Independència ara

L’altre dia parlava de la presentació que el Dr. Carretero va fer de Reagrupament per Catalunya (R-cat) a La Societat de Maçanet de la Selva. Avui toca parlar dels seus contrincants més directes, de Solidaritat Catalana per a l’Independència (SI). Abans d’entrar en el tema, he de confessar la meva preferència per aquest partit.
Per dir la veritat, no és que m’impressioni la personalitat del seu líder, en Joan Laporta, tot i els seus èxits en la presidència del Barça duent-lo cap a les victòries que tots coneixem. Si hagués de jutjar aquesta faceta seva, diria que, més que no pas els triomfs esportius, em quedo amb la projecció europea i internacional del FCB, i els seus colors, com a representació de Catalunya en el món (inclosa Espanya). Com a polític destacaria la seva inexperiència i il·lusió que el fa, al meu modo de veure, atractiu a tots aquells que estem farts del montatge que s’han fet els partits dits parlamentaris.
Tampoc m’impressiona el fet de que SI hagi reunit uns pocs polítics més o menys professionals que en els seus respectius partits no els deixaven gaire marge de maniobra per a fer valdre les seves propostes i que es van rebotar, especialment, per la negativa del Parlament a deixar prosperar l’iniciativa popular pel referèndum. Sí que m’impressiona el fet de que les llistes electorals es fessin obertes a tots els adherits (només calia haver-se inscrit en una web i pagar 20 €uros), amb votació directa d’aquests (es podia pagar la quota al moment de votar). Un recompte de vots obert a tothom va determinar els composants de les llistes provincials. Només hi va haver alguna excepció en entrar algun nou partit a la coalició a qui se’l va atribuïr un lloc a la darrera casella.
He tingut oportunitat de ser-hi a tres presentacions públiques a Santa Coloma de Farners, a Salt i a Riudellots de la Selva. A totes tres es respirava il·lusió i entusiasme tant per part dels candidats com del públic. Molt diferent de la presentació de R-cat abans esmentada a Maçanet de la Selva. Els candidats de SI, com els de R-cat, passen la meitat del seu temps parlant de l’espoli fiscal i de lo bé que estarem quan Catalunya disposi dels seus propis recursos. L’altra meitat és per a confirmar el que tots els assistents ja sabem, que Catalunya ha de ser independent i que és ara o mai.

En aquestes setmanes he pogut observar una evolució dels candidats de SI. Han guanyat aplom i han après a controlar el tempo de les seves intervencions. En particular, en Joan Laporta ha perdut una certa timidesa que tenia al començament, ha millorat la seva gesticulació i connecta molt més amb l’audiència. L’Uriel Bertran és un polític nat. Sap emprar el tò potent quan cal i sap aturar-se amb silencis quan fan falta. L’Antoni Strubell té una presència física probablement heretada del seu pare pilot de la RAF i un coneixement de Catalunya heretat del seu avi el Dr. Josep Trueta. La resta és pròpia.
El que he vist en comú a les tres presentacions a les que he assistit és que l’audiència vibra amb el sentiment de que l’independència de Catalunya pot ser ara. Els assistents no hi van a veure si els expliquen com resoldran la crisi, ni quan s’acabarà la construcció de l’A-II. Hi van a sentir el que, alguns des de molts anys, esperen que es produeixi ja: l’independència de Catalunya.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva