La Declaració unilateral d’independència

Fa aproximadament 370 anys, Catalunya va fer la seva primera declaració unilateral d’independència respecte de l’Estat Espanyol. Tot sembla que va començar degut al malestar que hi havia a Catalunya per la pressió en impostos i en homes que van generar les guerres europèes del Govern de sa Majestat el Rei. Es tractava d’una llarga guerra mantinguda entre la monarquia espanyola i la francesa per causa de diversos territoris respecte dels quals els Reis d’Espanya havien anat acumulant drets per via , sobre tot, de pactes de família i que França tenia per una amenaça a la seva integritat. Estem parlant de territoris, tots ells avui independents, com els Països Baixos, Luxemburg, Monaco i altres, tots ells fronterers amb els del regne de França, aleshores regnat per Lluís XIIIe i governat per l’omnipotent Cardenal Richelieu.

Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar, III Conde-Duque de Olivares
Les guerres entre França i Espanya (1618 – 1648) anomenades la Guerra dels Trenta Anys es van desenvolupar, en part, a Catalunya i en terres properes del nord. Tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals actuant, en determinats moments, com un exèrcit d'ocupació. Per altra banda, es produï una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per a sufragar aquestes guerres.
El comte-duc d'Olivares, primer ministre, de Felip IV de Castella i III d'Aragó, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.

El Molt Honorable Sr. Pau Claris i Casademunt

El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular. Al voltant del 1639, el malestar dels pagesos i l'actitud de recel polític de les autoritats va fer que s'anés configurant la doctrina política de l'aixecament i la revolta. Tot i que la gran aristocràcia catalana i la cada vegada més important burgesia urbana tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.
El mateix any, la caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. El rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.

Els Segadors

Tot i que la data d'inici dels contactes amb França, que acabarien amb la formació d'una aliança catalano-francesa enfrontada a la Corona espanyola i que donaria lloc a la denominada Guerra dels Segadors o Guerra de separació de Catalunya, continua sent motiu de controvèrsia entre els historiadors, sembla que podrien haver començat ja el mes de maig del 1640. Pau Claris havia convocat les corts generals el 10 de setembre de 1640, però paral·lelament i sense consultar a les ciutats, hauria començat els contactes amb els francesos.
El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà[2] i Francesc de Vilaplana[2], nebot de Claris, van signar un primer Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIIIe de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l'ofensiva castellana manada pel Comte-Duc d'Olivares que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Hom creu que davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar, a contra-cor, les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la Monarquia Hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
L'assumpció personal del poder per Claris des del setembre del 1640, sembla ésser total. Convocà la Junta General de Braços, que s'erigí en la institució rectora de la nova situació, va fer oficials els compromisos amb França i la secessió i va emetre deute públic per finançar les despeses militars. El 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Du Plessis Besançon i, uns dies després, se signava el primer pacte de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat.
El 24 de novembre entrava a Catalunya, pel sud, l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. El 23 de desembre, Pau Claris alçà el sometent i comença la guerra contra Felip IV de Castella. L'avanç victoriós de les tropes castellanes per Tortosa, Cambrils, Tarragona i Martorell féu que la Junta de Braços i el Consell de Cent cedissin a les pressions franceses i el 16 de gener els Braços i el 17 el Consell, acceptessin la proposta de constituir Catalunya en república sota la protecció de França.
Però de nou la pressió dels castellans que s'apropaven a Barcelona i les pretensions franceses portaren a Claris a haver de liquidar el projecte republicà i a haver de fer proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la batalla de Montjuïc, que derrotà estrepitosament les forces castellanes i deturà l'atac a Barcelona el 26 de gener del 1641.

Quin mal precedent !

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

La Transició a la Independència

Més informació a la web: Notícies

El Centre d’Estudis Sobiranistes i Solidaritat Catalana per la Independència van organitzar el passat dissabte 17 de desembre sota el lema La Transició a la Independència una Convenció Nacional en la que van participar diversos professionals de l’economia i juristes al costat dels diputats de SI.
La Convenció va ser organitzada amb una àmplia campanya publicitària entre els adherits i simpatitzants de SI per la via del correu electrònic i altres mitjans digitals. Per a participar-hi calia anunciar-se per mitjà d’una pàgina web especialment habilitada però, al moment de la reunió, qui va voler hi va entrar doncs no es demanava cap mena d’habilitació. La reunió va tenir lloc a l’Àula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB. Com que hi havien més de 800 participants, es va haver d’habilitar una altra àula ón es passava per vídeo el que succeïa a la sala principal.

L’acte es va organitzar com un simposi de caire acadèmic amb tres moderadors i dos oradors per a cada un dels trams que tractaven dels àmbits: Jurídic, Econòmic i Polític que va ser també la Cloenda. Moderadors: Alfons López Tena, Uriel Bertran i Antoni Strubell.
En l’àmbit jurídic s’esperava la participació de Jon Iñárritu que es va excusar per raons del seu càrrec de diputat al Congrés. Després de la benvinguda a cura del Director del CES, Maiol Sanaüja, va intervenir, en lloc de Iñárritu, el moderador Alfons López Tena que va explicar les condicions jurídiques per a arribar a la independència. Es basà en el dret comparat. Més de 150 estats han adquirit la seva independència des del final de la II Guerra Mundial i més de 20 ho han fet en els darrers anys, molts d’ells a Europa, després del desgavell de la URSS i de la República Federal Iugoslava. També en Héctor López Bofill va fer una anàlisi comparativa entre la capacitat per a l’autogovern de determinades comunitats europèes com Escòcia, Flandes, etc. amb especial èmfasi en la pertinença d’aquests territoris a la UE. Va quedar clar, però, que si bé l’estada de Catalunya a l’UE hauria de ser pràcticament automàtica (faria falta unanimitat dels 27 per fer-la fora), tampoc no seria possible entrar com a membre de ple dret per mor del veto espanyol, fet que podria allargar-se uns quants anys.
En l’àmbit econòmic, tal vegada el més interessant, dos professionals van intervenir-hi amb els temes Els pressupostos de l’Estat propi i L’Associacionisme empresarial y professional en una Catalunya independent. En el primer cas, l’anàlisi d'en Jaume Argerich va versar sobre quin efecte tindria la independència sobre la supervivència financera i econòmica de Catalunya en un mon afectat per la crisi de l’Euro i del deute sobirà. En el supòsit que la independència fos un trencament (sense negociació amb l’Estat Espanyol resultant) i tenint en compte les despeses inherents a l’establiment de l’Estat català, resultaria un estat sense dèficit fiscal i amb un deute sobirà molt inferior al de la majoria per no dir tots els estats europeus. És a dir, Catalunya esdevindria un dels estats més solvents del món occidental. En cas que es produïs una negociació, hi ha molts elements patrimonials i d’altres tipus que permetrien sortir-se’n encara millor.
Pel que fa a l’associacionisme, l’estudi presentat per en Albert Gendrau va posar en evidència els nombrosos avantatges que tindria per a les empreses i els professionals catalans no haver de passar per les associacions de nivell estatal. La major homogeneitat en la representació catalana en front de l’espanyola fa que els interessos dels membres quedarien força garantits (cas de l’agricultura, per exemple). També l’accés als ajuts europeus que, d’entrada podrien tenir una certa dificultat pel veto espanyol, acabaria sent molt més efectiu del que és en l’actualitat.
En el tercer àmbit, Jordi Muñoz va fer una anàlisi de les característiques sociològiques dels qui donen suport a la independència en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Després de posar en evidència que, aproximadament, un 43% dels catalans (espanyols residents als municipis de Catalunya) diuen que Si en front del 24% que diuen No, amb un nombre aproximat de 40 % que no diuen res (això fa una acceptació teòrica del 60% del Si en un referèndum amb una participació del 60%.
Això no obstant, en Jordi Muñoz va alertar de que no és el mateix una enquesta que la realitat doncs els elements que constitueixen el context en el cas real d’un referèndum, poden modificar fortament en un sentit o l’altre el resultat de la resposta ciutadana. Més interessant va ser l’anàlisi sociològica (perfil) dels que escullen una o altra opció. Curiosament, la llengua parlada al sí de les llars dels enquestats no hi juga un paper important però si que l’hi juga l’origen de les persones, nascuts a Catalunya en primera o segona generació (o més) a diferència dels nascuts a altres indrets d’Espanya o a l’estranger. Però el factor que més fortament s’associa a la resposta és el mitjà (televisió) del que reb habitualment la informació: TVC o altres d’àmbit estatal.
Ja gaire bé com a cloenda, la Núria Cadenes va fer una intervenció molt en l’estil espiritós que li és propi (en Toni Strubell la va titllar de la Passionària catalana) denunciant l’ambigüitat de CiU pel que fa als mots i als conceptes relacionats amb el fet nacional català. Va arribar a dir: fins que CiU o un altre partit que la substitueixi en la majoria parlamentària no accepti el fet de la independència de Catalunya en el seu programa electoral per a les elecciones al Parlament (tant de bò fos a les de l’any 2014) no ens en sortirem.

Quina millor cloenda !

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

El Corredor Mediterrani

Aquests dies han estat plens de notícies importants: La mort d’en Gaddafi, la liquidació d’ETA o l’aprobació per la Comissió Europea del Corredor Mediterrani com un dels eixos primordials del transport de mercaderies per ferrocarril. Ara fa més de tres anys i mig vaig començar a entretenir-me analitzant el sistema ferroviari a Catalunya i, més tard, el possible efecte d’afegir-hi un tercer carril a les vies convencionals.
Ara, tot el rebombori és per tal de fer una nova infraestructura (com se sol dir ara) no pas superposant-la sobre les antigues vies o sobre les noves del tren d’alta velocitat sinó construïnt-ne una de bell nou. Una altra sagnia a les nostres terres, expropiacions, impacte ambiental, especulació... Ah, i passarà per Maçanet de la Selva i molts altres pobles que quedaran sotmesos als possibles efectes nocius dels productes transportats amunt i avall.
En primer lloc voldria fer una reflexió sobre el tema del transport ferroviari i en particular el de mercaderies: Quan es van construïr les diverses línies ferroviàries a tot el món, no hi havia cap mode de transport terrestre més que el cavall. Així doncs, el tren va ser una veritable revolució tant per la velocitat com per la capacitat de transportar un gran nombre de persones (o tropes) i de mercaderies (o armament).

A la majoria de països, la xarxa de ferrocarril es va construïr a la segona meitat del segle XIX i des de llavors només se l’hi han fet algunes millores tecnològiques però, fins no fa gaire, les xarxes no han estat ampliades o exteses.
Tres elements han fet que les xarxes s’ampliessin: 1) la construcció de línies suburbanes subsidiàries de les metropolitanes; 2) el desplegament de xarxes d’alta velocitat, i 3) la construcció de ramals a pols industrials per al transport de mercaderies. El nostre país semblava que havia quedat al marge d’aquesta expansió. No s’han construït xarxes suburbanes sinò que s’han aprofitat les de llarga distància per donar els serveis anomenats de Rodalies i s’ha iniciat el desplegament d’una xarxa d’alta velocitat amb més pena que glòria a Catalunya.

Pel que fa al transport de mercaderies, hem anat enrere. Fins als anys seixanta del segle passat, és a dir un segle després del desplegament de la xarxa ferroviària a Catalunya, moltes indústries s’havien construït a peu de via per tal de rebre matèries primeres i enviar productes manufacturats per via fèrria. Els ports també tenien vies fins als molls en els quals s’hi amarraven els vaixells que transportaven tota mena de productes i materials. Fins i tot hi ha estacions que es van fer més pensant en les fàbriques que no pas en els pobles que servien.
En els darrers temps, les carreteres, tot i haver estat considerablement ampliades, s’han vist sovint col·lapsades pel nombre creixent de camions transportant mercaderies de tota mena amunt i avall d’Europa (i també en els altres continents). El consum de productes energètics derivats del petroli, com a consequència, s’ha disparat a nivells absolutament insostenibles. Per altra banda, la contaminació atmosfèrica que s’en deriva ha despertat en la Societat un sentiment que ratlla en la visió apocalíptica d’un planeta reescalfat.
Ja fa anys que la Comissió Europea treballa per tal que el transport ferroviari vagi substituïnt el transport de mercaderies per carretera. I ja fa anys que funciona. De fet, mai no ha deixat de funcionar en gaire bé tots els països europeus. Excepte a Espanya... Aquí la diferència d’ampla de via va situar els trens de mercaderies en via morta. Diuen que no fa pas més de trenta o quaranta anys, per l’estació de l’Empalme hi passaven fins a vint trens de mercaderies cada nit en un o altre sentit. Ara es pot dir que no en passa cap ni un. Fins i tot els trens nuclears que sortien de Vandellós o d'Ascó i anaven a morir a França per emmagatzemar indefinidament (quina mentida) els residus radioactius ara ja no hi passen (deuen d’anar per vaixell des del port de Tarragona).

Així doncs, la notícia de la futura construcció d’un eix ferroviari per a mercaderies és per Espanya com una nova revolució tecnològica, i també a Catalunya que, en això com en altres tantes coses, hem estat uns benaventurats incapaços de prendre cap decisió per positiva que fós. És gaire bé increïble que, sent com sóm a tocar de les vies europees no fóssim capaços de construïr ni un kilòmetre de via d’ample internacional. Fals, sí que s’en van construïr però (a més inri) no arriben pas a tocar de la frontera. Els interessos centralitzadors espanyols van primar sobre els interessos internacionalitzadors catalans (per riure !).
Però ara sí toca. Ara tenim que defensar els interessos de Múrcia, València. Fins i tot de l’Aragó. Però el projecte queda en mans del govern de Madrid. Carallots ! que no veieu que tot serà igual que abans ? No, els nostres governants s’agafen a un ferro rogent. Si, per arribar a Barcelona, només cal estirar fins a Mollet el tercer carril que ja s’ha colocat entre Fornells de la Selva i Figueres ! Hom pot entendre que vulguin salvar l’AVE espanyol i no hi facin passar trens de mercaderies per la seva via rovellada de tant de temps sense passar-hi cap tren, al menys entre Barcelona i Fornells. Diu que tres trens van del port de Barcelona cap a França i a l’inrevés: per hora ? no!, per dia ?, no... per setmana. I no els cau la cara de vergonya !
El que costa d’entendre és tot el mullader que han fet els polítics i empresaris catalans per salvar “el Corredor Mediterráneo”. A qui afavoreix ? Al govern de Madrid ? Als andalusos de El Ejido ? Als pagesos de l’horta de Múrcia i València ? A la Ford d’Almusafes ?
I a nosaltres què s’ens en refot ?
Si ara ja podem transportar mercaderies per via fèrria cap a França !
Només cal que hi hagi mercaderies per transportar !
Què esperen els nostres governants per convèncer la SEAT, la NISSAN i els fruiters de Lleida perquè facin servir el tren en lloc del camió ?
Una barbaritat !

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

Pobre Camí Ral

Un cop més, prenc la carretera per anar fins a Girona. És un camí que darrerament faig amb certa freqüència per molts motius diferents. Però, avui, em ve una cabòria:
Aquesta Carretera Nacional de Madrid a Francia por la Junquera, o N-II (o A-2), que ja no sé si és o no és. El vell Camí Ral, sota la protecció del rei (d’Espanya suposo o ¿ pot-ser d’Aragó ?). Abans havia estat la Via Augusta...
Però ara ja no és augusta (imperial), tampoc és ral (reial). És estatal. Sí, sembla ser que, per mor de la seva història (¿?), la gestió d'aquesta infraestructura no ha estat transferida a la Generalitat. D’haver-ho estat sens dubte que ja seria una magnífica autovia de peatge (a l’ombra) i no aquesta mostra de la misèria política que arrosseguem.
¿És que algú pensa que aquesta via torturada encara és el camí d’unió de la rica Hispania amb la capital de l’Imperi ? Jo trobo que no és més que una carretera local que serveix per anar al Bauhaus, al Trueta i poca cosa més. Doncs, qualsevol dia, per això de la seva essència monàrquica (imperial, reial), pot ser ens hi tornen a posar la Benemérita com a Policia de Tráfico.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

Blanes insostenible i insuportable

Si hi ha una cosa que m’agrada és conduir un cotxe. Des que tenia cinc anys i el meu pare em seia als seus genolls i em deixava controlar el volant del vell Citroën B14 tornant de Sitges, conduir cotxes ha estat un dels meus hobbies preferits. Però si hi ha una cosa que em desagradi profundament és fer-ho per un lloc com ara Blanes.
Em sap greu dir-ho però és així. Malauradament encara mantinc vincles “administratius” amb aquesta població de la Selva “marítima” (com els polítics blanencs solen dir). Això fa que, fins i tot en aquesta època canicular, hagi d'anar-hi per alguna cosa. Aparcar a Blanes és impossible. No és com Lloret que té un parell de parkings a tocar del centre i per uns quants cèntims pots fer totes les gestions que calgui, fins i tot comprar fruita que és més barata i millor que en la majoria de supermercats o en el mercat de Maçanet.

El problema no és només el que costa de trobar un lloc on deixar el cotxe uns minuts. És que si et descuides uns segons, pam ! te la claven. Els municipals de Blanes estan molt ben ensinistrats. Fins i tot, de vegades, diuen que no te multen, fan veure que trenquen la denúncia però, ailas !, Xaloc no té frè. Te busquen allà on sigui i, si no pagues, saben trobar-te el compte i embargar-lo ràpidament.
La solució és trobar algun parent que faci de xofer. Mentre l'un fa les gestions, l’altre va donant voltes amb el cotxe pel centre de Blanes. Pot ser fins i tot distret anar mirant les cares de la gent que caminen com a zombies, esquivant els cotxes que envaeixen carrers, voreres, passos de vianants, etc. I cremant gasoil que diuen que és el combustible que més contamina l’aire. Quants litres de gasoil puc cremar pel cost d’una multa ! Res semblant al que cremen els autobusos públics que sempre van buits fent recorreguts absurds que no serveixen per anar enlloc.
A més a més, això dona feina i beneficis a les farmàcies. La bronquitis crònica que arrossego des que vaig viure a Blanes uns quants mesos ara fa prop de quinze anys m’està costant més cara que la pobra pròstata inflada i endurida pels anys de tant obrir i tancar. Però no ho digueu a ningú: el CAP de Blanes que hi ha cap allà la Plantera gaire bé no hi ha ni metges ni malalts. Pot ser a l’ajuntament han trobat alguna manera de desfer-se’n d’uns i altres. Això se’n diu sortir de la crisi !

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

El silenci en el vell territori

Comentari a l'article amb aquest mateix títol publicat a l'Avui+ per en Lluís Foix


Senyor Foix, quanta nostàlgia es troba en les seves paraules. És cert que si alguna cosa ha canviat en aquests darrers 50 anys, això és el camp. És cert que ja no hi ha pagesos que visquin del conreu de la terra. És cert que encara es troben grans plantacions de fruiters però pot ser pertanyen a alguna empresa, qui sap si subsidiària d'una multinacional. I no parlem de les grans esteses de cereals ! A la Catalunya nova que, ho admeto, no conec tant bé, no hi ha gaires masies. Però a la Catalunya vella, farcida de belles masies, plenes d'història, la terra no val rès i per tan ni es compra ni es ven, especialment si es tracta de bosc. Però les cases de pagès sí que es venen i es compren ... per xifres al voltant del milió d'euros... rès a veure amb la vida a pagès, senyor Foix.


Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

El deute de Grècia

Aquest text va ser introduït com a comentari a un article publicat al diari Avui+ el passat 4 de juliol

Amb tot el que s'ha parlat sobe Grècia i sobre el deplorable estat de les seves finances, no s'ha fet esment dels diners que aquell petit país, amb només 11 milions d'habitants, gasta en les seves forces armades.
L'exèrcit de terra grec compte amb 126,560 efectius i pot mobilitzar-ne fins a 600,000 (és un sistema de leva obligatòria). La seva marina de guerra compte amb 30,000 efectius, 84 vaixells de guerra més 49 de suport i vint avions. La força aèria, per l’altra banda, compte amb 33,000 efectius i 538 avions de combat.
Perquè té Grècia unes forces armades tan poderoses ?
Doncs, bàsicament, per mantenir la seva influència en front de la potència de Turquia en tot el conjunt de la Mar Egèa. L'àrea compresa entre el territori continental de Grècia i el territori continental de Turquia es troba regada d'illes (i d'illots) de totes les mides, que constitueixen una part significant del territori grec i que, segons Grècia, defineixen una àrea d'influència que vol mantenir barrada als turcs. Qualsevol que hagi estat per allà sap que algunes de les illes gregues són ben bé a tocar de Turquia.
Doncs els vaixells turcs per poder passar-hi, sobre tot pels estrets entre les illes, han de demanar permís a Grècia si no volen ser aturats per algun dels vaixells de guerra grecs que constantment patrullen per la zona.
I no oblidem que tant Grècia com Turquia formen part de l'OTAN i, per tant, són paísos amics. Tampoc parlem dels considerables ajuts que han rebut tant els uns com els altres de l’OTAN i, sobre tot, dels Estats Units per al manteniment dels exèrcits respectius. Sense comptar els ajuts en d’altres àmbits com els del programa Science for Stability (ciència per a l’estabilitat) de suport a la recerca civil (i militar).
L'any 1997, Grècia va desvetllar un programa per a deu anys de prop de 17,000 milions de dòlars a invertir en les seves forces armades fins al 2007.
Pot ser que s'ho facin mirar !
Ah, i Espanya també !

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

Independència amb paracaigudes

La darrera enquesta duta a terme pel Centre d’Estudis d’Opinió, organisme de la Generalitat de Catalunya, indica que una gran part de la població catalana (43 % o 60 % segons que es miri) es mostra favorable a votar SI en un hipotètic referèndum en el que es demanés posicionar-se sobre la independència del nostre país. Tots solen donar unes xifres no gaire llunyanes de les reals, al menys en el cas del repartiment d’escons en les eleccions.
De seguida han sortit veus de tota mena menystenint aquests resultats tot i estar avalats per una ciència anomenada demoscopia. Alguns han criticat l’arrel del problema: “¿Com gosa el CEO, una entitat pagada per tots els catalans, preguntar tal bestiesa ?”. Altres han dit: “Una cosa és l’enquesta i l’altra el referèndum”. Altres encara: “Els que han opinat estaven emprenyats però no votarien pas sense saber en quin envolic caurien amb la independència”.
És evident que aquesta darrera opció té força sentit doncs, en les darreres eleccions al Parlament, poca gent (no tant poca) va donar confiança amb el seu vot a les formacions que proposen tirar endavant el procés d’independència. Pot ser sí que molts dels que ara s’han definit com a independentistes tenen por de les propostes anomenades (per aquells partits que no s’han definit en aquest tema) com Independència Exprés.
Més d’una nit de calor he pensat si hauria de conrear el meu troç per obtenir els meus propis aliments en cas que la meva pensió no em fos pagada puntualment per la Seguretat Social catalana ni per la espanyola. De ben segur que molta gent pensa que proclamar la independència és com saltar d’un avió sense haver probat mai el funcionament del mecanisme d’apertura del paracaigudes.

I no veig que els partits que clamen per la independència facin cap esforç per tal de transmetre’ns el coratge necessari per que els ciutadans siguin els qui empenyin als altres partits (a tots) a donar el salt, tot sabent que el paracaigudes s’obre sol, que té un altre paracaigudes de seguretat i que el cop a terra no és pas més fort que el que podem donar-nos quan se’ns trenca la cadira a la que estem comfortablement seguts.
Doncs, si no ho fan els partits, algú hauria de moure’s i organitzar exercicis de salt per a la ciutadania i així, al menys, coneixeriem de quin mal hem de morir. En l’excel·lent llibre d’en Jordi Albertí sobre la Bandera Catalana, es parla de les moltes iniciatives que hi va haver ara fa un centenar d’anys per recuperar el sentiment catalanista i gràcies a les quals es va permetre que aquest neguit no morís en temps molt i molt difícils. Pot ser ha arribat el moment de recuperar aquelles iniciatives populars, ara seguint la fòrmula de fòrums de debat, clubs de discussió, ateneus o casals.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

Delenda est Subrata ?

Ara que ens arriben tantes notícies de la veina Líbia, totes elles terribles, m’agradaria deixar testimoni d’un important problema que els valents corresponsals de tv, ràdio i premsa no ens expliquen:

Un dels indrets més exposats a les accions militars i que no guarda cap relació amb els recursos més importants d’aquell país (petroli i gas natural) és la ciutat de Sabrata. A 65 km a l’oest de la capital, Trípoli, i a 95 km de la frontera amb Tunísia, Sabrata té una població d’uns 100.000 habitants.



Deixant de banda el patiment de la seva gent, el valor d’aquesta ciutat per a tota la Humanitat és l'antiga ciutat que data d’abans de que hi arribessin els cartaginesos que la van construir així com després els romans. Després que un fort terratrèmol la deixés arrasada l’any 365, els governadors bizantins la van reconstruir i encara avui es pot veure la magnificència de la que va gaudir durant la nostra edat mitjana.

Declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, encara es pot veure l’esplendor del Teatre, dels temples, dels mausolèums i de tants altres monuments que ara es troben en risc de ser destruïts per les bombes de l’exèrcit del dictador Gadafi o per les de la “Coalició”.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

La Via Carolíngia

Comentari que vaig enviar al diari Avui del 28 de gener de 2011, pàgina 22, a tenor d'un article d'opinió escrit per l'ex-conseller d'ERC Josep Huguet i Biosca afirmant que podriem marxar d'Espanya per a integrar-nos a França ???

Podeu veure l'article clicant a aquest enllaç: La via Carolíngia


Mais, vous êtes fou, Monsieur Huguet. Depuis quand la France a eu le moindre respect pour les catalans, leur langue/culture et leurs institutions nationales. Croyez-vous, par hasard, que finir d'être "tête de souris" pour devenir "queue de lion" est un progrès pour les catalans ? Pour-quoi pas devenir une province chinoise ? Je suis convencu qu'il y a beaucoup plus de futur dans cette option. Monsieur Huguet occupez-vous de votre parti et ne jouez pas a la confusion. Les catalans vous en remercieront.


Antoni Cruzado Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

Qui són els catalans ?

Tothom ho diu, Catalunya sempre ha estat un lloc d’acollida. Això, que no és més que un tòpic, ha pogut ser una constant al llarg dels secles. Desconec els moviments dels neanderthals i altres tribus (ja no són espècies...) per les nostres contrades i se'm fa difícil fins i tot conèixer els moviments migratoris dels ibers que, segons que vaig aprendre a l’escola, venien pel nord d’Àfrica, pot ser del Càucas. Es possible que els fenicis, els grecs o els cartaginesos deixessin alguna empremta en la nostra forma de ser (mercantils, descreguts, revoltats).

Però són els romans els qui, més fortament, devien d’influir en el nostre tarannà. No pas perquè fossin molts sinò perquè es van instal·lar aquí com si fossin a casa seva. Van construir les seves cases al mig dels camps de blat, vinyes i oliveres. Van plantar-hi xiprers a la vora de les seves finques. Van obrir camins per a dur els seus productes i els esclaus cap als ports. Es van apariar amb les dones locals com sempre han fet els colonitzadors arreu del mon. I, fins i tot, ens van ensenyar a parlar. No que els ibers no es comuniquessin entre ells. Vull dir a parlar bé, en una llengua culta, el llatí.

Després van venir els visigots. Eren una gent estranya, feréstega que es barallaven de forma ferotge fins i tot entre ells. Van expropiar les terres (un altre caràcter molt català) als patricis locals (ja no eren romans) i, per la via de les espases, imposaren la seva llei. Tot i que van nodrir les nostres llegendes amb les cançons dels trobadors (poc comprensibles doncs barrejaven el llatí, el català i el provençal) que van ser reinterpretades pels cantaires de taverna, aquests en un llenguatge força més popular.

Els sarraïns van ser-hi poc temps a Catalunya excepte en algunes parts de ponent, com ara a l’antiga Iesso, ón si van encarinyar i van deixar-hi la gent tant rebotada que es van dedicar a la cria de porcs per veure si aquells no hi tornaven mai més (il·lusos, ja tornen a ser majoria...).

Els aragonesos que no eren gaire gent, van venir com a soldats, mariners (la gent de terra endins sempre ha fet bons mariners) i, el segle vint, a construir el metro de Barcelona. Tot i la seva legendària tossuderia que els ha impedit sempre parlar fins i tot la seva llengua local en favor de la de Castella (ells tenen un parlar una mica entre mig) es van integrar força bé. La meva àvia materna va venir de joveneta de Casetas i, tot i casar-se amb un mallorquí, no va arribar mai a posar més de dos mots catalans en una frase. També és cert que la meitat dels mots que parlava ja eren catalanitzats.

A començaments del segle vint (el nostre segle), la gent de poble parlava català sense excepcions. La gent de ciutat, en canvi, es dividia en una classe diguem-ne “noble” (no en el sentit moral, sinò en el sentit polític), una altra classe diguem-ne “emprenedora” i una classe “proletària” (la majoria). La primera parlava castellà a casa i en les seves relacions socials tot i que, quan anaven a les seves finques rústegues, s’entenien en català amb els masovers. La classe “mitjana” (que no mediocre) parlava català amb els obrers, castellà en societat i mig-mig a casa on amb les minyones parlaven català però no volien que els fills ho sentissin. L’escola no era encara el lloc on la llengua s’imposa, tot i que van haver-hi períodes i indrets en que els mestres imposaven el castellà i altres en que el català era la llengua de treball.

Els catalans de mitjans de segle vint ja havien canviat molt de bàndol. La classe proletària va deixar de parlar català per passar al castellà amb accents de tot arreu de la Península. La classe “mitjana” va considerar que puig que no calia parlar català amb els obrers, millor deixar-ho córrer i fer-ho tot en castellà que, tanmateix, era la llengua obligada pels fills, a les escoles. La classe “alta” va seguir com sempre. Encara quedava una part de la societat als barris i als pobles tant proletària (a extingir) com burgesa però que emprava el català de manera habitual tot i que, si havien de parlar en públic, o feien en castellà.

Amb el pas dels decenis, el català va anar perdent embranzida però va aconseguir fer-se entendre per tothom, tot i que només el parlaven a diari la gent catalana de socarrel, és a dir, la gent dels pobles que no havien rebut una immigració tan forta, els fills o nets d’aquells que ja parlaven català a les ciutats i els fills o nets d’aquells que havien arribat feia relativament poc, depenent de l’ambient en el quin es desenvolupessin, doncs el ràpid creixement de les ciutats va fer que es consolidessin veritables ghettos idiomàtics.

Els darrers trenta anys, el català s’ha anat normalitzant a la política, a les administracions, a les escoles, a determinats mitjans de comunicació públics o privats, parcialment a les universitats, però no al sí de moltes famílies, als bars i cafès i a la patxanga.

Els darrers deu o quinze anys, a més a més, l’anomenada nova immigració ha suposat una extensió en l’ús del català per part de persones d’origens exòtics però també una més alta pressió per l’ús del castellà per part d’aquells originaris de països de parla hispana, i també de molts europeus que coneixen una mica l’espanyol i no volen canviar, i d’altres que, aprendre per aprendre, opten per l’espanyol. Aquesta immigració que també ha creat ghettos lingüistics no opten de preferència per l’espanyol sinò per les llengües d’origen (àrab, xinès, etc.).

Tot plegat ha fet que, si bé a l’inici del segle vint, el català era la llengua tradicional d’una majoria de catalans, avui només ho sigui d’una petita part dels catalans, tot i que una immensa majoria dels catalans actuals pot entendre la llengua del país i fins i tot parlar-la. I això ens porta a preguntar-nos ¿el català és el primer signe d’identitat dels catalans? Pot-ser també ¿qui és català?

La resposta a la primera pregunta probablement sigui que NO, tot i que el català sí que és el més important element d’integració dels qui (aquí ve la resposta a la segona qüestió) es proclamen catalans. I és que, per ser català, ¿cal haver nascut a Catalunya?, ¿cal tenir cognoms catalans separats per una i?, ¿cal ser veí d’un municipi dins de les quatre províncies que constitueixen la Comunitat Autònoma de Catalunya? ¿cal viure i treballar a Catalunya com tinc entès que diu l’Estatut d’autonomia?.

Totes aquestes opcions deixen fora un grapat de persones que no les compleixen. El lloc de naixement, a diferència dels països anglo-saxons, no constituteix un dret d’apartinença o nacionalitat en les nostres latituds. Per altra banda, és ben difícil de saber si un cognom és català o no. Cert que hi ha cognoms que sonen totalment a foranis, especialment els acabats per –ez o –ado o –elli o -ini, etc. Tant pot ser català com no algú que es digui Serra, Costa i tants altres cognoms comuns a molts pobles hispànics. Per altra banda, el veinatge exclouria tots aquells catalans que viuen en altres països o territoris de l’Estat espanyol.

Hem de concloure que ser català només pot ser un acte d’afirmació de l’individu. Que, sigui quina sigui la seva procedència o les generacions que porti arrelat a aquesta terra, l’individu ha de poder determinar que vol formar part d’aquest país i de l’aventura comú. Només conec un altre país que ho hagi fet: l’Estat d’Israel. Però així com en aquest cas hi ha d’haver un element d’arrelament: la religió hebràica, a Catalunya l’element d’arrelament només pot ser la llengua.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva