Les guerres entre França i Espanya (1618 – 1648) anomenades la Guerra dels Trenta Anys es van desenvolupar, en part, a Catalunya i en terres properes del nord. Tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals actuant, en determinats moments, com un exèrcit d'ocupació. Per altra banda, es produï una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per a sufragar aquestes guerres.
El comte-duc d'Olivares, primer ministre, de Felip IV de Castella i III d'Aragó, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.
El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular. Al voltant del 1639, el malestar dels pagesos i l'actitud de recel polític de les autoritats va fer que s'anés configurant la doctrina política de l'aixecament i la revolta. Tot i que la gran aristocràcia catalana i la cada vegada més important burgesia urbana tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.
El mateix any, la caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. El rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.
Tot i que la data d'inici dels contactes amb França, que acabarien amb la formació d'una aliança catalano-francesa enfrontada a la Corona espanyola i que donaria lloc a la denominada Guerra dels Segadors o Guerra de separació de Catalunya, continua sent motiu de controvèrsia entre els historiadors, sembla que podrien haver començat ja el mes de maig del 1640. Pau Claris havia convocat les corts generals el 10 de setembre de 1640, però paral·lelament i sense consultar a les ciutats, hauria començat els contactes amb els francesos.
El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà[2] i Francesc de Vilaplana[2], nebot de Claris, van signar un primer Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIIIe de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l'ofensiva castellana manada pel Comte-Duc d'Olivares que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Hom creu que davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar, a contra-cor, les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la Monarquia Hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
L'assumpció personal del poder per Claris des del setembre del 1640, sembla ésser total. Convocà la Junta General de Braços, que s'erigí en la institució rectora de la nova situació, va fer oficials els compromisos amb França i la secessió i va emetre deute públic per finançar les despeses militars. El 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Du Plessis Besançon i, uns dies després, se signava el primer pacte de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat.
El 24 de novembre entrava a Catalunya, pel sud, l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. El 23 de desembre, Pau Claris alçà el sometent i comença la guerra contra Felip IV de Castella. L'avanç victoriós de les tropes castellanes per Tortosa, Cambrils, Tarragona i Martorell féu que la Junta de Braços i el Consell de Cent cedissin a les pressions franceses i el 16 de gener els Braços i el 17 el Consell, acceptessin la proposta de constituir Catalunya en república sota la protecció de França.
Però de nou la pressió dels castellans que s'apropaven a Barcelona i les pretensions franceses portaren a Claris a haver de liquidar el projecte republicà i a haver de fer proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la batalla de Montjuïc, que derrotà estrepitosament les forces castellanes i deturà l'atac a Barcelona el 26 de gener del 1641.
Quin mal precedent !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada