Independència amb paracaigudes

La darrera enquesta duta a terme pel Centre d’Estudis d’Opinió, organisme de la Generalitat de Catalunya, indica que una gran part de la població catalana (43 % o 60 % segons que es miri) es mostra favorable a votar SI en un hipotètic referèndum en el que es demanés posicionar-se sobre la independència del nostre país. Tots solen donar unes xifres no gaire llunyanes de les reals, al menys en el cas del repartiment d’escons en les eleccions.
De seguida han sortit veus de tota mena menystenint aquests resultats tot i estar avalats per una ciència anomenada demoscopia. Alguns han criticat l’arrel del problema: “¿Com gosa el CEO, una entitat pagada per tots els catalans, preguntar tal bestiesa ?”. Altres han dit: “Una cosa és l’enquesta i l’altra el referèndum”. Altres encara: “Els que han opinat estaven emprenyats però no votarien pas sense saber en quin envolic caurien amb la independència”.
És evident que aquesta darrera opció té força sentit doncs, en les darreres eleccions al Parlament, poca gent (no tant poca) va donar confiança amb el seu vot a les formacions que proposen tirar endavant el procés d’independència. Pot ser sí que molts dels que ara s’han definit com a independentistes tenen por de les propostes anomenades (per aquells partits que no s’han definit en aquest tema) com Independència Exprés.
Més d’una nit de calor he pensat si hauria de conrear el meu troç per obtenir els meus propis aliments en cas que la meva pensió no em fos pagada puntualment per la Seguretat Social catalana ni per la espanyola. De ben segur que molta gent pensa que proclamar la independència és com saltar d’un avió sense haver probat mai el funcionament del mecanisme d’apertura del paracaigudes.

I no veig que els partits que clamen per la independència facin cap esforç per tal de transmetre’ns el coratge necessari per que els ciutadans siguin els qui empenyin als altres partits (a tots) a donar el salt, tot sabent que el paracaigudes s’obre sol, que té un altre paracaigudes de seguretat i que el cop a terra no és pas més fort que el que podem donar-nos quan se’ns trenca la cadira a la que estem comfortablement seguts.
Doncs, si no ho fan els partits, algú hauria de moure’s i organitzar exercicis de salt per a la ciutadania i així, al menys, coneixeriem de quin mal hem de morir. En l’excel·lent llibre d’en Jordi Albertí sobre la Bandera Catalana, es parla de les moltes iniciatives que hi va haver ara fa un centenar d’anys per recuperar el sentiment catalanista i gràcies a les quals es va permetre que aquest neguit no morís en temps molt i molt difícils. Pot ser ha arribat el moment de recuperar aquelles iniciatives populars, ara seguint la fòrmula de fòrums de debat, clubs de discussió, ateneus o casals.

Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller

Maçanet de la Selva