistes (el PS federalista i el PD nostàlgic del centralisme d’altres temps) eren en màxima alerta i havien actualitzat els Procedimientos para la Represión de la Subversión y el Separatismo, dels temps de la dictadura del General Franco, eliminant-ne algunes pràctiques extremes com la utilització de petites bombes atòmiques (de mig kilotò) i posant-hi les Prácticas de Guerra Psicológica que no eran més que programes d’influència subliminal que sortien continuament a certs canals de televisió privats en els quals uns catalans de socarrel amenaçaven de mort als catalans d’origen llatí o nordafricà. El Tribunal Penal de la Haïa i el Tribunal dels Drets Humans de Strasbourg ja s’havien declarat contraris a aquestes pràctiques.
En David Ribó, junt amb uns quants companys d’ofici, després d’haver carregat els seus tràilers amb verdura i fruites a El Ejido, van acabar atravessant els camions entre Vinaròs i Ulldecona, a l’autopista AP7 que ja havia deixat de ser de peatje-a-la-llum per passar a ser-ho a l’ombra. Les muntanyes del Maestrat i els Ports, per una banda, i les de la serralada costanera, per l’altra, ja havien estat ocupades pels minyons del JADC i JESC. No tenien gaires armes però havien recuperat els castells medievals i allà s’havien atrinxerat amb petits llança-coets del tipus bazooka que s’havien començat a construir ells mateixos en una fàbrica abandonada de Roquetes. Alguns, al començament, els van esclatar a les mans però la intervenció dels obrers de la CGT de Nissan i SEAT els va permetre de millorar-ne molt la seguretat... pel que disparava! Fins i tot s’estaven plantejant si haurien de fer servir urani empobrit d’Ascó per millorar-ne la capacitat de penetració.
La corrua de vehicles que s’havia format al darrera dels trailers del David i companys ja arribava fins a Sagunt. Eren camions polonesos, ukrainians, letons i eslovacs que simpatitzaven amb el moviment independentista català perquè ells mateixos, o els seus pares, havien hagut de passar pel mateix tràngol. Els camions d’Almeria i de València, en canvi, en adonar-se’n de la situació van girar cúa i van optar per prendre la ruta de Terol, Saragossa i Hosca per passar a França per l’Autovia A23 i el túnel de Somport. Molta gent dels pobles del voltant (Morella, Burriana, Oropesa, etc) van manifestar la seva simpatia als camioners aturats duent-los’hi taronges i préssecs de les seves collites. Des de l’estació de servei de Sagunt, en aquella mateixa autopista, en Magí, cunyat del David en veure passar uns tancs de la Unidad de Caballería Ligera "Lusitania 8" (RCL8) que en el 1727 s’havia distingit pel seu comportament en el setge de Gibraltar i moltes altres batalles a ultramar, i que el 23 de febrer del 1981 havia sortit al carrer sota les ordres de Milans del Bosch, li faltà temps per comunicar-se amb el seu cunyat:
-David, són uns vint tancs i no d’aquells que serveixen per a transportar personal, no. Són veritables cuirassats amb un canó que fa uns 6 m de llarg. Van treient fum, al menys a 80 km/h.
En David que tenia al seu costat una unitat dels Mossos va passar el mòbil al caporal Garcia i aquest, aguantant el mòbil amb una ma i el walkie talkie amb l’altra, va comunicar-se amb el lloc de comandament avançat (el del cos dels Bombers de la Generalitat).
- Capità, tot un regiment de tancs cuirassats s’ens venen a sobre !
- Ja els hem vist per la càmara de vigilància del repetidor de TV3 al Puçol. Manteniu aturats tots els camions que pugueu, com si d’un control d’alcoholèmia es tractés! No pasaran !
Va dir-li el Capità Montañés.
A l’autopista AP2, la situació no era la mateixa. El terreny no permetia una resistència efectiva degut a la planura de les Terres de Ponent. Uns escamots de JESC i JADC s’havien apostat en el congost que hi ha més enllà de Fraga però gaire bé no s’hi veia cap camió que poguer aturar. Tots els que venien de Saragossa es desviaven per l’A23 cap a França o cap a València. El que sí van poguer concentrar va ser uns quants tractors dels pagesos de la Franja que simpatitzaven amb el moviment independentista català i pensaven que ajudant-lo pot-ser, més endavant, Catalunya els alliberaria del jog aragonès. De fet, aquells vailets no feia gaire que havien vist passar un esquadró d’avions de reconeixement i caça que tornaven cap a Saragossa. Els mateixos als quals en Ahmed n’havia derribat un.
A Barcelona, el Palau de la Generalitat s’havia buidat. Tots el consellers s’havien refugiat a l’edifici del Parc de les Aigües, del Guinardó, molt a prop del Túnel de la Rovira, que tant els podia servir de refugi com de via de fugida cap a Collserola i, pel nou túnel de la conducció d’aigua fins al Vallès i les muntanyes de la serralada de Sant Llorenç de Munt i l’Obac. El Conseller de Governació, de fet l’ànima de tota la moguda, havia près pràcticament el control de totes les forces de seguretat (Mossos, Bombers, Agents Rurals). Aquests darrers tenien sota vigilància la unitat militar de Cazadores de Montaña de Sant Climent de Sassebes que tot just acabava de tornar, fortament decimada, d’una campanya de pacificació a l’Àfrica oriental. Els Bombers tenien controlats els quarters principals de la Guardia Civil que, com en d’altres ocasions, es mostrava neutral. Les unitats de Policía Nacional ja tenien prou feina en reunir tot el seu personal en un sol lloc com a mesura d’autoprotecció tot i que molts dels seus membres, en veu baixa, deixaven entendre als seus veïns i amics que per ells ja estava bé tot el que estava passant.
Un altre ambient es respirava a la Presidència. El President havia reunit tots els que ell pensava que podien ajudar en una complicada tasca, aconseguir que els principals països del món reconeguessin la República Catalana. Un d’aquests assessors havia participat en els actes que van dur a la independència de Slovènia. En Colomer, que així es deia, va ser un dels catalans que va restar uns dies atrapat en aquell país balcànic mentre l’exèrcit iugoslau els tenia assetjats. Això era cap el 1990 i, en aquella ocasió, Alemanya i Àustria van donar una ma a la que havia estat una seva colònia. Ara l’Àngel Colomer tractava de connectar amb algun dels pocs que quedaven d’aquella fita històrica sense èxit. El líder del moviment slovè, degut a la seva avançada edat, no podia intercedir davant d’Alemanya i Àustria per que reconeguessin el nou estat. La Pilar Revetlla que també tenía bons contactes amb el mon editorial de París, estava tractant d’aconseguir que els editors de Le Monde, Figaro, Libération i Le Canard Enchaîné publiquessin un editorial conjunt donant suport a Catalunya. Una altra persona molt ben situada en el mon intel·lectual, en aquest cas un científic, el Dr. Massabé que durant molts anys havia gaudit de favor en el nostre país al temps que duia a terme la seva recerca mèdica als Estats Units i que havia quedat atrapat a El Prat en anar a prendre el vol de tornada cap a casa seva a Boston, tractava d’aconseguir que el seu cap, premi Nobel de Medecina, parlés amb el Secretari d’Estat per tal de que aquest anunciés a l’Assemblea General de l’ONU que s’estava duent a terme en aquells moments, el reconeixement de Catalonia, per part del seu país, com a nou membre nº 245.
Justament es trobava a Nova York el President del Govern Espanyol qui devia de fer el seu discurs davant de l’Assamblea. També hi era el President d’Andorra, Joan Carvalleira que, tot i ser nascut a Portugal, havia aconseguit la nacionalitat andorrana després de fer que França i la Santa Seu abdiquessin dels seus drets seculars sobre el Principat, ara convertit en República d’Andorra. Carvalleira era bon amic personal del President espanyol, des que seia al seu costat en les reunions de caps de govern de l’EU a la qual Andorra hi havia accedit, després d’abolir el secret bancari, i compartia amb ell el criteri de que no era bo augmentar el nombre d’estats de la Unió doncs la llista d’espera ja era considerable (Turquia, Israel, Marroc, Rússia). ¿Com havien d’acceptar a Catalunya? Però, per l’altra banda, de no ser per les universitats catalanes, els andorrans haurien de tornar a fer el contraband en lloc de fer-se diplomàtics o banquers.
Però la clau eren els 88 paisos “donants” de ma d’obra estrangera a Catalunya. Paisos de l’Amèrica llatina, Àfrica subsahariana, Maghrib, alguns del sud de l’Àsia i fins i tot tres o quatre del Pacífic sudoest i de l’Índic s’havien agrupat en defensa dels interessos de les famílies dels que havien emigrat a Catalunya i que temien que si el setge s’allargués podrien perillar els ingresos de divises procedents del nostre pais.
Però, on la tensió era màxima era a la Conselleria de Sanitat. Ja feia temps que es preparaven per a una possible explosió de ferits. Els hospitals eren tots en estat d’alerta com si d’una pandèmia de grip es tractés. Els metges estrangers, políticament dubtosos, havien estat destinats a tenir cura de la gent gran per por de que proliferessin els casos d’infart i angoixa que poguessin augmentar les morts prematures (Sanitat estava empenyada en que ningú no morís abans del 90 anys per fer de Catalunya el primer país del mon en expectativa de vida). Els serveis d’urgència s’havien estès a les àrees generals en tots els hospitals i els quiròfans estaven tots a la disposició dels casos d’urgència que necessitessin una intervenció ràpida deixant de banda els pacients que des de feia temps esperaven una intervenció (naturalmente a costa de deixar que les cúes d’espera s’allarguessin encara més). Les ambulàncies no paraven de voltar, seguint circuits que s’els havia assignat segons un informe que havia fet el RACC per un cas d’un gran terratrèmol o tsunami. Duien sempre les sirenes posades per crear ambient. Això va fer que la major part dels catalans marxessin a les seves cases de segona residència, fugint del neguit de les ciutats. Però aquí també, els alcaldes i regidors s’havien erigit en caps de somaten i havien organitzat escamots per evitar la preséncia de quintacolumnistes que puguessin fer foc a bosc. De fet, l’idea era tenir als “pixapins” controlats per a evitar que ells mateixos fessin el foc.
Tothom creia que la cosa no aniria a més però la presència d’un portavions americà davant de Sant Carles de la Ràpita i un creuer francès davant de Roses no eren pas bons senyals. També és cert que el JADC havia introduït 2000 avis dels casals del Vallès i el Baix Llobregat en un creuer turístic que, deien, havia d’anar a l’illa grega de Santorini per veure on s’havia enfonsat un altre creuer feia uns anys i que deien s’hi sentien cants de sirena en les nits de lluna plena. El fet és que el vaixell no havia salpat del port de Barcelona que pretenia bloquejar si algun vaixell de guerra s’hi acostava. Els avis s’ho passaven molt bé escoltant i ballant al ritme de les velles músiques de Michael Jackson i Lady Gaga. Sense que hi hagués cap comunicació, els JESC havien fet el mateix al port de Palamós amb gent gran de la Garrotxa i el Pla de l’Estany. Aquí, però els havien dit que anirien a Lampedusa per veure els estralls del darrer tsunami que havia causat 3000 morts, la majoria persones de pell bruna que vivien en un càmping des dels temps de l’immortal Berlusconi.
Per sota corda, molts catalans desitjaven que la cosa no anés a més. Els que tenien diners al Banco de Santander o accions d’Endesa o Telefónica s’ho veien venir. En el millor dels casos el Govern els donaria un abonament preferent per anar al TNC o al MNAC en comptes de les indemnitzacions que rebria la Generalitat pels capitals incautats per l’Estat Espanyol procedents d’imposicions a termini dels estalviadors catalans. Alguns catalans ja havien vist la moguda i havien posat els seus comptes a nom de parents andalusos o extremenys per si els tocava les de perdre. Per altra banda, seguint normes no escrites del Govern, la Caixa havia desinvertit en totes aquelles empreses de fora de Catalunya i havia invertit en empreses xineses. Es preveia que el futur del turisme a la Costa Brava sería de preferència xinès. De fet, ja eren molts els xinesos-catalans que havien invertit en el seu pais d’origen els estalvis fets aquí i ara viatjaven sovint no tant a veure els seus parents, que no en tenien, sino a descansar de la manca d’oxigen que patien en els tallers de confecció i escorxadors que regentaven. L’Obra Social de la Caixa, de fet, havia obert diverses oficines al Pakistan, Birmània, Filipines i ara estaven tancant un tracte per reflotar la indústria turística de les Maldives, a l’oceà Índic (de fet a sota de l’oceà Índic, doncs la pujada del nivell del mar...).
Això sí, alguns empresaris tractaven de que es mantingués un status d’associació en matéria econòmica amb la República Espanyola per tal d’evitar que aquesta ens posés la contra per seguir a l’UE com si res no hagués passat. El teixit industrial de Catalunya així ho volia. Els presidents de Nissan, SEAT, Siemens, Alstom, Spanair, Marsans i altres empreses multinacionals establertes a Catalunya s’havien constituït en un poderós lobby en contra de la separació. Però, la major part dels catalans savien molt bé el que s’estava dirimint: poder anar pel mon amb el passaport en català i que en els partits internacionals de futbol o wn les curses de F1, finalment, no s’hagués d’escoltar l’himne monàrquic que, curiosament, encara no havia estat substituït per un de republicà.
Els catalans haurien fet el que fos per tal d’estar obligats a parlar i escriure només les dues llengües oficials: català i anglès.
Finalment, els distribuidors i exhibidors de cinema havien guanyat la batalla: A Catalunya, ja no els calia doblar les pel·lícules !.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva, Juny 2010
-L’he tocat, l’he tocat.
Tot va ser molt ràpid. Cinc dels F-16 que formaven l’esquadró sortit de la base de Saragossa van fer mitja volta però el darrer no va tenir tanta sort. El llança-coets Qassam, d’origen palestí, encara fumejava entre les mans de l’Ahmed, un jove saharauí que havia passat de petit uns quants estius amb una família d’acollida catalana i que havia estat entrenat per l’exèrcit algerià durant la guerra d’alliberament del Sahara Occidental que, finalment, havia acabat amb l’establiment i reconeixement per l’ONU de la República Democràtica Saharauí, el somni de molts anys de tot un poble.
Una columna de fum pujava per darrera del turó, a mig camí entre la Serra del Cadí i la serralada dels Pirineus. A un centenar de metres d‘on era l’Ahmed hi havia una autocaravana pintada amb colors de camuflatge i coberta per una gruixuda xarxa de color verd. A l’interior de la caravana en Marc Torrents, en Josep López i en Raül Vergés s’afanyaven cadascun en la seva tasca. En Raül, caporal dels Mossos d’Esquadra, havia sortit amb la primera promoció de Mossos que havien seguit un curs d’estratègia militar i estava comunicant-se amb els seus companys de Coll de Nargó, el destacament més proper.
-Ho hem aconseguit, ho hem aconseguit, cridava en Raül sense donar cap detall del que havien aconseguit.
En Josep, enginyer de telecos controlava les imatges que li arribaven en temps real per la xarxa globalnet, successora de l’antiga internet, dels radars meteorològics dissenyats per a quantificar la pluja i ara convertits per ell en radars tàctics com a projecte de fi de carrera a la Universitat Politècnica de Catalunya. En Marc, un pastor de la zona, per la finestra oberta de la caravana, feia senyals a l’Ahmed de pujar perquè havien de buscar refugi abans no tornessin els avions de caça i els detectessin.
La sergent Cardús (tothom li deia Senda, encara que el seu nom era Ermessenda), a la Comissaria de Coll de Nargó, s’esforçava per aconseguir enfocar el seu transmissor de làser cap al satèl·lit TeleCat, un enginy dissenyat per a la comunicació de la telefonia mòbil però que havia estat reprogramat per a poder rebre i transmetre missatges via làser que, a diferència dels telèfons mòbils, tenien la virtut de no deixar cap traça electromagnètica que pogués ser interceptada pels serveis militars i d’intel·ligència de l’altra banda. El satèl·lit TeleCat, de cinquena generació, havia estat el resultat d’un projecte de recerca finançat pel Govern de Madrid amb diners de Brussel·les per a desenvolupar un sistema que permetés connectar tots els telèfons mòbils de Catalunya sense haver de passar pels repetidors terrestres ja pràcticament fora d’ús. Aquest projecte havia estat fruit d’una col.laboració entre una important empresa francesa d’electrònica que havia estat comprada per La Caixa que havia situat la seva seu a la vintena planta de l’edifici AGBAR de Barcelona i un petit però molt entusiasta equip d’enginyers electrònics situats a la cinquena planta de l’edifici Nexus, a Pedralbes i que va fer possible el trucatge d‘aquest satèl·lit en un temps rècord.
A la Televisió Nacional de Catalunya, van tallar el programa de reality-show matiner que estaven passant, per donar la notícia:
- Tot i les garanties que havia donat el Govern de Madrid, per boca del seu Secretari de Defensa José (Pepe) Pantoja de que l’Exèrcit Espanyol no prendria represàlies en contra de la declaració d’independència de Catalunya feta el dissabte 13 de juny del 2027 pel President de la Generalitat en funcions, Josep Bosch i Ferreter, un esquadró de l’Exèrcit de l’Aire ha llançat dos míssils contra les instal·lacions de transformació d’electricitat al costat de l’embassament d’Oliana, recentment reconstruït després de que s’enderroqués la vella presa per a buidar-lo dels sediments acumulats durant prop de 70 anys de funcionament. Un dels aparells agressors ha estat destruït per un míssil hassan llençat per les nostres forces.
A la mateixa hora, el recent elegit President de la República Democràtica Saharauí, Idriss Ibn Suleyman, s’entrevistava a Paris amb el Primer Ministre francès Hubert d’Orriols per a demanar-li neutralitat en el conflicte creat entre Barcelona i Madrid i donar-li les garanties del Govern Català de no reclamar l’annexió de la Catalunya Nord ni de cap altre territori històric, a diferència del que havia passat a Euskadi, quatre anys abans i que va provocar la intervenció de la Marina Francesa amenaçant de bombardejar la ciutat de Sant Sebastià si no renunciaven a l’annexió dels territoris francesos d’Euskadi. De fet, l’Exèrcit Francès ja havia instal·lat, des de feia temps, bases de míssils terra-terra a les Alberes i havia desplegat tota una divisió de forces especials a la Cerdanya i a l’Haute Garonne, prop de l’Aran. Girona i una bona part del territori català eren sota l’amenaça dels míssils francesos i els comandos francesos estaven llestos per a conquerir els túnels del Cadí, de Vielha i del Pertús, empenyent les fronteres estatals a llocs més fàcils de defensar que les tradicionals.
A Madrid, el Premi Nobel de la Pau, Edelmiro Pacheco Riudoms, donava una conferència en el Club Hispano-Colombiano sobre el procés de pacificació a Colòmbia després de que tant la guerrilla com els paramilitars havien estat, finalment, desmantellats de forma definitiva. Pacheco, d’origen indi però amb sang catalana (li venia de la seva mare, la Montserrat Riudoms i Massaguer, que junt amb un grup de voluntaris d’una antiga organització humanitària catalana, havia anat a fer un cens de les tribus indígenes de l’Amazònia colombiana i que va quedar enamorada de la riquesa natural i cultural d’aquelles terres i també, es clar, impressionada per l’esperit rebel del cap dels indis, en Tupec Imir Pacheco. Edelmiro Pacheco, després de referir-se en la seva conferència al paper que van tenir els missioners caputxins catalans en l’alfabetització de moltes de les tribus indígenes de l’Amèrica del Sud, va fer esment dels estudis que sobre el seu poble i la seva llengua havien fet professors i investigadors de les Universitats catalanes Pompeu Fabra i Raimon Llull i que havien estat clau per a poder unir el seu poble i derrotar primer als narcotraficants i després als paramilitars i del que quedava de la guerrilla, força compromesa un cop el negoci de la droga se’ls havia acabat. En acabar el seu discurs, un grup de joves amb camises blanques van esbroncar al conferenciant amb crits de:
-Catalanes al Mar !
Pertanyien a les Juventudes Democráticas, branca juvenil del Partido Democrático Español, aleshores en el Govern d’Espanya.
A Barcelona, el Gabinet de crisi s’acabava de reunir per tal de prendre mesures urgents que garantissin la viabilitat de la recentment proclamada independència catalana. El Conseller en cap en funcions, Josep Rodríguez i Sellarès, va aparèixer en front de les càmeres de la Televisió Nacional de Catalunya i va recordar alguns dels esdeveniments més importants des d’aquell convuls any de 2011 en què el poble català havia rebutjat en referèndum l’Estatut d’Autonomia, reformat pel ja desaparegut Tribunal Constitucional, després que diversos partits i institucions, per raons molt diverses, van fer una aferrissada campanya pel NO, mentre que els partidaris del SI semblaven no estar gens convençuts del que havien acceptat. En els anys posteriors, els catalans van anar veient com totes les anomenades Comunitats Autònomes copiaven en els seus propis estatuts els trets més importants de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i anul·lat cap a finals de l’any 2010.
És cert que la Generalitat de Catalunya també va anar rebent noves competències a mesura que les anaven reconeixent a la resta de Comunitats. Fins i tot els Ports i Aeroports varen ser transferits plenament en un intent d’apaivagar el descontent dels catalans que s’havien anat radicalitzant en les consultes populars successives. L’any 2020, la consecució de la majoria absoluta al Parlament català per la coalició entre l’històric partit EAC (Esquerra Assemblearia de Catalunya) i el més recentment creat ADC (Assemblea pel Despertar de Catalunya), va desfermar una sèrie d’esdeveniments que ara estaven a punt de culminar amb una situació que, no per oblidada, era nova: l’enfrontament (militar) entre Madrid i Barcelona. Els fets de Juliol del 2020 es van desfermar quan en Josep Lluís Cabot i Ridaura, President electe del Parlament de Catalunya, anava a prendre possessió del seu càrrec i, en acabar el seu discurs, molt protocol·lari, va dir, parafrasejant al fundador del que havia estat el seu partit en el 1931:
- Declaro la Independència de la República Catalana.
Un guàrdia de seguretat s’havia apropat del flamant President del Parlament i li havia engegat un tret al pit el que, en un home de poca salut com era en Cabot, va resultar ser mortal de necessitat.
La crisi oberta aquell dia es va resoldre amb relativa facilitat doncs no faltaven pas parlamentaris de prestigi entre els rangs dels partits guanyadors d’aquelles eleccions. El problema va ser quan les recerques policials i judicials van poder establir una relació entre l’assassí i el llavors anomenat Partido Socialdemócrata que havia governat a Madrid, amb noms diferents, des de l’any 2004. La unió dels diputats a les Corts Espanyoles dels partits catalans i els del Partido Democrático, successor de l’antic Partido Popular, entrat en crisi pels seus desastres electorals, van fer caure el Govern d’en Martínez Becerra, en una moció de censura que va posar-li al Govern una coalició de partits nacionalistes i regionalistes que, tot i estar en minoria, van aconseguir la col·laboració de diversos diputats i senadors dels dos partits estatalistes per a modificar la Constitució, introduïnt el dret a l’autodeterminació dels pobles que constitueixen l’Estat Espanyol i una estructura federal molt semblant a la Suissa.
D’aquí a l’actual situació va costar poc de recórrer tot i que els darrers set anys van estar una veritable cursa contra la història per part dels dos partits que havien constituït govern de coalició a Madrid, el PD i el PS, i els nombrosos partits nacionalistes i regionalistes sorgits arran de la Constitució del 2020. Galícia va ser la primera Comunitat que va exercir el dret d’autodeterminació amb un referèndum que va donar positiu per a l’opció federalista. Va seguir Múrcia que va donar el mateix resultat tot i que els municipis del Camp de Cartagena varen votar majoritàriament en favor de la independència. El resultat va ser la creació d’una Comunitat-Ciutat a Cartagena semblant a les que havien tingut Ceuta i Melilla abans de la seva entrega al Marroc com a compensació per la independència del Poble Saharuí, boicotejada des del primer moment pel Govern de Madrid però que el canvi de govern a Espanya havia propiciat. Euskadi va ser una altra història doncs la treva que, en el 2006, va ser decretada pels violents no va durar gaire i l’Exèrcit Espanyol va ocupar una gran part del territori per on es movien els elements de l’Exèrcit d’Alliberament d’Euskal Herria mentre que l’Exèrcit francès feia el mateix per l’altra banda dels Pirineus. Aquesta pinça va fer que molts bascos haguessin de marxar del país (una bona part d’ells cap a Catalunya) i no va ser fins al 2022 que, supervisat per una delegació de l’ONU, no es va poder dur a terme el referèndum d’autodeterminació que va acabar donant la independència total a Euskadi.
Però va ser Andalusia la que primer havia declarat la independència aprofitant el desgavell successori a la mort del monarca l’any 2020 i va abandonar la UE, això sí, tot i mantenint-se en el marc de la Unió per a la Mediterrània. També és veritat que això va ser el que va desencadenar la redacció de la nova Constitución Española, de tall federal, i que va acabar recomposant la 3ª República Española. Finalment, Catalunya sempre capdavantera en gaire bé tot, va ser l’última Comunidad Autónoma que va renunciar al seu Estatuto de Autonomía i es va declarar independent. Així doncs la situació no és que fos angoixant perquè tot es feia amb fi de bé. Però sí que era una mica incerta. Quant l’ara mort President del Parlament va anunciar que hi hauria un referèndum d’autodeterminació cap a l’any 2014, poc es pensava com evolucionaria la cosa. Fins i tot els innocents promotors de les consultes populars dels anys 2009-2010 i les que van seguir en anys successius, buscant la millora de la representativitat de les consultes, poc s’imaginaven que els andalusos, els bascos i també els gallegs ho anaven a aconseguir abans.
Tothom a Catalunya sabia que la declaració d’independència no es faria en pau. Ja feia temps que, tot i la postura oficial deixant fer a les diverses iniciatives no constitucionals, un ampli sector de l’exèrcit espanyol, respatllat pels dos partits estatalistes (el PS federalista i el PD nostàlgic del centralisme d’altres temps) eren en màxima alerta i havien actualitzat els Procedimientos para la Represión de la Subversión y el Separatismo, dels temps de la dictadura del General Franco, eliminant-ne algunes pràctiques extremes com la utilització de petites bombes atòmiques (de mig kilotò) i posant-hi les Prácticas de Guerra Psicológica que no eran més que programes d’influència subliminal que sortien continuament a certs canals de televisió privats en els quals uns catalans de socarrel amenaçaven de mort als catalans d’origen llatí o nordafricà. El Tribunal Penal de la Haïa i el Tribunal dels Drets Humans de Strasbourg ja s’havien declarat contraris a aquestes pràctiques.
En David Ribó, junt amb uns quants companys d’ofici, després d’haver carregat els seus tràilers amb verdura i fruites a El Ejido, van acabar atravessant els camions entre Vinaròs i Ulldecona, a l’autopista AP7 que ja havia deixat de ser de peatje-a-la-llum per passar a ser-ho a l’ombra. Les muntanyes del Maestrat i els Ports, per una banda, i les de la serralada costanera, per l’altra, ja havien estat ocupades pels minyons del JADC i JESC. No tenien gaires armes però havien recuperat els castells medievals i allà s’havien atrinxerat amb petits llança-coets del tipus bazooka que s’havien començat a construir ells mateixos en una fàbrica abandonada de Roquetes. Alguns, al començament, els van esclatar a les mans però la intervenció dels obrers de la CGT de Nissan i SEAT els va permetre de millorar-ne molt la seguretat... pel que disparava! Fins i tot s’estaven plantejant si haurien de fer servir urani empobrit d’Ascó per millorar-ne la capacitat de penetració.
La corrua de vehicles que s’havia format al darrera dels trailers del David i companys ja arribava fins a Sagunt. Eren camions polonesos, ukrainians, letons i eslovacs que simpatitzaven amb el moviment independentista català perquè ells mateixos, o els seus pares, havien hagut de passar pel mateix tràngol. Els camions d’Almeria i de València, en canvi, en adonar-se’n de la situació van girar cúa i van optar per prendre la ruta de Terol, Saragossa i Hosca per passar a França per l’Autovia A23 i el túnel de Somport. Molta gent dels pobles del voltant (Morella, Burriana, Oropesa, etc) van manifestar la seva simpatia als camioners aturats duent-los’hi taronges i préssecs de les seves collites. Des de l’estació de servei de Sagunt, en aquella mateixa autopista, en Magí, cunyat del David en veure passar uns tancs de la Unidad de Caballería Ligera "Lusitania 8" (RCL8) que en el 1727 s’havia distingit pel seu comportament en el setge de Gibraltar i moltes altres batalles a ultramar, i que el 23 de febrer del 1981 havia sortit al carrer sota les ordres de Milans del Bosch, li faltà temps per comunicar-se amb el seu cunyat:
-David, són uns vint tancs i no d’aquells que serveixen per a transportar personal, no. Són veritables cuirassats amb un canó que fa uns 6 m de llarg. Van treient fum, al menys a 80 km/h.
En David que tenia al seu costat una unitat dels Mossos va passar el mòbil al caporal Garcia i aquest, aguantant el mòbil amb una ma i el walkie talkie amb l’altra, va comunicar-se amb el lloc de comandament avançat (el del cos dels Bombers de la Generalitat).
- Capità, tot un regiment de tancs cuirassats s’ens venen a sobre !
- Ja els hem vist per la càmara de vigilància del repetidor de TV3 al Puçol. Manteniu aturats tots els camions que pugueu, com si d’un control d’alcoholèmia es tractés! No pasaran !
Va dir-li el Capità Montañés.
A l’autopista AP2, la situació no era la mateixa. El terreny no permetia una resistència efectiva degut a la planura de les Terres de Ponent. Uns escamots de JESC i JADC s’havien apostat en el congost que hi ha més enllà de Fraga però gaire bé no s’hi veia cap camió que poguer aturar. Tots els que venien de Saragossa es desviaven per l’A23 cap a França o cap a València. El que sí van poguer concentrar va ser uns quants tractors dels pagesos de la Franja que simpatitzaven amb el moviment independentista català i pensaven que ajudant-lo pot-ser, més endavant, Catalunya els alliberaria del jog aragonès. De fet, aquells vailets no feia gaire que havien vist passar un esquadró d’avions de reconeixement i caça que tornaven cap a Saragossa. Els mateixos als quals en Ahmed n’havia derribat un.
A Barcelona, el Palau de la Generalitat s’havia buidat. Tots el consellers s’havien refugiat a l’edifici del Parc de les Aigües, del Guinardó, molt a prop del Túnel de la Rovira, que tant els podia servir de refugi com de via de fugida cap a Collserola i, pel nou túnel de la conducció d’aigua fins al Vallès i les muntanyes de la serralada de Sant Llorenç de Munt i l’Obac. El Conseller de Governació, de fet l’ànima de tota la moguda, havia près pràcticament el control de totes les forces de seguretat (Mossos, Bombers, Agents Rurals). Aquests darrers tenien sota vigilància la unitat militar de Cazadores de Montaña de Sant Climent de Sassebes que tot just acabava de tornar, fortament decimada, d’una campanya de pacificació a l’Àfrica oriental. Els Bombers tenien controlats els quarters principals de la Guardia Civil que, com en d’altres ocasions, es mostrava neutral. Les unitats de Policía Nacional ja tenien prou feina en reunir tot el seu personal en un sol lloc com a mesura d’autoprotecció tot i que molts dels seus membres, en veu baixa, deixaven entendre als seus veïns i amics que per ells ja estava bé tot el que estava passant.
Un altre ambient es respirava a la Presidència. El President havia reunit tots els que ell pensava que podien ajudar en una complicada tasca, aconseguir que els principals països del món reconeguessin la República Catalana. Un d’aquests assessors havia participat en els actes que van dur a la independència de Slovènia. En Colomer, que així es deia, va ser un dels catalans que va restar uns dies atrapat en aquell país balcànic mentre l’exèrcit iugoslau els tenia assetjats. Això era cap el 1990 i, en aquella ocasió, Alemanya i Àustria van donar una ma a la que havia estat una seva colònia. Ara l’Àngel Colomer tractava de connectar amb algun dels pocs que quedaven d’aquella fita històrica sense èxit. El líder del moviment slovè, degut a la seva avançada edat, no podia intercedir davant d’Alemanya i Àustria per que reconeguessin el nou estat. La Pilar Revetlla que també tenía bons contactes amb el mon editorial de París, estava tractant d’aconseguir que els editors de Le Monde, Figaro, Libération i Le Canard Enchaîné publiquessin un editorial conjunt donant suport a Catalunya. Una altra persona molt ben situada en el mon intel·lectual, en aquest cas un científic, el Dr. Massabé que durant molts anys havia gaudit de favor en el nostre país al temps que duia a terme la seva recerca mèdica als Estats Units i que havia quedat atrapat a El Prat en anar a prendre el vol de tornada cap a casa seva a Boston, tractava d’aconseguir que el seu cap, premi Nobel de Medecina, parlés amb el Secretari d’Estat per tal de que aquest anunciés a l’Assemblea General de l’ONU que s’estava duent a terme en aquells moments, el reconeixement de Catalonia, per part del seu país, com a nou membre nº 245.
Justament es trobava a Nova York el President del Govern Espanyol qui devia de fer el seu discurs davant de l’Assamblea. També hi era el President d’Andorra, Joan Carvalleira que, tot i ser nascut a Portugal, havia aconseguit la nacionalitat andorrana després de fer que França i la Santa Seu abdiquessin dels seus drets seculars sobre el Principat, ara convertit en República d’Andorra. Carvalleira era bon amic personal del President espanyol, des que seia al seu costat en les reunions de caps de govern de l’EU a la qual Andorra hi havia accedit, després d’abolir el secret bancari, i compartia amb ell el criteri de que no era bo augmentar el nombre d’estats de la Unió doncs la llista d’espera ja era considerable (Turquia, Israel, Marroc, Rússia). ¿Com havien d’acceptar a Catalunya? Però, per l’altra banda, de no ser per les universitats catalanes, els andorrans haurien de tornar a fer el contraband en lloc de fer-se diplomàtics o banquers.
Però la clau eren els 88 paisos “donants” de ma d’obra estrangera a Catalunya. Paisos de l’Amèrica llatina, Àfrica subsahariana, Maghrib, alguns del sud de l’Àsia i fins i tot tres o quatre del Pacífic sudoest i de l’Índic s’havien agrupat en defensa dels interessos de les famílies dels que havien emigrat a Catalunya i que temien que si el setge s’allargués podrien perillar els ingresos de divises procedents del nostre pais.
Però, on la tensió era màxima era a la Conselleria de Sanitat. Ja feia temps que es preparaven per a una possible explosió de ferits. Els hospitals eren tots en estat d’alerta com si d’una pandèmia de grip es tractés. Els metges estrangers, políticament dubtosos, havien estat destinats a tenir cura de la gent gran per por de que proliferessin els casos d’infart i angoixa que poguessin augmentar les morts prematures (Sanitat estava empenyada en que ningú no morís abans del 90 anys per fer de Catalunya el primer país del mon en expectativa de vida). Els serveis d’urgència s’havien estès a les àrees generals en tots els hospitals i els quiròfans estaven tots a la disposició dels casos d’urgència que necessitessin una intervenció ràpida deixant de banda els pacients que des de feia temps esperaven una intervenció (naturalmente a costa de deixar que les cúes d’espera s’allarguessin encara més). Les ambulàncies no paraven de voltar, seguint circuits que s’els havia assignat segons un informe que havia fet el RACC per un cas d’un gran terratrèmol o tsunami. Duien sempre les sirenes posades per crear ambient. Això va fer que la major part dels catalans marxessin a les seves cases de segona residència, fugint del neguit de les ciutats. Però aquí també, els alcaldes i regidors s’havien erigit en caps de somaten i havien organitzat escamots per evitar la preséncia de quintacolumnistes que puguessin fer foc a bosc. De fet, l’idea era tenir als “pixapins” controlats per a evitar que ells mateixos fessin el foc.
Tothom creia que la cosa no aniria a més però la presència d’un portavions americà davant de Sant Carles de la Ràpita i un creuer francès davant de Roses no eren pas bons senyals. També és cert que el JADC havia introduït 2000 avis dels casals del Vallès i el Baix Llobregat en un creuer turístic que, deien, havia d’anar a l’illa grega de Santorini per veure on s’havia enfonsat un altre creuer feia uns anys i que deien s’hi sentien cants de sirena en les nits de lluna plena. El fet és que el vaixell no havia salpat del port de Barcelona que pretenia bloquejar si algun vaixell de guerra s’hi acostava. Els avis s’ho passaven molt bé escoltant i ballant al ritme de les velles músiques de Michael Jackson i Lady Gaga. Sense que hi hagués cap comunicació, els JESC havien fet el mateix al port de Palamós amb gent gran de la Garrotxa i el Pla de l’Estany. Aquí, però els havien dit que anirien a Lampedusa per veure els estralls del darrer tsunami que havia causat 3000 morts, la majoria persones de pell bruna que vivien en un càmping des dels temps de l’immortal Berlusconi.
Per sota corda, molts catalans desitjaven que la cosa no anés a més. Els que tenien diners al Banco de Santander o accions d’Endesa o Telefónica s’ho veien venir. En el millor dels casos el Govern els donaria un abonament preferent per anar al TNC o al MNAC en comptes de les indemnitzacions que rebria la Generalitat pels capitals incautats per l’Estat Espanyol procedents d’imposicions a termini dels estalviadors catalans. Alguns catalans ja havien vist la moguda i havien posat els seus comptes a nom de parents andalusos o extremenys per si els tocava les de perdre. Per altra banda, seguint normes no escrites del Govern, la Caixa havia desinvertit en totes aquelles empreses de fora de Catalunya i havia invertit en empreses xineses. Es preveia que el futur del turisme a la Costa Brava sería de preferència xinès. De fet, ja eren molts els xinesos-catalans que havien invertit en el seu pais d’origen els estalvis fets aquí i ara viatjaven sovint no tant a veure els seus parents, que no en tenien, sino a descansar de la manca d’oxigen que patien en els tallers de confecció i escorxadors que regentaven. L’Obra Social de la Caixa, de fet, havia obert diverses oficines al Pakistan, Birmània, Filipines i ara estaven tancant un tracte per reflotar la indústria turística de les Maldives, a l’oceà Índic (de fet a sota de l’oceà Índic, doncs la pujada del nivell del mar...).
Això sí, alguns empresaris tractaven de que es mantingués un status d’associació en matéria econòmica amb la República Espanyola per tal d’evitar que aquesta ens posés la contra per seguir a l’UE com si res no hagués passat. El teixit industrial de Catalunya així ho volia. Els presidents de Nissan, SEAT, Siemens, Alstom, Spanair, Marsans i altres empreses multinacionals establertes a Catalunya s’havien constituït en un poderós lobby en contra de la separació. Però, la major part dels catalans savien molt bé el que s’estava dirimint: poder anar pel mon amb el passaport en català i que en els partits internacionals de futbol o wn les curses de F1, finalment, no s’hagués d’escoltar l’himne monàrquic que, curiosament, encara no havia estat substituït per un de republicà.
Els catalans haurien fet el que fos per tal d’estar obligats a parlar i escriure només les dues llengües oficials: català i anglès.
Finalment, els distribuidors i exhibidors de cinema havien guanyat la batalla: A Catalunya, ja no els calia doblar les pel·lícules !.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva, Juny 2010
dissabte, 25 de gener del 2014
75 Anys
Avui fa exactament 75 anys que van entrar les tropes “nacionals” a Barcelona. Ja feia dies que eren pels voltants sense deixar-se veure gaire però se’ls podia sentir. Hi havia un flaire no gens tranquilitzador. Els “moros” eren al Tibidabo. Els falangistes eren per tot arreu. Començaven a penjar-se banderes “nacionals” a alguns edificis i alguns veïns que havien estat amagats tota la guerra començaven a veure’s als balcons.
Al Carrer de Salmeron (avui Gran de Gràcia) número 130, al segon pis, hi vivien la meva mare, la meva àvia i la meva germana (17 mesos). Uns cunyats que gaudien del privilegi de comptar amb un cotxe oficial van dir que marxaven cap a França però que no podien encabir-les a totes tres en el cotxe (per sort, doncs jo no hauria nascut). El pare era al front de València, també el tiet (aquest a l’arrereguarda). ¿Podrien embarcar cap a Algèria?
Escamots descontrolats de soldats van començar a circular pel carrer tot i que l’entrada triomfal era reservada a la Diagonal. Un parell de moros van trobar el portal obert i van pujar. Anaven entrant a tots els pisos que els obrien la porta. “Aquí hay una mujer joven” va dir un. “Tiene niña” va dir l’altre. Van pujar al replà de dalt.
Cap de les tres ha pogut celebrar el 75è anniversari !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Al Carrer de Salmeron (avui Gran de Gràcia) número 130, al segon pis, hi vivien la meva mare, la meva àvia i la meva germana (17 mesos). Uns cunyats que gaudien del privilegi de comptar amb un cotxe oficial van dir que marxaven cap a França però que no podien encabir-les a totes tres en el cotxe (per sort, doncs jo no hauria nascut). El pare era al front de València, també el tiet (aquest a l’arrereguarda). ¿Podrien embarcar cap a Algèria?
Escamots descontrolats de soldats van començar a circular pel carrer tot i que l’entrada triomfal era reservada a la Diagonal. Un parell de moros van trobar el portal obert i van pujar. Anaven entrant a tots els pisos que els obrien la porta. “Aquí hay una mujer joven” va dir un. “Tiene niña” va dir l’altre. Van pujar al replà de dalt.
Cap de les tres ha pogut celebrar el 75è anniversari !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
dimarts, 19 de març del 2013
Els bombardejos de Barcelona
Aquests darrers dies he sentit nombrosos comentaris als mitjans de comunicació sobre els bombardejos de Barcelona que van tenir lloc ara fa 75 anys, és a dir, el març de 1938. Això, i que un jutge ha admès a tràmit una querella contra els militars italians, tripulants d'aquells avions o responsables de les seves operacions. A jutjar pels comentaris mediàtics, tot sembla indicar que, per no se sap ben bé quins setze ous, de sobte, a l'Itàlia de Mussolini (tot com en ocasió dels bombardejos sobre Guernica va passar amb l'Alemanya d'Hitler) li va donar per venir a visitar-nos d'una manera un tant bèstia. És clar, com que estaven preparant la segona guerra mundial...
Però els fets no van ser ben bé així. Els avions no eren italians. Havien sigut italians però el govern feixista d'aquell país els va regalar als militars colpistes que s'havien aixecat contra el govern legítimament constituït de la república espanyola. A la cúa hi duien els símbols del que seria l'aviació espanyola durant més de quaranta anys (i encara ara). Unes aspes i unes escarapeles (discs concèntrics) amb els colors roig, groc i roig que també lluien sota de les ales. No duien les escarapeles italianes (verd, blanc i roig) i venien a deixar-nos les bombes també regalades pel govern italià. I no venien de Gènova o de Sardenya. Sortien de Mallorca que els militars colpistes espanyols van convertir en un immens portaavions ancorat.
És cert que els soldats que tripulaven aquells avions eren italians però no exclusivament. També hi havia espanyols entre ells. Probablement els que pilotaven eren italians i els que deixaven caure les bombes eren espanyols. Els responsables de les operacions eren generals espanyols tot i que, de ben segur, tenien assessors italians i alemanys.
No era encara la segona guerra mundial. Era la guerra civil espanyola.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Però els fets no van ser ben bé així. Els avions no eren italians. Havien sigut italians però el govern feixista d'aquell país els va regalar als militars colpistes que s'havien aixecat contra el govern legítimament constituït de la república espanyola. A la cúa hi duien els símbols del que seria l'aviació espanyola durant més de quaranta anys (i encara ara). Unes aspes i unes escarapeles (discs concèntrics) amb els colors roig, groc i roig que també lluien sota de les ales. No duien les escarapeles italianes (verd, blanc i roig) i venien a deixar-nos les bombes també regalades pel govern italià. I no venien de Gènova o de Sardenya. Sortien de Mallorca que els militars colpistes espanyols van convertir en un immens portaavions ancorat.
És cert que els soldats que tripulaven aquells avions eren italians però no exclusivament. També hi havia espanyols entre ells. Probablement els que pilotaven eren italians i els que deixaven caure les bombes eren espanyols. Els responsables de les operacions eren generals espanyols tot i que, de ben segur, tenien assessors italians i alemanys.
No era encara la segona guerra mundial. Era la guerra civil espanyola.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
dissabte, 16 de març del 2013
Index
Residus innocuus a la Selva 23-10-2007
El Pibitller, un tresor en perill 23-10-2007
Els arrendaments rústics i el futur de la Pagesia 21-11-2007
Maçanet, cruïlla d'Europa 27-11-2007
El RAMBLING un nou esport ancestral 5-12-2007
El desdoblament de la N II a Maçanet de la Selva 9-12-2007
El Taller d'Història ha fet 25 Anys 22-01-2008
El sistema de Rodalies de RENFE 21-02-2008
La llevantada a Tossa de Mar 29-12-2008
Les platges a la Costa Brava 9-12-2008
FOC A BOSC, una reflexió 30-07-2009
La Comarca de la Selva, una reflexió 13-12-2009
L’indepèndència de Catalunya en acció. Una ullada cap en darrera (ficció) 11-06-2010
Catalunya no és Kosovo 26-07-2010
Catalunya no és Kosovo II 26-07-2010
Kosovo no és Catalunya 26-07-2010
La tercera via cap a Europa 22-08-2010
Maçanet de la Selva i l'independentisme 30-10-2010
Independència ara 16-11-2010
España y el Sáhara Occidental (I) 16-11-2010
España y el Sáhara Occidental (II) 20-11-2010
Maçanet de la Selva independentista ? 29-11-2010
Spain is different ? 9-12-2010
Qui són els catalans ? 1-01-2011
La Via Carolíngia 28-01-2011
Delenda est Subrata ? 26-03-2011
Independència amb paracaigudes 1-07-2011
El deute de Grècia 4-07-2011
El silenci en el vell territori 20-07-2011
Blanes insostenible i insuportable 18-08-2011
Pobre Camí Ral 16-09-2011
El Corredor Mediterrani 20-10-2011
La Transició a la Independència 18-12-2011
La Declaració unilateral d’independència 23-12-2011
Catàstrofe a l'Illa del Giglio 14-01-2012
L'Assemblea Nacional Catalana 27-01-2012
Realitat o Somni 20-04-2012
Dia del llibre 21-04-2012
Prou peatges 01-05-2012
6 euros al mes no, 7,20
Els peatges, els camions i la N II
La Força de Cartellà tremola (I) 16/03/2013
La Força de Cartellà tremola (II) 16/03/2013
La Força de Cartellà tremola (II)
Article publicat al nº 5 de la Revista TORRENTERES, tardor 2006.
En un article anterior parlàvem de la Força de Cartellà com a vestigi i testimoni sempre presents de la història de Maçanet de la Selva. Segons afirma la Margarita Martín en el seu estudi d'aquesta masia, la torre de Cartellà ja al 1159 era la típica i bella masia catalana que, segons l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, provindria de la domus romana i que, junt amb el règim de vida agrari, han persistit, amb alts i baixos, fins als nostres dies.
Les masies difereixen en les diverses contrades de Catalunya i valgui a dir que les de la Plana de la Selva es troben entre les més belles i harmonioses. Durant els segles XIV i XV les masies amb dos cossos, és a dir, formades per dos murs de càrrega paral·lels a la façana principal i cobertes a dues aigües, eren corrents sobretot al pla. No obstant, a la nostra comarca es fa difícil trobar masies d'aquest tipus ja que la majoria son de tres cossos amb teulada a dues aigües i la façana principal generalment orientada a migdia, sempre en posició perpendicular a la carenera de la teulada.
Cap a finals del segle XVI i durant el segle XVII, la masia ja en plena maduresa es construeix amb tres cossos perpendiculars a la façana principal. És aquest un fet que distingeix les masies de les cases de la vila o de les masies de la Catalunya nova i del País Valencià on són freqüents les cases amb el pendent de la teulada encarat cap a la façana principal. D'altra banda hi ha poques masies a la Selva que tinguin teulada a quatre pendents que solen ser cases pairals molt importants a les nostres terres.
Per comprendre bé el procés de desenvolupament de la masia cal tenir present el clima, la topografia del terreny i el sistema d'explotació de la terra, elements molt importants per a determinar el tipus de construcció més adient en cada cas. Però també és molt important la condició dels seus habitants amb uns vincles molt íntims a la terra i una relació molt forta amb la natura. En el cas que ens ocupa, a la Selva, el clima és força sec i, per tant, el pendent dels aiguavessos és molt escàs, el mínim que permet la teula àrab emprada per a les cobertes sense que l'aigua retorni enrera i es coli al seu través.
Les masies sempren han estat construides sense un pla preconcebut. Les ampliacions en el cos principal de l'edifici s'hi van fent a mesura que les necessiten. Cadascun dels edificis i annexos (paller, celler, etc.) té un caràcter i personalitat propis per tal de complir amb el destí que se li atribueix. És ben cert però, que molts d'aquests annexos compleixen avui un paper que no és necessàriament el que se li va donar en el seu origen.
Si hom analitza la localització de la Força de Cartellà en el territori, és fàcil de constatar que, tret de la Torre Marata, no hi ha cap altra masia fortificada en uns quants quilòmetres a la rodona. Així doncs, els seus propietaris, els Maçanet posteriorment emparentats amb els Cartellà i els Sarriera, eren els terratinents més importants de la contrada. Encara avui, les parcel·les de terra conreable properes a la Torre de Cartellà són molt més extenses que les de les finques que es troben al seu voltant per no parlar dels boscos que en constituïen la propietat.
No es pot oblidar que ja al 1169, en Berenguer de Maçanet va donar aquesta finca, entre d'altres propietats, a la seva filla Ermessenda i que, juntament amb en Gausfred de Rocabertí, va dotar al Convent de Vall de Maria fent-li donació de nombrosos bens, posant-lo sota la seva protecció i eximint-lo de tota altra jurisdicció. Es tractava d'una de les famílies més riques de la contrada. No obstant, aquesta família de cavallers i terratinents varen lligar la seva existència a la masia fins a finals del segle XVII quan van traslladar-se a Barcelona.
Can Cartellà o Can Maçanet com es devia conèixer a començaments del segle XII aquesta masia, molt probablement ja tenia l'estructura arquitectònica que encara conserva avui. Com tantes altres masies, la dels Maçanet fou dissenyada i construïda pels seus propietaris amb l'ajut d'algun mestre d'obra local. Consta de tres cossos amb els dos aiguavessos orientats a les façanes laterals. Com a elements clarament defensius, la Força de Cartellà té una muralla amb espitlleres al voltant de la qual s'observa una ampla rasa, no gaire fonda, que hauria pogut ser el fossar i que també te la localització d'un pont llevadís així com un camí de ronda i una porta fortificada que, de ferro o fusta, es feia baixar per unes ranures verticals a mode de comporta que bloquejava ràpidament l'entrada.
La categoria de "força" li dóna també la torre de defensa que ha arribat fins als nostres dies tot i que, en altres temps, sembla que va tenir-ne dues. No se sap si la torre als seus origens era totalment circular o era del tipus de bestorre, oberta cap a l'interior de la muralla. Sí se sap que, com a mínim una d'elles, l'actual, va ser parcialment enderrocada com a represàlia per haver-se alineat al costat dels carlins en les tres guerres civils dels segles XVIII i XIX.
Es fa difícil determinar quan es van construir les diferents dependències de la masia dels Cartellà però, a jutjar per la seva estructura, es pot endevinar que la façana principal original fou la que avui ocupa la part del darrera, alineada amb la façana de la Capella de Sant Jaume que es troba al costat, tot i que, curiosament, mirava cap a ponent i no cap a migjorn com és habitual en les masies. De fet, aquesta façana està orientada cap a Maçanet i el Montseny, pot ser la vista més bella de tot l'indret. Aquesta façana dóna sobre un pati emmurallat (el que es veu des del camí entre la N II i el Molí passant per Can Picó) una part del qual està ocupat per pallers i un celler. Sobre aquest pati es troba la porta fortificada així com una petita masia que havia de ser la casa del masover.
Mereix esment la Capella de Sant Jaume, al costat de la porta fortificada, adossada a la masia per la banda nord amb una alçada molt superior a la de la teulada d'aquesta i que engloba la planta de la torre de defensa. La façana de la Capella, amb una bellíssima portalada renaixentista que dóna al pati interior, es troba alineada amb la façana de ponent de la masia. Té una alçada interior equivalent a dues plantes i a sobre hi ha una estança que va ser emprada com a biblioteca.
Avui l'antiga façana està coberta per un porxo que va fer avançar la masia cap a ponent, cobrint una part del pati emmurallat. La façana principal, en canvi, mira cap a llevant, està alineada amb la torre de defensa i dóna sobre un pati en angle recte amb una portalada al damunt de la qual hi ha una bella balconada de fusta i que dóna pas a l'extens jardí delimitat per la façana lateral sud i els magatzems i estables (avui garatges) que constitueixen la muralla de ponent. El portal d'entrada és espaiós com cal a una construcció de les característiques d'aquesta i té al seu damunt una finestra amb espiell per a controlar qui entra i surt des de la sala de la planta superior.
A la planta baixa, entrant al vestíbul, es veu, a mà esquerra, una escala de pedra que condueix al pis de dalt. A la banda dreta es reconeixen la cuina i el menjador amb una xemenèia de raconada que té la campana suportada per una biga de pollancre. Al primer pis es troba la sala, la peça més important i lloc de reunió familiar amb una gran finestra munida de festejadors i l'espiell. Al voltant de la sala hi ha diverses cambres i una gran escala que condueix a la torre de defensa passant per sobre de la Capella de Sant Jaume, on s'hi va habilitar una biblioteca en temps dels Conill.
Cap a finals del segle XIX i principis del XX, es va fer una construcció, superposada en part a la masia per la part que dóna al sud. Es va afegir a la façana sud una loggia o galeria porticada, de tres plantes amb balustres a la segona i tercera plantes, mentre que, a sobre de la masia, s'hi van construir fins a tres plantes suportades per l'estructura del cos lateral sud de la masia pròpiament dita. Aquesta construcció, amb cobertes gaire bé planes, és de clara inspiració colonial (indiana). Són també de destacar els balcons de fusta construïts en diferents parts dels edificis.
Es podria escriure molt sobre el conjunt monumental i cadascun dels detalls que constitueixen la Força de Cartellà però no ens ho permeten ni l'espai ni la paciència dels lectors. Valgui a dir que, tot i haver estat habitada durant pràcticament 900 anys, ara es troba deshabitada i en clar risc de degradació. Els balcons de fusta, avui coberts per les heures, se'ls pot pronosticar una curta vida. Alguns dels murs que suporten la teulada han començat a esmicolar-se i fins i tot a caure en part, cosa que fa témer per la integritat de les teulades. El jardí geomètric és avui un bosc ple de matolls sense interès.
Per altra banda, l'estat d'abandó en el que mantenen els actuals propietaris la finca fa témer que la mateixa, especialment la masia i els altres edificis annexos, puguin arribar a un estat de deteriorament que, en el futur, faci falta una obra de rehabilitació important que posi en perill les característiques substancials d'aquest monument. La mateixa construcció de la nova Autovía A2, que passa a tocar del jardí i molt a prop de la mateixa masia, pot fer perillar no només l'harmonia del paisatge en l'entorn de la Força de Cartellà sinó l'estructura de la mateixa construcció. És per tant molt important que Maçanet de la Selva prengui consciència de la transcendència d'aquesta masia i de la necessitat de millorar-ne el seu status.
Tot i que la Força de Cartellà està catalogada com a bé cultural d'interès nacional per llei de 25 de juny de 1985 (BOE de 29/06/1985) i està catalogat en l'inventari de bens arquitectònics de la Generalitat de Catalunya, que coneguem, mai no s'hi ha fet cap intervenció per part del Govern o de cap altra administració ni s'ha controlat que les petites obres de manteniment no alterin cap dels elements importants de la masia.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
En un article anterior parlàvem de la Força de Cartellà com a vestigi i testimoni sempre presents de la història de Maçanet de la Selva. Segons afirma la Margarita Martín en el seu estudi d'aquesta masia, la torre de Cartellà ja al 1159 era la típica i bella masia catalana que, segons l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, provindria de la domus romana i que, junt amb el règim de vida agrari, han persistit, amb alts i baixos, fins als nostres dies.
Les masies difereixen en les diverses contrades de Catalunya i valgui a dir que les de la Plana de la Selva es troben entre les més belles i harmonioses. Durant els segles XIV i XV les masies amb dos cossos, és a dir, formades per dos murs de càrrega paral·lels a la façana principal i cobertes a dues aigües, eren corrents sobretot al pla. No obstant, a la nostra comarca es fa difícil trobar masies d'aquest tipus ja que la majoria son de tres cossos amb teulada a dues aigües i la façana principal generalment orientada a migdia, sempre en posició perpendicular a la carenera de la teulada.
Cap a finals del segle XVI i durant el segle XVII, la masia ja en plena maduresa es construeix amb tres cossos perpendiculars a la façana principal. És aquest un fet que distingeix les masies de les cases de la vila o de les masies de la Catalunya nova i del País Valencià on són freqüents les cases amb el pendent de la teulada encarat cap a la façana principal. D'altra banda hi ha poques masies a la Selva que tinguin teulada a quatre pendents que solen ser cases pairals molt importants a les nostres terres.
Per comprendre bé el procés de desenvolupament de la masia cal tenir present el clima, la topografia del terreny i el sistema d'explotació de la terra, elements molt importants per a determinar el tipus de construcció més adient en cada cas. Però també és molt important la condició dels seus habitants amb uns vincles molt íntims a la terra i una relació molt forta amb la natura. En el cas que ens ocupa, a la Selva, el clima és força sec i, per tant, el pendent dels aiguavessos és molt escàs, el mínim que permet la teula àrab emprada per a les cobertes sense que l'aigua retorni enrera i es coli al seu través.
Les masies sempren han estat construides sense un pla preconcebut. Les ampliacions en el cos principal de l'edifici s'hi van fent a mesura que les necessiten. Cadascun dels edificis i annexos (paller, celler, etc.) té un caràcter i personalitat propis per tal de complir amb el destí que se li atribueix. És ben cert però, que molts d'aquests annexos compleixen avui un paper que no és necessàriament el que se li va donar en el seu origen.
Si hom analitza la localització de la Força de Cartellà en el territori, és fàcil de constatar que, tret de la Torre Marata, no hi ha cap altra masia fortificada en uns quants quilòmetres a la rodona. Així doncs, els seus propietaris, els Maçanet posteriorment emparentats amb els Cartellà i els Sarriera, eren els terratinents més importants de la contrada. Encara avui, les parcel·les de terra conreable properes a la Torre de Cartellà són molt més extenses que les de les finques que es troben al seu voltant per no parlar dels boscos que en constituïen la propietat.
No es pot oblidar que ja al 1169, en Berenguer de Maçanet va donar aquesta finca, entre d'altres propietats, a la seva filla Ermessenda i que, juntament amb en Gausfred de Rocabertí, va dotar al Convent de Vall de Maria fent-li donació de nombrosos bens, posant-lo sota la seva protecció i eximint-lo de tota altra jurisdicció. Es tractava d'una de les famílies més riques de la contrada. No obstant, aquesta família de cavallers i terratinents varen lligar la seva existència a la masia fins a finals del segle XVII quan van traslladar-se a Barcelona.
Can Cartellà o Can Maçanet com es devia conèixer a començaments del segle XII aquesta masia, molt probablement ja tenia l'estructura arquitectònica que encara conserva avui. Com tantes altres masies, la dels Maçanet fou dissenyada i construïda pels seus propietaris amb l'ajut d'algun mestre d'obra local. Consta de tres cossos amb els dos aiguavessos orientats a les façanes laterals. Com a elements clarament defensius, la Força de Cartellà té una muralla amb espitlleres al voltant de la qual s'observa una ampla rasa, no gaire fonda, que hauria pogut ser el fossar i que també te la localització d'un pont llevadís així com un camí de ronda i una porta fortificada que, de ferro o fusta, es feia baixar per unes ranures verticals a mode de comporta que bloquejava ràpidament l'entrada.
La categoria de "força" li dóna també la torre de defensa que ha arribat fins als nostres dies tot i que, en altres temps, sembla que va tenir-ne dues. No se sap si la torre als seus origens era totalment circular o era del tipus de bestorre, oberta cap a l'interior de la muralla. Sí se sap que, com a mínim una d'elles, l'actual, va ser parcialment enderrocada com a represàlia per haver-se alineat al costat dels carlins en les tres guerres civils dels segles XVIII i XIX.
Es fa difícil determinar quan es van construir les diferents dependències de la masia dels Cartellà però, a jutjar per la seva estructura, es pot endevinar que la façana principal original fou la que avui ocupa la part del darrera, alineada amb la façana de la Capella de Sant Jaume que es troba al costat, tot i que, curiosament, mirava cap a ponent i no cap a migjorn com és habitual en les masies. De fet, aquesta façana està orientada cap a Maçanet i el Montseny, pot ser la vista més bella de tot l'indret. Aquesta façana dóna sobre un pati emmurallat (el que es veu des del camí entre la N II i el Molí passant per Can Picó) una part del qual està ocupat per pallers i un celler. Sobre aquest pati es troba la porta fortificada així com una petita masia que havia de ser la casa del masover.
Mereix esment la Capella de Sant Jaume, al costat de la porta fortificada, adossada a la masia per la banda nord amb una alçada molt superior a la de la teulada d'aquesta i que engloba la planta de la torre de defensa. La façana de la Capella, amb una bellíssima portalada renaixentista que dóna al pati interior, es troba alineada amb la façana de ponent de la masia. Té una alçada interior equivalent a dues plantes i a sobre hi ha una estança que va ser emprada com a biblioteca.
Avui l'antiga façana està coberta per un porxo que va fer avançar la masia cap a ponent, cobrint una part del pati emmurallat. La façana principal, en canvi, mira cap a llevant, està alineada amb la torre de defensa i dóna sobre un pati en angle recte amb una portalada al damunt de la qual hi ha una bella balconada de fusta i que dóna pas a l'extens jardí delimitat per la façana lateral sud i els magatzems i estables (avui garatges) que constitueixen la muralla de ponent. El portal d'entrada és espaiós com cal a una construcció de les característiques d'aquesta i té al seu damunt una finestra amb espiell per a controlar qui entra i surt des de la sala de la planta superior.
A la planta baixa, entrant al vestíbul, es veu, a mà esquerra, una escala de pedra que condueix al pis de dalt. A la banda dreta es reconeixen la cuina i el menjador amb una xemenèia de raconada que té la campana suportada per una biga de pollancre. Al primer pis es troba la sala, la peça més important i lloc de reunió familiar amb una gran finestra munida de festejadors i l'espiell. Al voltant de la sala hi ha diverses cambres i una gran escala que condueix a la torre de defensa passant per sobre de la Capella de Sant Jaume, on s'hi va habilitar una biblioteca en temps dels Conill.
Cap a finals del segle XIX i principis del XX, es va fer una construcció, superposada en part a la masia per la part que dóna al sud. Es va afegir a la façana sud una loggia o galeria porticada, de tres plantes amb balustres a la segona i tercera plantes, mentre que, a sobre de la masia, s'hi van construir fins a tres plantes suportades per l'estructura del cos lateral sud de la masia pròpiament dita. Aquesta construcció, amb cobertes gaire bé planes, és de clara inspiració colonial (indiana). Són també de destacar els balcons de fusta construïts en diferents parts dels edificis.
Es podria escriure molt sobre el conjunt monumental i cadascun dels detalls que constitueixen la Força de Cartellà però no ens ho permeten ni l'espai ni la paciència dels lectors. Valgui a dir que, tot i haver estat habitada durant pràcticament 900 anys, ara es troba deshabitada i en clar risc de degradació. Els balcons de fusta, avui coberts per les heures, se'ls pot pronosticar una curta vida. Alguns dels murs que suporten la teulada han començat a esmicolar-se i fins i tot a caure en part, cosa que fa témer per la integritat de les teulades. El jardí geomètric és avui un bosc ple de matolls sense interès.
Per altra banda, l'estat d'abandó en el que mantenen els actuals propietaris la finca fa témer que la mateixa, especialment la masia i els altres edificis annexos, puguin arribar a un estat de deteriorament que, en el futur, faci falta una obra de rehabilitació important que posi en perill les característiques substancials d'aquest monument. La mateixa construcció de la nova Autovía A2, que passa a tocar del jardí i molt a prop de la mateixa masia, pot fer perillar no només l'harmonia del paisatge en l'entorn de la Força de Cartellà sinó l'estructura de la mateixa construcció. És per tant molt important que Maçanet de la Selva prengui consciència de la transcendència d'aquesta masia i de la necessitat de millorar-ne el seu status.
Tot i que la Força de Cartellà està catalogada com a bé cultural d'interès nacional per llei de 25 de juny de 1985 (BOE de 29/06/1985) i està catalogat en l'inventari de bens arquitectònics de la Generalitat de Catalunya, que coneguem, mai no s'hi ha fet cap intervenció per part del Govern o de cap altra administració ni s'ha controlat que les petites obres de manteniment no alterin cap dels elements importants de la masia.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
La Força de Cartellà tremola (I)
Article publicat al nº 4 de la Revista TORRENTERES, estiu del 2006.
Veient-la avui, entre mig de xiprers i altres arbres no gens majestuosos, ningú diria que la masia coneguda com a Torre Cartellà te una llarga història sempre unida a la de Maçanet de la Selva. Emplaçada a tocar del Camí Ral, avui anomenat Carretera Nacional N-II o ”Autovía del Nordeste” en el futur (veure El desdoblament de la N II a Maçanet de la Selva en aquest mateix blog), just al davant d’on comença el trencall que duu a la urbanització dels Pantans de Montbarbat, la masia es prou lluny de la Vila de Maçanet de la Selva, com per que molts dels vilatans no s’hagin fixat en la seva importància i, en els darrers anys, la masia i les seves terres han passat per diverses mans que no han ajudat a millorar-ne la seva situació.
De fet, la Força de Cartellà, com se’n deia en altres temps, masia i fortalesa, amb una posició estratègica privilegiada, amb vistes sobre tota la Plana de la Selva, i sobre els turons de Maçanet fins a la serralada litoral de Mont Barbat, l’Ardenya i Cadiretes, controlava el pas de viatgers i de mercaderies pel Camí Ral en un punt, la Barrera de Cartellà, situat allà on avui encara hi queda el rastre de Cal Menut, just per sota de l’Hostal de Cal Coix, cobrant-los hi tributs de passatge o peatge, de manera anàloga al que ara fa el Grup Abertis una mica més enllà, sobre l’AP 7.
I es que el nom de Cartellà, des del segle VIIIè fins a les acaballes del segle XIXè, ha anat sempre unit a nombrosos mites i llegendes per més que avui només en quedi el títol nobiliari de Marquès que no pertany ni als barons de l’Albí i ducs de Maqueda, ni als comptes de Solterra o als marquesos de Castelldosrius, els més directes successors d’aquell cavaller Arnau de Cartellà, senyor dels castells de Cartellà, Tudela, Rocacorba, Folgons, Hòstoles, Finestres i Rupit.
Aquest intrèpid cavaller, segons la llegenda, va escalar la muralla de la ciutat de Girona ocupada pels moros i, amb el seu punyal, va clavar un rètol en la porta de la mesquita amb la invocació “AVE MARIA, GRATIA PLENA, DOMINUS TECUM”. Al fer-se de dia i davant la xerinola de la població, el cap moro va veure’s obligat a arrancar el cartell davant de tothom i, obrint les portes de la ciutat, desafiar als cristians que s’hi trobaven, menyspreant el contingut del rètol tot i dient que allò només li servia per a netejar-li el darrera al seu cavall. Segons que diuen, el cavaller de Cartellà va desafiar al cap dels moros en combat, tallant-li el cap que va ser penjat de la llança del cavaller. Aquesta desfeta sembla que hauria obert les portes de Girona a Carlemany. Tot i que, entre l’any 768 quant se situa aquesta llegenda i la veritable conquesta de Girona l’any 785 per part de Lluís el Pietós, fill de l’emperador, hi van passar molts anys (segons que justifica la Margarita Martín en el seu estudi de La Força de Cartellà, Blanes 1997).
Es diu que en Carlemany, pels serveis prestats, hauria ratificat a l’Arnau de Cartellà la propietat dels seus castells i li hauria permès d’incorporar al seu escut els mots que va penjar a la mesquita de Girona i que, encara avui, són a l’escut d’armes gravat a la façana de l’església de Sant Jaume en el magnífic pati de la Torre Cartellà.
Llegendes apart, els historiadors confirmen que el rastre documental més antic de la casa dels Cartellà a Maçanet de la Selva data de l’any 1159 amb ocasió del casament de Na Ermessenda Iª de Maçanet i l’Arnau Guillem de Cartellà, cavaller i senyor de Salt i de Sta. Eugènia i descendent en 9ª generació d’aquell llegendari Arnau de Cartellà. Na Ermessenda era neta d’en Bernat de Maçanet, senyor important i riquíssim, segons que consta en l’escriptura d’empenyorament del castell de Brunyola fet per Guerau II, vescomte de Cabrera, a favor de’n Pere Raimon de Vilademany, en l’any 1116, i filla i pubilla de’n Berenguer de Maçanet qui va dotar el Monestir de Vall de Maria (Veure el Nº 3 de Torrenteres).
En casar-se amb l’Arnau Guillem de Cartellà, va donar a llum a Na Ermessenda IIª qui, segons que consta en el seu testament de 1213, era mestressa i senyora de la seva casa de Maçanet. En aquell temps li fou donada pels Cabrera als Maçanet la castlania que es va mantenir basada en la Força de Cartellà durant segles a mans de la mateixa família. Na Ermessenda IIª va casar-se amb en Bernat, fill segon d’en Pere Galzeran, i que va ser senyor dels castells de Falgons, de Cartellà i de Granollers de Rocacorva. Van tenir no menys de cinc fills. Un noi, en Galzeran, va heretar el senyoriu de Blanes que Ermessenda tenia de la part de la seva mare. Un altre, en Bernat de Cartellà va casar-se l’any 1255 amb Na Saura de Dosrius. El tercer, Guillem, fou canonge de la seu de Girona i capellà major de l’església parroquial de Sant Llorenç de Maçanet. Les dues filles van ser Na Saurina que es va casar amb un Gironella i Na Berenguera que es casà amb un Favars.
La nissaga dels Cartellà/Maçanet va continuar amb en Bernat II de Cartellà qui va esposar Na Sibila de Sant Vicenç. El seu fill, Bernat III de Cartellà i de Sant Vicenç, va tenir una germana de nom Alamanda que va maridar-se amb en Ramon de Marata, de la mateixa vila de Maçanet a l’any 1287. Mort en Bernat III, sense fills, va seguir el fill segon de l’Alamanda, Berenguer de Cartellà. Aquest i la seva esposa Agnès de Blanes estan sepultats a l’església de Sant Llorenç. Un fill d’aquest matrimoni, Raimon de Cartellà i de Blanes, casat amb Na Guillerma de Palau era, al 1383, presentador del benifet de la capella de Sant Jaume a la torre de Cartellà. El va succeir l’any 1384 el seu fill Joan Berenguer de Cartellà que va esposar Na Marguerida i, en segones núpcies, Na Brígida de Camós.
A la seva mort va heretar en Raimon II que morí solter, seguint la nissaga el seu germà Arnau Benet de Cartellà que es va casar amb Elionor de Sarriera. El seu escut es conserva a la capella de la Torre Cartellà, senyal de que en foren restauradors. El dia 20 de maig de 1510, en Benet de Cartellà va ser mort quan sortia de la seva casa de Maçanet però devia haver-hi un altre germà, en Pere, doncs el 30 de gener d’aquell mateix any l’havien mort quan anava a mirar els conreus.
Els va seguir en Miquel de Cartellà i de Sarriera, casat amb Magdalena Malla. En Miquel va morir el 1575, donant un calze a l’església de Sant Llorenç. D’aquest temps es l’inventari de tot el bens mobles que hi havia a la Torre Cartellà i que es conserva en els arxius del Taller d’Història. Va seguir en Miquel II de Cartellà i Malla, casat amb Marguerida des Bac. Entre 1613 i 1624, era senyor en Galzeran de Cartellà, casat amb Àngela Sa Bastida. Els seguí en Francesc de Cartellà, casat amb Estàsia Viver, que va morir al 1660. Llur fill, en Jaume de Cartellà i Viver casat amb Maria Ahonés només va tenir una filla, Gertrudis, que maridà en Lluís Des Bac i Des Catllar, dit Lluís Cartellà. Va seguir llur fill Pere Cartellà casat amb Manuela d’Oms i que fou primer Marquès de Cartellà, títol concedit el 1702 pel rei Felip Vè de Castella i Aragó. En aquest període, probablement, els marquesos se’n van anar a viure a Barcelona, al Palau Moja prop de la Portaferrissa, i van deixar la masia en mans de masovers.
L’Ignasi de Cartellà, segon Marquès de Cartellà i senyor d’Orriols va casar amb Maria de Sarriera. Llur filla Maria Lluisa, tercera Marquesa de Cartellà, casà amb Josep de Copons qui fou el quart Marquès de Moià i baró de Sant Pau. La seva filla, Maria Josepa de Copons i Cartellà (1762-1822), quarta Marquesa de Cartellà, casà amb en Narcís Sarriera i tingueren dues filles. Primer seguí la Maria de Cartellà i Sarriera, cinquena Marquesa de Cartellà qui passà els drets a la seva germana Josepa de Cartellà i Sarriera, sisena marquesa de Cartellà, casada amb en Pere Carles de Sentmenat, 6è Marquès de Castelldosrius, la qual, en morir, va deixar la finca per a beneficència i va ser venuda en subhasta.
Adquirida la Torre Cartellà per un potentat Lloretenc, en Josep Cabanyes i Puig, aviat va ser modificada en el seu aspecte, començant precisament per la façana, l’element arquitectònic més característic de qualsevol edifici. En Cabanyes va destrossar la tan característica simetria de la masia amb l’afegit d’una mena de casa colonial estil cubà, amb grans balcons, àmplies terrasses i un jardí romàntic molt apte per a l’estiueig. Tot i això, per deixar constància de la seva potència econòmica, va posar un escut amb les seves inicials J C gravades però que no van aconseguir desdir l’emblema tradicional dels Cartellà i Sarriera que hi havia des de segles enrera a la façana de la Capella de Sant Jaume.
Segons que deia un dels últims propietaris de la família Conill, els Cabanyes eren gent de molts “patacons” però no eren indians. A Lloret eren considerats “senyors de tota la vida”, amo de masies, terres, boscos i amb una posició consolidada generació rera generació. Diputat provincial i casat amb Rosa Albà una dona rica de Lloret, tenia cases a Lloret i a Barcelona. Diuen que la Rosa s’entenia amb l’arquitecte que va dissenyar el nou habitatge, l’Antonio Mª Palol de Comasema Sánchez, militar d’origen mallorquí casat amb doña Minga, dama de poques alegries. Tots dos matrimonis varen morir sense descendència però el matrimoni Cabanyes varen adoptar les nebodes del militar Júlia i Glòria a les quals varen deixar llur patrimoni.
Júlia i el seu marit, el també lloretenc Joan Manuel Albertí, de professió rentista, eren els que més venien a visitar la Torre Cartellà a passar-hi uns dies. En l’època de la Guerra Europea (o Primera Guerra Mundial), de gran eufòria a Espanya que hi va romandre neutral, la Júlia vivia com una princesa i l’any 1921 va sorprendre a tothom amb l’adquisició d’un espectacular Benz de color blanc, importat directament d’Alemanya. “ES BENZ” de la Júlia, com se la coneixia a Maçanet, va tenir com a invitat d’honor, entre d’altres personalitats, al futbolista Samitier, "el noi llagosta", amic de la família. Al 1924, “tantes donzelles i jardiners, tantes anades als casinos de Montecarlo, tantes extravagàncies i vicis” segons que deien la gent de poble, va acabar amb la venda de la Torre Cartellà, per 425.000 pessetes d’aquell temps, al ginecòleg i catedràtic barceloní Dr. Víctor Conill Montobbio, primer president de la Lliga Catalana contra el Càncer.
ES BENZ va anar a parar a les mans de l’Olegario Godó, fabricant de filats i parent dels Comptes de Godó, propietaris de LA VANGUARDIA ESPAÑOLA. ES BENZ va ser substituït per un altre cotxe espectacular, aquest cop verd, descapotable i americà, un Packard, amb el qual la família del Dr. Conill passejava per Maçanet (on no hi va haver cap altre veí amb cotxe propi fins al 1930). Segons que sembla, el Dr. Conill (com se’l coneixia a Maçanet) no va adquirir aquesta finca amb afany de posseir una casa d’estiueig si no com a acte d’homenatge a la seva mare, la Pilar Montobbio, qui, tot i les grans dificultats econòmiques per les quals havia passat, va reeixir a crear una bona posició econòmica a cadascun dels seus tres fills.
En vida del Dr. Conill pare, perquè la Torre Cartellà va ser heretada pel seu fill gran anomenat Víctor i també ginecòleg, la finca va créixer fins a 375 hectàrees, comptant els boscos que hi ha entre Cal Coix i Vall de Maria, i la masia es va reconstruir, adquirint un altre cop part d’aquell ambient senyor d’altres temps. A la mort del Dr. Conill, la finca va ser heretada pel Dr. Víctor Conill fill i, a la seva mort, un dels nets del primer Dr. Conill, en Xavier Conill i Marfà, hi va plantar un cultiu de nogueres avui totalment abandonat.
L’any 2002, l’Ajuntament de Maçanet de la Selva, en una modificació del Plà General de Urbanisme, va requalificar un centenar d’hectàrees a tocar de la Torre Cartellà, com a Parc Tecnològic. Per altra banda, uns promotors, amb el suport de l’Ajuntament, van voler muntar un Parc Temàtic, anomenat Parc de la Música, precisament a tocar de la Torre Cartellà, el que deixava la masia en un lloc privilegiat per a les operacions especulatives. En Xavier Conill i Marfà, veí de Vidreres, i els seus germans, hereters del Dr. Víctor Conill fill van vendre la Torre Cartellà a una Societat Limitada relacionada amb un conegut Restaurant de Lloret de Mar.
En aquest moment, i des de ja fa uns quants anys, la casa no està habitada i algunes de les terres de la família Conill son conreades per un masover de Maçanet. Totes les pertinences de la família Conill, algunes de les quals eren procedents d’altres èpoques, fins i tot la magnífica biblioteca que hi havia, van ser venudes a antiquaris i brocanters. Tot i això és possible que una part del patrimoni documental estigui encara en mans d’aquesta família.
En un proper article parlarem de la masia i de les seves fortificacions que li van donar el nom de la Força de Cartellà en una situació força precària atesa la conversió de la Carretera Nacional N II en Autovia que comporta l’excavació d’uns talussos a tocar de l’entrada principal de la Torre Cartellà i la construcció d’un vial de serveis que podria deixar tota la masia en una situació força precària, rodejada de carreteres per totes les bandes.
L’antiga Força de Cartellà, tremola.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Veient-la avui, entre mig de xiprers i altres arbres no gens majestuosos, ningú diria que la masia coneguda com a Torre Cartellà te una llarga història sempre unida a la de Maçanet de la Selva. Emplaçada a tocar del Camí Ral, avui anomenat Carretera Nacional N-II o ”Autovía del Nordeste” en el futur (veure El desdoblament de la N II a Maçanet de la Selva en aquest mateix blog), just al davant d’on comença el trencall que duu a la urbanització dels Pantans de Montbarbat, la masia es prou lluny de la Vila de Maçanet de la Selva, com per que molts dels vilatans no s’hagin fixat en la seva importància i, en els darrers anys, la masia i les seves terres han passat per diverses mans que no han ajudat a millorar-ne la seva situació.
De fet, la Força de Cartellà, com se’n deia en altres temps, masia i fortalesa, amb una posició estratègica privilegiada, amb vistes sobre tota la Plana de la Selva, i sobre els turons de Maçanet fins a la serralada litoral de Mont Barbat, l’Ardenya i Cadiretes, controlava el pas de viatgers i de mercaderies pel Camí Ral en un punt, la Barrera de Cartellà, situat allà on avui encara hi queda el rastre de Cal Menut, just per sota de l’Hostal de Cal Coix, cobrant-los hi tributs de passatge o peatge, de manera anàloga al que ara fa el Grup Abertis una mica més enllà, sobre l’AP 7.
I es que el nom de Cartellà, des del segle VIIIè fins a les acaballes del segle XIXè, ha anat sempre unit a nombrosos mites i llegendes per més que avui només en quedi el títol nobiliari de Marquès que no pertany ni als barons de l’Albí i ducs de Maqueda, ni als comptes de Solterra o als marquesos de Castelldosrius, els més directes successors d’aquell cavaller Arnau de Cartellà, senyor dels castells de Cartellà, Tudela, Rocacorba, Folgons, Hòstoles, Finestres i Rupit.
Aquest intrèpid cavaller, segons la llegenda, va escalar la muralla de la ciutat de Girona ocupada pels moros i, amb el seu punyal, va clavar un rètol en la porta de la mesquita amb la invocació “AVE MARIA, GRATIA PLENA, DOMINUS TECUM”. Al fer-se de dia i davant la xerinola de la població, el cap moro va veure’s obligat a arrancar el cartell davant de tothom i, obrint les portes de la ciutat, desafiar als cristians que s’hi trobaven, menyspreant el contingut del rètol tot i dient que allò només li servia per a netejar-li el darrera al seu cavall. Segons que diuen, el cavaller de Cartellà va desafiar al cap dels moros en combat, tallant-li el cap que va ser penjat de la llança del cavaller. Aquesta desfeta sembla que hauria obert les portes de Girona a Carlemany. Tot i que, entre l’any 768 quant se situa aquesta llegenda i la veritable conquesta de Girona l’any 785 per part de Lluís el Pietós, fill de l’emperador, hi van passar molts anys (segons que justifica la Margarita Martín en el seu estudi de La Força de Cartellà, Blanes 1997).
Es diu que en Carlemany, pels serveis prestats, hauria ratificat a l’Arnau de Cartellà la propietat dels seus castells i li hauria permès d’incorporar al seu escut els mots que va penjar a la mesquita de Girona i que, encara avui, són a l’escut d’armes gravat a la façana de l’església de Sant Jaume en el magnífic pati de la Torre Cartellà.
Llegendes apart, els historiadors confirmen que el rastre documental més antic de la casa dels Cartellà a Maçanet de la Selva data de l’any 1159 amb ocasió del casament de Na Ermessenda Iª de Maçanet i l’Arnau Guillem de Cartellà, cavaller i senyor de Salt i de Sta. Eugènia i descendent en 9ª generació d’aquell llegendari Arnau de Cartellà. Na Ermessenda era neta d’en Bernat de Maçanet, senyor important i riquíssim, segons que consta en l’escriptura d’empenyorament del castell de Brunyola fet per Guerau II, vescomte de Cabrera, a favor de’n Pere Raimon de Vilademany, en l’any 1116, i filla i pubilla de’n Berenguer de Maçanet qui va dotar el Monestir de Vall de Maria (Veure el Nº 3 de Torrenteres).
En casar-se amb l’Arnau Guillem de Cartellà, va donar a llum a Na Ermessenda IIª qui, segons que consta en el seu testament de 1213, era mestressa i senyora de la seva casa de Maçanet. En aquell temps li fou donada pels Cabrera als Maçanet la castlania que es va mantenir basada en la Força de Cartellà durant segles a mans de la mateixa família. Na Ermessenda IIª va casar-se amb en Bernat, fill segon d’en Pere Galzeran, i que va ser senyor dels castells de Falgons, de Cartellà i de Granollers de Rocacorva. Van tenir no menys de cinc fills. Un noi, en Galzeran, va heretar el senyoriu de Blanes que Ermessenda tenia de la part de la seva mare. Un altre, en Bernat de Cartellà va casar-se l’any 1255 amb Na Saura de Dosrius. El tercer, Guillem, fou canonge de la seu de Girona i capellà major de l’església parroquial de Sant Llorenç de Maçanet. Les dues filles van ser Na Saurina que es va casar amb un Gironella i Na Berenguera que es casà amb un Favars.
La nissaga dels Cartellà/Maçanet va continuar amb en Bernat II de Cartellà qui va esposar Na Sibila de Sant Vicenç. El seu fill, Bernat III de Cartellà i de Sant Vicenç, va tenir una germana de nom Alamanda que va maridar-se amb en Ramon de Marata, de la mateixa vila de Maçanet a l’any 1287. Mort en Bernat III, sense fills, va seguir el fill segon de l’Alamanda, Berenguer de Cartellà. Aquest i la seva esposa Agnès de Blanes estan sepultats a l’església de Sant Llorenç. Un fill d’aquest matrimoni, Raimon de Cartellà i de Blanes, casat amb Na Guillerma de Palau era, al 1383, presentador del benifet de la capella de Sant Jaume a la torre de Cartellà. El va succeir l’any 1384 el seu fill Joan Berenguer de Cartellà que va esposar Na Marguerida i, en segones núpcies, Na Brígida de Camós.
A la seva mort va heretar en Raimon II que morí solter, seguint la nissaga el seu germà Arnau Benet de Cartellà que es va casar amb Elionor de Sarriera. El seu escut es conserva a la capella de la Torre Cartellà, senyal de que en foren restauradors. El dia 20 de maig de 1510, en Benet de Cartellà va ser mort quan sortia de la seva casa de Maçanet però devia haver-hi un altre germà, en Pere, doncs el 30 de gener d’aquell mateix any l’havien mort quan anava a mirar els conreus.
Els va seguir en Miquel de Cartellà i de Sarriera, casat amb Magdalena Malla. En Miquel va morir el 1575, donant un calze a l’església de Sant Llorenç. D’aquest temps es l’inventari de tot el bens mobles que hi havia a la Torre Cartellà i que es conserva en els arxius del Taller d’Història. Va seguir en Miquel II de Cartellà i Malla, casat amb Marguerida des Bac. Entre 1613 i 1624, era senyor en Galzeran de Cartellà, casat amb Àngela Sa Bastida. Els seguí en Francesc de Cartellà, casat amb Estàsia Viver, que va morir al 1660. Llur fill, en Jaume de Cartellà i Viver casat amb Maria Ahonés només va tenir una filla, Gertrudis, que maridà en Lluís Des Bac i Des Catllar, dit Lluís Cartellà. Va seguir llur fill Pere Cartellà casat amb Manuela d’Oms i que fou primer Marquès de Cartellà, títol concedit el 1702 pel rei Felip Vè de Castella i Aragó. En aquest període, probablement, els marquesos se’n van anar a viure a Barcelona, al Palau Moja prop de la Portaferrissa, i van deixar la masia en mans de masovers.
L’Ignasi de Cartellà, segon Marquès de Cartellà i senyor d’Orriols va casar amb Maria de Sarriera. Llur filla Maria Lluisa, tercera Marquesa de Cartellà, casà amb Josep de Copons qui fou el quart Marquès de Moià i baró de Sant Pau. La seva filla, Maria Josepa de Copons i Cartellà (1762-1822), quarta Marquesa de Cartellà, casà amb en Narcís Sarriera i tingueren dues filles. Primer seguí la Maria de Cartellà i Sarriera, cinquena Marquesa de Cartellà qui passà els drets a la seva germana Josepa de Cartellà i Sarriera, sisena marquesa de Cartellà, casada amb en Pere Carles de Sentmenat, 6è Marquès de Castelldosrius, la qual, en morir, va deixar la finca per a beneficència i va ser venuda en subhasta.
Adquirida la Torre Cartellà per un potentat Lloretenc, en Josep Cabanyes i Puig, aviat va ser modificada en el seu aspecte, començant precisament per la façana, l’element arquitectònic més característic de qualsevol edifici. En Cabanyes va destrossar la tan característica simetria de la masia amb l’afegit d’una mena de casa colonial estil cubà, amb grans balcons, àmplies terrasses i un jardí romàntic molt apte per a l’estiueig. Tot i això, per deixar constància de la seva potència econòmica, va posar un escut amb les seves inicials J C gravades però que no van aconseguir desdir l’emblema tradicional dels Cartellà i Sarriera que hi havia des de segles enrera a la façana de la Capella de Sant Jaume.
Segons que deia un dels últims propietaris de la família Conill, els Cabanyes eren gent de molts “patacons” però no eren indians. A Lloret eren considerats “senyors de tota la vida”, amo de masies, terres, boscos i amb una posició consolidada generació rera generació. Diputat provincial i casat amb Rosa Albà una dona rica de Lloret, tenia cases a Lloret i a Barcelona. Diuen que la Rosa s’entenia amb l’arquitecte que va dissenyar el nou habitatge, l’Antonio Mª Palol de Comasema Sánchez, militar d’origen mallorquí casat amb doña Minga, dama de poques alegries. Tots dos matrimonis varen morir sense descendència però el matrimoni Cabanyes varen adoptar les nebodes del militar Júlia i Glòria a les quals varen deixar llur patrimoni.
Júlia i el seu marit, el també lloretenc Joan Manuel Albertí, de professió rentista, eren els que més venien a visitar la Torre Cartellà a passar-hi uns dies. En l’època de la Guerra Europea (o Primera Guerra Mundial), de gran eufòria a Espanya que hi va romandre neutral, la Júlia vivia com una princesa i l’any 1921 va sorprendre a tothom amb l’adquisició d’un espectacular Benz de color blanc, importat directament d’Alemanya. “ES BENZ” de la Júlia, com se la coneixia a Maçanet, va tenir com a invitat d’honor, entre d’altres personalitats, al futbolista Samitier, "el noi llagosta", amic de la família. Al 1924, “tantes donzelles i jardiners, tantes anades als casinos de Montecarlo, tantes extravagàncies i vicis” segons que deien la gent de poble, va acabar amb la venda de la Torre Cartellà, per 425.000 pessetes d’aquell temps, al ginecòleg i catedràtic barceloní Dr. Víctor Conill Montobbio, primer president de la Lliga Catalana contra el Càncer.
ES BENZ va anar a parar a les mans de l’Olegario Godó, fabricant de filats i parent dels Comptes de Godó, propietaris de LA VANGUARDIA ESPAÑOLA. ES BENZ va ser substituït per un altre cotxe espectacular, aquest cop verd, descapotable i americà, un Packard, amb el qual la família del Dr. Conill passejava per Maçanet (on no hi va haver cap altre veí amb cotxe propi fins al 1930). Segons que sembla, el Dr. Conill (com se’l coneixia a Maçanet) no va adquirir aquesta finca amb afany de posseir una casa d’estiueig si no com a acte d’homenatge a la seva mare, la Pilar Montobbio, qui, tot i les grans dificultats econòmiques per les quals havia passat, va reeixir a crear una bona posició econòmica a cadascun dels seus tres fills.
En vida del Dr. Conill pare, perquè la Torre Cartellà va ser heretada pel seu fill gran anomenat Víctor i també ginecòleg, la finca va créixer fins a 375 hectàrees, comptant els boscos que hi ha entre Cal Coix i Vall de Maria, i la masia es va reconstruir, adquirint un altre cop part d’aquell ambient senyor d’altres temps. A la mort del Dr. Conill, la finca va ser heretada pel Dr. Víctor Conill fill i, a la seva mort, un dels nets del primer Dr. Conill, en Xavier Conill i Marfà, hi va plantar un cultiu de nogueres avui totalment abandonat.
L’any 2002, l’Ajuntament de Maçanet de la Selva, en una modificació del Plà General de Urbanisme, va requalificar un centenar d’hectàrees a tocar de la Torre Cartellà, com a Parc Tecnològic. Per altra banda, uns promotors, amb el suport de l’Ajuntament, van voler muntar un Parc Temàtic, anomenat Parc de la Música, precisament a tocar de la Torre Cartellà, el que deixava la masia en un lloc privilegiat per a les operacions especulatives. En Xavier Conill i Marfà, veí de Vidreres, i els seus germans, hereters del Dr. Víctor Conill fill van vendre la Torre Cartellà a una Societat Limitada relacionada amb un conegut Restaurant de Lloret de Mar.
En aquest moment, i des de ja fa uns quants anys, la casa no està habitada i algunes de les terres de la família Conill son conreades per un masover de Maçanet. Totes les pertinences de la família Conill, algunes de les quals eren procedents d’altres èpoques, fins i tot la magnífica biblioteca que hi havia, van ser venudes a antiquaris i brocanters. Tot i això és possible que una part del patrimoni documental estigui encara en mans d’aquesta família.
En un proper article parlarem de la masia i de les seves fortificacions que li van donar el nom de la Força de Cartellà en una situació força precària atesa la conversió de la Carretera Nacional N II en Autovia que comporta l’excavació d’uns talussos a tocar de l’entrada principal de la Torre Cartellà i la construcció d’un vial de serveis que podria deixar tota la masia en una situació força precària, rodejada de carreteres per totes les bandes.
L’antiga Força de Cartellà, tremola.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
divendres, 22 de juny del 2012
Els peatges, els camions i la N II
Semblava que ja no hi fossin. Vull dir els peatges de les autopistes. Ja ens hi haviem acostumat: aquí, a França, a Itàlia... Però si que colpeja quan vas per les terres de Múrcia, Andalusia, Castella, etc i veus que allà no paga ningú.
De sobte, algú ens ha fet obrir els ulls i ens hem enganxat a l’idea que pot ser el món fora millor sense haver de pagar per transitar per les nostres terres i practiquem el @Novullpagar.
Els camions han après molt depressa allò de @Novullpagar. Surten de l’autopista de peatge a la Jonquera, agafen la N II i arrasen fins a Maçanet de la Selva. Reprenen l’AP 7 de peatge fins a Granollers. Segueixen gratis fins a Martorell. Tornen a pagar el peatge fins a Altafulla i surten un altre cop cap a la N 340 desdoblada i gratuita. Sí, sí, gràcies al MOPU poden practicar el @Novullpagar.
Però el trànsit per la província de Girona es fa un martiri per tothom. Pot ser tot aniria millor si els camions anessin per l’autopista de peatge i no per les carreteres ! Com es podria aconseguir ?
Opció 1: prohibint als camions el pas per la N II.
Opció 2: fer moltes rotondes a la N II, això enviaria els camions per l’autopista.
Opció 3: fer-los’hi el peatge gratis a l’AP 7. Ah no ! Abertis no ho podria soportar !
La millor opció fora aquesta darrera junt amb l’Eurovinyeta. Els camions haurien de pagar tant si van per una banda com per l’altra i escollirien l’AP 7.
O no ?
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
De sobte, algú ens ha fet obrir els ulls i ens hem enganxat a l’idea que pot ser el món fora millor sense haver de pagar per transitar per les nostres terres i practiquem el @Novullpagar.
Els camions han après molt depressa allò de @Novullpagar. Surten de l’autopista de peatge a la Jonquera, agafen la N II i arrasen fins a Maçanet de la Selva. Reprenen l’AP 7 de peatge fins a Granollers. Segueixen gratis fins a Martorell. Tornen a pagar el peatge fins a Altafulla i surten un altre cop cap a la N 340 desdoblada i gratuita. Sí, sí, gràcies al MOPU poden practicar el @Novullpagar.
Però el trànsit per la província de Girona es fa un martiri per tothom. Pot ser tot aniria millor si els camions anessin per l’autopista de peatge i no per les carreteres ! Com es podria aconseguir ?
Opció 1: prohibint als camions el pas per la N II.
Opció 2: fer moltes rotondes a la N II, això enviaria els camions per l’autopista.
Opció 3: fer-los’hi el peatge gratis a l’AP 7. Ah no ! Abertis no ho podria soportar !
La millor opció fora aquesta darrera junt amb l’Eurovinyeta. Els camions haurien de pagar tant si van per una banda com per l’altra i escollirien l’AP 7.
O no ?
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
6 Euros al mes ? no 7,20
Des que vaig fer els seixanta anys, la meva doctora de capçalera m’ha anat enviant sistemàticament a un i altre especialista: l’oftalmòleg, l’uròleg, el neumòleg, etc. Cada un d’aquests professionals ha trobat que millor fora que prengués un medicament o altre per contrarrestar aquesta o aquella malfunció. Gotes pels ulls, píndoles per la pròstata, pulveritzacions per als bronquis. Tota una panòplia de guariments per uns mals que no estic gaire segur de tenir.
Des que vaig prendre el nou estatus de jubilat, he gaudit del plaer d’anar a la farmàcia un cop per mes, fer petar la xerrada amb l’amabla farmacèutica i anar-me’n cap a casa amb una bosa de regal i a dins els remeis que m’han d’aguantar en bona forma, de mes en mes, uns quants anys més. Els remeis, gratuits és clar, tot i que no són de regal doncs els pago amb el 25 % de la meva pensió que es queda Hisenda com a IRPF.
Ara, la Generalitat, vol sucar-hi pa amb aquest euro per medicament. Doncs em declaro objector fiscal. Cada més li duré a la farmacèutica una fotocòpia del meu DNI (per no fer-li gastar tinta a ella) i esperaré les notificacions a la bústia del meu veïnat del Pibitller. Suposo que, un cop notificat el deute amb el recàrreg, ho publicaran al DOGC i després m’embargaran el compte. També ho fa Hisenda. Però em quedarà la satisfacció d’haver donat feina a aquells funcionaris que els mal parlats diuen que “no foten ni cop”.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Des que vaig prendre el nou estatus de jubilat, he gaudit del plaer d’anar a la farmàcia un cop per mes, fer petar la xerrada amb l’amabla farmacèutica i anar-me’n cap a casa amb una bosa de regal i a dins els remeis que m’han d’aguantar en bona forma, de mes en mes, uns quants anys més. Els remeis, gratuits és clar, tot i que no són de regal doncs els pago amb el 25 % de la meva pensió que es queda Hisenda com a IRPF.
Ara, la Generalitat, vol sucar-hi pa amb aquest euro per medicament. Doncs em declaro objector fiscal. Cada més li duré a la farmacèutica una fotocòpia del meu DNI (per no fer-li gastar tinta a ella) i esperaré les notificacions a la bústia del meu veïnat del Pibitller. Suposo que, un cop notificat el deute amb el recàrreg, ho publicaran al DOGC i després m’embargaran el compte. També ho fa Hisenda. Però em quedarà la satisfacció d’haver donat feina a aquells funcionaris que els mal parlats diuen que “no foten ni cop”.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
dimarts, 1 de maig del 2012
Prou peatges
Ahir va ser l’Escola en Català, avui Prou Peatges. Qualsevol motiu pot fer iniciar una campaña de protesta/desobediència civil. Podriem pensar que només es tracta de fum doncs l’impacte polític d’aquestes accions no és gens evident. El millor de tot això és que els pobres mortals, tot i donar-hi suport, ens ho prenem mig en broma. Sabem sobradament que tot això no farà canviar el rumb dels qui duen la canya (anava a dir dels qui governen però no sembla que ningú en el nostre govern tingui clar quina ha de ser la servada).
A mi em sembla que aquests actes d’afirmació cívica són com els gossos que rosseguen pedres per a esmolar bé les seves dents o els gats que rasquen les potes del sofà amb les seves urpes. Tots dos es preparen per a saltar sobre la seva presa. Així la ciutadania de Catalunya s’està preparant per quan faci falta sortir al carrer, un altre cop, en defensa del nostre dret d’autodeterminació. Segadors esmoleu l’eina !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
A mi em sembla que aquests actes d’afirmació cívica són com els gossos que rosseguen pedres per a esmolar bé les seves dents o els gats que rasquen les potes del sofà amb les seves urpes. Tots dos es preparen per a saltar sobre la seva presa. Així la ciutadania de Catalunya s’està preparant per quan faci falta sortir al carrer, un altre cop, en defensa del nostre dret d’autodeterminació. Segadors esmoleu l’eina !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
dissabte, 21 d’abril del 2012
Dia del Llibre
Era per allà els primers anys 50 del segle XX, que cada 23 d’abril es celebrava “El dia del Libro” a la ciutat de Barcelona (només). A moltes escoles era un dia semi-festiu. Anàvem a l’escola però no feiem classe. Jo feia aleshores el batxillerat elemental (el que ara seria l’ESO) i el professor de geografia i història, literatura i llatí, el Sr. Ferrer, reunia tots els cursos i ens explicava que el 23 d’abril celebràvem la mort d’en Cervantes i d’en Shakespeare (ho he comprovat a la Wikipedia i reconeix aquest fet com al seu origen, des de l’any 1930). Després, ens explicava alguna història de quan ell era un jove militar que servia a la Guinea i, finalment, sortejava unes quantes joguines (res important: un mico donant salts dalt d’un scooter, un pallasso pujant i baixant una escala, etc.) i sortiem al pati a jugar la resta del matí.
En sortir de l’escola, la mare ens duia a la meva germana, la Blanca, i a mi a passejar per la Rambla, a comprar algun llibre i a menjar un frankfurt (ja n’hi havia al Bar Condal, cantonada a Pelài). Els llibres es venien amb un 10% de descompte tan a les parades de la Rambla com a les llibreries de tota la ciutat. De fet, passats els anys, hi anava jo sol a comprar-me el llibre i algun cop ho feia fora del dia del llibre doncs el descompte durava tot el mes d’abril. Encara guardo alguns dels llibres que vaig comprar en aquells temps.
Una de les visites obligades era la Plaça Sant Jaume. Allà, al costat de tres o quatre mossos d’esquadra vestits de gala (però amb espardenyes) que guardaven la Diputació de Barcelona, hi havia tot un garbuix de parades i paradetes venent flors i herbes. Les més populars, les de la temporada, però amb un toc català: espigues de blat grogues i roselles vermelles que combinaven en una mena de senyera vegetal. També s’hi venien roses però no era per res una compra obligada. La Festa del Llibre era eminentment un acte de promoció de la cultura. No era pas l’acte consumista i un xic masclista en què s’ha convertit.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
En sortir de l’escola, la mare ens duia a la meva germana, la Blanca, i a mi a passejar per la Rambla, a comprar algun llibre i a menjar un frankfurt (ja n’hi havia al Bar Condal, cantonada a Pelài). Els llibres es venien amb un 10% de descompte tan a les parades de la Rambla com a les llibreries de tota la ciutat. De fet, passats els anys, hi anava jo sol a comprar-me el llibre i algun cop ho feia fora del dia del llibre doncs el descompte durava tot el mes d’abril. Encara guardo alguns dels llibres que vaig comprar en aquells temps.
Una de les visites obligades era la Plaça Sant Jaume. Allà, al costat de tres o quatre mossos d’esquadra vestits de gala (però amb espardenyes) que guardaven la Diputació de Barcelona, hi havia tot un garbuix de parades i paradetes venent flors i herbes. Les més populars, les de la temporada, però amb un toc català: espigues de blat grogues i roselles vermelles que combinaven en una mena de senyera vegetal. També s’hi venien roses però no era per res una compra obligada. La Festa del Llibre era eminentment un acte de promoció de la cultura. No era pas l’acte consumista i un xic masclista en què s’ha convertit.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
divendres, 20 d’abril del 2012
Realitat o somni
Cada dia, en despertar-me, corro a posar la TV3 o la 3/24 per tal de confirmar que el Govern de la Generalitat o el Parlament de Catalunya no han declarat unilateralment la independència del nostre país. No és perquè ho hagi somniat. Sincerament, és perquè, de veritat, penso que qualsevol dia pot succeïr. No tinc cap confiança de que els nostres polítics puguin enrotllar-se la bufanda al cap, posar-se la barretina o hissar la senyera amb crespó negre de la revolució però de debò penso que en qualsevol moment, els esdeveniments puguin forçar-los a prendre una tal decisió (llibertat o mort, com a la Cuba del Fidel).
L’expresident Pujol ho ha dit a bastament: “quan jo era al govern actuavem com si estiguessim bastint un estat” tot i que sabia de sobra que era l’Estat de la Senyoreta Pepis. Ara ho veiem de forma ben punyent. Els diners que l’Estat transfereix no arriben ni per pagar les nòmines dels mestres, els metges i altres funcionaris. Cal endeutar-se més i més. Si és així, que passa amb les despeses que no són ni educatives ni sanitàries ? Què passa amb el cos de bombers ? els museus ? els teatres nacionals ? Quin pseudo-estat estavem construint ? Amb l’euro dissuassori es podrà pagar tot això ? Què passarà quan (dic “quan” i no dic “si”) el Govern de l’Estat intervingui les finances de la Generalitat ? Dissoldrà el Parlament, també ? o només enviarà els il·lustres diputats de vacances al Brasil ? Quin paper quedarà reservat al President de la Generalitat ? entregar creus de Sant Jordi als interventors estatals? i els honorables Consellers ? hauran d’afrontar un judici per malversació de cabals públics ? i els dignes membres del cos de bombers ? ingressaran a l’UME ? i els agents rurals reprendran el tricorni ? i els mossos més valents aniran a la Legión, a Sant Climent de Sescebes ?.
Aquest panorama no m’agrada gens ni mica i espero que tampoc agradi als senyors diputats i al nostre Molt Honorable President. Per això és que espero que ja tinguin preparat el plà B (o pot-ser C). Ocupar la torre de control del Prat i fer que l’avió que du els senyors interventors se n’en torni cap a Barajas. Incautar temporalment els fons de reserva de Caixa Bank i de Banc Sabadell i obrir la clau de l’Agència Tributària Catalana. I com a primer decret del Govern, anul·lar totes les retallades i els euros i cèntims sanitaris que els jubilats i tots els demés hem de pagar i que, aquests sí, em fan venir malsons.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
L’expresident Pujol ho ha dit a bastament: “quan jo era al govern actuavem com si estiguessim bastint un estat” tot i que sabia de sobra que era l’Estat de la Senyoreta Pepis. Ara ho veiem de forma ben punyent. Els diners que l’Estat transfereix no arriben ni per pagar les nòmines dels mestres, els metges i altres funcionaris. Cal endeutar-se més i més. Si és així, que passa amb les despeses que no són ni educatives ni sanitàries ? Què passa amb el cos de bombers ? els museus ? els teatres nacionals ? Quin pseudo-estat estavem construint ? Amb l’euro dissuassori es podrà pagar tot això ? Què passarà quan (dic “quan” i no dic “si”) el Govern de l’Estat intervingui les finances de la Generalitat ? Dissoldrà el Parlament, també ? o només enviarà els il·lustres diputats de vacances al Brasil ? Quin paper quedarà reservat al President de la Generalitat ? entregar creus de Sant Jordi als interventors estatals? i els honorables Consellers ? hauran d’afrontar un judici per malversació de cabals públics ? i els dignes membres del cos de bombers ? ingressaran a l’UME ? i els agents rurals reprendran el tricorni ? i els mossos més valents aniran a la Legión, a Sant Climent de Sescebes ?.
Aquest panorama no m’agrada gens ni mica i espero que tampoc agradi als senyors diputats i al nostre Molt Honorable President. Per això és que espero que ja tinguin preparat el plà B (o pot-ser C). Ocupar la torre de control del Prat i fer que l’avió que du els senyors interventors se n’en torni cap a Barajas. Incautar temporalment els fons de reserva de Caixa Bank i de Banc Sabadell i obrir la clau de l’Agència Tributària Catalana. I com a primer decret del Govern, anul·lar totes les retallades i els euros i cèntims sanitaris que els jubilats i tots els demés hem de pagar i que, aquests sí, em fan venir malsons.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
divendres, 27 de gener del 2012
L'Assamblea Nacional Catalana
Ahir al vespre, a la sala d’actes de Can Trinxeria es va crear a Maçanet de la Selva l’assemblea local de l’Assemblea Nacional Catalana.
Segons que diu a la seva pròpia web, els objectius de l’ANC son, entre altres,
1. la conscienciació i la mobilització de la majoria de la població de Catalunya per tal que es puguin aconseguir, de forma pacífica i democràtica,
2. la recuperació de la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social;
3. l’accés a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees;
4. la formació d’una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.
5. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.
L’ANC es defineix com un moviment basat en la democràcia de base i la unitat d’acció, i constituït per assemblees territorials i sectorials. La participació en qualsevol dels òrgans de l’ANC serà sempre a títol personal. Qualsevol organització podrà mostrar el seu suport a l’ANC manifestant explícitament que comparteix els punts d’aquesta declaració fundacional.
Els hi desitjem un futur exitós.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Segons que diu a la seva pròpia web, els objectius de l’ANC son, entre altres,
1. la conscienciació i la mobilització de la majoria de la població de Catalunya per tal que es puguin aconseguir, de forma pacífica i democràtica,
2. la recuperació de la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social;
3. l’accés a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees;
4. la formació d’una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.
5. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.
L’ANC es defineix com un moviment basat en la democràcia de base i la unitat d’acció, i constituït per assemblees territorials i sectorials. La participació en qualsevol dels òrgans de l’ANC serà sempre a títol personal. Qualsevol organització podrà mostrar el seu suport a l’ANC manifestant explícitament que comparteix els punts d’aquesta declaració fundacional.
Els hi desitjem un futur exitós.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
dissabte, 14 de gener del 2012
Catàstrofe a l'Illa del Giglio
Ah, però, un vaixell és una estructura molt fràgil encara que sigui feta amb l’acer de més bona qualitat. El Costa Concordia no és pas el primer gran vaixell que dona la volta o, si més no, que cau sobre un costat (us imagineu intentar sortir per un costat d’una sala de 400 o 500 m2 o de la capella de la foto aquí sota. L’altura a superar és la dimensió horitzontal de la sala. No hi ha forma humana de sortir-se'n sense ajuda. Però en aquells moments a la fosca, el pànic no permet donar ajuda ni rebre-la. No penseu pas que els tripulants estan preparats. És una situació dantesca. No com el Titànic que es va anar enfonsant com Deu mana, de mica en mica, sempre guardant la compostura. Com a bons britànics. No, el Costa Concordia ha capbussat per un costat i això canvia totes les coses.
Quan un cotxe s'estimba, son quatre morts. Quan un avió s’estavella són cent cinquanta. Quan un vaixell de creuer s’enfonsa poden ser-ne quatre mil. Tants com els soldats americans morts a l'Irak en deu anys de guerra. I tot depèn d’una petita errada humana...
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
divendres, 23 de desembre del 2011
La Declaració unilateral d’independència
Fa aproximadament 370 anys, Catalunya va fer la seva primera declaració unilateral d’independència respecte de l’Estat Espanyol. Tot sembla que va començar degut al malestar que hi havia a Catalunya per la pressió en impostos i en homes que van generar les guerres europèes del Govern de sa Majestat el Rei. Es tractava d’una llarga guerra mantinguda entre la monarquia espanyola i la francesa per causa de diversos territoris respecte dels quals els Reis d’Espanya havien anat acumulant drets per via , sobre tot, de pactes de família i que França tenia per una amenaça a la seva integritat. Estem parlant de territoris, tots ells avui independents, com els Països Baixos, Luxemburg, Monaco i altres, tots ells fronterers amb els del regne de França, aleshores regnat per Lluís XIIIe i governat per l’omnipotent Cardenal Richelieu.
Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar, III Conde-Duque de Olivares
Les guerres entre França i Espanya (1618 – 1648) anomenades la Guerra dels Trenta Anys es van desenvolupar, en part, a Catalunya i en terres properes del nord. Tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals actuant, en determinats moments, com un exèrcit d'ocupació. Per altra banda, es produï una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per a sufragar aquestes guerres.
El comte-duc d'Olivares, primer ministre, de Felip IV de Castella i III d'Aragó, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.
El Molt Honorable Sr. Pau Claris i Casademunt
El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular. Al voltant del 1639, el malestar dels pagesos i l'actitud de recel polític de les autoritats va fer que s'anés configurant la doctrina política de l'aixecament i la revolta. Tot i que la gran aristocràcia catalana i la cada vegada més important burgesia urbana tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.
El mateix any, la caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. El rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.
Els Segadors
Tot i que la data d'inici dels contactes amb França, que acabarien amb la formació d'una aliança catalano-francesa enfrontada a la Corona espanyola i que donaria lloc a la denominada Guerra dels Segadors o Guerra de separació de Catalunya, continua sent motiu de controvèrsia entre els historiadors, sembla que podrien haver començat ja el mes de maig del 1640. Pau Claris havia convocat les corts generals el 10 de setembre de 1640, però paral·lelament i sense consultar a les ciutats, hauria començat els contactes amb els francesos.
El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà[2] i Francesc de Vilaplana[2], nebot de Claris, van signar un primer Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIIIe de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l'ofensiva castellana manada pel Comte-Duc d'Olivares que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Hom creu que davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar, a contra-cor, les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la Monarquia Hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
L'assumpció personal del poder per Claris des del setembre del 1640, sembla ésser total. Convocà la Junta General de Braços, que s'erigí en la institució rectora de la nova situació, va fer oficials els compromisos amb França i la secessió i va emetre deute públic per finançar les despeses militars. El 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Du Plessis Besançon i, uns dies després, se signava el primer pacte de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat.
El 24 de novembre entrava a Catalunya, pel sud, l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. El 23 de desembre, Pau Claris alçà el sometent i comença la guerra contra Felip IV de Castella. L'avanç victoriós de les tropes castellanes per Tortosa, Cambrils, Tarragona i Martorell féu que la Junta de Braços i el Consell de Cent cedissin a les pressions franceses i el 16 de gener els Braços i el 17 el Consell, acceptessin la proposta de constituir Catalunya en república sota la protecció de França.
Però de nou la pressió dels castellans que s'apropaven a Barcelona i les pretensions franceses portaren a Claris a haver de liquidar el projecte republicà i a haver de fer proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la batalla de Montjuïc, que derrotà estrepitosament les forces castellanes i deturà l'atac a Barcelona el 26 de gener del 1641.
Quin mal precedent !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Les guerres entre França i Espanya (1618 – 1648) anomenades la Guerra dels Trenta Anys es van desenvolupar, en part, a Catalunya i en terres properes del nord. Tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals actuant, en determinats moments, com un exèrcit d'ocupació. Per altra banda, es produï una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per a sufragar aquestes guerres.
El comte-duc d'Olivares, primer ministre, de Felip IV de Castella i III d'Aragó, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.
El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular. Al voltant del 1639, el malestar dels pagesos i l'actitud de recel polític de les autoritats va fer que s'anés configurant la doctrina política de l'aixecament i la revolta. Tot i que la gran aristocràcia catalana i la cada vegada més important burgesia urbana tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.
El mateix any, la caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. El rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.
Tot i que la data d'inici dels contactes amb França, que acabarien amb la formació d'una aliança catalano-francesa enfrontada a la Corona espanyola i que donaria lloc a la denominada Guerra dels Segadors o Guerra de separació de Catalunya, continua sent motiu de controvèrsia entre els historiadors, sembla que podrien haver començat ja el mes de maig del 1640. Pau Claris havia convocat les corts generals el 10 de setembre de 1640, però paral·lelament i sense consultar a les ciutats, hauria començat els contactes amb els francesos.
El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà[2] i Francesc de Vilaplana[2], nebot de Claris, van signar un primer Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIIIe de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l'ofensiva castellana manada pel Comte-Duc d'Olivares que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Hom creu que davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar, a contra-cor, les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la Monarquia Hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
L'assumpció personal del poder per Claris des del setembre del 1640, sembla ésser total. Convocà la Junta General de Braços, que s'erigí en la institució rectora de la nova situació, va fer oficials els compromisos amb França i la secessió i va emetre deute públic per finançar les despeses militars. El 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Du Plessis Besançon i, uns dies després, se signava el primer pacte de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat.
El 24 de novembre entrava a Catalunya, pel sud, l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. El 23 de desembre, Pau Claris alçà el sometent i comença la guerra contra Felip IV de Castella. L'avanç victoriós de les tropes castellanes per Tortosa, Cambrils, Tarragona i Martorell féu que la Junta de Braços i el Consell de Cent cedissin a les pressions franceses i el 16 de gener els Braços i el 17 el Consell, acceptessin la proposta de constituir Catalunya en república sota la protecció de França.
Però de nou la pressió dels castellans que s'apropaven a Barcelona i les pretensions franceses portaren a Claris a haver de liquidar el projecte republicà i a haver de fer proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la batalla de Montjuïc, que derrotà estrepitosament les forces castellanes i deturà l'atac a Barcelona el 26 de gener del 1641.
Quin mal precedent !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
diumenge, 18 de desembre del 2011
La Transició a la Independència
Més informació a la web: Notícies
El Centre d’Estudis Sobiranistes i Solidaritat Catalana per la Independència van organitzar el passat dissabte 17 de desembre sota el lema La Transició a la Independència una Convenció Nacional en la que van participar diversos professionals de l’economia i juristes al costat dels diputats de SI.
La Convenció va ser organitzada amb una àmplia campanya publicitària entre els adherits i simpatitzants de SI per la via del correu electrònic i altres mitjans digitals. Per a participar-hi calia anunciar-se per mitjà d’una pàgina web especialment habilitada però, al moment de la reunió, qui va voler hi va entrar doncs no es demanava cap mena d’habilitació. La reunió va tenir lloc a l’Àula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB. Com que hi havien més de 800 participants, es va haver d’habilitar una altra àula ón es passava per vídeo el que succeïa a la sala principal.
L’acte es va organitzar com un simposi de caire acadèmic amb tres moderadors i dos oradors per a cada un dels trams que tractaven dels àmbits: Jurídic, Econòmic i Polític que va ser també la Cloenda. Moderadors: Alfons López Tena, Uriel Bertran i Antoni Strubell.
En l’àmbit jurídic s’esperava la participació de Jon Iñárritu que es va excusar per raons del seu càrrec de diputat al Congrés. Després de la benvinguda a cura del Director del CES, Maiol Sanaüja, va intervenir, en lloc de Iñárritu, el moderador Alfons López Tena que va explicar les condicions jurídiques per a arribar a la independència. Es basà en el dret comparat. Més de 150 estats han adquirit la seva independència des del final de la II Guerra Mundial i més de 20 ho han fet en els darrers anys, molts d’ells a Europa, després del desgavell de la URSS i de la República Federal Iugoslava. També en Héctor López Bofill va fer una anàlisi comparativa entre la capacitat per a l’autogovern de determinades comunitats europèes com Escòcia, Flandes, etc. amb especial èmfasi en la pertinença d’aquests territoris a la UE. Va quedar clar, però, que si bé l’estada de Catalunya a l’UE hauria de ser pràcticament automàtica (faria falta unanimitat dels 27 per fer-la fora), tampoc no seria possible entrar com a membre de ple dret per mor del veto espanyol, fet que podria allargar-se uns quants anys.
En l’àmbit econòmic, tal vegada el més interessant, dos professionals van intervenir-hi amb els temes Els pressupostos de l’Estat propi i L’Associacionisme empresarial y professional en una Catalunya independent. En el primer cas, l’anàlisi d'en Jaume Argerich va versar sobre quin efecte tindria la independència sobre la supervivència financera i econòmica de Catalunya en un mon afectat per la crisi de l’Euro i del deute sobirà. En el supòsit que la independència fos un trencament (sense negociació amb l’Estat Espanyol resultant) i tenint en compte les despeses inherents a l’establiment de l’Estat català, resultaria un estat sense dèficit fiscal i amb un deute sobirà molt inferior al de la majoria per no dir tots els estats europeus. És a dir, Catalunya esdevindria un dels estats més solvents del món occidental. En cas que es produïs una negociació, hi ha molts elements patrimonials i d’altres tipus que permetrien sortir-se’n encara millor.
Pel que fa a l’associacionisme, l’estudi presentat per en Albert Gendrau va posar en evidència els nombrosos avantatges que tindria per a les empreses i els professionals catalans no haver de passar per les associacions de nivell estatal. La major homogeneitat en la representació catalana en front de l’espanyola fa que els interessos dels membres quedarien força garantits (cas de l’agricultura, per exemple). També l’accés als ajuts europeus que, d’entrada podrien tenir una certa dificultat pel veto espanyol, acabaria sent molt més efectiu del que és en l’actualitat.
En el tercer àmbit, Jordi Muñoz va fer una anàlisi de les característiques sociològiques dels qui donen suport a la independència en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Després de posar en evidència que, aproximadament, un 43% dels catalans (espanyols residents als municipis de Catalunya) diuen que Si en front del 24% que diuen No, amb un nombre aproximat de 40 % que no diuen res (això fa una acceptació teòrica del 60% del Si en un referèndum amb una participació del 60%.
Això no obstant, en Jordi Muñoz va alertar de que no és el mateix una enquesta que la realitat doncs els elements que constitueixen el context en el cas real d’un referèndum, poden modificar fortament en un sentit o l’altre el resultat de la resposta ciutadana. Més interessant va ser l’anàlisi sociològica (perfil) dels que escullen una o altra opció. Curiosament, la llengua parlada al sí de les llars dels enquestats no hi juga un paper important però si que l’hi juga l’origen de les persones, nascuts a Catalunya en primera o segona generació (o més) a diferència dels nascuts a altres indrets d’Espanya o a l’estranger. Però el factor que més fortament s’associa a la resposta és el mitjà (televisió) del que reb habitualment la informació: TVC o altres d’àmbit estatal.
Ja gaire bé com a cloenda, la Núria Cadenes va fer una intervenció molt en l’estil espiritós que li és propi (en Toni Strubell la va titllar de la Passionària catalana) denunciant l’ambigüitat de CiU pel que fa als mots i als conceptes relacionats amb el fet nacional català. Va arribar a dir: fins que CiU o un altre partit que la substitueixi en la majoria parlamentària no accepti el fet de la independència de Catalunya en el seu programa electoral per a les elecciones al Parlament (tant de bò fos a les de l’any 2014) no ens en sortirem.
Quina millor cloenda !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
El Centre d’Estudis Sobiranistes i Solidaritat Catalana per la Independència van organitzar el passat dissabte 17 de desembre sota el lema La Transició a la Independència una Convenció Nacional en la que van participar diversos professionals de l’economia i juristes al costat dels diputats de SI.
La Convenció va ser organitzada amb una àmplia campanya publicitària entre els adherits i simpatitzants de SI per la via del correu electrònic i altres mitjans digitals. Per a participar-hi calia anunciar-se per mitjà d’una pàgina web especialment habilitada però, al moment de la reunió, qui va voler hi va entrar doncs no es demanava cap mena d’habilitació. La reunió va tenir lloc a l’Àula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB. Com que hi havien més de 800 participants, es va haver d’habilitar una altra àula ón es passava per vídeo el que succeïa a la sala principal.
L’acte es va organitzar com un simposi de caire acadèmic amb tres moderadors i dos oradors per a cada un dels trams que tractaven dels àmbits: Jurídic, Econòmic i Polític que va ser també la Cloenda. Moderadors: Alfons López Tena, Uriel Bertran i Antoni Strubell.
En l’àmbit jurídic s’esperava la participació de Jon Iñárritu que es va excusar per raons del seu càrrec de diputat al Congrés. Després de la benvinguda a cura del Director del CES, Maiol Sanaüja, va intervenir, en lloc de Iñárritu, el moderador Alfons López Tena que va explicar les condicions jurídiques per a arribar a la independència. Es basà en el dret comparat. Més de 150 estats han adquirit la seva independència des del final de la II Guerra Mundial i més de 20 ho han fet en els darrers anys, molts d’ells a Europa, després del desgavell de la URSS i de la República Federal Iugoslava. També en Héctor López Bofill va fer una anàlisi comparativa entre la capacitat per a l’autogovern de determinades comunitats europèes com Escòcia, Flandes, etc. amb especial èmfasi en la pertinença d’aquests territoris a la UE. Va quedar clar, però, que si bé l’estada de Catalunya a l’UE hauria de ser pràcticament automàtica (faria falta unanimitat dels 27 per fer-la fora), tampoc no seria possible entrar com a membre de ple dret per mor del veto espanyol, fet que podria allargar-se uns quants anys.
En l’àmbit econòmic, tal vegada el més interessant, dos professionals van intervenir-hi amb els temes Els pressupostos de l’Estat propi i L’Associacionisme empresarial y professional en una Catalunya independent. En el primer cas, l’anàlisi d'en Jaume Argerich va versar sobre quin efecte tindria la independència sobre la supervivència financera i econòmica de Catalunya en un mon afectat per la crisi de l’Euro i del deute sobirà. En el supòsit que la independència fos un trencament (sense negociació amb l’Estat Espanyol resultant) i tenint en compte les despeses inherents a l’establiment de l’Estat català, resultaria un estat sense dèficit fiscal i amb un deute sobirà molt inferior al de la majoria per no dir tots els estats europeus. És a dir, Catalunya esdevindria un dels estats més solvents del món occidental. En cas que es produïs una negociació, hi ha molts elements patrimonials i d’altres tipus que permetrien sortir-se’n encara millor.
Pel que fa a l’associacionisme, l’estudi presentat per en Albert Gendrau va posar en evidència els nombrosos avantatges que tindria per a les empreses i els professionals catalans no haver de passar per les associacions de nivell estatal. La major homogeneitat en la representació catalana en front de l’espanyola fa que els interessos dels membres quedarien força garantits (cas de l’agricultura, per exemple). També l’accés als ajuts europeus que, d’entrada podrien tenir una certa dificultat pel veto espanyol, acabaria sent molt més efectiu del que és en l’actualitat.
En el tercer àmbit, Jordi Muñoz va fer una anàlisi de les característiques sociològiques dels qui donen suport a la independència en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Després de posar en evidència que, aproximadament, un 43% dels catalans (espanyols residents als municipis de Catalunya) diuen que Si en front del 24% que diuen No, amb un nombre aproximat de 40 % que no diuen res (això fa una acceptació teòrica del 60% del Si en un referèndum amb una participació del 60%.
Això no obstant, en Jordi Muñoz va alertar de que no és el mateix una enquesta que la realitat doncs els elements que constitueixen el context en el cas real d’un referèndum, poden modificar fortament en un sentit o l’altre el resultat de la resposta ciutadana. Més interessant va ser l’anàlisi sociològica (perfil) dels que escullen una o altra opció. Curiosament, la llengua parlada al sí de les llars dels enquestats no hi juga un paper important però si que l’hi juga l’origen de les persones, nascuts a Catalunya en primera o segona generació (o més) a diferència dels nascuts a altres indrets d’Espanya o a l’estranger. Però el factor que més fortament s’associa a la resposta és el mitjà (televisió) del que reb habitualment la informació: TVC o altres d’àmbit estatal.
Ja gaire bé com a cloenda, la Núria Cadenes va fer una intervenció molt en l’estil espiritós que li és propi (en Toni Strubell la va titllar de la Passionària catalana) denunciant l’ambigüitat de CiU pel que fa als mots i als conceptes relacionats amb el fet nacional català. Va arribar a dir: fins que CiU o un altre partit que la substitueixi en la majoria parlamentària no accepti el fet de la independència de Catalunya en el seu programa electoral per a les elecciones al Parlament (tant de bò fos a les de l’any 2014) no ens en sortirem.
Quina millor cloenda !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Subscriure's a:
Missatges (Atom)