La Declaració unilateral d’independència

Fa aproximadament 370 anys, Catalunya va fer la seva primera declaració unilateral d’independència respecte de l’Estat Espanyol. Tot sembla que va començar degut al malestar que hi havia a Catalunya per la pressió en impostos i en homes que van generar les guerres europèes del Govern de sa Majestat el Rei. Es tractava d’una llarga guerra mantinguda entre la monarquia espanyola i la francesa per causa de diversos territoris respecte dels quals els Reis d’Espanya havien anat acumulant drets per via , sobre tot, de pactes de família i que França tenia per una amenaça a la seva integritat. Estem parlant de territoris, tots ells avui independents, com els Països Baixos, Luxemburg, Monaco i altres, tots ells fronterers amb els del regne de França, aleshores regnat per Lluís XIIIe i governat per l’omnipotent Cardenal Richelieu.

Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar, III Conde-Duque de Olivares
Les guerres entre França i Espanya (1618 – 1648) anomenades la Guerra dels Trenta Anys es van desenvolupar, en part, a Catalunya i en terres properes del nord. Tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals actuant, en determinats moments, com un exèrcit d'ocupació. Per altra banda, es produï una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per a sufragar aquestes guerres.
El comte-duc d'Olivares, primer ministre, de Felip IV de Castella i III d'Aragó, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.

El Molt Honorable Sr. Pau Claris i Casademunt

El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular. Al voltant del 1639, el malestar dels pagesos i l'actitud de recel polític de les autoritats va fer que s'anés configurant la doctrina política de l'aixecament i la revolta. Tot i que la gran aristocràcia catalana i la cada vegada més important burgesia urbana tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.
El mateix any, la caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. El rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.

Els Segadors

Tot i que la data d'inici dels contactes amb França, que acabarien amb la formació d'una aliança catalano-francesa enfrontada a la Corona espanyola i que donaria lloc a la denominada Guerra dels Segadors o Guerra de separació de Catalunya, continua sent motiu de controvèrsia entre els historiadors, sembla que podrien haver començat ja el mes de maig del 1640. Pau Claris havia convocat les corts generals el 10 de setembre de 1640, però paral·lelament i sense consultar a les ciutats, hauria començat els contactes amb els francesos.
El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà[2] i Francesc de Vilaplana[2], nebot de Claris, van signar un primer Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIIIe de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l'ofensiva castellana manada pel Comte-Duc d'Olivares que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Hom creu que davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar, a contra-cor, les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la Monarquia Hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
L'assumpció personal del poder per Claris des del setembre del 1640, sembla ésser total. Convocà la Junta General de Braços, que s'erigí en la institució rectora de la nova situació, va fer oficials els compromisos amb França i la secessió i va emetre deute públic per finançar les despeses militars. El 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Du Plessis Besançon i, uns dies després, se signava el primer pacte de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat.
El 24 de novembre entrava a Catalunya, pel sud, l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. El 23 de desembre, Pau Claris alçà el sometent i comença la guerra contra Felip IV de Castella. L'avanç victoriós de les tropes castellanes per Tortosa, Cambrils, Tarragona i Martorell féu que la Junta de Braços i el Consell de Cent cedissin a les pressions franceses i el 16 de gener els Braços i el 17 el Consell, acceptessin la proposta de constituir Catalunya en república sota la protecció de França.
Però de nou la pressió dels castellans que s'apropaven a Barcelona i les pretensions franceses portaren a Claris a haver de liquidar el projecte republicà i a haver de fer proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la batalla de Montjuïc, que derrotà estrepitosament les forces castellanes i deturà l'atac a Barcelona el 26 de gener del 1641.

Quin mal precedent !

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva

La Transició a la Independència

Més informació a la web: Notícies

El Centre d’Estudis Sobiranistes i Solidaritat Catalana per la Independència van organitzar el passat dissabte 17 de desembre sota el lema La Transició a la Independència una Convenció Nacional en la que van participar diversos professionals de l’economia i juristes al costat dels diputats de SI.
La Convenció va ser organitzada amb una àmplia campanya publicitària entre els adherits i simpatitzants de SI per la via del correu electrònic i altres mitjans digitals. Per a participar-hi calia anunciar-se per mitjà d’una pàgina web especialment habilitada però, al moment de la reunió, qui va voler hi va entrar doncs no es demanava cap mena d’habilitació. La reunió va tenir lloc a l’Àula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB. Com que hi havien més de 800 participants, es va haver d’habilitar una altra àula ón es passava per vídeo el que succeïa a la sala principal.

L’acte es va organitzar com un simposi de caire acadèmic amb tres moderadors i dos oradors per a cada un dels trams que tractaven dels àmbits: Jurídic, Econòmic i Polític que va ser també la Cloenda. Moderadors: Alfons López Tena, Uriel Bertran i Antoni Strubell.
En l’àmbit jurídic s’esperava la participació de Jon Iñárritu que es va excusar per raons del seu càrrec de diputat al Congrés. Després de la benvinguda a cura del Director del CES, Maiol Sanaüja, va intervenir, en lloc de Iñárritu, el moderador Alfons López Tena que va explicar les condicions jurídiques per a arribar a la independència. Es basà en el dret comparat. Més de 150 estats han adquirit la seva independència des del final de la II Guerra Mundial i més de 20 ho han fet en els darrers anys, molts d’ells a Europa, després del desgavell de la URSS i de la República Federal Iugoslava. També en Héctor López Bofill va fer una anàlisi comparativa entre la capacitat per a l’autogovern de determinades comunitats europèes com Escòcia, Flandes, etc. amb especial èmfasi en la pertinença d’aquests territoris a la UE. Va quedar clar, però, que si bé l’estada de Catalunya a l’UE hauria de ser pràcticament automàtica (faria falta unanimitat dels 27 per fer-la fora), tampoc no seria possible entrar com a membre de ple dret per mor del veto espanyol, fet que podria allargar-se uns quants anys.
En l’àmbit econòmic, tal vegada el més interessant, dos professionals van intervenir-hi amb els temes Els pressupostos de l’Estat propi i L’Associacionisme empresarial y professional en una Catalunya independent. En el primer cas, l’anàlisi d'en Jaume Argerich va versar sobre quin efecte tindria la independència sobre la supervivència financera i econòmica de Catalunya en un mon afectat per la crisi de l’Euro i del deute sobirà. En el supòsit que la independència fos un trencament (sense negociació amb l’Estat Espanyol resultant) i tenint en compte les despeses inherents a l’establiment de l’Estat català, resultaria un estat sense dèficit fiscal i amb un deute sobirà molt inferior al de la majoria per no dir tots els estats europeus. És a dir, Catalunya esdevindria un dels estats més solvents del món occidental. En cas que es produïs una negociació, hi ha molts elements patrimonials i d’altres tipus que permetrien sortir-se’n encara millor.
Pel que fa a l’associacionisme, l’estudi presentat per en Albert Gendrau va posar en evidència els nombrosos avantatges que tindria per a les empreses i els professionals catalans no haver de passar per les associacions de nivell estatal. La major homogeneitat en la representació catalana en front de l’espanyola fa que els interessos dels membres quedarien força garantits (cas de l’agricultura, per exemple). També l’accés als ajuts europeus que, d’entrada podrien tenir una certa dificultat pel veto espanyol, acabaria sent molt més efectiu del que és en l’actualitat.
En el tercer àmbit, Jordi Muñoz va fer una anàlisi de les característiques sociològiques dels qui donen suport a la independència en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Després de posar en evidència que, aproximadament, un 43% dels catalans (espanyols residents als municipis de Catalunya) diuen que Si en front del 24% que diuen No, amb un nombre aproximat de 40 % que no diuen res (això fa una acceptació teòrica del 60% del Si en un referèndum amb una participació del 60%.
Això no obstant, en Jordi Muñoz va alertar de que no és el mateix una enquesta que la realitat doncs els elements que constitueixen el context en el cas real d’un referèndum, poden modificar fortament en un sentit o l’altre el resultat de la resposta ciutadana. Més interessant va ser l’anàlisi sociològica (perfil) dels que escullen una o altra opció. Curiosament, la llengua parlada al sí de les llars dels enquestats no hi juga un paper important però si que l’hi juga l’origen de les persones, nascuts a Catalunya en primera o segona generació (o més) a diferència dels nascuts a altres indrets d’Espanya o a l’estranger. Però el factor que més fortament s’associa a la resposta és el mitjà (televisió) del que reb habitualment la informació: TVC o altres d’àmbit estatal.
Ja gaire bé com a cloenda, la Núria Cadenes va fer una intervenció molt en l’estil espiritós que li és propi (en Toni Strubell la va titllar de la Passionària catalana) denunciant l’ambigüitat de CiU pel que fa als mots i als conceptes relacionats amb el fet nacional català. Va arribar a dir: fins que CiU o un altre partit que la substitueixi en la majoria parlamentària no accepti el fet de la independència de Catalunya en el seu programa electoral per a les elecciones al Parlament (tant de bò fos a les de l’any 2014) no ens en sortirem.

Quina millor cloenda !

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva