La Vila de Gràcia

Aquests darrers dies s’ha parlat molt del barri de Gràcia de Barcelona, l’antiga Vila annexionada a la ciutat el 1870. Els “fets del banc expropiat” m’han dut al cap uns quants records de la que va ser la meva vila natal i ón vaig passar-hi els primers 20 o 25 anys de la meva vida.

Els fets esmentats van tenir lloc a la cruïlla de la Travessera i el carrer de la Verge de l’Empar (no dels desamparats com no parava de dir en Josep Cuní fent-nos creure que erem a València). Tenint en compte les activitats que sembla que duien a terme els okupes en aquell local, aquest carrer s’hauria d’anomenar Solidaritat en consonància amb els noms dels carrers que hi ha a tocar.

Pot ser l’indret més representatiu dels fets sigui la plaça de la Revolució (antiga plaça d’Isabel II) on comença el batejat per mi carrer de la Solidaritat. Però és que els símbols tenen el seu valor sentimental i polític. Ningú no negaria que les tres paraules Liberté, Egalité, Fraternité representen els valors de la República Francesa i per extensió de totes les repúbliques. Fins i tot quan la França era ocupada pels alemanys i tenia un primer ministre feixista (Maréchal Petain) que va fer enviar molts jueus als camps d’extermini nazis i el nostre President a l’afusellament, aquestes tres paraules apareixien en tots els llocs públics del país.

Doncs a Gràcia hi ha, ben aprop l’un de l’altre, els carrers de la Llibertat, de la Fraternitat, del Progrés o el carrer de Voltaire (avui Siracusa) o la plaça de Raspail (avui del Raspall). La mateixa plaça de la vila s’en deia de l’Orient amb clara referència a la maçoneria.

Tots aquests carrers i places queden a la dreta del Torrent de l’Olla, just ón els fets van tenir lloc. Són, en la seva majoria, cases de molt baixa qualitat on hi vivien (hi viuen) majoritàriament gent de classe obrera (gitanos al carrer Fraternitat) però molt patriotes i batalladors. En altres èpoques, els okupes d’avui pot ser serien els joves llibertaris com els que van desfrenar un tramvia (de les línies 30, 38 o 39) a la Travessera i que va baixar sense control fins a estampar-se en un bar que hi havia (o hi ha) a la cruïlla de Còrsega i Roger de Llúria. Amb raó hi ha el carrer del Perill a tocar d’aquest indret.

Altres parts del barri són més convencionals. O fins i tot indiquen la separació social (de símbols) com són el carrer de l’Or, el de la Perla, la plaça del Diamant ón, de ben segur, hi vivien les classes benestants, prop de l’església de Sant Joan, una de les dues que existeixen al barri (l’altra és la de Jesus que fa poc es demanava que fos enderrocada per a enxamplar una escola concertada que hi ha al costat). La dels Josepets gaire bé no és del barri doncs des de molt antic ja s’en allunyava.

Més amunt encara, el carrer de la Salut i el de la Providència, molt més burgesos com indiquen les magnífiques finques que s’hi troben. Així doncs, ens ha d’estranyar que els veïns de la Travessera donessin suport als okupes amb cassoles i altres objectes sorollosos o que el President de la Federació d’Associacions de Veïns de Gràcia en justifiqués la seva existència?

Antoni Cruzado i Alorda

Veïnat del Pibitller Maçanet de la Selva

La vaga de tramvies

Ara fa 65 anys de la vaga de tramvies a Barcelona. Va ser un esdeveniment memorable, sobre tot, si es té en compte que només feia deu anys que Barcelona havia estat ocupada per les tropes franquistes (feixistes). Tinc molt viu el record d'aquells dies tot i que encara no havia fet els onze anys. L'Ajuntament havia decidit d'apujar el cost del bitllet de 50 a 70 cèntims (de pesseta) i això va desfermar una revolta popular com mai més s'ha produït enlloc d'Espanya.

Tot va començar quan la gent va començar a anar i tornar de la feina a peu. Les "octavetes" volaven per tot arreu. Aquí la meva participació activa: Jo anava a l'escola i feia classe de mecanografia (això em permet d'escriure a l'ordinador amb tots els dits i no sols amb dos). D'amagat, i quan tenia un moment, copiava (amb paper carbó naturalment) un text que cridava a una vaga de tramvies que s'havia de produïr a primers de març.

De sobte, els tramvies circulaven per tota la ciutat buits només amb el conductor, el cobrador i algun número de la policia (els grisos). Aquesta presència armada no va impedir que algú els llancés una pedra, trencant un dels vidres (no eren resistents com ara). Aquesta acció s'anava repetint en tot el trajecte dels tramvies. El meu pare ens va dur en el seu taxi a fer un tomb per la ciutat i era una cosa que feia feredat. Tramvies amb tots els vidres trencats s'amuntagaven a les cotxeres. Tota la Gran Via estava plena de tramvies fets pols (els vidres).

Això va durar un parell de dies o tres. Però les coses es van complicar. Un bon dia, totes les fàbriques i comerços de la ciutat van tancar a primera hora del matí. Tot el trànsit es va paralitzar. Ningú no va anar a l'escola o a la feina. En alguns llocs, com la Fàbrica Batlló del carrer de l'Escorial a Gràcia, es van concentrar les forces policials que no van poder impedir que la vaga es generalitzés. Només circulaven furgonetes amb un rètol de pà o llet.

No recordo que hi haguessin manifestacions però sí que tinc molt clar que, per la Rambla, es repartien gratis exemplars de Solidaridad Obrera, l'organ de la CNT il·legal. Es va dir que els repartien falangistes. El meu pare en va conseguir un. Recordo molt bé que la primera plana era dedicada a la figura de El Campesino, un líder del partit comunista espanyol que estava exiliat a la Unió Soviètica.

Què representava tot això? Els rumors corrien per tota la ciutat: el Governador Civil, Eduardo Baeza Alegria va ser l'asa dels cops. Suposat amant de la vedette Carmen de Lirio, va rebre fortes crítiques del propi sistema franquista que no es van aturar fins a que va ser substituït per Felipe Acedo Colunga.

El que debia sobtar els corresponsals estrangers que, sens dubte en van fer la crònica, és que només a deu anys de la final de la Guerra Civil, el poble optés per sortir al carrer i posés en greus dificultats el màxim representant de la Dictadura a la ciutat de Barcelona. Quelcom que mai més no s'ha reproduït.

Antoni Cruzado i Alorda

Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva