dimecres, 21 novembre de 2007

Els arrendaments rústics i el futur de la Pagesia

L'article següent va ser publicat a la Revista TORRENTERES, nº 9 Tardor 2007


La pagesia ha donat les bases per a configurar l’estructura del territori i sovint la propietat de la terra ha estat l’element vertebrador del conjunt de la societat. Especialment a Europa on la propietat de la terra és un dret bàsic que deriva del dret romà. Al principi, els romans només podien posseir la terra en usdefruit i l’extensió no podia superar les dues jovades (5400 metres quadrats). Més tard es va introduir el principi de propietat privada o dret exclusiu sobre la terra sense més limitacions que les servituds imposades.

A la província de Hispania Citerior, com a tota la República de Roma i al seu Imperi, la petita propietat va ser progressivament absorbida pels Publicani que van convertir-se en grans propietaris a costa de l’empobriment dels proletarii (els que crien fills, aplicat llavors als pobres sense terra) entre els quals s’hi trobaven soldats i esclaus estrangers arribats a Roma com a conseqüència de les guerres púniques. Els petits pagesos, aclaparats per les càrregues i préstecs, havien d’abandonar les seves terres o vendre-les a baix preu. Això va fer que es reclamés una reforma agrària que redistribuís les terres dels patricis entre els plebeus i cap al S. I aC s’havien fet petites reformes i repartit més de dues centes mil petites parcel·les.

Les grans propietats van passar a mans dels notables visigots, soldats en la seva majoria, després que l’any 415 els visigots, dirigits pel seu rei Ataülf entraren a la província Tarraconensis. La llei de l’hospitalitas obligava als grans propietaris locals al lliurament de dos terços de les seves terres als nous senyors. L'any 480 el comte visigot Eldefred va travessar els Pirineus i va dirigir-se cap a la part costanera de la Tarraconensis per acabar amb les resistències oposades a aquesta llei.

Carlemany, l’any 778, va enviar una primera expedició contra els àrabs de Saragossa que va fracassar. Tot i això, la frontera franca es va anar expandint lentament al sud fins que el 795 es varen incloure els comtats de Girona, Cardona, Osona i Urgell dins del ducat de Septimània. L’assentament de població cristiana a les terres abandonades pels àrabs va seguir el sistema de la pressura es a dir grups de pagesos que s’assentaven a les terres conquerides per practicar-hi l’agricultura.

La terra que els nostres avantpassats van trobar, que havia estat propietat dels vells patricis hispanoromans, grans terratinents, ara era dels nobles visigots a les ordres dels francs. Aquests van introduir el benefici, una institució feudal consistent en la cessió del dret no hereditari de disposar de les rendes d’una parcel·la a canvi de la prestació d’una sèrie de serveis, generalment de caràcter militar. Quan el benefici anava acompanyat del jurament de vassallatge, aquest dret s’anomenava feu. Amb el temps, tots els pagesos esdevindrien vassalls feudals.

Com que el préstec i la usura eren pràctiques prohibides, calgué recórrer a mecanismes camuflats de préstec mitjançant el cens o pensió anual en diner o en espècie pagada en concepte d’un domini cedit per sempre (emfiteusi). De primer, només calia el reconeixement oral, mitjançant jurament, de les obligacions que els pagesos tenien envers el senyor (censos emfitèutics, homenatges servils, drets del castell). Amb el pas del temps es prengué l’hàbit de convertir l’acte de reconeixement en una escriptura notarial.

Una altra forma de préstec encobert, el censal, per temps indefinit, es feia passar com un contracte de compra-venda. Es simulava una venda i el qui deixava els diners (censalista) adquiria el dret de cobrar una pensió en diners (els interessos pel capital prestat). L’acte de retorn dels diners prestats amb el qual el censal desapareixia, s’anomenava redempció, lluïció o quitació.

Cap el S. XII, uns pocs terratinents (persones laiques o religioses) es repartien tot el territori de Catalunya. A Maçanet, per exemple, l’any 1159 una de les famílies amb més terres, els Maçanet, van casar una filla Na Ermessenda Iª amb l’Arnau Guillem de Cartellà, cavaller i senyor de Salt i de Sta. Eugènia. Moltes de les terres propietat d’aquests grans senyors van ser cedides en emfiteusi a altres persones per a ser treballades. A les escriptures de moltes cases de pagès de Maçanet encara hi consten censos sense redimir o lluïsmes pels quals es redimien aquests censos.

A tot això els remences (o pagesos de remença) eren pagesos sotmesos a la servitud de la gleva que no podien abandonar el mas i les terres que treballaven, sense haver pagat la redempció o remença que afectava al pagès, la seva muller i els seus fills. El camp, durant el S. XIII i primera part del S. XIV, va estar molt poblat. Però al S. XIV la pesta negra i va provocar una davallada de la població al camp. Això va comportar que molts masos van ser abandonats (masos rònecs) i després tornats a ser ocupats per pagesos sense terres que es resistien a pagar els censos.

Els propietaris fent us dels anomenats mals usos maltractaven, empresonaven i desposseïen els pagesos i les seves famílies dels seus béns. Això va ser una de las causes de la Guerra dels remences, entre 1460 i 1486, que va ser acabada pel rei Ferran II per la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 que redimia dels mals usos i abolia el dret dels senyors a maltractar, això sí, previ pagament pel remença de 60 sous per mas i fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.

Al S. XVIII es va produir un augment del valor de les terres, i alhora, una inflació creixent. La vinya va ser un dels conreus més importants, junt amb els cereals i l’olivera. El contracte de rabassa morta, anomenat també establiment a primers ceps, establia un conreu emfitèutic (semblant a un arrendament) d’un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició de restar dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. Les tècniques de capficat que perllongaven la vida dels ceps emprades pels rabassaires feien que l’arrendament s’estengués per diverses generacions perdent valor. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l’Audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte es dissolia per la mort dels ceps, o bé als cinquanta anys.

La compilació del Codi Civil de 1889, admetia les operacions de colgat i capficat, pero restringia la durada del contracte a 50 anys. El 1922, els pagesos s’uniren en la Unió de Rabassaires fundada amb uns estatuts redactats pel que després fora President Lluís Companys. El Parlament de Catalunya, l’any 1935, en plena Segona República Espanyola, va aprovar la llei de Contractes de Conreu elaborada pel Govern de Lluís Companys que pretenia protegir els camperols, substituir l’antic contracte de rabassa morta i permetre als rabassaires, mitjançant prèvia indemnització als propietaris, fer-se els amos de la terra. Però l’arribada al poder a Madrid de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), una coalició de partits polítics de dretes, liderada per José Maria Gil Robles va suspendre aquesta llei.

Durant la guerra civil i el règim dictatorial, es va produir a Espanya una de les migracions més importants que mai no s’havien produït al nostre país. Les grans ciutats. Barcelona, Madrid, Bilbao o València van rebre les allaus migratòries mentre que el camp d’Andalusia, Extremadura o Castella va quedar pràcticament despoblat. Per tal de consolidar una pagesia que li fos fidel, els governs del General Franco van iniciar una reforma agrària, encoberta per la concentració parcel·lària, i la colonització d’alguns indrets no conreats mitjançant la construcció de pobles sencers. A tall d’exemple, Villafranco del Delta, avui anomenat El Poblenou, fou creat per l'Instituto Nacional de Colonización que, un cop sanejada la zona, va distribuir entre 97 famílies que van rebre els títols de propietat de la mà del general Franco.

La llei d’arrendaments rústics ha estat reformada en diverses ocasions i la última, actualment en vigor, l’any 2003. La Generalitat està preparant una nova llei de contractes de conreu. Tot i això, amb l’abandonament de les terres per molts propietaris i masovers, els conreus han canviat de forma considerable, si més no en les nostres contrades. L’idea de que les terres no donen beneficis o la de que l’agricultura no dona per viure, junt amb la escassa pressió fiscal sobre les terres i la pressió urbanística han donat lloc a un desgavell pel que fa als contractes de conreu.

Això ha anat acompanyat de la deixadesa de les administracions (Agricultura, Medi Ambient, Hisenda) en relació a les activitats agràries. El resultat és una utilització del pacte no escrit entre els propietaris de la terra (sovint gent de ciutat) i els qui en treuen els fruits (pagesos, professionals de l’agricultura o empreses agràries). Aquests pactes solen tenir un caràcter temporal no definit (no es estrany que només es pacti una collita). El preu, sovint és nul o bé simbòlic (el manteniment de la terra sense males herbes). No es declaren a Hisenda ni els pagaments ni les percepcions. No obstant, els pocs pagesos que resten actius sí que declaren a Agricultura les terres que menen, tant si son pròpies como si no ho son, per tal de rebre les subvencions, per tal d’adquirir o consolidar els drets d’explotació o be per a desfer-se de les dejeccions (fems i purins) del bestiar estabulat en granges.

Un altre element ha introduït encara més desgavell. La construcció del que se’n diuen noves infraestructures (carreteres, vies de tren, aeroports, presons, abocadors, etc.) sense comptar l’expansió de les viles que reben constantment un important nombre de nous veïns, estan generant possibilitats d’expropiació o de requalificació, molt més rendibles que les explotacions agrícoles, ramaderes o forestals. Ara bé, de la mateixa manera que la República de Roma i tants altres règims després haguessin de reformar les estructures agràries per assimilar-les a la realitat de la seva època, aquesta societat del S. XXI necessita d’una profunda renovació del món rural a fi d’adaptar-lo a les noves circumstàncies, lluitant contra l’especulació i la deixadesa i fomentant polítiques que retornin a la pagesia el seu paper vertebrador del territori i conservador del patrimoni cultural, paisatgístic i econòmic de tradició mil·lenària.

Antoni Cruzado

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva

1 comentari:

Eloy Gimeno ha dit...

Com pot ser que un propietari d'uns terreny a Lleida demane 2400 EUROS/Ha/any en concepte d'arrendament ? i només es per forratge!!

quin desgavell!