Catalunya no és Kosovo

Part I. Kosovo

Tot i la interpretació que algú hagi pogut fer de l’anomenada Sentència de Kosovo per part d’alguns mitjans de comunicació catalans o espanyols i fins i tot del món sencer, que duia a la comparació entre el procés de secessió de Kosovo i la hipotètica secessió de Catalunya, són moltes les diferències que existeixen entre aquell estat balcànic i el nostre païs.

Kosovo és per al poble serbi el breçol de la seva cultura i així ho testimonien els nombrosos temples i monuments cristians existents en aquest territori. Els albanesos, en la seva majoria pagesos, havien estat pobladors de les montanyes frontereres amb la veïna Albània. Van anar ocupant les terres fèrtils de les valls kosovars que els serbis, més educats, havien anat deixant de conrear i, de ben segur, els havien venut. En els anys previs a la declaració d’independència, nombrosos albanesos procedents de l’altra banda de les montanyes s’hi van arrelar augmentant així considerablement la proporció d’individus d’aquesta ètnia que l’any 2003 ja representava el 88 % de la població censada.

Kosovo va ser part de Iugoslàvia fins l’any 2008 quan es va independitzar per una declaració del seu Parlament, en absència dels diputats contraris a la independència, després d’una negociació multilateral entre les potències que van participar en la Guerra de Kosovo, el Consell de Seguretat de l’ONU, l’OTAN i l’EU. Es posava fi d’aquesta manera a tot un llarg procés de reconeixement de la capacitat d’autogovern de la majoria d’ètnia albanesa i de religió majoritàriament musulmana, en detriment de la minoria d’ètnia sèrbia i de religió majoritàriament cristiana ortodoxa.

Iugoslàvia que etimològicament vol dir Païs dels Eslaus del Sud va ser un estat que va surgir del Tractat de Versalles que va posar fi a la Primera Guerra Mundial desmembrant l’imperi Austro-Hongarès del que en formava part. Entre 1918 i 1928 es va dir oficialment Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. L’any 1929, el Rei Alexandre I va prohibir els partits polítics i va rebatejar el seu reialme com a Iugoslàvia. L’any 1934 el rei va ser assassinat en territori francés i va ser succeït per un príncep d’onze anys i un regent que va signar l’Acord de Viena amb els feixistes italians i els nazis alemanys. L’any 1941, el general Simovic va enviar el rei a l’exili i va perseguir els qui havien signat l’Acord de Viena.

Hitler va ordenar l’ocupació militar de Iugoslàvia i seguidament de Grècia. Molts iugoslaus, especialment serbis, es van organitzar en una guerrilla pro-comunista anomenada Partizans que van aconseguir derrotar i expulsar del seu territori un exèrcit alemany molt més potent i, fins i tot, ocupar temporalment parts d’Àustria i d’Itàlia. L’any 1946, sota el lideratge de Josip Broz “Tito”, es va refundar l’estat com una Federació de sis Repúbliques (Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Eslovènia) i dues províncies a l’interior de Sèrbia (Vojvodina i Kosovo) que tenien poders propers als de les mateixes repúbliques federades.

A la mort de Tito, les tensions interètniques i polítiques es van enfortir. Estava en joc la continuitat del sistema socialista. Eslovènia va ser la primera en prendre l’iniciativa de proclamar la seva independència en 1991, després que en un referèndum el 89% dels eslovens varen optar per la independència. El nou estat eslovè va ser ràpidament reconegut per Àustria i Alemanya i els eslovens van optar per un sistema democràtic a l’estil europeu. Avui, Eslovènia és un membre més de la Unió Europea. La separació de la resta de repúbliques va seguir un procés molt més complicat amb diverses guerres (Sèrbia contra Croàcia, Sèrbia i Croàcia contra Bòsnia-Herzegovina i, finalmente Sèrbia contra Kosovo).

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva