Catalunya no és Kosovo II

Part II. Catalunya

La història moderna de Catalunya és diferent de la de Kosovo tot i que no gaire ...

Assimilada dins de l’Estat Espanyol després de la Guerra de Successió, en 1714, Catalunya ha estat sempre considerada com una regió més de les 14 en les que es va dividir l’Estat: Aragó, Catalunya, València, Múrcia, Andalusia, Extremadura, Castella la Nova, Castella la Vella, Lleó, Galícia, el País Basc i Navarra a la península, les Illes Balears i les Illes Canàries.

És ben conegut el fet diferencial català que va ser arrabassat pels decrets de Nova Planta entre d’altres instruments jurídics i polítics. Tot i això, es va mantenir la llengua catalana i també el Codi Civil català com elements d’ús normal així com molts altres aspectes quotidians de la cultura catalana. Va ser aquest fet diferencial, arrelat en les classes populars i assumit per les classes dirigents, que en diverses ocasions va dur Catalunya a reclamar una certa autonomía administrativa i política al llarg dels segles XVIII i XIX.

Però no va ser fins al 14 d'abril de 1931 que, després de les eleccions municipals a tot l’estat espanyol, el Rei Alfonso XIII va marxar a l’exili i Francesc Macià que havia aconseguit la majoria per a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) partit al qual s’havia integrat Estat Català que ell mateix havia fundat, es va presentar com a candidat a la presidència de la Diputació de Barcelona i, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, just hores abans que Niceto Alcalá-Zamora ho fes des de Madrid, proclamà la "República Catalana dins d'una federació de repúbliques ibèriques" en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930).

El govern provisional català tenia com una de les seves missions principals impulsar la redacció d'un estatut d'autonomia (Estatut de Núria), que va ser sotmès a consulta dels ajuntaments catalans, que s'hi pronunciaren a favor, i del cos electoral de Catalunya, amb un resultat també aclaparador. Catalunya es va definir com a Estat autònom dintre la República Federal Espanyola. Aquesta definició va topar amb la Constitució de la Segona República espanyola, aprovada el 9 de desembre de 1931, que va establir un «Estado integral compatible con la autonomía de municipios y regiones».

Això va fer que l'Estatut de Núria hagués de ser reformat i no fos promulgat fins el 15 de setembre de 1932 sense sotmetre'l de nou al plebiscit dels catalans. Macià va ser President primer del govern provisional de la Generalitat i, a partir del 14 de desembre de 1932, primer President de la Generalitat Reconstituida fins a la seva mort el 1933. Lluís Companys, fundador del Partit Republicà Català també integrat en ERC, va succeir en Macià al capdavant de la Generalitat i, davant la involució conservadora al govern de Madrid creada per les eleccions de novembre de 1933, va haver de fer front a un perìode de dificultats en les relacions Espanya-Catalunya.

L’anul·lació per inconstitucional de la Llei de Contractes de Conreu que havia estat aprovada pel Parlament català amb l’oposició de la Lliga Regionalista i els grans terratinents catalans que varen recórrer al Govern de Madrid, va disparar la rebel·lió del Govern de la Generalitat escenificada en els Fets del 6 d’octubre de 1934.

Aquell fet i el nomenament al Govern d’Alejandro Lerroux a Madrid format per només ministres de la CEDA, considerats antidemocràtics, va alimentar el radicalisme dels sectors més separatistes i autonomistes o federalistes. El President Companys va organitzar en secret un Comitè Revolucionari per preparar una insurrecció armada. El 5 d’octubre, l’Aliança Obrera de Catalunya, en contra d’altres organitzacions sindicals com la CNT i UGT, declara una vaga general i, a les vuit del vespre, el President Companys proclama des del balcó de la Generalitat l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.

El General Batet, Capità General de Catalunya, després de consultar amb Madrid declarà l’estat de guerra. La gent, al carrer, havia construït barricades però des del mateix Govern de la Generalitat no es va mantenir una posició clara, el que va fer que els militars aviat varen controlar la situació. El President i molts consellers i diputats al Parlament van ser detinguts pels militars i duts al vaixell Uruguay que es trobava ancorat al port de Barcelona. Tots ells van ser jutjats i condemnats a 30 anys de presó tot i que van ser amnistiats pel govern elegit en unes noves eleccions generals el 1936 quan la Generalitat va reprendre el seu funcionament normal.

Per poc temps doncs, el 18 de juliol d’aquell mateix any es va produïr el Glorioso Alzamiento Nacional, una rebel·lió dels militars per tota Espanya. A Barcelona, els militants del sindicat CNT, coneixedors del que es preparava, van armar-se i aconseguiren no només aturar les poques tropes que van sortir al carrer sinò també detindre el General Goded vingut des de Mallorca per a dirigir la rebel·lió i els seus oficials que van acabar empresonats al mateix vaixell Uruguay.

El 20 de juliol, els dirigents anarquistes van presentar-se a la Presidència de la Generalitat i van acordar amb el President la creación del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya que es va erigir en una mena de Govern Provisional fins que el 26 de novembre es va constituïr un nou govern amb consellers dels sindicats i partits del Front Popular i que es va anomenar Consejo de la Generalidad.

La revolució primer i després la llarga guerra civil va dur el país a la destrucció tant pel que fa a les infrastructures com a la capacitat d’autogovern. La immigració massiva cap a Catalunya de gent de totes les regions d’Espanya, després de la guerra, també va contribuïr a una pèrdua del sentiment nacional dels catalans que no van poder recuperar les seves institucions fins a l’establiment de la democràcia, a la mort del dictador, amb el nou Estatut d’Autonomia del 1979.

Alguns trets comuns hi ha entre els esdeveniments que van tenir lloc a Catalunya i els que van produïr-se a Kosovo. Però també hi ha algunes grans diferències. Podem dir que les similituds serien:

• Haver assolit una certa autonomia (a Kosovo des del 1946 fins al 1991 i del 1999 al 2008, a Catalunya el 1932, del 1936 al 1939 i a partir del 1978).
• Haver fet una declaració d’independència fallida (a Kosovo el 1991, a Catalunya el 1931 i el 1932).
• Haver patit una guerra civil provocada per la invasió de l’exèrcit (a Kosovo entre el 1991 i el 1999, a Catalunya entre el 1936 i el 1939).

Però les diferències són també importants:

• La població que va propugnar la independència a Kosovo era majoritàriament immigrada de la veína Albània, a Catalunya era autòctona amb reticències de certs grups de població immigrada.
• Les potències van intervenir en la guerra de Kosovo d’una manera determinant per a alliberar-lo però no ho van fer a Catalunya ni durant la Guerra Civil, ni el 1945, en acabar-se la 2ª Guerra Mundial.
• El procés de secessió de Kosovo va ser negociat pels secessionistes i les potències ocupants en l’àmbit de l’ONU i de l’Unió Europea.

Així doncs, una hipotètica declaració de independència per part del Parlament de Catalunya (fins i tot en absència d’alguns diputats) podria ser considerada pel Tribunal Internacional de Justícia de la mateixa manera que la declaració de independència del Parlament de Kosovo. El que no tindria Catalunya és un reconeixement automàtic per part de les grans potències però tal vegada sí pels petits països de la Unió Europea que s’estimen més haver de negociar amb altres estats petits, menys potents econòmicament que ells, que no pas amb grans estats com Alemanya, França, Espanya o Polònia.

Les declaracions fetes recentment per un representant del Departament d’Estat nordamericà de que no es reconexerien altres estats que es puguessin crear, seguint el precedent de Kosovo, no es referien tant a Catalunya com a les minories ètniques repartides per nombrosos països de l’Europa de l’est i de l’Àsia central que podrien desestabilitzar aquelles regions i generar tensions entre Rússia, la Xina i altres estats.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva