Encara que força lluny d’aquí, l’incendi forestal de l’Horta de Sant Joan ens ha transportat, al menys a mi, a l’estiu del 2003 quan a Maçanet vàrem sentir l’angoixa que viuen avui els veïns d’aquella població de la Terra Alta. Angoixa i impotència en veure com es destrueixen les coses que tant ens han costat bastir i que no podem fer res per protegir-les.
No em refereixo als boscos que ens venen donats, com altres coses d’aquest món, més per la bondat de la natura que per l’esforç nostre o dels nostres avantpassats. Com acabo d’escoltar d’un dels veïns de Sant Joan, ja a l’edat mitjana hi ha registres escrits de focs que havien cremat durant mesos i això no va impedir que el Massís dels Ports se’ns mostri en l’actualitat com una veritable joia de la natura.
La veritable por que ens fa sentir el foc, com l’aigua o el vent quan es troben fora de control prop nostre va unida al sentiment d’impotència en front de la magnitud del fenomen natural, no pas a la veritable amenaça de que pugui atemptar contra la nostra vida. Segurament està molt més amenaçada quan conduïm un cotxe i anem parlant per telèfon o quan ens llancem a la piscina després d’haver menjat i begut. Aquesta por és la que sovint ens treu de polleguera i ens fa capaços de dir o fer coses que mai no diríem o faríem en estat normal.
Quants cops ens ha sobtat la reacció de les persones que acaben de sofrir un terratrèmol. Tracten de salvar un matalàs o un vell aparell de televisió en lloc d’agafar el camí i anar-se’n cap a un altre lloc on el risc de nous sismes no sigui tan flagrant per refer-ne la seva vida. Sempre he dit que cal tenir sempre ben a ma, per si un cas, una motxilla amb una ampolla d’aigua, unes galetes, el passaport i una targeta de crèdit. Com els mariners que guarden en els bots de salvament armilles flotadores i una capsa amb aliments d’emergència que revisen de tant en tant per assegurar-se’n la supervivència.
Però aquesta reflexió no és un pensament sobre la reacció de l’home davant les forces de la natura. Aquesta reflexió va, mes aviat, sobre la nostra relació col•lectiva amb els boscos i els seus incendis. Un fet que se’ns planteja de tant en quant però que només ens afecta veritablement quan el foc ens és proper.
La primera reacció quan ens anuncien un foc a bosc és aquella de “ja hi som, qui haurà estat el beneït que ha llançat una burilla a la vorera de la carretera”. En altres temps no gaire llunyans sentíem a dir “cuando un bosque se quema, algo suyo se quema” i algun graciós hi afegia “Señor Conde”. I és que, per molta gent, això dels boscos ha estat tradicionalment quelcom d’aliè, un espai públic o privat al qual no sempre s’hi ha pogut accedir per recollir llenya, fer carbó o agafar pinyes sense topar-se amb el propietari, o un seu assalariat, que et feia deixar les castanyes a terra si no volies una garrotada o, fins i tot, un tret de sal al darrera.
Ho haveu sentit, oi?
Però, de seguida, els media ens fan saber que el causant d’aquest atemptat a la Natura i a la Societat ha estat un piròman. En sentir aquesta paraula entenem que es tracta d’un sonat o d’un sàdic. Disfressat de pastor, de conductor de 4x4 o de veí ressentit, el piròman duu sempre un encenedor i uns kleenex a la butxaca. En el cotxe hi duu benzina (o gasoil, segons el tipus de vehicle) i a casa pot ser que hi tingui draps i alcohol. Fins i tot els veïns l’han vist sovint carretejar bidons de benzina amb l’excusa de fer anar el motocultor o el tallagespa. Alguns s’acusen a ells mateixos de manera espontània però quan els Mossos pressionen una mica, són plens de contradiccions i, finalment, és el jutge qui l’ha d’absoldre per falta de proves.
D’altres cops carreguen contra les elèctriques. Alguna vegada se la carrega un cable de baixa tensió mal mantingut però els cables d’alta tensió solen dur-se’n la fama. S’escalfen perquè, diuen, fem anar massa els aparells d’aire condicionat (son els turistes, es clar, que posen a tope el fred de l’habitació de l’hotel). Tot i que moltes fàbriques aturen una bona part de la seva maquinària durant els mesos d’estiu, això no compte quan es tracta de trobar responsables. Això té l’avantatge de que, a diferència dels piròmans, les elèctriques tenen assegurances.
El foc de l’Horta de Sant Joan ha estat diferent. Un llamp latent diuen. Va caure un bon dia sobre un pi, sense que hi hagués cap tempesta, i va cremar-ne una part del tronc i dels matolls al seu voltant però sense que el foc s’estengués més enllà fins que, al cap d’uns dies, les brases han reprès vida i el foc s’ha estès. Ja és curiós, però si els Agents Rurals que són uns grans professionals (semblants als del CSI) ho diuen i el Conseller de Medi Ambient o corrobora, no hi ha cap mena de dubta. Ha estat una causa natural. És de suposar però que aquests mateixos Agents Rurals no van veure caure el llamp des dels seus miradors privilegiats i que el MeteoCat que tot ho veu des del satèl•lit tampoc no va comptar els llamps que queien al Massís dels Ports el dia d’autos.
Però enguany les coses han estat força diferents a l’interior de Catalunya on s’han cremat moltes hectàrees: les màquines agrícoles han generat el 90, pot ser el 95 % dels focs en els conreus de cereals segons que va dir la Directora General de Prevenció d’Incendis de la Generalitat. De seguida va sortir la molt respectada Unió de Pagesos. Fals! van dir. Les nostres màquines recol•lectores són molt fiables i els nostres maquinistes molt curosos. Però es veritat que el preu del blat està per terra i que ja ningú no ens compra la palla perquè fa dos anys seguits que els ramaders no saben què fer amb la que tenen acumulada. Això no ho haveu sentit, oi?
Subvencions
Subvencions per a renovar la maquinària agrícola cremada (perquè no produeixi espurnes, es clar) i per reconvertir en apartaments rurals els coberts agrícoles malmesos (que no eren declarats al Cadastre i que, per tant no pagaven impostos de cap mena). Això és el que fa falta.
Subvencions per treure la llenya cremada o bé per a deixar-la en la pròpia zona cremada, això sí, tallada en peces de metre i mig i estassades de manera que aguantin la terra en cas de que les pluges s’empenyin en erosionar-la (el principal perill que té el bosc cremat i que pot dur a la desertificació, diuen els ecologistes).
Subvencions per replantar els boscos cremats. Aquestes son més complicades. Cal tenir un Pla de Gestió o bé cedir les terres al Departament de Medi Ambient que se’n cuida de tot. Només has de deixar-lo en mans d’ells de la mateixa manera que, fins al moment del foc, ho havies deixat en mans de Deu.
Es clar que tot això es fa en base a la subvenció que va a parar integrament a les nombroses empreses que estan establertes al territori. És el que els economistes dirien externalitzar la gestió forestal. Val que una part de la fusta que es treu d’un bosc cremat pot ser venuda però, si se’n crema molta, el preu baixa i pot ser no compensa la feina de treure-la del bosc, encara més si s’ha de fer amb cavalls per no destorbar els bolets.
El Consorci Forestal de Catalunya (el Señor Conde?) no diu res. Diguem que el CFC ve a ser una mena d’UdP (sense la tradició reivindicativa d’aquesta) dels propietaris forestals familiars (segons que s’autodefineixen). Son els afectats. Si volen, després del foc, poden demanar (i demanen) subvencions. Però els empresaris forestals catalans, que n’hi ha, tot i que no són socis del Foment del Treball Nacional, no han invertit en la generació del recurs. Només ho fan en la seva explotació.
No es pot generalitzar però, excepte en algunes zones pirinenques on l’explotació de la fusta s’ha fet sempre i és un negoci rendible, el negoci de la fusta no ocupa cap lloc significatiu entre la producció a les zones rurals. Fins fa pocs anys, tallar arbres era un assumpte molt controlat. Havien de venir els tècnics d’Agricultura a marcar els arbres que es podien tallar, un per un. Normalment eren els més potents dels quals es podia treure una bona fusta per fer bigues, pals de la llum o travesses pel tren, quan no per entibar les mines.
També es tallaven els arbres que no tenien possibilitat d’arribar a ser explotables, be perquè eren molt junts, perquè eren massa torts o perquè tenien alguna malaltia. Aquests anaven a parar a la producció de carbó. Deixant a banda el treball del suro, la feina al bosc, a l’època dels nostres pares o avis (fins als anys 1960s), era una feina d’hivern i donava uns ingressos minsos en les nostres contrades però que complementaven els de l’agricultura. El carbó vegetal per a barbacoes que avui comprem a les benzineres o els supermercats no ve pas dels nostres boscos tan rics en arbres que acompleixen aquestes característiques. Venen de boscos llunyans. Avui, la producció de carbó vegetal podria donar vida, si més no, a tants il•legals que corren per aquí, com els que prenen pinyes o bruc.
Amb la transferència de la responsabilitat dels boscos a Medi ambient, la filosofia ha canviat. Es tallen tots els arbres petits i es deixen els més grans. Està pensada per a minimitzar el risc de foc i no per a treure’n profit. A menys que es tingui un Pla de Gestió, és a dir, que es faci una explotació de caire empresarial. Però es topa amb una dificultat: els boscos de la major part del nostre territori s’han anat formant per generació espontània, en bona part, perquè els pagesos de fa cent anys van arrencar les vinyes i van plantar-hi pins i alzines sureres per tal d’explotar-les... algun dia! Però van morir (millor dit, es van extingir) sense arribar a veure’n el profit dels seus esforços.
I és que no tots els propietaris de boscos són com els emprenedors membres del CfC. La majoria són gent d’edat molt avançada per als quals els boscos no son la seva prioritat ni tampoc la dels seus fills o nets. ¿Per què? Doncs perquè els boscos no se solen poder re qualificar i per tant no es poden guanyar diners de pressa, la principal raó per la qual els més joves de la família se’n podrien interessar. Tot i que no sempre ha estat així.
Les urbanitzacions
En altres temps es va especular i molt amb els boscos. La majoria de les urbanitzacions que hi ha a Catalunya van ser aixecades al bell mig de boscos frondosos. Quina meravella: els habitants de Barcelona i rodalies que no podien viure en els ghettos mediterràneo-franquistes buscaven la llibertat a les parcel•les dissenyades al mig de boscos llibertaris. Era com sentir-se fora del sistema. Com els maquis. Poder-se llevar al matí i sentir l’olor de la resina i a la tarda poder fer una passejada per un camí forestal. Això era com tornar a l’infantesa, a la Sierra de Cazorla...
Diguem que el mecanisme establert per a la creació de les urbanitzacions era aconseguir una finca forestal prou gran, pot ser propietat d’un hereu ric però poc interessat per les seves heretats, que la venia per no rés a un espavilat que es movia bé en els ajuntaments i diputacions franquistes. Els batlles, que no s’enteraven del que costaria trenta anys més tard recollir els vailets per dur-los a l’escola o dur els avis a l’ambulatori, ho veien com una font de diner de butxaca o com la solució per a la penúria en la que vivien els veïns després de que els joves hagueren marxat cap a la ciutat.
Li acceptaven el projecte i el promotor obria carrers (és un dir, eren camins) i organitzava una bona campanya als barris i pobles més humils (els rics barcelonins tots tenien bones torres i masies als millors llocs del país (Sant Hilari, Caldes, Tona, S’Agaró, etc.). Jo me’n recordo: et donaven unes llibretes amb moltes pàgines, organitzades en petites caselles. Quan tenies diners, passaves per la oficina del carrer de Pelài o Casp i compraves uns segells que encaixaven perfectament en les caselles. Cada segell costava un duro (5 pts pels més joves) i comprava un pam quadrat (les matemàtiques diuen que 25 pams quadrats feien un metre quadrat, tot i que de vegades els números no coincidien gaire bé). Al vespre, la família reunida al voltant de la taula, cadascú agafava una llibreta i a enganxar-hi segells.
I a somiar! En una casa? No. Els més grans somiadors pensaven en fer-hi un garatge. No pas per al cotxe que sovint no tenien. Per passar-hi el més d’agost tots junts, fent paelles i carn a la brasa. Jo recordo haver-ne fet més d’una paella tot i que no hi havia ni garatge ni res. La parcel•la que els meus pares van comprar a Montemar (Castelldefels) tenia 18000 pams de pins amb branques seques i bruc que feien una bona brasa. Recordo algun foc que s’havia iniciat en aquestes barbacoes primigènies. Quan arribava el cas, tothom agafava branques i s’aconseguia apagar el foc dins de la mateixa parcel•la. O no. La urbanització Bellavista, al costat de la nostra, va ser cremada abans que no es venguessin les parcel•les i van haver de baixar-les a tres pessetes el pam.
Els que compraven, però, no eren pas gent d’un alt poder adquisitiu. Fora d’algun peixater o carnisser del mercat local que, en aquells temps de racionaments i estraperlos eren els que més be es guanyaven la vida, la resta depenien d’un sou o, si eren autònoms, de que no els vingués cap malaltia inesperada. Molts però no podien mantenir la compra de menjar i roba o pagar l’escola pels fills (no hi havia tantes escoles públiques com hi han ara). Com havien de comprar segells? Deixaven de fer-ho i la parcel•la romania propietat del promotor doncs de ben segur que el contracte de compravenda li permetia fer-ho sense que hi hagués una oficina del consumidor.
Avui qui se’n recorda de tot això? Aquells pobres nous catalans ara son morts o jubilats i veuen com els seus fills i nets, funcionaris o empresaris autònoms han aconseguit el que ells no van poder ni somiar: un xalet de 80 milions (de pessetes) que només serveix per a viure-hi uns cinquanta dies l’any, com a molt. Això sí, molt més luxós que l’apartament de Badia del Vallès o de Santa Coloma de Gramanet construït a corre cuita pel franquisme socialitzant on hi passen atapeïts tota la resta de l’any.
Però, tot i que l’any del foc, a Maçanet es va parlar de focs iniciats per barbacoes, a la fi l’autoritat va decidir que havia estat un pobre pastor i ni sé si se’l va engarjolar o si segueix voltant amb les seves cabres i ovelles. Cap responsabilitat civil. La Generalitat, a cop de subvenció, va pagar als propietaris de bosc que les van demanar i a l’Ajuntament que sí la va demanar i les assegurances individuals van pagar els danys causats als xalets de les urbanitzacions. I a esperar-ne un altre.
És cert que el Parlament de Catalunya va votar una llei de prevenció de foc que obliga als veïns de les urbanitzacions (o a l’Ajuntament corresponen si aquells no ho fan) a mantenir netes les parcel•les privades i les zones comunes i el que se’n diu les franges perimetrals. Encara recordo el Gabinet del Foc, o com se li digués, a Maçanet després del foc del 2003. Es van enviar cartes a tots els propietaris de les urbanitzacions de Maçanet per tal de que netegessin la seva parcel•la. Molts ja no existien. Altres no responien. Alguns ja devien ser a l’altre mon.
Tornem als boscos
Cap propietari de bosc o parcel•la d’urbanització és obligat a netejar la seva propietat. Ni encara que hagués estat cremada i haguessin quedat els pals cremats en peu, com a testimonis de la feblesa humana. En una reunió dels propietaris de boscos a Maçanet amb els tècnics municipals i provincials, algun vellet, acompanyat d’un seu fill, també d’edat avançada deia: Mai no he fet res amb aquest tros de bosc i ara tinc que desembutxacar diners per a fer-lo netejar! Ah, però aneu a trobar una d’aquestes persones i oferiu comprar-li una feixa de bosc. De ben segur que us dirà: No, ara diuen que passarà la nova autovia pel costat i en aquella zona hi deixaran construir equipaments! O bé: la terra no menja!
I allà estan els boscos, abandonats a la seva sort que no és mes que servir de combustible un dia o un altre. No hi ha cap tros de territori que no hagi estat cremat en un moment o un altre. A la costa com a les muntanyes. Al nord com al sud. Els boscos en el clima mediterrani (també a Califòrnia i a Austràlia) estan fets per a ser cremats un dia o un altre. Un llamp latent o un llamp fulminant.
A l’Amazònia també es cremen els boscos per a re qualificar-los com a terres de cultiu. Es clar que aquesta és una bona relació causa-efecte. Es crema un bosc i després s’hi fa una altra mena d’explotació. Diuen que les lleis franceses prohibeixen durant molts anys les requalificacions de terres cremades. Al nostre país no s’acostuma a fer i, pot ser, fins i tot, les lleis també ho prohibeixen. No obstant em diuen gent del territori que els darrers incendis de conreus a la Noguera, la Segarra i altres zones de la Catalunya interior podrien estar relacionats amb la prohibició que ha establert la Comissió Europea d’augmentar les zones regables.
El paper públic del bosc
Sovint se sent a dir: els boscos juguen un paper social perquè produeixen l’oxigen que respirem. Podríem discutir molt sobre aquest tema. És ben cert que les plantes verdes, gràcies al seu contingut de clorofil•la, són capaces de fixar una part del diòxid de carboni de l’atmosfera i alliberar l’oxigen que te a la seva molècula al mateix temps que formen el que se’n diu biomassa o matèria orgànica. Però també és cert que, a més a més, les plantes respiren l’oxigen de l’atmosfera i alliberen diòxid de carboni, consumint biomassa. Aquesta tasca també la duen a terme els altres organismes que conviuen amb les plantes, siguin animals, fongs o bacteris.
Els boscos, plens de biomassa vegetal, produeixen una quantitat important de l’oxigen que tots els demés organismes necessitem per viure. Però també en consumeixen una quantitat important doncs les plantes i els demés organismes que s’hi troben així ho han de fer. Especialment a la tardor i l’hivern quan la fullaraca es descompon. Si mirem el balanç global de la producció i consum d’oxigen en un bosc, acaben compensant-se l’un i l’altra. Excepte per una part de la biomassa que és formada i que roman per molt de temps en els troncs dels arbres en la seva capçada i, fins i tot, en el sol que hi queda per sota. Quan es crema un arbre de gran estatura s’està tornant a l’atmosfera el diòxid de carboni que va fixar fa cinquanta, cent o mil anys, segons la seva edat.
Avui sabem que una manera molt bona de mantenir el diòxid de carboni fixat és tallant els arbres i fent-ne alguna cosa perenne, per exemple, bigues per a la construcció. Els països del nord, coneguts sempre per la seva dèria ecologista, promocionen força l’ús de la fusta per a la construcció. No com per aquí que tot ho volem d’alumini, ciment o ferro. És cert que una biga de fusta, per bona que sigui, no durarà tota la vida però si es cuida pot durar uns quants segles. Si no us ho creieu, aneu a veure les bigues que aguanten alguns edificis de la vella ciutat de Bolonya.
Una altra manera de conservar força temps la biomassa i per tant retardar-ne el retorn del diòxid de carboni a l’atmosfera és trinxant-la i deixant-la a terra, bé al propi bosc o bé en jardins o conreus. També es pot fer servir com a energia renovable si es crema en lloc del petroli i les cendres es fan servir d’adob. Això ja ho fan als països avançats i aquí se’n parla molt, també el CfC en parla, però fins ara no se n’ha fet gaire us.
Si els boscos han de donar un servei públic, perquè es deixa en mans privades i no es passen a mans públiques. Per exemple, perquè no es permet que els propietaris de boscos puguin pagar els seus impostos amb la cessió a Hisenda d’una part de les terres boscoses. No és que això asseguri una millor gestió però, al menys, permetria una gestió adreçada a fornir el servei públic que se’ls hi pretén donar. De fet, després que es cremen els boscos, la Administració ofereix als propietaris una gestió conjunta per tal de recuperar-los i fer-ne possible la seva posterior explotació. Son pocs els propietaris que s’hi avenen. Temen perdre’n el control com si abans del foc haguessin tingut cap control sobre el seu bosc!
La prevenció dels focs
És prou evident que, en el present estat de les coses, la prevenció és gaire bé impossible. Bé que s’imposi la neteja de les zones perimetrals en les urbanitzacions de Catalunya per part de les comunitats de propietaris o dels ajuntaments si aquells se’n desentenen. Bé que es facin llaurar els conreus prop dels camins i carreteres. Bé que estigui prohibit encendre tota mena de foc. Bé que les companyies elèctriques siguin obligades a revisar l’estat de les línies i a netejar les zones boscoses per sota d’elles. Bé que es posin torres d’aguait als cims dels nostres turons i que els agents rurals o els seus col•laboradors s’hi passin les hores contemplant el mon als seus peus. Bé que es facin cunyes propagandístiques ridícules en hores de major audiència televisiva.
Però, qui pot impedir la caiguda d’un llamp o que salti una espurna d’una màquina de tren o que un camió carregat de combustible s’estrelli? El risc zero no existeix i per tant cal viure sempre preparats per a haver de conviure amb el foc. Si considerem els gaire be dos milions d’hectàrees de superfície forestal a Catalunya (61% del territori) i es cremen deu mil hectàrees cada any (un supòsit exagerat), la vida mitjana d’un bosc entre crema i crema fora de 195 anys, temps més que suficient per a ser repoblat de manera natural.
Per altra banda, se’ns diu sempre que cal netejar el sotabosc i podar les capçades dels arbres. Però, per que sigui efectiva, aquesta és una feina que caldria fer com a mínim un cop l’any. ¿Qui és el maco que ho fa? Els que estudien la natura també ens diuen que per a mantenir l’ecosistema funcionant no es pot destruir la trama vegetal que representa el sotabosc. És el lloc en el qual hi viuen tota mena d’animalons i altres organismes vitals per al funcionament del bosc. Es pot ben dir que és pitjor el remei que la malaltia. De ben segur que mor més fauna si es neteja el sotabosc cada any que si es crema un cop cada 50 o més anys. D’aquí que la gestió dels boscos no sigui una qüestió senzilla. De fet s’escapa al control de la majoria dels propietaris i fins i tot de molts governants que no solen parar l’orella als ecòlegs més que quan els interessa. Però, hi haurien moltes formes de conjugar els interessos econòmics amb els, diguem-ne, naturalístics. El que passa és que pel mig hi ha tota mena d’interessos i/o negligències individuals i institucionals.
L’extinció dels focs
És aquesta la part més espectacular de tot el tema perquè quan l’incendi ha començat totes les mirades són adreçades a l’acció dels bombers, per una banda, i de les autoritats, per l’altra. I és que, al menys a Catalunya, el cos de Bombers de la Generalitat, tot com el cos de Mossos d’Esquadra, són fruit de l’iniciativa política local i no ens han vingut imposats des de fora. Reconèixer qualsevol mancança o feblesa és anar contra l’Autogovern. Com si d’un veritable exèrcit es tractés, hi ha un Estat Major, ara dotat d’un Centre de Comandament Avançat equipat amb els més sofisticats sistemes de comunicacions i de seguiment tant de l’evolució del foc com del desplegament de les tropes.
Sobre el terreny hi ha un gran nombre d’unitats, els bombers, diguem-ne d’infanteria, amb la seva piqueta característica que els permet desbroçar ràpidament un petit espai que impedeix la propagació de les flames arran de terra, les més petites però també sovint les més tenaces. Mentre tant en les altures hi ha una o més unitats aèries: els helicòpters de combat i de control. Els de combat duen una cuva munida d’una mànega que permet xupar aigua de qualsevol lloc on n’hi hagi (mar, llac, piscina, bassa, etc.) i, en acabar, descarregar-la allà on faci falta per a evitar la propagació del foc. Només necessiten una àrea de terreny obert al voltant de la bassa o bací que permeti l’entrada del rotor de l’aeronau sense massa risc. La quantitat d’aigua xupada és petita, no arriba als 1500 litres, doncs la capacitat de càrrega dels helicòpters emprats no dona per a més però la gran mobilitat que tenen els fa eines indispensables per a extingir focs petits.
Quan el foc s’escampa, els petits helicòpters tenen l’avantatge de poder ser ràpidament en algun lloc clau com ara una masia o similar però perden la capacitat de controlar-lo. Aleshores intervé l’helicòpter de comandament, una unitat que duu a bord càmeres de vídeo que enregistren en els camps visible i infraroig i que poden transmetre les dades geogràfiques a la unitat de control que estableix l’estratègia més adient per a tallar l’expansió de l’incendi mirant de confinar les flames dins d’un perímetre considerat com a clau per a evitar focs majors, tot com si d’un rodeo es tractés.
El foc incipient s’apaga amb relativa facilitat però, quan les seves dimensions creixen, apagar-lo es converteix en una acció d’estratègia gaire bé militar. Qui hagi vist un foc més o menys de prop sap que un pi és com una bola de gas que s’inflama de manera espontània tot i que la distància entre aquell i les flames sigui considerable. La temperatura de l’aire en la zona propera a l’incendi és molt alta i els pins, en aquestes condicions, tenen una considerable quantitat de resina que es volatilitza fàcilment. Només fa falta una mínima espurna per fer que el núvol de resina s’inflami.
Al damunt del bosc en flames es formen columnes ascendents d’aire que arrosseguen guspires a gran distància, de manera que no és gens estrany que, durant un gran incendi, hi hagi nous brots de foc a considerable distància en llocs encara no afectats per l’incendi principal. Això és el que controlen els helicòpters de comandament per poder enviar ràpidament unitats de combat o terrestres abans de que el nou brot agafi dimensions considerables. Calen persones molt ben preparades per a coordinar tot això. Aquí entren els GRAF entrenats per a organitzar i coordinar les accions de l’infanteria i l’aeronàutica. També intervenen en el terreny quan alguna part de l’incendi ho merita. Estan preparats per fer servir tècniques, diguem-ne sofisticades, com calar foc en llocs avançats que se suposa hauria de impedir l’avanç del gran incendi. En el foc de l’Horta de Sant Joan, un grup dels GRAF va quedar atrapat i no va poder retirar-se a temps per a evitar lo inevitable, la lamentable mort de cinc dels seus membres. En tota guerra i ha baixes.
Però no és la primera vegada que hi ha víctimes en els incendis forestals. És clar que normalment són civils els que queden atrapats en els seus cotxes o en masies al mig del bosc. Però no és gens rar que siguin professionals com va passar a Sòria ara fa uns pocs anys. El foc a bosc pot arribar a tenir una potència destructiva molt important i, per tant, cal defugir-ne sempre que es pugui.
Els voluntaris
La Generalitat ha organitzat el seu Cos de Bombers com si d’un veritable exèrcit es tractés. Però no te el control de tot els mitjans de lluita contra el foc. D’una banda no sempre té l’aigua suficient per a les seves unitats de terra. Un camió de bombers sol dur uns pocs milers de litres d’aigua. Just per a extingir les flames d’una rotllana d’unes desenes de metres, centenes a més dir. Però la seva mobilitat, un cop les mànegues han estat enviades com a tentacles cap en dins del bosc, on el camió no hi pot entrar, és molt reduïda. Calen elements de reforç provinents de la reraguarda, especialment cuves de deu o vint mil litres d’aigua i, a ser possible, amb potència de bombeig suficient per a enviar aquesta aigua als punts d’atac dels homes que estan al front.
L’aigua la tenen els pagesos i també les cuves sots el control de les anomenades Associacions de Defensa Forestal (ADFs), formades per pagesos, caçadors i altres persones destacades en l’àmbit municipal pel seu coneixement del terreny. Les ADFs estan dotades amb mitjans de comunicació (walkie talkie) sovint emprats pels caçadors, aquest cop en els seus tractors o 4x4s. Quan hi ha un foc, els telèfons mòbils sovint deixen de funcionar localment per afectació dels repetidors, bé pel foc o perquè són col•lapsats per tantes trucades. Les ADFs són una forma d’Intendència que subministren l’aigua i el coneixement als bombers de terra.
Fins a fa poc temps quan hi havia un foc, pot ser el foc de Maçanet va ser el darrer, tothom s’hi acostava oferint-se per anar a apagar foc. La gent venia de molt lluny, fins i tot de la ciutat, per a participar en l’extinció del foc. Persones molt conscienciades de la catàstrofe ecològica que és un foc i, de vegades, per curiositat. També tots els veïns afectats o possiblement afectats acostumaven a fer-se voluntaris. Això ja no és possible. Les normes són molt clares: només poden acostar-se a la zona de foc les persones autoritzades. Han de dur un braçalet d’un cert color, diferent dels membres de l’ADF i s’han de quedar a una certa distància per ajudar a moure mànegues o el que calgui. I per cuidar els desplaçats que, normalment acaben en camps de concentració municipals (camps de bàsquet, d’hoquei).
Els grans mitjans
Aquí rau normalment l’èxit d’una operació militar. Els bombarders i superbombarders amb les seves grans càrregues d’aigua o de retardant del foc ataquen el front i el fan aturar sigui quina sigui la natura del relleu doncs ho fan des d’altures importants i cobrint àrees extenses. Què passa aquí? La Generalitat va adquirir fa anys un Super Constellation, un avió dels anys 1940-60 que duia en el seu interior una càrrega de retardant (aquella pols vermellosa). L’inconvenient és que havia d’enlairar-se d’un aeroport comercial i s’havia de carregar el producte. Això no permet de fer gaires passades. Inútil ? Després s’han adquirit (comprat o llogat) altres avions de més petites dimensions però tenen el mateix problema.
L’alternativa és el Canadair, un hidroavió amfibi panxut que sense haver d’aterrar pot omplir d’aigua la seva panxa (fins a 6500 litres) a la mar o en una superfície d’aigua prou gran i deixar-la anar tota de cop o be de mica en mica allà on convingui. A Espanya ni ha una vintena que pertanyen al Ministeri de Medi Ambient però son operats pel Ministeri de Defensa i estan basats en punts estratègics normalment bases militars: Les Canàries, València, Xerès, Saragossa, Torrejón de Ardoz o Pollença. El Ministeri de Defensa també te uns grups d’elit anomenats Brigadas de Refuerzo de Incendios Forestales (BRIF). Sona oi? Ni ha deu i son heli transportades als llocs de tot l’Estat on sigui necessària/reclamada la seva presència. Perquè un avió o un BRIF d’aquests entri en combat aquí, els nostres membres d’estat major han de sol•licitar-ho via Delegació de Govern als comandaments militars. Quina humiliació!
Quan el foc de Maçanet, van venir dos Canadair i, en poca estona, van apagar el foc. Passaven cada sis minuts perquè carregaven a la mar, davant de Blanes. A l’Horta de Sant Joan, després de molt gruar en van aparèixer dos també. Però l’any 1983, a la muntanya que hi ha darrera d’Atenes n’hi vaig comptar dotze i també per aquella època al sud de França en vaig comptar una desena apagant un foc molt més petit que els que hem tingut per aquí. És cert. Mai no hi hem comptat gaire amb l’exèrcit. Per sort no tenim gaires militars a Catalunya, ni cap base militar que se’n pugui dir així. Som una “zona desmilitaritzada” però, carai! Ja podríem tenir un parell d’aquests avions a Catalunya. No cal que siguin militars. Poden ser civils pilotats per búlgars o ucraïnesos (sembla que són bons pilots i no cobren tant com els militars) i podrien estar basats a Reus o Girona. Només costen 26 milions de dòlars cadascun!
Conclusió
El nostre país està cobert de bosc en un 60% de la seva extensió. Ningú no sap molt bé quin paper hi juga en la nostra economia o en el nostre benestar, fora d’un lloc on s’hi fan bolets o hi podem fer córrer quads i 4x4s. Hi dediquem una important quantitat de recursos públics per a protegir una propietat privada que ni als mateixos propietaris els interessa. Tenim tot un exèrcit professional per a fer-ho (els Rurals, els Bombers, els Mossos) però aviat ens sentim desbordats i impotents per a protegir aquest bé de deu quan un ximplet o un element de la natura ens l’hi cala foc.
No fora oportú replantejar-nos el paper que ha de jugar tot aquest territori en el desenvolupament econòmic, social i cultural del nostre país? No seria el moment de considerar si els boscos no explotats o no protegits adequadament pels seus propietaris haurien d’esdevenir públics? No es podria plantejar una gestió del territori en el qual el bosc alternés amb les praderies i conreus?
Al segle 18è, un emprenedor de Maçanet de nom Calvet amb la col•laboració d’una gran propietària, la Marquesa de Cartellà, va donar (per poquíssims diners) parcel•les de bosc, bòries, a joves treballadors de per aquí perquè en tallessin el bosc i conreessin blat (després les bòries es convertirien en vinyes... per tornar després a ser bosc). Es parla molt de que el món rural s’està extingint. No es podrien adjudicar parcel•les de bosc a joves que no troben altra manera de viure perquè fessin la vida tallant fusta, fent carbó o criant ovelles o porcs en praderies un cop talat aquest bosc tan traïdor?
És evident que la situació actual no és bona pel que fa al mon rural, l’agricultura i la silvicultura. Tant sols se’n surten els ramaders gràcies a les fortes subvencions de la PAC europea que paguem tots de les nostres butxaques. En el segle 21, ara que el President Obama diu als nord-americans que han de tornar als principis que van fer pròspera la Societat (la de EUA i també la nostra), podria ser el moment de reflexionar sobre com hem arribat a l’actual repartiment de la propietat de la terra i sobre si caldria fer-ne, pot ser, un replantejament.
Antoni Cruzado i Alorda
Veinat del Pibitller
Maçanet de la Selva, 25 juliol 2009
dijous, 30 de juliol del 2009
dilluns, 29 de desembre del 2008
La llevantada a Tossa de Mar
El passat 28 de novembre, junt amb un meu amic i col·lega de professió varem fer una visita a part de
Aquell dia no es donaven les condicions que s'han produït fa pocs dies (26 desembre 2008) ni molt menys les condicions extremes que poden donar-se (força del vent, alçada de les onades i precipitacions a terra).Ahir vaig rebre una trucada del meu amic Juli, massa tímid davant el teclat i el ratolí per a fer comentaris escrits, però amb una gran sensibilitat per aquestes coses demanant-me que no fes cap altra predicció d'aquesta mena (amb va afalagar dient-me bruixot, els científics som tots una mica bruixot).
En el meu anterior article explicava, de la manera més planera que vaig saber, com la sorra de les platges (també els còdols on n’hi ha) serveix per a dissipar la elevada energia cinètica que tenen les onades. També explicava que el perfil de les parts emergida i submergida de la platja es troben normalment en un cert equilibri amb la força habitual de l’onatge i també la força extrema. I que la platja de Tossa de Mar, única protecció natural per la part baixa de la vila, especialment, i també per algunes de les noves construccions cap a la part de llevant era al límit de la seva capacitat.
Cert que l’home ha intervingut de moltes maneres en aquest equilibri. De vegades per ignorància, d’altres per prepotència. Val que quant les coses van bé durant un temps, hom tingui tendència a pensar que tot seguirà sempre igual. Val que per allà els anys 1950 quan el turisme va començar a Tossa de Mar, no era gens fàcil trobar per aquí experts en dinàmica costanera. Val que pel rodatge de la pel·lícula Pandora, aquella en la qual la superstar americana Ava Gardner diuen que es va enrotllar amb el macho actor i torero català Mario Cabré, s’aplanés la platja de Tossa per poder fer-hi una correguda per damunt de la sorra amb un cotxe esportiu (devia de ser un Aston Martin o alguna cosa així, però de ben segur que no era un Pegaso de 12 cilindres en línia, el més ràpid dels cotxes de sèrie de l’època, que els nostres enginyers i operaris van ser capaços de produir a la planta de Sant Andreu).Val que aquestes i altres coses que ens han dut a la situació actual de degradació generalitzada de les nostres costes s’hagin fet per ignorància.
No sempre les coses les pifiem per ignorància. Sovint ho fem per prepotència. Els antics cercaven les cales i badies al redós del vent i de les onades per a construir els seus ports. Els moderns construïm ports allà on ens sembla. Al mig de les costes del Maresme o de
Tornant a Tossa de Mar, ja s’han començat a donar xifres del que costarà la reparació dels estralls causats per aquesta llevantada. Fins i tot algun polític haurà promès que això no tornarà a passar. De ben segur que d’aquí a un mes tot s’haurà encalmat i els fusters, pintors i paletes tossencs estaran contents de poder tirar endavant uns quants dies més dins de la crisi (financera-global-que-han-generat-aquells-xoriços-de-Wall-Street). Però, tossencs, no dormiu tranquils! Als voltants del dia 24 de gener podríeu tenir una nova llevantada i aquest cop encara podria ser pitjor. I si no és aquest gener serà al març de l’any vinent o de qualsevol altre any. La natura no te límit conegut. I aquest cop ningú no parla de l’escalfament global. Si hi troben cap relació, que hi és, tot serà justificat.
Ah, us adjunto algunes fotos més del dia 28 de novembre.
Bon any !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
dimarts, 9 de desembre del 2008
Les platges a la Costa Brava
Fa uns quants dies i per tal d’ensenyar la bellesa de la nostra Costa Brava a un col•lega de Zagreb, a Croàcia, que va venir a dictar uns cursos a la Universitat Politècnica de Catalunya, vaig tenir l’oportunitat de veure els efectes del temporal de mar sobre les platges d’una bona part de la Costa Brava, des de Blanes fins a l’Estartit. Es tracta del mateix temporal que va tornar a malbaratar el ja famós Passeig de S’Abanell, a Blanes, tot i que no va ser gaire fort doncs les onades no arribaven a les cases del Passeig Marítim a Lloret de Mar.
Després de molts anys d’haver aguantat la força de l’oceà a tants indrets del món, com poden ser el Pas de Drake entre el Cap d’Hornos, a la Terra del Foc, i la Península de Palmer, a l’Antàrtida, que te la reputació de tenir el pitjor caràcter del món, o el mateix Golf de Lleó, sense anar més lluny, un dels pitjors llocs de la Mediterrània, encara m’impressiona veure les onades quan colpegen les nostres platges.
Tal vegada sigui l’estreta proximitat entre l’home i la natura que determina el nivell de risc que hom és capaç de tolerar, tenint present la variabilitat d’aquesta. És com allò dels aiguats al Maresme. Per les rieres baixa l’aigua que cau sobre els cims i les valls de les muntanyes. No és difícil calcular quin serà el cabal d’una riera coneixent la superfície que abasta i multiplicant-la per la quantitat de litres per metre quadrat que poden caure en un temps donat (una senzilla multiplicació). Tot i lo previsible que són, els aiguats no deixen de causar estralls quan les poblacions d’aquella comarca, tot i ser-ne coneixedores, no deixen de fer servir les lleres per posar-hi cotxes, terrasses de bar i d’altres instal•lacions, fins i tot per a construir-hi carreteres, avingudes, cases, passos soterrats, etc..
És clar que la pluja que cau normalment és escassa o moderada i només de tant en tant baixa una bona rierada que fa estralls. Però, al llarg dels segles o, fins i tot, dels mil•lennis la quantitat d’aigua que ha baixat en les pitjors ocasions ha marcat els límits als homes que han viscut a les seves vores. Quant els nostres avantpassats veien que l’aiguat se’ls enduia les cabanes que havien construït a la vora de la rambla que els donava fàcil accés entre la plana i la muntanya, en plantaven una altra però més enllà del límit que havien abastat les aigües turmentoses. Així es va arribar a un equilibri entre la natura i l’home.
De igual manera, a les platges no s’hi pot construir res. Tard o d’hora la mar s’ho endurà. Ja s’hi poden fer murs, trenca ones o posar-hi sorra artificialment. Les forces de la natura són molt grans i podran sempre arrabassar-nos els nostres intents de dominar-la. Encara recordo per allà els anys de 1940 o 50, un temporal de llevant va obrir un enorme forat a l’escullera del port de Barcelona pel qual hi passaven les onades i ho van malmetre tot. Tot i que aquesta escullera va ser reforçada, engrossida i modernitzada, va seguir trencant-se en diverses ocasions. Tots som conscients de la força de l’aigua quan la mou el vent i, de vegades, sense que el vent es faci notar, com va ser el cas de la meva observació de l’altre dia. Era un dia plàcid amb un sol mig entaranyinat però les onades feien feredat.
No és que fossin molt altes: un parell de metres a la vora de la platja, abans de trencar. Eren onades que venien de lluny, el que se’n diu mar de fons. Varen ser generades pel pas d’una depressió sobre la Mediterrània occidental tot i que, de ben segur, en algun indret d’aquesta plàcida mar, el vent bufava amb força. Quant el vent bufa sobre la mar empeny l’aigua superficial endavant i l’apila sobre la que ja hi troba. Això fa un petit arrissat de la superfície. Però, aquest arrissat es va engruixint sota la pressió del vent que s’exerceix sobre les petites ones empenyent-les. Les ones segueixen creixent mentre el vent bufa en la mateixa direcció i viatgen a gran velocitat lluny del lloc en el qual han estat formades, tot com les ones que es formen en un toll d’aigua en llançar-hi una pedra. Però, igual que s’han fet, les onades es desfan quan el vent canvia de força o de direcció.
Habitualment, en les nostres terres i mars, el vent no és molt fort i canvia fàcilment tan de direcció com d’intensitat. De matí bufa una tramuntana molt lleugera que no arriba ni a aixecar onades i per la tarda s’infla el garbí (se’n diu marinada terra endins) que no és més que l’anunci del bon temps. Diuen la gent de mar que el vent gira amb el Sol: llevant gregal xaloc migjorn garbí ponent mestral tramuntana. Però això és amb bon temps. Els grans temporals a les nostres costes poden ser de moltes menes però els forts són sempre de llevant. Són conseqüència de les borrasques (baixes pressions) que s’instal•len a la Mediterrània occidental i que empenyen el vent d’aquella direcció. És també aquesta la direcció en la qual el vent troba menys entrebancs i que, per tan, li permeten de fer créixer les onades.
Però si el temporal de l’altre dia va ser un altre cop nefast per als interessos turístics o immobiliaris dels blanencs, no va ser per la força de les onades si no més aviat per la imprevisió dels qui varen planificar el creixement urbanístic de la vila ara fa uns quaranta anys. Quina prepotència ! Pensaven que la mar només era un toll d’aigua per a remullar-se quan el sol cremava les pells dels anglesos o alemanys. Quina ignorància !
Però el que va impressionar al meu amic croat va ser el treball de les onades a la platja de Tossa de Mar. Tots heu vist la platja que es troba entre la mar i la riera, enquibida aquesta dins del rec que li han fet els tossencs per poder gaudir també del seu passeig marítim i poder treure, al mateix temps, diners dels aparcaments. La platja de Tossa te una propietat que no tenen les de Blanes, Lloret o altres indrets de la nostra costa. Hi ha una gran acumulació de sorra granelluda a la seva part més alta. Per cert, ja és estrany que no hagin rebaixat encara més l’altura d’aquesta cresta per a poder veure la mar des del passeig marítim o per a fer-hi més aparcament de cotxes o de barques.
Quant les onades són fortes com ho eren l’altre dia, la ressaca s’enduu una part de la sorra cap a la mar. Les ones també empenyen una part d’aquesta mateixa sorra cap a la cresta de la platja augmentant la seva alçada. Si són un pel més altes poden passar a l’altra banda com feia aquest dia. Les petites barques de pesca que encara es troben a Tossa ja havien estat portades a dalt del pont on semblava que eren al redós de les onades. Altres encara estaven a la platja i, si no suraven, encara eren al lloc al qual les hi havia deixat el seu amo. No vaig veure’n cap que fos en perill imminent tot i que potser més tard van ser enretirades.
Es clar que si les onades són fortes, l’aigua arriba a passar també fins a la banda de la riera, erosionant la mateixa platja que ajuda a construir i omplint la riera de sorra. Aquest dia no plovia i la riera era ben seca. Bé, era seca al capdamunt perquè, a la part baixa, entre l’aigua de mar que baixava per la cresta de la platja i la que entrava per la boca des de la mar per raó de l’acumulació d’aigua que genera el mateix onatge, s’hi creava un batibull que feia badar al meu amic i també als vells tossencs que feia dies que no veien una cosa semblant.
El meu amic i jo vàrem reflexionar sobre tots aquests factors. Si la riera hagués baixat aigua de pluja, tota la sorra que les onades erosionaven al capdamunt de la cresta de la platja se’n hauria anat a la mar. Una part d’aquesta sorra hauria pogut tornar a la platja però una altra part s’hauria perdut al fons de la badia més enllà de la fondària a la qual les onades encara poden remoure-la. Resultat, la pèrdua d’una part de la sorra actualment present. És clar que la riera també aporta sorra de les muntanyes i l’equilibri es manté més o menys com ara. Si a algú se li acudeix de fer un embassament a la riera, de ben segur que la platja canviarà i no per millorar.
Una altra cosa, ¿què faran amb la sorra que tregui de la riera l’ajuntament de Tossa o l’ACA? (no sé de qui és allò que en diuen riera). Si no la posen al damunt de la platja (allà on era) no faran més que facilitar l’erosió d’aquesta quant torni a haver-hi un altre temporal, encara que sigui de menys força que el d’aquest dia. I no valdrà a dir que és perquè el nivell del mar puja com a resultat de l’escalfament global.
Per altra banda, és costum en els darrers anys de passar un tractor amb una mena de rasclet per treure les escombraries que deixen a la platja els visitants. Només recullen les brutícies grosses perquè les més petites que passen entre les pues s’hi queden (puntes de cigarret però també altres brutícies no tant visibles). Doncs un dels efectes més negatius d’aquesta neteja mecànica és aplanar la platja, és a dir, rebaixar l’alçada de la seva cresta (força més del que està pujant el nivell del mar). Això que sembla tant innocu és un dels factors que més faciliten l’erosió de totes les nostres platges. Vegeu, si no, el que s’ha fet a la platja de Fenals, a Lloret de Mar, que en els anys 1960 encara podia tenir un pendent, arran de mar, de més de dos metres d’alçada i que ha desaparegut.
Doncs a Tossa, l’efecte d’aplanar la platja pot ser que, dins d’un temps, la mar banyi el passeig marítim com ara passa a S’Abanell o a Lloret de temps en temps. Les onades seguiran venint any rera any, de vegades amb més força de la que tenien aquest dia. La sorra de la platja anirà parant el cop mentre pugui però, si no es té compte, no serà la riera la que banyi el passeig, serà la mar embravida que dona nom a la nostra costa.
El meu amic em deia que hauríem de recomanar als responsables de costes o a les autoritats tossenques de tenir molta cura de tots i cadascun dels grans de sorra que ara hi ha a la platja. Un gra no té gaire importància però, quan desapareix, deixa pas a una gota d’aigua i un pam de sorra deixarà passar un pam d’aigua. La força d’un pam d’aigua sobre la platja pot ser devastadora per als tossencs. Compte !
Antoni Cruzado
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
dijous, 21 de febrer del 2008
El sistema de Rodalies de RENFE
Aquest és un article aparegut en la Revista TORRENTERES, Nº 10, Hiver 2008. La versió que hi ha aquí no ha estat escapçada com ho va ser aquell per raons d'espai.
Els darrers mesos les Rodalies de RENFE no deixen de ser notícia i sempre va lligat a Maçanet de
Les primeres vies del tren a Catalunya les va fer plantar en Miquel Biada i Buñol, impulsor de la línia Barcelona-Mataró, inaugurada el 28 d’octubre de 1848, i que tenia la seva estació terminal fora de les muralles, entre
Molt important en el procés de fusió de les dues companyies van ser els elements tècnics. La línia de Mataró només podia allargar-se per la costa fins a Blanes. Aquí havia d’anar cap a l’interior per a evitar muntanyes difícils de travessar. Les valls de
Mentre tant, s’inaugurà (1853-54) la línia Barcelona-Molins de Rei, que després es va perllongar fins a Martorell, per continuar posteriorment fins a Vilafranca del Penedès, Sant Vicenç de Calders i Tarragona (1865). Aquesta línia tenia la seva estació terminal prop del que ara és
Les línies que sortien de Barcelona ciutat, dues cap al Nord que s’unien a l’Empalme (1860) i dues cap al Sud que s’unien a Sant Vicenç de Calders (1887), a més de donar un servei de llarg recorregut, també eren útils per les distàncies curtes tot i que no constituïen un sistema al no estar inter-connectades. La connexió es va produir en construir la línia que passa pel que avui son la plaça de les Glòries, avinguda Diagonal, carrer d’Aragó i avinguda de Roma (1882), amb una estació intermèdia al Passeig de Gràcia construïda l’any 1902. Aquesta línia urbana uniria l’estació de Sants, aleshores una estació de caràcter tècnic i la que més tard seria l’estació de França, construïda per l’arquitecte Pedro Muguruza i inaugurada pel Rey Alfons XIII l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Universal. Posteriorment, també es van unir l’Estació del Nord i la de Sants per un túnel que va pel costat de l’Arc de Triomf, les Rondes i
Força més tard que les altres, la línia de Barcelona a Granollers (i l’alternativa de Barcelona a Llerona) va fer un ramal cap a Vic (1875), Ripoll i Sant Joan de les Abadesses (1880), Ribes de Fresser (1919),
També les línies de metro van servir, en determinades èpoques, com a trens de rodalies. Si bé la primera línia, el Gran Metro de Barcelona, inaugurada l’any 1924, anava sempre soterrat i per l’interior de la ciutat, entre la barriada de Gràcia i
També eren a cel obert totes les línies que avui estan soterrades. Els trens que sortien de l’estació de França cap al nord eren totes al descobert; també eren al descobert les línies que sortien d’aquesta estació cap al sud, passant per
Les empreses ferroviàries
L’Empalme
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
dimarts, 22 de gener del 2008
El Taller d'Història ha fet 25 Anys
Aquest text va ser llegit en l'acte de presentació el dia de 2007, al teatre de La Societat del llibre: EL Taller d'Història de Maçanet de la Selva. 25 Anys.
“La idea va ser recollir gràficament les 234 masies maçanetenques, moltes de les quals eren víctimes de l’abandonament i degradació. En principi el que volíem era fer un treball amb la història de cadascuna de les masies, tal i com vam fer en una part, però això de moment ha estat impossible, si bé no es perd l’esperança de fer-ho més endavant.”
Així definien el treball fet durant tres anys (1981 – 1984), ara en fa vint i cinc, en Juli Campeny i en Pere Serra, ajudats per en Narcís Vilella i l’Agustí Prats, en presentar-lo a l’exposició amb el lema “El nostre poble de pagès”. Tot i que l’exposició fou visitada per unes dues mil persones, els quatre companys encara no tenien gens clar el futur que tindria aquella iniciativa si bé ja contemplaven la possibilitat de recollir tota la documentació obtinguda en un llibre. Només en fotografies, l’exposició els havia costat més de sis-centes mil pessetes i no se sap quantes sabates desgastades en els camins rurals, aleshores com ara, força malmesos per les pluges i les sequeres. Quatre anys haurien de passar fins a la publicació del llibre que, amb el mateix títol d’aquella exposició, va veure la llum el dia 10 d’agost de 1988. En aquest temps, el Taller d’Història, com es va anomenar l’associació que va ser legalitzada l’any 1989, va organitzar un curs d’història rural impartit, durant tot un any, per l’historiador Joaquim M. Puigvert amb el doble objectiu de plantejar una recerca històrica rigorosa paral·lelament a una tasca de formació per a persones de professions i formacions culturals diverses.
El Taller, de seguida, va endegar importants accions la primera de les quals va ser la restauració de la Capella de Sant Jordi i del conjunt del Castell de Torcafelló. Una colla de voluntaris van dedicar els caps de setmana a netejar el fossar del castell de totes les escombraries acumulades durant anys de deixadesa. Proveïts de carretons, coves, tràmecs, forques i altres eines de treball, van aconseguir retornar la dignitat perduda al recinte medieval que es mantenia tossudament en peu tot i les batalles que ha protagonitzat al llarg de la seva història i de l’oblit injust a què l’havien condemnat cronistes, historiadors i els mateixos vilatans.
Anomenats “brigadistes del patrimoni” per part d’algun mitjà de comunicació, els voluntaris del Taller d’Història van posar de la seva butxaca els costos aportant-hi moltes hores de treball. N’hi havia de força veterans i també de més joves. Alguns menestrals i comerciants de la Vila van contribuir a la tasca amb l’escala, reixes, el campanar, la mateixa campana, pintura i tants d’altres materials (i hores de feina). El Taller, en els darrers anys, ha retut un tribut de gratitud a tots els qui, d’una manera o d’un altra varen contribuir a que el Castell de Torcafelló adquirís la presència que te avui.
Les visites que els “investigadors” del Taller varen fer a les masies i cases de la Vila els va donar una gran quantitat de material documental, fotogràfic i testimonial que ha estat ordenat, classificat i, sovint, parcialment publicat. L’any 1990 el Taller va crear, com a primer pas, un Arxiu Documental i Fotogràfic que aplega més de 100 pergamins i documents originals relatius a les cases i famílies de Maçanet i més de 5000 fotografies des dels començaments d’aquesta tècnica, al segle XIX, fins al dia d’avui. Moltes persones van donar de forma desinteressada documents i fotografies els quals uneixen al valor personal i familiar el testimoni de formes de vida i activitats que avui poden ser recordades només pels mes grans.
Una part d’aquest Arxiu Fotogràfic és constituït per les fotografies fetes per un veritable artista d’aquesta tècnica, en Valentí Fargnoli. En Fargnoli, nascut per casualitat a Barcelona, de pares napolitans, va passar tota la seva vida a Girona on va exercir la professió de fotògraf des de la seva joventut. Per casament amb la Rosa Vilaseca, va adquirir una relació molt especial amb Maçanet i les comarques gironines. L’any 1991 el Taller d’Història va organitzar una exposició fotogràfica a Ca l’Ubà amb una selecció de l’obra de Fargnoli a la que va assistir-hi la filla de l’artista.
Moltes altres exposicions i conferències han estat organitzades en aquests anys pel Taller amb temes d’interès per a la Vila el que va fer que la seva tasca fou força sonada dins i fora de Maçanet. Com a reconeixement, el Taller va ser convidat a participar de forma activa en el I Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya que va tenir lloc a Barcelona els dies 15 i 16 de novembre de 1991. Sens dubte, això va contribuir al coneixement de la tasca duta a terme pel Taller en els anys anteriors.
Entre tant, les obres de rehabilitació del Castell de Torcafelló continuaven i el 26 d’abril de 1992 es va inaugurar la Capella de Sant Jordi, totalment restaurada, amb una missa i la benedicció de la Campana seguides de l’estrena dels goigs dedicats al Sant i l’actuació de la Coral “El Gínjol”. Un dinar popular al mateix Castell i una audició de sardanes varen completar un acte que culminava cinc anys de treballs de voluntaris i professionals que van fer possible la restauració. A les obres de restauració del Castel de Torcafelló varen seguir les del Pou de Glaç de Buscastell i de la Capella de Vall de Maria. Els locals rehabilitats han estat sempre utilitzats pel Taller per a fer-hi concerts, conferències, reunions, àpats, etc. i es mantenen en molt bones condicions.
En tot aquest temps el Taller d’Història no ha parat de publicar llibres, fruit de la seva tasca de recerca sobre els orígens i evolució de la vida a la vila de Maçanet. SHUM, 40 anys d’història va ser publicat el 1992, recollint la història de la Secció d’Hoquei sobre patins de la Unió Maçanetenca, fundada l’any 1952, amb profusió de fotografies dels equips i jugadors de totes les èpoques del club. Però l’obra mestra, que complementava el primer llibre publicat set anys abans, va ser La Nostra Vila, un repàs pel temps de la vida social de Maçanet de la Selva des dels seus inicis fins al moment de la publicació l’any 1993, un veritable “best seller”.
L’any 1998 va veure la llum pública el llibre Valentí Fargnoli. Història Gràfica 1909-1940 seguit d’un altre llibre “Tribulacions d’un masover fadristern” publicat aquest conjuntament amb el Centre d’Estudis Selvatans. L’any 2000, el Taller d’Història va arribar a un acord amb el Centre d'Estudis Selvatans i conjuntament varen publicar els resultats de les excavacions en un llibre titulat L’Hort d’en Bach, fruit de una col·laboració entre el Taller d’Història i el Centre d’Estudis Selvatans. Aquest llibre que recull l’estudi recopilatori de les excavacions a l’hort d’en Bach i a l’era del Palau de Foixà va ser fet pels mateixos arqueòlegs que van dirigir les excavacions.
Però un dels fets més rellevant en la història del Taller publicació l’any 2001 del llibre 1000 anys d’història escrita. Maçanet de la Selva dins els actes del mil·leni. Aquest llibre conté un seguit de documents originals que daten alguns de més de mil anys i que descriuen l’evolució no tant sols d’alguns dels edificis i finques del municipi si no també dels usos i costums en les diverses èpoques. Un altre llibre fruit de la col·laboració amb el Centre d’Estudis Selvatans, “Homínids a la Selva”, va ser editat el 2003. El llibre va començar a Puigmarí, quan l'any 1974 es van descobrir unes pedres extretes per unes obres d'ampliació del camí i “unes pedres al costat del camí s'han acabat convertint en un llibre". I és que aquelles no eren unes pedres qualsevol, sinó que es tractava de restes lítiques, és a dir, de residus de pedres amb les quals s'havien fabricat eines entre 100.000 i 50.000 anys enrere, és a dir, en els temps quan en aquestes contrades s’hi trobava l’"Home de Neanderthal".
El darrer llibre publicat l’any 2004 pel Taller d’Història va ser el titulat 25 Anys d’ajuntaments democràtics. Maçanet de la Selva sobre un treball preparat pel company, soci del Taller i membre de la Junta Directiva, Joan Manuel Caballero.
A l’edició de llibres sobre qüestions històriques rellevants per a Maçanet, el Taller d’Història ha fet una important tasca de difusió de la cultura tant en un àmbit local com nacional i més enllà de les fronteres, organitzant exposicions, trobades, concerts, conferències, visites culturals a molts indrets dels territoris de parla catalana (museus, castells, monestirs, ciutats, etc.). Això ha estat sens dubte el que fa que trimestre rere trimestre, el Butlletí del Taller anunciï l’ingrés de nous socis que suporten amb la seva quota les activitats del Taller i que participen en totes les activitats socials que es duen a terme.
Però el Taller d’Història no ha estat no més actiu en el terreny de la història. També ha pres posicions en nombrosos temes d’actualitat i fins i tot s’ha compromès quan ha estat necessari com va ser el cas en el tema de la subhasta de Can Trinxeria per part de l’Ajuntament, recollint signatures que van permetre de capgirar la situació en la que s’havia posat aquest edifici emblemàtic de Maçanet. Altres fets semblants van ser, per exemple, fent costat als qui van prendre posició en contra de la construcció de l’anomenat Parc de la Música, o bé sobre la necessitat de conservar Can Falló o de protegir la Torre de Cartellà en front de l’ampliació de la carretera N II.
Es impossible, en l’espai que ens es donat, fer una glossa completa de la tasca duta a terme pel Taller d’Història i totes les persones que, d’una manera o d’una altra, s’han mobilitzat al seu entorn. A la web http://tallerhistoriamassanet.cat/ es poden consultar, entre d’altres coses, els arxius documental i fotogràfic del Taller o bé el Butlletí trimestral que s’ha estat publicant des del 1996. Per altra banda, quan aquestes ratlles surtin a la llum, ja s’haurà editat el llibre El Taller d’Història de Maçanet de la Selva, 25 anys d’història, un recull detallat, sobre tot gràfic, de les activitats dutes a terme per aquesta associació des dels seus primers temps fins a l’actualitat.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Així definien el treball fet durant tres anys (1981 – 1984), ara en fa vint i cinc, en Juli Campeny i en Pere Serra, ajudats per en Narcís Vilella i l’Agustí Prats, en presentar-lo a l’exposició amb el lema “El nostre poble de pagès”. Tot i que l’exposició fou visitada per unes dues mil persones, els quatre companys encara no tenien gens clar el futur que tindria aquella iniciativa si bé ja contemplaven la possibilitat de recollir tota la documentació obtinguda en un llibre. Només en fotografies, l’exposició els havia costat més de sis-centes mil pessetes i no se sap quantes sabates desgastades en els camins rurals, aleshores com ara, força malmesos per les pluges i les sequeres. Quatre anys haurien de passar fins a la publicació del llibre que, amb el mateix títol d’aquella exposició, va veure la llum el dia 10 d’agost de 1988. En aquest temps, el Taller d’Història, com es va anomenar l’associació que va ser legalitzada l’any 1989, va organitzar un curs d’història rural impartit, durant tot un any, per l’historiador Joaquim M. Puigvert amb el doble objectiu de plantejar una recerca històrica rigorosa paral·lelament a una tasca de formació per a persones de professions i formacions culturals diverses.
El Taller, de seguida, va endegar importants accions la primera de les quals va ser la restauració de la Capella de Sant Jordi i del conjunt del Castell de Torcafelló. Una colla de voluntaris van dedicar els caps de setmana a netejar el fossar del castell de totes les escombraries acumulades durant anys de deixadesa. Proveïts de carretons, coves, tràmecs, forques i altres eines de treball, van aconseguir retornar la dignitat perduda al recinte medieval que es mantenia tossudament en peu tot i les batalles que ha protagonitzat al llarg de la seva història i de l’oblit injust a què l’havien condemnat cronistes, historiadors i els mateixos vilatans.
Anomenats “brigadistes del patrimoni” per part d’algun mitjà de comunicació, els voluntaris del Taller d’Història van posar de la seva butxaca els costos aportant-hi moltes hores de treball. N’hi havia de força veterans i també de més joves. Alguns menestrals i comerciants de la Vila van contribuir a la tasca amb l’escala, reixes, el campanar, la mateixa campana, pintura i tants d’altres materials (i hores de feina). El Taller, en els darrers anys, ha retut un tribut de gratitud a tots els qui, d’una manera o d’un altra varen contribuir a que el Castell de Torcafelló adquirís la presència que te avui.
Les visites que els “investigadors” del Taller varen fer a les masies i cases de la Vila els va donar una gran quantitat de material documental, fotogràfic i testimonial que ha estat ordenat, classificat i, sovint, parcialment publicat. L’any 1990 el Taller va crear, com a primer pas, un Arxiu Documental i Fotogràfic que aplega més de 100 pergamins i documents originals relatius a les cases i famílies de Maçanet i més de 5000 fotografies des dels començaments d’aquesta tècnica, al segle XIX, fins al dia d’avui. Moltes persones van donar de forma desinteressada documents i fotografies els quals uneixen al valor personal i familiar el testimoni de formes de vida i activitats que avui poden ser recordades només pels mes grans.
Una part d’aquest Arxiu Fotogràfic és constituït per les fotografies fetes per un veritable artista d’aquesta tècnica, en Valentí Fargnoli. En Fargnoli, nascut per casualitat a Barcelona, de pares napolitans, va passar tota la seva vida a Girona on va exercir la professió de fotògraf des de la seva joventut. Per casament amb la Rosa Vilaseca, va adquirir una relació molt especial amb Maçanet i les comarques gironines. L’any 1991 el Taller d’Història va organitzar una exposició fotogràfica a Ca l’Ubà amb una selecció de l’obra de Fargnoli a la que va assistir-hi la filla de l’artista.
Moltes altres exposicions i conferències han estat organitzades en aquests anys pel Taller amb temes d’interès per a la Vila el que va fer que la seva tasca fou força sonada dins i fora de Maçanet. Com a reconeixement, el Taller va ser convidat a participar de forma activa en el I Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya que va tenir lloc a Barcelona els dies 15 i 16 de novembre de 1991. Sens dubte, això va contribuir al coneixement de la tasca duta a terme pel Taller en els anys anteriors.
Entre tant, les obres de rehabilitació del Castell de Torcafelló continuaven i el 26 d’abril de 1992 es va inaugurar la Capella de Sant Jordi, totalment restaurada, amb una missa i la benedicció de la Campana seguides de l’estrena dels goigs dedicats al Sant i l’actuació de la Coral “El Gínjol”. Un dinar popular al mateix Castell i una audició de sardanes varen completar un acte que culminava cinc anys de treballs de voluntaris i professionals que van fer possible la restauració. A les obres de restauració del Castel de Torcafelló varen seguir les del Pou de Glaç de Buscastell i de la Capella de Vall de Maria. Els locals rehabilitats han estat sempre utilitzats pel Taller per a fer-hi concerts, conferències, reunions, àpats, etc. i es mantenen en molt bones condicions.
En tot aquest temps el Taller d’Història no ha parat de publicar llibres, fruit de la seva tasca de recerca sobre els orígens i evolució de la vida a la vila de Maçanet. SHUM, 40 anys d’història va ser publicat el 1992, recollint la història de la Secció d’Hoquei sobre patins de la Unió Maçanetenca, fundada l’any 1952, amb profusió de fotografies dels equips i jugadors de totes les èpoques del club. Però l’obra mestra, que complementava el primer llibre publicat set anys abans, va ser La Nostra Vila, un repàs pel temps de la vida social de Maçanet de la Selva des dels seus inicis fins al moment de la publicació l’any 1993, un veritable “best seller”.
L’any 1998 va veure la llum pública el llibre Valentí Fargnoli. Història Gràfica 1909-1940 seguit d’un altre llibre “Tribulacions d’un masover fadristern” publicat aquest conjuntament amb el Centre d’Estudis Selvatans. L’any 2000, el Taller d’Història va arribar a un acord amb el Centre d'Estudis Selvatans i conjuntament varen publicar els resultats de les excavacions en un llibre titulat L’Hort d’en Bach, fruit de una col·laboració entre el Taller d’Història i el Centre d’Estudis Selvatans. Aquest llibre que recull l’estudi recopilatori de les excavacions a l’hort d’en Bach i a l’era del Palau de Foixà va ser fet pels mateixos arqueòlegs que van dirigir les excavacions.
Però un dels fets més rellevant en la història del Taller publicació l’any 2001 del llibre 1000 anys d’història escrita. Maçanet de la Selva dins els actes del mil·leni. Aquest llibre conté un seguit de documents originals que daten alguns de més de mil anys i que descriuen l’evolució no tant sols d’alguns dels edificis i finques del municipi si no també dels usos i costums en les diverses èpoques. Un altre llibre fruit de la col·laboració amb el Centre d’Estudis Selvatans, “Homínids a la Selva”, va ser editat el 2003. El llibre va començar a Puigmarí, quan l'any 1974 es van descobrir unes pedres extretes per unes obres d'ampliació del camí i “unes pedres al costat del camí s'han acabat convertint en un llibre". I és que aquelles no eren unes pedres qualsevol, sinó que es tractava de restes lítiques, és a dir, de residus de pedres amb les quals s'havien fabricat eines entre 100.000 i 50.000 anys enrere, és a dir, en els temps quan en aquestes contrades s’hi trobava l’"Home de Neanderthal".
El darrer llibre publicat l’any 2004 pel Taller d’Història va ser el titulat 25 Anys d’ajuntaments democràtics. Maçanet de la Selva sobre un treball preparat pel company, soci del Taller i membre de la Junta Directiva, Joan Manuel Caballero.
A l’edició de llibres sobre qüestions històriques rellevants per a Maçanet, el Taller d’Història ha fet una important tasca de difusió de la cultura tant en un àmbit local com nacional i més enllà de les fronteres, organitzant exposicions, trobades, concerts, conferències, visites culturals a molts indrets dels territoris de parla catalana (museus, castells, monestirs, ciutats, etc.). Això ha estat sens dubte el que fa que trimestre rere trimestre, el Butlletí del Taller anunciï l’ingrés de nous socis que suporten amb la seva quota les activitats del Taller i que participen en totes les activitats socials que es duen a terme.
Però el Taller d’Història no ha estat no més actiu en el terreny de la història. També ha pres posicions en nombrosos temes d’actualitat i fins i tot s’ha compromès quan ha estat necessari com va ser el cas en el tema de la subhasta de Can Trinxeria per part de l’Ajuntament, recollint signatures que van permetre de capgirar la situació en la que s’havia posat aquest edifici emblemàtic de Maçanet. Altres fets semblants van ser, per exemple, fent costat als qui van prendre posició en contra de la construcció de l’anomenat Parc de la Música, o bé sobre la necessitat de conservar Can Falló o de protegir la Torre de Cartellà en front de l’ampliació de la carretera N II.
Es impossible, en l’espai que ens es donat, fer una glossa completa de la tasca duta a terme pel Taller d’Història i totes les persones que, d’una manera o d’una altra, s’han mobilitzat al seu entorn. A la web http://tallerhistoriamassanet.cat/ es poden consultar, entre d’altres coses, els arxius documental i fotogràfic del Taller o bé el Butlletí trimestral que s’ha estat publicant des del 1996. Per altra banda, quan aquestes ratlles surtin a la llum, ja s’haurà editat el llibre El Taller d’Història de Maçanet de la Selva, 25 anys d’història, un recull detallat, sobre tot gràfic, de les activitats dutes a terme per aquesta associació des dels seus primers temps fins a l’actualitat.
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de la Selva
diumenge, 9 de desembre del 2007
El desdoblament de la N II a Maçanet de la Selva
Aquest article va ser repartit casa per casa a Maçanet de la Selva al desembre de 2005
Segons que hem pogut saber, el projecte de desdoblament de la carretera N II en el tram entre Maçanet i Sils genera un gran nombre de problemes importants per al poble de Maçanet que entenem que no han estat tractats adequadament ni per l’actual ni pels anteriors equips de govern.
Tot i que aquest projecte no mes toca el terme municipal de Maçanet de la Selva en un tram d’escassament un quilòmetre entre la Riera Torderola i Can Miquel Ferrer del qual la meitat (550 m) es redueix a la connexió entre el tram desdoblat i l’antiga N II, son molts els problemes que hem pogut identificar:
Anar des del poble de Maçanet o des de qualsevol altre indret al Nord de l’entrada al veïnat de Pibitller i a la urbanització dels Pantans de Montbarbat cap a aquests nuclis de població no es possible. Els carrils direcció Barcelona tant en la calçada principal com en el vial de servei costat oest no tenen connexió cap a la zona est del municipi raó per la qual queda totalment impossibilitat l’accés. L’única possibilitat es anar a fer el tom a la rotonda de Can Bartolí, a Tordera o bé prendre la C35 cap a Llagostera, sortir en direcció Lloret de Mar i, en arribar a la urbanització Terrafortuna, emprar el camí rural, ara asfaltat però encara molt perillós, que va a morir davant de Can Punxet al veïnat de Pibitller, el que representa una volta considerable.
Per anar cap a Maçanet des del veïnat i urbanització esmentats no mes pot fer-se per unes rotondes aparellades que es faran a Can Cartellà Nou, cap als Bombers, per davant de la Trety, camí que no facilita, ara com ara, l’accés fàcil a Maçanet a no ser que s’hagi planificat un altre accés per aquesta banda. Altres accessos a Maçanet serien, un altre cop, baixar pel camí rural a Terrafortuna i anar en direcció Vidreres per prendre la C35 cap a Maçanet.
El mateix succeeix si es vol anar des del veïnat i urbanització ja esmentats cap a l’autopista de peatge AP 7. Caldrà prendre el vial de servei sentit Girona i anar fins a la rotonda, ara existent, de Can Claret al terme de Sils, per tornar enrera per la nova autovia A 2 direcció Barcelona, desviant-se al “trèbol” cap a la C35 fins al peatge. Per anar de la sortida de l’AP 7 fins als indrets esmentats caldrà emprar, un cop més, el camí de Terrafortuna.
Més complicat encara es el recorregut que haurà de fer l’autobús que de Blanes i Tordera va cap a Maçanet i Girona. Per poder parar, com ho fa ara, al devant de la Torre Cartellà haurà de sortir a la Torderola pel vial de servei sentit nord. Els passatgers que vulguin travessar cap al veïnat d’en Pujol no podran fer-ho. Després l’autobús haurà d’anar per aquest mateix vial de servei fins a Can Claret i tornar enrera per entrar a Maçanet mitjançant l’autovia A2 direcció Barcelona i sortir al “trèbol” per prendre l’autovia C35 fins a Maçanet.
Pel que fa a l’autobús en sentit contrari, no li serà possible prendre el vial de servei sentit sud i aturar-se al front de la Torre Cartellà si no fa el recorregut fins a la rotonda de Can Claret i torna enrera sentit Barcelona, seguint el vial de servei, tot sinuós.
Més complicat encara serà per als vehicles anomenats lents (tractors, maquinària agrícola i de construcció, ciclomotors, bicicletes) o, fins i tot, pels vianants. No hi ha previst cap pas des del vial de servei sentit sud cap a la banda est del municipi. L’únic camí viable es emprar les rotondes bessones de Can Cartellà Nou i anar cap els Bombers i la Trety. Els que vinguin de la banda de Caldes o Girona no podran arribar a Maçanet si no van pel vial de servei en sentit sud des de Can Claret fins a les rotondes bessones i passen pels Bombers i la Trety.
Per altra banda, la Torre Cartellà, un edifici catalogat com Bé Cultural d’Interès nacional, està en greu perill doncs a tocar de la seva tanca centenària s’hi farà un mur de formigó no gens adient per a un paratge de l’historia d’aquest.
Es clar que el desdoblament de la N-II no s’ha projectat pensant en els centenars de persones, en el nostre cas, maçanetencs i maçanetenques que viuen a una i altra banda d’aquesta carretera. L’estructura general del projecte sembla estar pensada més per a consolidar i promoure plans urbanístics i d’equipaments, parcs industrials, centres comercials, etc. a tot el llarg dels sinuosos vials de serveis que no pas per a facilitar la mobilitat dels veïns de les zones servides per aquesta carretera/autovia. Hauria estat molt millor si, en lloc d’aquest projecte, es construís una autovia/autopista paral·lelament a la N-II, inter-connectada amb aquesta cada 10 km o així, permetent que tot el trànsit local funcionés mes o menys com ara.
Per altra banda, el que caldria fer es aprofitar que la carretera anirà soterrada davant de la Torre Cartellà i fer-ne un fals túnel que no posi en perill ni aquest edifici emblemàtic per a Maçanet ni les entrades i sortides que avui hi ha en aquest sector i que permeten les comunicacions entre ambdós costats de la via.
L’Ajuntament hauria de prendre una posició clara i ferma en relació a aquest tema, doncs l’any vinent (2006) ja comencen els treballs i, el mes probable es que, un cop començats no es pugui tornar enrera. Cal també que el poble de Maçanet n’estigui ben informat i que pugui contribuir, amb la seva opinió, a reforçar les fins ara tímides gestions que l’Ajuntament ha endegat.
Antoni Cruzado i Alorda
Segons que hem pogut saber, el projecte de desdoblament de la carretera N II en el tram entre Maçanet i Sils genera un gran nombre de problemes importants per al poble de Maçanet que entenem que no han estat tractats adequadament ni per l’actual ni pels anteriors equips de govern.
Tot i que aquest projecte no mes toca el terme municipal de Maçanet de la Selva en un tram d’escassament un quilòmetre entre la Riera Torderola i Can Miquel Ferrer del qual la meitat (550 m) es redueix a la connexió entre el tram desdoblat i l’antiga N II, son molts els problemes que hem pogut identificar:
Anar des del poble de Maçanet o des de qualsevol altre indret al Nord de l’entrada al veïnat de Pibitller i a la urbanització dels Pantans de Montbarbat cap a aquests nuclis de població no es possible. Els carrils direcció Barcelona tant en la calçada principal com en el vial de servei costat oest no tenen connexió cap a la zona est del municipi raó per la qual queda totalment impossibilitat l’accés. L’única possibilitat es anar a fer el tom a la rotonda de Can Bartolí, a Tordera o bé prendre la C35 cap a Llagostera, sortir en direcció Lloret de Mar i, en arribar a la urbanització Terrafortuna, emprar el camí rural, ara asfaltat però encara molt perillós, que va a morir davant de Can Punxet al veïnat de Pibitller, el que representa una volta considerable.
Per anar cap a Maçanet des del veïnat i urbanització esmentats no mes pot fer-se per unes rotondes aparellades que es faran a Can Cartellà Nou, cap als Bombers, per davant de la Trety, camí que no facilita, ara com ara, l’accés fàcil a Maçanet a no ser que s’hagi planificat un altre accés per aquesta banda. Altres accessos a Maçanet serien, un altre cop, baixar pel camí rural a Terrafortuna i anar en direcció Vidreres per prendre la C35 cap a Maçanet.
El mateix succeeix si es vol anar des del veïnat i urbanització ja esmentats cap a l’autopista de peatge AP 7. Caldrà prendre el vial de servei sentit Girona i anar fins a la rotonda, ara existent, de Can Claret al terme de Sils, per tornar enrera per la nova autovia A 2 direcció Barcelona, desviant-se al “trèbol” cap a la C35 fins al peatge. Per anar de la sortida de l’AP 7 fins als indrets esmentats caldrà emprar, un cop més, el camí de Terrafortuna.
Més complicat encara es el recorregut que haurà de fer l’autobús que de Blanes i Tordera va cap a Maçanet i Girona. Per poder parar, com ho fa ara, al devant de la Torre Cartellà haurà de sortir a la Torderola pel vial de servei sentit nord. Els passatgers que vulguin travessar cap al veïnat d’en Pujol no podran fer-ho. Després l’autobús haurà d’anar per aquest mateix vial de servei fins a Can Claret i tornar enrera per entrar a Maçanet mitjançant l’autovia A2 direcció Barcelona i sortir al “trèbol” per prendre l’autovia C35 fins a Maçanet.
Pel que fa a l’autobús en sentit contrari, no li serà possible prendre el vial de servei sentit sud i aturar-se al front de la Torre Cartellà si no fa el recorregut fins a la rotonda de Can Claret i torna enrera sentit Barcelona, seguint el vial de servei, tot sinuós.
Més complicat encara serà per als vehicles anomenats lents (tractors, maquinària agrícola i de construcció, ciclomotors, bicicletes) o, fins i tot, pels vianants. No hi ha previst cap pas des del vial de servei sentit sud cap a la banda est del municipi. L’únic camí viable es emprar les rotondes bessones de Can Cartellà Nou i anar cap els Bombers i la Trety. Els que vinguin de la banda de Caldes o Girona no podran arribar a Maçanet si no van pel vial de servei en sentit sud des de Can Claret fins a les rotondes bessones i passen pels Bombers i la Trety.
Per altra banda, la Torre Cartellà, un edifici catalogat com Bé Cultural d’Interès nacional, està en greu perill doncs a tocar de la seva tanca centenària s’hi farà un mur de formigó no gens adient per a un paratge de l’historia d’aquest.
Es clar que el desdoblament de la N-II no s’ha projectat pensant en els centenars de persones, en el nostre cas, maçanetencs i maçanetenques que viuen a una i altra banda d’aquesta carretera. L’estructura general del projecte sembla estar pensada més per a consolidar i promoure plans urbanístics i d’equipaments, parcs industrials, centres comercials, etc. a tot el llarg dels sinuosos vials de serveis que no pas per a facilitar la mobilitat dels veïns de les zones servides per aquesta carretera/autovia. Hauria estat molt millor si, en lloc d’aquest projecte, es construís una autovia/autopista paral·lelament a la N-II, inter-connectada amb aquesta cada 10 km o així, permetent que tot el trànsit local funcionés mes o menys com ara.
Per altra banda, el que caldria fer es aprofitar que la carretera anirà soterrada davant de la Torre Cartellà i fer-ne un fals túnel que no posi en perill ni aquest edifici emblemàtic per a Maçanet ni les entrades i sortides que avui hi ha en aquest sector i que permeten les comunicacions entre ambdós costats de la via.
L’Ajuntament hauria de prendre una posició clara i ferma en relació a aquest tema, doncs l’any vinent (2006) ja comencen els treballs i, el mes probable es que, un cop començats no es pugui tornar enrera. Cal també que el poble de Maçanet n’estigui ben informat i que pugui contribuir, amb la seva opinió, a reforçar les fins ara tímides gestions que l’Ajuntament ha endegat.
Antoni Cruzado i Alorda
Veinat del Pibitller
Maçanet de la Selva, desembre de 2005
Maçanet de la Selva, desembre de 2005
dimecres, 5 de desembre del 2007
El RAMBLING un nou esport ancestral
L'article següent va ser publicat a la Revista TORRENTERES, nº 9 Tardor 2007
El que segueix va ésser escrit fa ja uns quants anys, precisament en una ocasió en la qual van produir-se uns forts aiguats a Catalunya però penso que potser d’actualitat ara que es parla tant del Canvi Climàtic doncs les tempestes que se’ns venen a sobre diuen que seran com les d’abans i la quantitat d’aigua de pluja que acabarà en les nostres rieres i rierols podria ser molt considerable (més de 5 milions de litres en només 30 minuts) fins al punt de crear problemes com els que va crear a Premià de Mar la construcció del mini-parc de l’Isla Fantasia.
Després de l’ensurt d’aquest matí, voldria recordar-vos de les elevades probabilitats de que, volent-ho o no, us vegeu fent RAMBLING doncs, tant la TV de Catalunya com la de Madrid com el Calendari del Pagès per l’any 2007 (no es broma), pronostiquen pluges molt fortes en els dies que venen. Ja sabeu que el RAMBLING no només és l’esport nacional de la Comarca del Maresme sinó que és un dels més antics que es coneixen, fins i tot anterior a les Olimpíades de l’Antiga Era. Ah, i tot i que encara no és considerat esport olímpic, la Catalan Rambling Federation no hauria de tenir problemes pel seu reconeixement internacional, sobre tot tenint en compte el seu caràcter pioner.
Cap a la fi del darrer període glacial (ara fa uns 8000 anys), van establir-se poblats dalt de les muntanyes que envolten la zona (Mont Barbat, Mont Negre i fins i tot el Turó de l’Home) per tal de veure arribar les grans onades que baixaven rambles avall fins a desfer-se en la mar que, en aquelles èpoques, no era tan blava com ara però si que era molt més brava. Els joves de Cro-Magnon i altres pobles gaudien amb aquest esport d’aventura i venien de ben lluny per tal de practicar-lo. Hi ha camins a tot Catalunya que duen fins a les grans rieres d’Argentona i de la Tordera que permetien de fer una mena de surfing de més de 20 km. Diuen que els bruixots estudiaven els estels i sobre tot la Lluna per predir la rierada del segle. La del mil·lenni era gaire be impossible de predir. La de l’any 5734 aC va ser espectacular. El nivell de la Mediterrània va pujar mig metre al port d’Ashquelon a Israel (Levític, 235, 24).
A l’època dels ibers, la cosa va perdre emoció perquè aquestes famoses rieres ja no baixaven plenes o només ho feien de tant en tant (la freqüència estimada es de 223 anys i ni els més vells de Palafolls se’n recorden de la última). Però en canvi van agafar més força els esdeveniments a escala més petita i, sobre tot, amb modalitats més sofisticades. Per exemple, es feien apostes a veure quin jove faria tot el recorregut des del que avui són Vallgorguina o Alella fins a les costes occidentals de Sardenya i Còrsega. Els Tirrens rebien les despulles dels joves ibers com un regal dels deus de la tempesta i els posaven dalt d’una mena de Zodiacs fetes amb pells de cabra perquè acabessin de fer el tom ciclònic de la Mediterrània occidental. Generalment acabaven el seu recorregut a Llançà o a l’Estartit i d’allà els enviaven per terra a les seves muntanyes d’origen.
A l’Edat Mitjana, des del monestir d’Argemir, passant per l’Esparra, es podia recórrer tota la Riera de Santa Coloma per arribar a la Tordera i batre el rècord mundial de longitud i desnivell. Però això comportava un risc i es que, si plovia molt, molt, tota la Plana de la Selva quedava sota l’aigua i l’onada quedava esmorteïda. Per poder batre el rècord, calia aprofitar la primera onada, la més forta però també la més traïdora perquè corria sobre terreny sec i s’havien de driblar els roures i suros que es trobaven pel camí. Per sort encara no hi havia ni les obres de l’AVE ni el pont de l’AP7 i l’onada arribava amb tota llibertat fins a la platja dels Pins, a Blanes. Allà els ramblistes es prenien una sarsaparrella (aroma preparada amb olis de sassafràs i d’un bedoll, el Betula lenta, emprat per a fer-ne una beguda no alcohòlica, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana) que venia a ser com un Red-Bull de l’època.
En l’actualitat el RAMBLING ha pres un tom molt més sofisticat mercès a la tecnologia. Per exemple, un bon ramblista es situa a Premià de Dalt, al lloc anomenat Torre del Moro. Quan l’ona, precedida per llamps i trons, comença a preparar-se es posa el casc i s’obre de cames, flexionant els genolls i tirant els colzes en darrera. Quan arriba l’ona (aproximadament un metre d’alçada) pren una postura obliqua, segons la seva velocitat, i s’ajup perquè ben aviat ha de passar un primer túnel d’uns 50 m de llargada per arribar a la Riera de Premià, una de les més visitades pels bojos i rucs de la zona. Aquí li arriben onades transversals que venen de les diferents urbanitzacions i sobre tot dels pàrkings dels centres comercials (també del parc temàtic castellanoparlant “Isla Fantasia”). La seva tasca es escollir l’onada més alta que és la que el durà més lluny (segons Bernouilli) i esquivar els contenidors que també rodolen carrer avall. Molt aviat es trobarà amb el gran túnel de Premià de Mar (800 m de llargada) i com que és més estret que no pas la riera, l’onada incrementarà la seva alçada considerablement (principi de Torricelli). Dins del túnel tindrà que esquivar els ferros que pengen del sostre i que van ser deixats pels encofradors pagats per la Diputació de Barcelona quan encara no havia estat annexionada per la Generalitat pre-estatutària i per tant no hi havia controls de qualitat. De fet, una de les onades més altes en aquells indrets va cobrir de llot tota l’autopista A 19, rebatejada com a C 32 (suposo que perquè va ser construïda per un ministre català).
Si tot va com cal, el ramblista arribarà finalment a la mar, generalment plàcida quan hi ha tempesta, a menys que aquesta sigui generada per una llevantada. Els ramblistes més espavilats acaben aquí la proba, sense pena ni glòria. Els més rucs solen passar a l’historia i, sobre tot, a la primera plana dels diaris locals (l’Avui, El Punt, Flash, El Periódico en català, etc) per ser candidats al tour/giro/vuelta/volta de la Mediterrània. Tal com van fer uns petits flotadors que contenien targes postals de la UNESCO que varen ser llençats a la mar l’any 1965 des de Gènova per tal d’estudiar els corrents marins, poden quedar varats a la platja de la Marbella, la més afamada del País avui en dia, al càmping la Tortuga Ligera del Baix Llobregat, a Dènia al País Valencià, perdó Comunitat Valenciana, o bé completar la volta fins a Sardenya i/o Còrsega. Molt pocs (cap que jo conegui) no ha aconseguit mai arribar a Pietra Ligure, Saint Tropez o Cadaqués tot i que aquests van ser llocs privilegiats on els que passejaven per la platja van recollir els flotadors i van retornar-ne les targetes postals a la UNESCO.
Entre les modalitats més modernes del Rambling hi ha les que se solien practicar a la Riera d’Arenys abans d
e ser coberta (ara ja s’assembla a la de Premià): es tracta de l’AUTORAMBLING. Ja entendreu que es tracta de fer el mateix que els altres han fet tota la vida però dins d’un cotxe. El millor, sens dubte, era el Citroën 2CV. El moviment que tenia mentre que baixava dalt de l’ona diuen que feia al·lucinar. També es pot fer amb Mercedes 300D i, fins i tot, amb furgonetes que no vagin massa carregades. Aquesta modalitat, però, està molt desprestigiada entre els locals perquè contamina molt les platges i només sol ser practicada per forasters que fan servir la furgoneta de dormitori.
Els que solem passar pels ponts de la Tordera, no cal que hi patim gaire perquè la probabilitat de que ens enxampi l’onada es molt baixa (un cop cada 223 anys). Però els que viuen a Blanes o a Lloret, haurien de tenir molt de compta quan passen per sobre de les rieres i rambles cobertes perquè són molt traïdores: l’onada ataca per sorpresa en forma de tapa de claveguera o de reixa dels carrers Muralla o Raval (a la Vila de Blanes). El mateix carrer de l’Antiga té un rebuf sospitós. Quan surt, l’onada pot tenir varis metres d’alçada i desplegar una potència de molts CV. Nedar no serveix de res i cridar tampoc perquè el soroll de l’aigua és massa potent per que els altres blanencs o lloretins puguin sentir-te. Estan massa atrafegats agafant-se de les fustes que protegeixen les portes de les cases contra les torrentades. Val més deixar-se portar i gaudir de les sinuoses turbulències.
Així doncs, penseu que, des del quart creixent de Setembre fins a la Lluna plena de Novembre, les probabilitats de saltar a la fama internacionalment o d’omplir-vos l’estomac i els pulmons de sorra són molt grans. Ni se us acudeixi de passar per l’antic Camí Ral (carretera de Hostalric a Caldes passant per les Mallorquines). Tampoc el camí que va de Maçanet cap a la Font de les Closes és de fiar. I si sou a Blanes per anar a pagar alguna multa d’aparcament, quan creueu la Rambla coberta Joaquim Ruyra (qualsevol de les dues branques) o passeu per algun pont (millor si és de nova construcció) penseu en mi. Jo no hi passo ni borratxo ! M’estimo més que Hisenda m’embargui el compte.
Una abraçada i bon RAMBLING !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de La Selva
Després de l’ensurt d’aquest matí, voldria recordar-vos de les elevades probabilitats de que, volent-ho o no, us vegeu fent RAMBLING doncs, tant la TV de Catalunya com la de Madrid com el Calendari del Pagès per l’any 2007 (no es broma), pronostiquen pluges molt fortes en els dies que venen. Ja sabeu que el RAMBLING no només és l’esport nacional de la Comarca del Maresme sinó que és un dels més antics que es coneixen, fins i tot anterior a les Olimpíades de l’Antiga Era. Ah, i tot i que encara no és considerat esport olímpic, la Catalan Rambling Federation no hauria de tenir problemes pel seu reconeixement internacional, sobre tot tenint en compte el seu caràcter pioner.
Cap a la fi del darrer període glacial (ara fa uns 8000 anys), van establir-se poblats dalt de les muntanyes que envolten la zona (Mont Barbat, Mont Negre i fins i tot el Turó de l’Home) per tal de veure arribar les grans onades que baixaven rambles avall fins a desfer-se en la mar que, en aquelles èpoques, no era tan blava com ara però si que era molt més brava. Els joves de Cro-Magnon i altres pobles gaudien amb aquest esport d’aventura i venien de ben lluny per tal de practicar-lo. Hi ha camins a tot Catalunya que duen fins a les grans rieres d’Argentona i de la Tordera que permetien de fer una mena de surfing de més de 20 km. Diuen que els bruixots estudiaven els estels i sobre tot la Lluna per predir la rierada del segle. La del mil·lenni era gaire be impossible de predir. La de l’any 5734 aC va ser espectacular. El nivell de la Mediterrània va pujar mig metre al port d’Ashquelon a Israel (Levític, 235, 24).
A l’època dels ibers, la cosa va perdre emoció perquè aquestes famoses rieres ja no baixaven plenes o només ho feien de tant en tant (la freqüència estimada es de 223 anys i ni els més vells de Palafolls se’n recorden de la última). Però en canvi van agafar més força els esdeveniments a escala més petita i, sobre tot, amb modalitats més sofisticades. Per exemple, es feien apostes a veure quin jove faria tot el recorregut des del que avui són Vallgorguina o Alella fins a les costes occidentals de Sardenya i Còrsega. Els Tirrens rebien les despulles dels joves ibers com un regal dels deus de la tempesta i els posaven dalt d’una mena de Zodiacs fetes amb pells de cabra perquè acabessin de fer el tom ciclònic de la Mediterrània occidental. Generalment acabaven el seu recorregut a Llançà o a l’Estartit i d’allà els enviaven per terra a les seves muntanyes d’origen.
A l’Edat Mitjana, des del monestir d’Argemir, passant per l’Esparra, es podia recórrer tota la Riera de Santa Coloma per arribar a la Tordera i batre el rècord mundial de longitud i desnivell. Però això comportava un risc i es que, si plovia molt, molt, tota la Plana de la Selva quedava sota l’aigua i l’onada quedava esmorteïda. Per poder batre el rècord, calia aprofitar la primera onada, la més forta però també la més traïdora perquè corria sobre terreny sec i s’havien de driblar els roures i suros que es trobaven pel camí. Per sort encara no hi havia ni les obres de l’AVE ni el pont de l’AP7 i l’onada arribava amb tota llibertat fins a la platja dels Pins, a Blanes. Allà els ramblistes es prenien una sarsaparrella (aroma preparada amb olis de sassafràs i d’un bedoll, el Betula lenta, emprat per a fer-ne una beguda no alcohòlica, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana) que venia a ser com un Red-Bull de l’època.
En l’actualitat el RAMBLING ha pres un tom molt més sofisticat mercès a la tecnologia. Per exemple, un bon ramblista es situa a Premià de Dalt, al lloc anomenat Torre del Moro. Quan l’ona, precedida per llamps i trons, comença a preparar-se es posa el casc i s’obre de cames, flexionant els genolls i tirant els colzes en darrera. Quan arriba l’ona (aproximadament un metre d’alçada) pren una postura obliqua, segons la seva velocitat, i s’ajup perquè ben aviat ha de passar un primer túnel d’uns 50 m de llargada per arribar a la Riera de Premià, una de les més visitades pels bojos i rucs de la zona. Aquí li arriben onades transversals que venen de les diferents urbanitzacions i sobre tot dels pàrkings dels centres comercials (també del parc temàtic castellanoparlant “Isla Fantasia”). La seva tasca es escollir l’onada més alta que és la que el durà més lluny (segons Bernouilli) i esquivar els contenidors que també rodolen carrer avall. Molt aviat es trobarà amb el gran túnel de Premià de Mar (800 m de llargada) i com que és més estret que no pas la riera, l’onada incrementarà la seva alçada considerablement (principi de Torricelli). Dins del túnel tindrà que esquivar els ferros que pengen del sostre i que van ser deixats pels encofradors pagats per la Diputació de Barcelona quan encara no havia estat annexionada per la Generalitat pre-estatutària i per tant no hi havia controls de qualitat. De fet, una de les onades més altes en aquells indrets va cobrir de llot tota l’autopista A 19, rebatejada com a C 32 (suposo que perquè va ser construïda per un ministre català).
Si tot va com cal, el ramblista arribarà finalment a la mar, generalment plàcida quan hi ha tempesta, a menys que aquesta sigui generada per una llevantada. Els ramblistes més espavilats acaben aquí la proba, sense pena ni glòria. Els més rucs solen passar a l’historia i, sobre tot, a la primera plana dels diaris locals (l’Avui, El Punt, Flash, El Periódico en català, etc) per ser candidats al tour/giro/vuelta/volta de la Mediterrània. Tal com van fer uns petits flotadors que contenien targes postals de la UNESCO que varen ser llençats a la mar l’any 1965 des de Gènova per tal d’estudiar els corrents marins, poden quedar varats a la platja de la Marbella, la més afamada del País avui en dia, al càmping la Tortuga Ligera del Baix Llobregat, a Dènia al País Valencià, perdó Comunitat Valenciana, o bé completar la volta fins a Sardenya i/o Còrsega. Molt pocs (cap que jo conegui) no ha aconseguit mai arribar a Pietra Ligure, Saint Tropez o Cadaqués tot i que aquests van ser llocs privilegiats on els que passejaven per la platja van recollir els flotadors i van retornar-ne les targetes postals a la UNESCO.
Entre les modalitats més modernes del Rambling hi ha les que se solien practicar a la Riera d’Arenys abans d
e ser coberta (ara ja s’assembla a la de Premià): es tracta de l’AUTORAMBLING. Ja entendreu que es tracta de fer el mateix que els altres han fet tota la vida però dins d’un cotxe. El millor, sens dubte, era el Citroën 2CV. El moviment que tenia mentre que baixava dalt de l’ona diuen que feia al·lucinar. També es pot fer amb Mercedes 300D i, fins i tot, amb furgonetes que no vagin massa carregades. Aquesta modalitat, però, està molt desprestigiada entre els locals perquè contamina molt les platges i només sol ser practicada per forasters que fan servir la furgoneta de dormitori.Els que solem passar pels ponts de la Tordera, no cal que hi patim gaire perquè la probabilitat de que ens enxampi l’onada es molt baixa (un cop cada 223 anys). Però els que viuen a Blanes o a Lloret, haurien de tenir molt de compta quan passen per sobre de les rieres i rambles cobertes perquè són molt traïdores: l’onada ataca per sorpresa en forma de tapa de claveguera o de reixa dels carrers Muralla o Raval (a la Vila de Blanes). El mateix carrer de l’Antiga té un rebuf sospitós. Quan surt, l’onada pot tenir varis metres d’alçada i desplegar una potència de molts CV. Nedar no serveix de res i cridar tampoc perquè el soroll de l’aigua és massa potent per que els altres blanencs o lloretins puguin sentir-te. Estan massa atrafegats agafant-se de les fustes que protegeixen les portes de les cases contra les torrentades. Val més deixar-se portar i gaudir de les sinuoses turbulències.
Així doncs, penseu que, des del quart creixent de Setembre fins a la Lluna plena de Novembre, les probabilitats de saltar a la fama internacionalment o d’omplir-vos l’estomac i els pulmons de sorra són molt grans. Ni se us acudeixi de passar per l’antic Camí Ral (carretera de Hostalric a Caldes passant per les Mallorquines). Tampoc el camí que va de Maçanet cap a la Font de les Closes és de fiar. I si sou a Blanes per anar a pagar alguna multa d’aparcament, quan creueu la Rambla coberta Joaquim Ruyra (qualsevol de les dues branques) o passeu per algun pont (millor si és de nova construcció) penseu en mi. Jo no hi passo ni borratxo ! M’estimo més que Hisenda m’embargui el compte.
Una abraçada i bon RAMBLING !
Antoni Cruzado i Alorda
Veïnat del Pibitller
Maçanet de La Selva
Dibuix de Kimo
Subscriure's a:
Missatges (Atom)