dimarts, 27 de novembre del 2007

Maçanet, cruïlla d'Europa

Aquest article va ser publicat a la Revista TORRENTERES, Nº 2, Octubre 2005

Sempre hem sentit a dir que el progrés va de la ma del desenvolupament de les vies de comunicació. Recordo aquella imatge dels llibres de lectura, a l’escola primària de fa més de cinquanta anys, en la qual es veia una carretera, un tren, un avió, la mar amb un port i vaixells que, fins i tot, entraven terra en dins per rius o canals navegables creuats per ponts metàl·lics altíssims. Allò era el paradigma del progrés.

Quan viatges molt, et sents obligat a modificar aquest concepte. Tot i que aquestes vies de comunicació (ara anomenades infrastructures) apareixen arreu com una cosa natural, com si sempre hi haguessin estat, quan hi penses una mica te n’adones dels sacrificis que, sens dubta, han costat als pobles pels quals passen. I estem parlant tant en termes de liquidació de sistemes naturals (conreus, boscos, turons, torrents, prats, aiguamolls, etc.) com d’enderrocament de cases centenàries que acaba amb nissagues familiars.

En els temps passats, les vies de comunicació havien estat sempre establertes en raó de la seva comoditat per a les persones i animals que les recorrien. No calia que fossin molt amples. Les persones que anaven caminant es creuaven i de ben segur que es saludaven amb un Deu vos guardi .

Avui en dia, les vies de comunicació estan calibrades en funció del tràfec que han de suportar i quan es troben molt congestionades, s’amplia el nombre de carrils i, endavant. Es clar que, de vegades, això no es gens fàcil i, en lloc d’ampliar-la seguint el mateix camí, se’n fa una de nova, optimitzant (terme economicista) el traçat de manera que tingui menys pendents, menys corbes, menys llargada, etc. Tot per aconseguir un trànsit mes fluid i segur o be més nombrós.

La meva professió em fa viatjar sovint per bona part d’Europa. Fa una certa alegria i, fins i tot, orgull (per què no dir-ho) quan veus un camió que, en el guardapols de les rodes del darrera hi du, escrit amb grans lletres, el rètol Maçanet de la Selva, junt amb el nom d’una empresa establerta des de fa temps en aquest municipi. O be quan veus un altra camió, de color psicodèlic, carregat de tractors o de petits tricicles, i reconeixes que prové d’una base logística (com ara se’n diu) establerta en un terreny del municipi.

Però no es tracta, tant sols, de que la gent o els productes de Maçanet viatgin per tot arreu. Maçanet de la Selva es troba en una veritable cruïlla d’Europa. És un indret molt especial pel qual hi passen moltes vies de comunicació:

· La N- II Carretera Nacional de Madrid a França por la Jonquera, que aviat es convertirà en la A-2, ”Autovia del Nordeste”.

La via fèrria de Barcelona a Cerbera.

L’Autopista AP-7 anomenada Autopista del Mediterráneo amb una sortida al terme de Maçanet, molt important doncs empalma amb una altra carretera important, avui anomenada C-35, que condueix a la Costa Brava central, i que aviat es convertirà en Autovia.

La ruta d’aproximació a l’Aeroport de Vilobí-Girona també passa per Maçanet. Tot i que la pista d’aterratge d’aquest aeroport es troba uns quants quilòmetres al nord de Maçanet, la seva prolongació passa pel bell mig de la Vila i, quan el vent dominant es de tramuntana, els avions, que sempre aterren i s’enlairen amb el vent en contra, passen a poca altura amb una fressa ensordidora.

Altres infrastructures que també hi passen i que ni tant sols en som conscients son les conduccions de gas natural i les d’hidrocarburs. També hi passen les línies de fibra òptica que ens permeten d’estar connectats a l’internet i algunes línies d’alta tensió.

Per altra banda, ja s’acosta el moment de posar en funcionament la línia del tren de gran velocitat (TGV/AVE) i, segons que diuen alguns, pot ser també l’autovia C-35, convertida en ramal del quart cinturó de Barcelona, podria passar per aquí si, finalment, n’aproven el seu traçat.

Fins i tot, Maçanet podria arribar a tenir port de mar si els grans forats que les sorreres han deixat a la Tordera s’estenguessin una mica més cap a Blanes. Amb una tempesta mitjana ja es podria fer que la mar entrés fins a Breda o Sant Celoni i la sortida a la mar de Maçanet quedaria assegurada.

El Camí Ral

Durant molts anys, l’única via de comunicació de caràcter europeu que teníem al país era l’anomenat Camí Ral, avui representat parcialment par la N-II i la carretera d’Hostalric a Caldes passant per Les Mallorquines. La Via Augusta del temps dels romans, quan la província Tarraconensis s’estenia per la major part de la Península Ibèrica, ja seguia en bona part el traçat del Camí Ral. Segons que diuen els historiadors, aquesta via no tenia com a funció les comunicacions entre pobles o ciutats veïnes. De fet, no passava per gaire bé cap de les viles i parròquies de la comarca. Era una veritable via europea.

Aquesta artèria tenia força mala fama i la gent dels pobles i terres del seu recorregut no s’hi atansaven si no eren forçats per les circumstàncies (guerres, lleves o per donar socors als viatgers en dificultats). Diuen que alguns veïns dels indrets pels quals passava treien les lloses dels guals que permetien de travessar les rieres i rierols quan hi havia força aigua. Després ells mateixos guanyaven uns diners ajudant amb les seves bèsties als viatgers a sortir-ne.

El traçat del Camí Ral era, de fet, la ruta més planera que, sortint de Barcelona, pujava per la vall del Besòs, el Mogent i el Congost per La Roca, Montmeló, Granollers, Cardedeu, Llinars i, saltant el pas de Sa Nata, passava per Villalba Sasserres (abans conegut com a Trentapasses) i emprava la vall de la Tordera des de Sant Celoni fins a Hostalric. Després passava pel congost que forma la Riera de Santa Coloma entre els termes municipals de Maçanet per una banda i Riudarenes i Massanes per l’altra, i s’endinsava vorejant els estanys de Sils cap a Les Mallorquines. Des d’allà, vorejant la Riera de la Vallcanera s’arribava a Caldes i a Girona.

Encara avui se’n pot seguir el traçat pels nombrosos hostals que han quedat tot al llarg del recorregut: Hostal de Gualba, Hostal Nou, Hostal de la Figa, Hostal de la Rupit, Hostal de les Mallorquines, Hostal de la Belladona, Hostal de la Thiona, Hostal Nou, Hostal de la Ceba, Hostal de l’Avellaneda, etc.

Al seu pas pel terme de Maçanet, el Camí Ral no tocava pas la Vila. De fet, per a arribar-hi, calia travessar la Riera de Santa Coloma, cosa no sempre possible doncs no hi havia cap pont que ho permetés en temps de pluges i encara menys quan els estanys estaven a vessar. Segons els historiadors, aquesta part era la més perillosa de tot el traçat per raó del bosc espès que vorejava la ruta i que servia d’amagatall als lladres i bandolers, entre els quals es pot recordar el mític Joan Sala i Ferrer més conegut amb el sobrenom de “Serrallonga”.

La variant de Marina del Camí Ral se separava, venint de Girona, a la Creu de la Mà, en el terme municipal de Caldes de Malavella i, seguint aproximadament el traçat de l’actual N-II passava el Pont dels Lladres, l’Hostal de la Granota i, ja al terme de Maçanet, per davant de la Torre Cartellà, Can Bruno, Ca l’Amargant i Cal Coix. En passar la serralada de Montbarbat, precisament prop d’on s’hi troba la Creu del Rabaixí, lloc de referència per als viatgers, el camí baixava cap a Vall de Maria per transcórrer a la vora de la riera que porta aquest nom fins a on ara hi ha la central elèctrica, prop de la cruïlla de la N-II amb la carretera d’Hostalric a Blanes (Can Bartolí).

La Carretera Nacional

Es aquesta una de les sis grans carreteres que, sortint de la Puerta del Sol, a Madrid, arriben als llocs mes remots de la geografia peninsular. Al primer quart del segle XX, el Govern del General Primo de Rivera va fer modernitzar la xarxa radial de carreteres anomenada Circuito Nacional de Firmes Especiales (CNFE) que avui duen la nomenclatura de “N-I a N-VI” . De ben segur la N-IIa coincidia amb la carretera d’Hostalric a Maçanet, avui la C-35, també construïda en aquells temps. Es la única que passa per la Vila però té tantes corbes, que mai no ha estat una carretera principal ni ho serà com no facin un túnel per sota dels turons. Fa tant sols una cinquantena d’anys encara es podien veure a la zona de Sant Celoni les fites que deien CNFE – N-IIa.

La N-II, hereva del Camí Ral, ha estat sempre la ruta principal de comunicació entre terres d’aquesta part dels Pirineus amb les de més enllà. El Coll del Portús, que creua les Alberes, facilitava en altres temps la comunicació entre les comarques del Principat i les del Nord i separa avui les terres franceses de les espanyoles. Sempre s’ha pogut franquejar còmodament tot i que, de vegades, la frontera entre ambdós Estats hagi estat tancada. Que jo recordi, entre l’any 1939 i el 1950, per exemple, va estar més temps tancada que no pas oberta. Ni les mercaderies ni les persones la podien creuar. Fins i tot el correu entre ambdós estats no circulava i s’havia d’enviar via Algèria, per exemple.

L’Autopista

L’AP-7 que passa gaire bé a tocar de la Vila de Maçanet es una via de peatge, construïda atenent a les demandes, per una banda, dels exportadors de taronja i altres productes agrícoles del País Valencià i, per altra, dels hotelers i altres operadors de turisme catalans i valencians. En construir-se l’Autopista, a finals dels anys 1960, el seu traçat gairebé el van fer passar per damunt de la Vila.

A la sortida de Maçanet s’hi va construir un intercanviador i àrea de peatge, amb entrada i sortida de vehicles especialment dissenyat per facilitar l’accés a la Costa Brava central. En aquell moment no es va fer una connexió adequada amb la única carretera que passa per la Vila, la C-35, i encara avui en patim les conseqüències. Per arribar a Maçanet des de la N-II, tant si es ve del nord com del sud, cal travessar els tres carrils de la C-35 i emprar el subterrani que passa per sota de la sortida del peatge.

Per altra banda, per sortir de la Vila, hom es troba amb els vehicles que surten de l’AP-7 i que venen tant per la banda esquerra com per la banda dreta fent també força incert el camí cap a Vidreres o la N-II. També els veïns de la urbanització del Molí i de totes les cases de pagès del veïnat de Pujol, ho tenen força difícil per arribar a la Vila amb el pont que serpenteja per sota l’AP-7. Fins i tot, la riera Torderola troba en aquest indret dificultats per seguir el seu curs.

La via fèrria

Aquesta línia que va ser fruit dels esforços d’un nombre d’empresaris i polítics catalans i espanyols que volien projectar l’economia del país mes enllà de les seves fronteres també passa pel terme municipal de Maçanet. Després de que dues empreses diferents haguessin construït les línies que des de Barcelona anaven a Mataró i a Granollers respectivament, van haver de cedir davant les exigències del Govern a finals del segle XIX, i pactar l’encontre, que es faria l’any 1861, a l’Empalme, nom que sempre s’havia donat a l’estació avui anomenada Maçanet-Massanes.

Quan es va construir aquesta línia, es van tenir més en compte els condicionaments físics del terreny pel que passaven les vies que no pas els interessos de les viles i pobles situats al llarg del seu recorregut. Tampoc es va fer en unir l’Empalme amb Girona i poc després amb Figueres i França, objectiu final d’aquell projecte.

La carretera que va de Maçanet a l’estació del tren, part de l’actual C-35, va ser construïda cap als anys vint del segle passat, molt després de que l’estació entrés en funcionament. Així doncs, la línia fèrria que passa pel terme municipal de Maçanet pràcticament no ens va servir per a res tret d’alguna explotació forestal que treia els productes del veïnat de Martorell.

Les noves Infrastructures

Ara s’està construint pel terme de Maçanet una altra via, la del tren de gran velocitat (TGV/AVE). Com en el cas de la primera línia, han estat els enginyers els qui han determinat el seu traçat, sense tenir en compte els interessos dels municipis que travessa. En molts indrets del municipi de Maçanet, sobre tot en la seva vessant mes occidental, s’hi pot veure l’enorme cicatriu que generen les grans màquines vingudes de fora que treuen gresa d’una banda i la duent cap a una altra. Res a veure amb aquells homes de Maçanet que hi van deixar la pell a la fi del segle XIX.

Tota la llargada de la via en aquest terme municipal es a cel obert, tret d’un petit túnel que, suposadament, han deixat pel pas dels animals salvatges (el que se’n diu un corredor ecològic) i que hauria, a mes a mes, de permetre el pas de les persones i els vehicles cap a l’indret anomenat Font de les Closes malmesa sense que ningú mogués un sol dit.

Ara mateix, el projecte de desdoblament de la N-II (Autovía del Nordeste) que ja s’està duent a terme entre Riudellots de la Selva i Sils i que, en els pressupostos del 2006, te una partida d’un milió d’Euros per al tram Sils - Maçanet, tallarà el nostre terme municipal en dues parts. Una de les quals, el veïnat del Pibitller i la urbanització dels Pantans de Montbarbat, quedaran sense accés per als qui vulguin anar-hi des de la Vila (o des de Girona) a no ser que emprin un camí rural sinuós i molt perillós que connecta aquests veïnats amb la C-63 de Vidreres a Lloret, per l’indret anomenat Terra Fortuna.

Això sí, els llargs vials de serveis entre Can Claret, a Sils, i la Torderola, a Maçanet, seran llocs privilegiats per a l’establiment d’àrees de servei (benzineres, hotels), parcs industrials (magatzems sobre tot) o centres comercials. Hi ha llocs en els quals la Autovía del Nordeste tindrà fins a deu carrils.

I, segons que diuen els mal pensats, encara falta de decidir com serà l’anomenat Quart Cinturó o B-40, una altra autovia que te que vorejar la zona metropolitana de Barcelona especialment per al transport que ve d’Europa i segueix el seu camí cap al sud i cap a ponent. Un nou vial del que encara no s’ha definit el projecte però, veient tot com ha anat, Maçanet té tots els números amb l’anomenat “desdoblament de la C35”.

Conclusió

No hi ha cap dubte que la situació geogràfica de Maçanet es força avantatjosa. En el congost format per la serralada del Montseny i les Guilleries per una banda i, per l’altra, les serralades costaneres amb una sèrie de turons no gaire alts però de pendents importants només travessats per la Riera de Santa Coloma. El terme municipal de Maçanet es d’extraordinària importància per a les vies de comunicació, tant les convencionals com les noves, que van de sud a nord connectant una bona part de la Península amb la resta d’Europa. Això fa que Maçanet de la Selva pugui ser considerat, sens dubte, com una de les cruïlles d’Europa.

Tot i això podria dir-se que el poble de Maçanet ha estat deixat de banda sistemàticament. Trens que no serveixen als maçanetencs per viatjar, carreteres que divideixen en lloc d’aplegar. Aquests son, sens dubte, alguns dels factors que van dur molts maçanetencs i maçanetenques a marxar cap a altres indrets fins als anys 1970. En aquesta època, el sentit de les migracions va canviar i van començar a arribar forasters buscant feina en els nous centres industrials que van crear-se a redós de l’AP-7, o bé a estiuejar prop de la costa però sense haver de pagar l’alt cost dels habitatges en pobles de marina.

Tot i les grans barreres generades per les infrastructures, Maçanet ha sobreviscut després d’haver sofert canvis importants (millors o pitjors depèn de qui ho digui). Però, amb totes les infrastructures que hi han i les que estan projectades, ¿podrem deixar als nostres nets un Maçanet que valgui la pena?
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva