Les platges a la Costa Brava

Fa uns quants dies i per tal d’ensenyar la bellesa de la nostra Costa Brava a un col•lega de Zagreb, a Croàcia, que va venir a dictar uns cursos a la Universitat Politècnica de Catalunya, vaig tenir l’oportunitat de veure els efectes del temporal de mar sobre les platges d’una bona part de la Costa Brava, des de Blanes fins a l’Estartit. Es tracta del mateix temporal que va tornar a malbaratar el ja famós Passeig de S’Abanell, a Blanes, tot i que no va ser gaire fort doncs les onades no arribaven a les cases del Passeig Marítim a Lloret de Mar.

Després de molts anys d’haver aguantat la força de l’oceà a tants indrets del món, com poden ser el Pas de Drake entre el Cap d’Hornos, a la Terra del Foc, i la Península de Palmer, a l’Antàrtida, que te la reputació de tenir el pitjor caràcter del món, o el mateix Golf de Lleó, sense anar més lluny, un dels pitjors llocs de la Mediterrània, encara m’impressiona veure les onades quan colpegen les nostres platges.

Tal vegada sigui l’estreta proximitat entre l’home i la natura que determina el nivell de risc que hom és capaç de tolerar, tenint present la variabilitat d’aquesta. És com allò dels aiguats al Maresme. Per les rieres baixa l’aigua que cau sobre els cims i les valls de les muntanyes. No és difícil calcular quin serà el cabal d’una riera coneixent la superfície que abasta i multiplicant-la per la quantitat de litres per metre quadrat que poden caure en un temps donat (una senzilla multiplicació). Tot i lo previsible que són, els aiguats no deixen de causar estralls quan les poblacions d’aquella comarca, tot i ser-ne coneixedores, no deixen de fer servir les lleres per posar-hi cotxes, terrasses de bar i d’altres instal•lacions, fins i tot per a construir-hi carreteres, avingudes, cases, passos soterrats, etc..

És clar que la pluja que cau normalment és escassa o moderada i només de tant en tant baixa una bona rierada que fa estralls. Però, al llarg dels segles o, fins i tot, dels mil•lennis la quantitat d’aigua que ha baixat en les pitjors ocasions ha marcat els límits als homes que han viscut a les seves vores. Quant els nostres avantpassats veien que l’aiguat se’ls enduia les cabanes que havien construït a la vora de la rambla que els donava fàcil accés entre la plana i la muntanya, en plantaven una altra però més enllà del límit que havien abastat les aigües turmentoses. Així es va arribar a un equilibri entre la natura i l’home.

De igual manera, a les platges no s’hi pot construir res. Tard o d’hora la mar s’ho endurà. Ja s’hi poden fer murs, trenca ones o posar-hi sorra artificialment. Les forces de la natura són molt grans i podran sempre arrabassar-nos els nostres intents de dominar-la. Encara recordo per allà els anys de 1940 o 50, un temporal de llevant va obrir un enorme forat a l’escullera del port de Barcelona pel qual hi passaven les onades i ho van malmetre tot. Tot i que aquesta escullera va ser reforçada, engrossida i modernitzada, va seguir trencant-se en diverses ocasions. Tots som conscients de la força de l’aigua quan la mou el vent i, de vegades, sense que el vent es faci notar, com va ser el cas de la meva observació de l’altre dia. Era un dia plàcid amb un sol mig entaranyinat però les onades feien feredat.

No és que fossin molt altes: un parell de metres a la vora de la platja, abans de trencar. Eren onades que venien de lluny, el que se’n diu mar de fons. Varen ser generades pel pas d’una depressió sobre la Mediterrània occidental tot i que, de ben segur, en algun indret d’aquesta plàcida mar, el vent bufava amb força. Quant el vent bufa sobre la mar empeny l’aigua superficial endavant i l’apila sobre la que ja hi troba. Això fa un petit arrissat de la superfície. Però, aquest arrissat es va engruixint sota la pressió del vent que s’exerceix sobre les petites ones empenyent-les. Les ones segueixen creixent mentre el vent bufa en la mateixa direcció i viatgen a gran velocitat lluny del lloc en el qual han estat formades, tot com les ones que es formen en un toll d’aigua en llançar-hi una pedra. Però, igual que s’han fet, les onades es desfan quan el vent canvia de força o de direcció.

Habitualment, en les nostres terres i mars, el vent no és molt fort i canvia fàcilment tan de direcció com d’intensitat. De matí bufa una tramuntana molt lleugera que no arriba ni a aixecar onades i per la tarda s’infla el garbí (se’n diu marinada terra endins) que no és més que l’anunci del bon temps. Diuen la gent de mar que el vent gira amb el Sol: llevant  gregal  xaloc  migjorn  garbí  ponent  mestral  tramuntana. Però això és amb bon temps. Els grans temporals a les nostres costes poden ser de moltes menes però els forts són sempre de llevant. Són conseqüència de les borrasques (baixes pressions) que s’instal•len a la Mediterrània occidental i que empenyen el vent d’aquella direcció. És també aquesta la direcció en la qual el vent troba menys entrebancs i que, per tan, li permeten de fer créixer les onades.

Però si el temporal de l’altre dia va ser un altre cop nefast per als interessos turístics o immobiliaris dels blanencs, no va ser per la força de les onades si no més aviat per la imprevisió dels qui varen planificar el creixement urbanístic de la vila ara fa uns quaranta anys. Quina prepotència ! Pensaven que la mar només era un toll d’aigua per a remullar-se quan el sol cremava les pells dels anglesos o alemanys. Quina ignorància !

Però el que va impressionar al meu amic croat va ser el treball de les onades a la platja de Tossa de Mar. Tots heu vist la platja que es troba entre la mar i la riera, enquibida aquesta dins del rec que li han fet els tossencs per poder gaudir també del seu passeig marítim i poder treure, al mateix temps, diners dels aparcaments. La platja de Tossa te una propietat que no tenen les de Blanes, Lloret o altres indrets de la nostra costa. Hi ha una gran acumulació de sorra granelluda a la seva part més alta. Per cert, ja és estrany que no hagin rebaixat encara més l’altura d’aquesta cresta per a poder veure la mar des del passeig marítim o per a fer-hi més aparcament de cotxes o de barques.

Quant les onades són fortes com ho eren l’altre dia, la ressaca s’enduu una part de la sorra cap a la mar. Les ones també empenyen una part d’aquesta mateixa sorra cap a la cresta de la platja augmentant la seva alçada. Si són un pel més altes poden passar a l’altra banda com feia aquest dia. Les petites barques de pesca que encara es troben a Tossa ja havien estat portades a dalt del pont on semblava que eren al redós de les onades. Altres encara estaven a la platja i, si no suraven, encara eren al lloc al qual les hi havia deixat el seu amo. No vaig veure’n cap que fos en perill imminent tot i que potser més tard van ser enretirades.

Es clar que si les onades són fortes, l’aigua arriba a passar també fins a la banda de la riera, erosionant la mateixa platja que ajuda a construir i omplint la riera de sorra. Aquest dia no plovia i la riera era ben seca. Bé, era seca al capdamunt perquè, a la part baixa, entre l’aigua de mar que baixava per la cresta de la platja i la que entrava per la boca des de la mar per raó de l’acumulació d’aigua que genera el mateix onatge, s’hi creava un batibull que feia badar al meu amic i també als vells tossencs que feia dies que no veien una cosa semblant.

El meu amic i jo vàrem reflexionar sobre tots aquests factors. Si la riera hagués baixat aigua de pluja, tota la sorra que les onades erosionaven al capdamunt de la cresta de la platja se’n hauria anat a la mar. Una part d’aquesta sorra hauria pogut tornar a la platja però una altra part s’hauria perdut al fons de la badia més enllà de la fondària a la qual les onades encara poden remoure-la. Resultat, la pèrdua d’una part de la sorra actualment present. És clar que la riera també aporta sorra de les muntanyes i l’equilibri es manté més o menys com ara. Si a algú se li acudeix de fer un embassament a la riera, de ben segur que la platja canviarà i no per millorar.

Una altra cosa, ¿què faran amb la sorra que tregui de la riera l’ajuntament de Tossa o l’ACA? (no sé de qui és allò que en diuen riera). Si no la posen al damunt de la platja (allà on era) no faran més que facilitar l’erosió d’aquesta quant torni a haver-hi un altre temporal, encara que sigui de menys força que el d’aquest dia. I no valdrà a dir que és perquè el nivell del mar puja com a resultat de l’escalfament global.

Per altra banda, és costum en els darrers anys de passar un tractor amb una mena de rasclet per treure les escombraries que deixen a la platja els visitants. Només recullen les brutícies grosses perquè les més petites que passen entre les pues s’hi queden (puntes de cigarret però també altres brutícies no tant visibles). Doncs un dels efectes més negatius d’aquesta neteja mecànica és aplanar la platja, és a dir, rebaixar l’alçada de la seva cresta (força més del que està pujant el nivell del mar). Això que sembla tant innocu és un dels factors que més faciliten l’erosió de totes les nostres platges. Vegeu, si no, el que s’ha fet a la platja de Fenals, a Lloret de Mar, que en els anys 1960 encara podia tenir un pendent, arran de mar, de més de dos metres d’alçada i que ha desaparegut.

Doncs a Tossa, l’efecte d’aplanar la platja pot ser que, dins d’un temps, la mar banyi el passeig marítim com ara passa a S’Abanell o a Lloret de temps en temps. Les onades seguiran venint any rera any, de vegades amb més força de la que tenien aquest dia. La sorra de la platja anirà parant el cop mentre pugui però, si no es té compte, no serà la riera la que banyi el passeig, serà la mar embravida que dona nom a la nostra costa.

El meu amic em deia que hauríem de recomanar als responsables de costes o a les autoritats tossenques de tenir molta cura de tots i cadascun dels grans de sorra que ara hi ha a la platja. Un gra no té gaire importància però, quan desapareix, deixa pas a una gota d’aigua i un pam de sorra deixarà passar un pam d’aigua. La força d’un pam d’aigua sobre la platja pot ser devastadora per als tossencs. Compte !

Antoni Cruzado

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva